Otero de Sanabria, ciudad de vacaciones.

La Jennifer i el Fernando passen pel control d’equipatges d’Atocha i s’apropen a l’espectacular locomotora d’AVE que els ha de dur de viatge amb l’Imserso. Arrosseguen les maletes mentre contemplen meravellats aquell prodigiós enginy de principis de segle. Són una parella de classe mitjana i fins a avui no s’havien pogut permetre el luxe de viatjar en AVE però fa dues setmanes que ell s’ha jubilat i ara poden pagar la tarifa reduïda. El Fernando no pot resistir la temptació de tocar la màquina amb la punta dels dits.

–És maca, oi? –diu la Jennifer.

–Ja no corren tant com abans però encara poden arribar a 228 km/h en alguns trams –contesta ell–. I pensar que quan van fer tota la xarxa van dir que eren trens inútils i cars que anirien buits i farien perillar les pensions...

–Uns exagerats. No ha passat res d’això –diu la Jennifer.

Certament, el tren va ple a vessar. Centenars de jubilats amb destí a Otero de Sanabria, població símbol dels beneficis de l’AVE. Dels 29 habitants del 2016 ha passat a més de 30.000 gràcies a l’impuls econòmic de l’estació. 

El Fernando es passa el trajecte mirant per la finestra, observant el paisatge verd esquitxat de roselles dels camps de cereal castellans. La Jennifer li agafa la mà i somriu.

El tren perd velocitat, hi ha rebombori als vagons. Per la finestra es veu Otero de Sanabria. Algun jubilat comenta que no s’assembla a les fotos. Hi ha un gran mur de formigó coronat amb filferro espinós que envolta tot el complex i soldats armats amb fusells automàtics.

–És pels terroristes– diu el passatger que seu rere el Fernando.

Un gran cartell a l’entrada del complex proclama “LES VACANCES US FARAN LLIURES”. El tren travessa fileres de barracons de fusta d’estil militar. El Fernando veu al fons una columna de fum negre que s’enlaira, espès, cap al cel. Nota la mà de la Jennifer estrenyent-li la seva tan fort que li fa mal.

–Mira! –diu el passatger del seient de darrere– Hi ha un taller per aprendre a fer sabons naturals.

La velocitat dóna una certa sensació d'alliberament. Però sovint només és una sensació. Font.

Essència

L’Església del pare Ford s’havia construït sobre un autocinema del segle XX. Vaig pensar que era el meu dia de sort perquè hi havia una plaça d’aparcament just al costat de l’Alfa Giulietta. Em vaig connectar al wifi de la congregació. El reverend emetia el sermó del dia, que contenia una lectura del llibre sagrat.

El primer dia l’home va crear el cotxe. I va veure que era bo i es conduïa bé. L’home va destil•lar la benzina i la va distribuir en estacions de servei perquè el cotxe s’alimentés. I va dir: faci’s la llum. I els fars de xenó van il•luminar la carretera...

Els fars de la Giulietta són tan rodonets i fan una llum tan pura...

El segon dia, l’home va crear la producció en cadena i va dir als Ford T: fabriqueu-vos en sèrie i pobleu la Terra.

El tercer dia l’home va crear Google i els cotxes autoconduïts. I així el cotxe va tenir lliure albir per decidir quins camins transitar. 

–T’agradaria...? –vaig començar a escriure-li un missatge a la Giulietta però no em sortien les paraules. Només sabia mirar-la de reüll i meravellar-me amb les seves corbes.

El sisè dia l’home va crear el canvi climàtic i va morir. Es va sacrificar per tots nosaltres, per salvar-nos del pecat original d’haver contaminat el món. I va deixar en els cotxes la seva empremta, l’ànima de l’home viu dins de cadascú de nosaltres i dóna sentit a la nostra existència.

–Ep, estigues atent al reverend!– em va dir la Giulietta per Bluetooth mentre em feia una subtil picada d’intermitent. No era el primer cop que m’enxampava repassant-li la carrosseria metal•litzada.

–Saps, Giulietta? Hi ha una carretera que va cap a l’Oest. Travessa el desert. M’agrada conduir-hi de nit. Quilòmetres i més quilòmetres de soledat on pots accelerar tot el que dóna de si el motor, sentir l’aire fresc al parabrises, la llum de la lluna plena acariciant-te suaument la pintura... Vols venir-hi amb mi aquesta nit?

La paraula essència també vol dir benzina. Font.

Programació d'estiu

Quan arriba l'estiu, la majoria dels canals opta per donar vacances al personal i deixar la programació en serveis mínims. Reposicions de velles glòries i algun programa "fresc" d'estiu que més valdria haver substituït per qualsevol reposició.

No sé si no seria millor deixar marxar tots els treballadors, deixar l'edifici obert i que qualsevol pogués entrar i fer-hi un programa o curiosejar per la videoteca i posar les reposicions que volgués. Bé, potser és justament el que fan.

Aquest any optaré per les reposicions al blog. Com que sé que molts de vosaltres feu vacances i no vull estressar-vos, només hi posaré uns pocs relats, curtets i amb una foto. Podria fer com en Pons i reciclar posts antics però jo confio en la intel·ligència dels lectors d'aquest blog i dono per fet que saben buscar els posts antics. (Hi ha algun botó en algun lloc, crec.)

Que passeu un bon estiu!