Per a qui escrivim?

La setmana passada vaig escriure un post sobre blogs que, això us sorprendrà, va tenir molt bona acollida entre els lectors d'aquest blog que són bloggers. Si sou bloggers i no ho heu fet encara, us recomano llegir els comentaris que em van fer (no passa sempre però, de vegades, són més interessants que el post).

Ara us explicaré una cosa semblant però més estranya. Fa quatre anys vaig escriure "Literatura per a robots" i va tenir molt d'èxit entre els robots. Si aneu al post veureu que hi ha almenys 12 comentaris fets per robots spammers. Però és que a més, dels 256 posts publicats en aquest blog fins al dia d'avui aquest és l'únic que ha estat comentat per robots. Casualitat o causalitat?

Us dono una altra dada estranya. Els que seguiu el blog sabreu que aquest hivern hi ha hagut una aturada d'un parell de mesos. Sense posts potser pensareu que el blog va tenir menys visites durant aquestes vacances, oi? Doncs mireu:

Ven-ho tot! Ven-ho tot! Ven-ho... No, és igual. Ja no cal.

Ah, direu, això és algun dels fans incondicionals del blog que, durant l'aturada, hi entrava cada 5 minuts per veure si ja hi havia un post nou. Bé, podria ser però sembla que la majoria de visites venien d'EEUU i, digueu-me conspiranoic, però el pic coincideix amb l'arribada de Trump al poder. (els que teniu blogs em podeu dir si també us ha passat?)

Deia, fa quatre anys, que potser caldria orientar els escrits als nostres lectors robòtics. Tenint en compte que els robots cada cop llegeixen més i als humans els costa una mica llegir, no sembla una idea tan marciana.

De fet, tot això que ara escrivim i que queda a internet i que, quan ens morim, potser encara segueix al ciberespai, va alimentant una bola cada cop més gran d'informació, massa voluminosa per ser llegida per humans però potser les Intel·ligències Artificials del futur (sense límits tan evidents com els humans en velocitat de lectura) poden dedicar-se a l'estudi d'escrits del segle XXI. De la mateixa manera que un arqueòleg d'avui pot estudiar una societat antiga gràcies a un pergamí trobat a l'arxiu d'un museu i treure'n tota mena de conclusions sobre aquesta cultura o un paleontòleg intenta endevinar la forma de vida i costums d'un animal extingit a partir d'un fòssil, potser els robots del futur estudiaran la nostra era a partir del que trobin a Internet.

És cert que hi ha una diferència entre les escasses fonts d'informació que tenim de les èpoques antigues i l'exagerada i redundant abundància de continguts que estem deixant nosaltres a Internet. I això també pot marcar diferències positives. Qui sap què podran fer en el futur amb el Big Data. Podran clonar-nos biològicament? Reproduir virtualment la nostra època per poder viatjar en el temps? En faran sèries? Videojocs?

Sovint penso que ens ha tocat viure una època fascinant, amb canvis tecnològics i socials molt ràpids, amb expectatives de futur enormes (per bé i per mal). I igual com les civilitzacions que van deixar documentació escrita són més conegudes per nosaltres que les que no (això delimita la frontera entre Prehistòria i Història), les civilitzacions digitals probablement també siguin més conegudes per generacions futures.

I potser aquesta és també una de les funcions dels blogs. Explicar als habitants del futur (humans, robots, alienígenes...?) qui érem nosaltres, què pensàvem, com vivíem, què ens emocionava.

Però no us preocupeu gaire de quedar bé, que ens jutjaran amb criteris que encara no coneixem.

5 raons per les que els blogs estan en decadència

Es comenta des de fa 5 o 6 anys (des que vaig començar a escriure aquest blog, curiosament) que els blogs estan en decadència. Jo crec que els blogs ocupen un espai a Internet que no ocupa ningú altre. Deixes el blog i et fas un compte a una xarxa social? No és el mateix.

Però d'alguna manera, sí que és cert que la gent cada cop passa menys temps llegit, comentant o escrivint blogs i més fent likes i retuits. Però, per què?

1. L'efecte Videomatón.

Quan BTV va començar a emetre hi havia un programa que s'anomenava Videomatón. Els ciutadans inserien una moneda a una màquina que feia un vídeo d'un minut (si no recordo malament) en el qual podien fer i dir el que volguessin i després aquest vídeo s'emetia per BTV.

La potència d'aquest concepte de programa era la de democratitzar la televisió. La gent normal, i no només els famosos, tenien dret a sortir per la tele i potser tothom tenia coses interessants a dir. Hi va haver un cert boom. Però al cap d'un temps, el programa fet per amateurs de la comunicació resultava avorrit.

La gent que fa coses avorrides o diu bestieses només interessa si és gent famosa.

Deuen haver passat molts anys des del Videomatón perquè costa trobar-ne fotos a internet. Aquí una foto del seu fill, el Selfiematon. Font.

2. Les xarxes socials.

Les xarxes socials també abanderen aquest empoderament de la comunicació per part del poble i tenen molt d'èxit. Però també tenen empreses enormes darrere, amb grans inversions i interessos econòmics.

Així, mentre Google va deixar morir el Reader, facebook i twitter treballen cada dia per renovar les xarxes socials.

3. Els mòbils

No sé Wordpress però Blogger no s'ha adaptat gens bé als mòbils. L'aplicació per editar posts és horrorosa, comentar un blog és incomodíssim (a diferència de contestar un tuit, que és senzillíssim) i l'únic que funciona prou bé és el Feedly, per llegir blogs.

Personalment, puc dir que des que navego més per internet a través del mòbil i menys a través de l'ordinador, pràcticament no comento blogs. Aquí anem als punts 2 i 4: si no és negoci, les plataformes no inverteixen en adaptar-se als nous formats i cauen en desús.

4. Si no ets el consumidor ni tampoc el producte, llavors què ets?

I és més, què pretens?

El model de negoci dels blogs no està gens clar. Jo no guanyo ni un cèntim d'euro per escriure aquí. Vosaltres tampoc per llegir-me, ni tan sols heu d'apartar molestos anuncis emergents. Aleshores, si no estem movent diners, quin sentit té gastar temps aquí?

5. El temps.

Les xarxes socials ens han acostumat a un bombardeig d'impactes. Twitter et permet llegir 5 o 10 microposts en un minut. En el temps que llegeixes aquest post podies haver llegit més de 20 tuits. La brevetat és aliada de la mandra i també ve ajudada pel sistema de recompensa del cervell.

Potser heu deixat molts cops un post d'un blog a mitges però difícilment deixareu un tuit a mig llegir.

No sé si els que feu o llegiu blogs estareu d'acord amb el que he exposat aquí. Hi afegiríeu altres raons?

Trump tampoc sap quin temps farà demà a Sevilla

Recentment hem vist com mig món criticava Trump per la seva postura envers el canvi climàtic. Els EEUU de Trump no volen col·laborar per salvar el planeta del desastre climàtic, són bàrbars que giren l’esquena als científics, no com Europa, líder espiritual dels valors d’occident.

Val a dir que Europa està liderada per gent no gaire millor que en Trump en molts aspectes. Per exemple, el comissari europeu d’acció pel clima no és cap destacat ecologista sinó un exministre del PP famós per menjar vaques.

Cañete lluitant voraçment contra una vaca boja. Font.

En episodis anteriors, un company de consell de ministres de Cañete, el reflexiu Mariano Rajoy havia afirmat que això del canvi climàtic no estava gens clar, que tenia un cosí científic que deia que si no podíem saber quin temps faria a Sevilla l’endemà, com volíem fer cap predicció a tants anys vista?

L’episodi hauria tingut encara més gràcia si hagués estat el cunyat i no pas el cosí perquè conté una argumentació barroera que pretén treure conclusions a partir d’allò que, només aparentment, és una obvietat.

Perquè, intencionadament o no, confon dos conceptes que estan relacionats però no són el mateix: el temps i el clima.

És cert que les prediccions meteorològiques compten amb un cert marge d’error. Ara mateix no podem assegurar si el 23 d’agost d’aquest any farà calor o si plourà. Però en canvi, si ens pregunten quin mes serà més calorós, si un gener a Helsinki o un agost a Sevilla, és bastant probable que l’encertem. La ciència no et pot dir si un dia és bo per a celebrar una boda però sí si un mes és bo per sembrar un camp.

Quan feia classes d’ofimàtica vaig plantejar un Excel per explicar les funcions Mitjana i Desvest (desviació estàndard) que consistia en agafar dades meteorològiques de diversos municipis catalans i calcular-ne mitjana i desviació estàndard al llarg d’un any. Després, si acoloríem els resultats amb el format condicional, obteníem 3 grans grups de municipis que coincidien amb els 3 grans climes que trobem a Catalunya:

Temperatures suaus (penúltima columna vermella) i poca desviació (última columna blava), clima mediterrani.

Temperatures suaus i molta desviació hivern-estiu(última columna marró), clima continental.

Temperatures fresques (penúltima columna blava), clima de muntanya.

Podeu comparar vosaltres mateixos els encerts i errors de la realitat vs model amb aquest mapa climàtic. De fet, podria ser un bon treball de recerca de batxillerat:

Font

Neil DeGrasse feia, a Cosmos, una metàfora molt didàctica sobre aquest tema. Un home passeja per la platja amb el seu gos, lligat amb una corretja. El gos fa moviments erràtics a dreta i esquerra, sembla difícil predir-ne res. Però si ens fixem en la trajectòria de l’amo, és probable que podem predir cap a on es dirigeix.

Neil DeGrasse ens explica el canvi climàtic mentre passeja el gos per la platja.

Val a dir que estudiar el clima és complicat. Seria com observar milions de gossos i, a partir dels seus moviments, deduir cap a on van els amos i, per tant, saber cap a on camina la humanitat. Sovint, quan tractem sistemes molt complexos en ciència, no podem moure’ns per certeses sinó per probabilitats.

Però les probabilitats també donen informació que cal tenir en compte. Imagineu que algú us ofereix un milió d’euros per jugar a la ruleta russa. 5 bales en un tambor de 6. No teniu la certesa de morir si hi jugueu però la probabilitat és un factor que us ha d’ajudar a prendre la decisió. No és el mateix un 83% que un 16% o un 0,004%. Diàriament prenem decisions que posen en risc la nostra vida. Pujar a un cotxe, menjar un croissant, beure un gintònic... Cada acció té un risc i un benefici associat que hem de saber valorar.

L’any 2013 els científics atribuïen una probabilitat del 95% a la teoria d’un canvi climàtic causat per l’home. Així que sí, Trump i el cosí de Rajoy tenen raó: no és segur que estiguem destrossant el clima del planeta. Però si confien tant en la seva sort, que agafin un revòlver carregat amb 19 de 20 bales i se la juguin ells sols, que el planeta és de tots i els prudents potser també tenim dret a existir.