dijous, 12 de gener del 2017

Racisme i memisme. Som racistes?

Hi ha una raó antropològica que explica que tots tenim tendència a ser racistes. Només cal entendre com funciona la Selecció Natural de Darwin. Els gens de tot allò que està viu tendeixen a voler sobreviure i expandir-se. Les estratègies són diverses i unes tenen més èxit que unes altres depenent del context. Però totes elles tenen una cosa en comú: buscar la supervivència dels gens. Les que no estan enfocades així, van desaparèixer o estan destinades a desaparèixer.

Un cas extrem: en algunes espècies animals, quan el mascle alfa és derrotat, mata tots els cadells per tal que les femelles del grup avancin el seu zel i així poder començar a expandir els seus gens com més aviat millor.

Els humans, per sort, no arribem tan lluny però sí que tenim tendència a valorar més la vida dels més pròxims genèticament. Bé, potser després de les festes nadalenques això queda una mica més difícil de pair però segur que si feu una llista amb persones a les quals donaríeu altruistament un ronyó, la majoria són familiars directes.

Compartim gens amb tots els éssers vius però amb uns més que altres. Ens sap més greu que mori un familiar que un desconegut, un humà que un mico, un mico més que un gerani i un gerani més que un bacteri. Imatge treta d'aquest web que dóna respostes divertides d'exàmens.



I no trobarem pocs casos de gent d'esquerres, ciutadans del món i a favor de l'educació pública però el fill a la concertada que a la pública del costat de casa hi ha un 70% d'immigració. Immigració que, per cert, també es distribueix correlacionant barris i països de procedència. Penseu també en els diaris que informen de les catàstrofes segons la quantitat de morts de "gent de casa".

Cartell electoral racista. Font.


En general, considerem racistes comportaments que són més estúpids que malèvols. És a dir, quan perjudiques una persona d'una altra raça sense que tu hi guanyis res. I en societats de relativa abundància, generalment ens podem permetre ser humanistes i ajudar persones d'altres races. Això segueix tenint sentit des de l'òptica darwinista, ja que compartim molts gens amb ells.

Ara bé, què passa quan no hi ha abundància? Suposeu un cas on tinguéssiu 6 racions diàries de menjar i 5 nens a qui alimentar: un fill, un nebot, un amic del vostre fill, un nen del barri i un nen estranger. En principi, crec que la majoria de persones repartirien el menjar quasi equitativament i alimentaria tots els nens. Ara bé, què passaria si les racions fossin insuficients per la supervivència de tots ells? Seguiríeu repartint el menjar de forma equitativa? Seríeu bons pares si no prioritzéssiu la supervivència del vostre fill per sobre dels altres?

Els nostres gens s'han anat seleccionant en escenaris més semblants al segon. Els que compartien, han vist com els seus gens no passaven a la següent generació. Els que no compartien, van deixar més descendència viva. És cert que caldria estudiar fins a quin punt la decisió de compartir està associada als gens però tinc la sensació que és en èpoques i llocs de relativa abundància on s'ha pogut generar un ambient social contrari a la discriminació per raons de raça. Aquest corrent de pensament no deixa de ser darwinista, ja que en un ambient d'abundància busquem afavorir també els "parents llunyans".

Hi ha un altre factor que deixo per al proper post, que transcorre en paral·lel i és el de l'herència cultural. Potser no sou o sou poc racistes però, i si sou memistes?