Pares i fills

Des que vam tenir l'Albert, la Irene no pot veure cap notícia de nens sense posar-se en la pell de la mare dels nens en qüestió. A mi no em passa tant però una notícia recent m'hi ha fet pensar. És aquesta:

Josep Lluís Núñez i el seu fill ingressen a la presó.

Segurament m'hi ha fet pensar perquè el redactat de quasi totes les notícies que he vist era així: Josep Lluís Núñez i el seu fill. Com a fill, el meu primer pensament seria alguna cosa així com "El fill no té nom ni personalitat pròpia, és com un apèndix del pare". Hi ha gent que fins i tot s'ha preguntat si tenia nom. Sí, es diu Josep Lluís Núñez i Navarro. Ara que hi penso potser el redactat "Josep Lluís Núñez i Josep Lluís Núñez ingressen a la presó" no és àgil.

Potser a causa de la meva paternitat, li trobo un punt tendre a la història. Pare i fill compartint negocis,  construint blocs de pisos, tramant conjuntament els suborns i finalment entrant junts a la presó. Ah, la famiglia...

Perquè és cert que es poden tenir fills i no compartir amb ells res més que una paella els diumenges. Però, què hi ha més maco que tenir aficions comunes?

Pares i fills units per una empresa comuna. Font.

Herències

Val a dir que en molts casos, aquesta unió paterno-filial és objecte de sospites, rumors i suspicàcies. Per molt bo que sigui un fill fent una feina, molts sospitaran que hi és només perquè és fill del seu pare.

Un exemple clar és el de Felip VI, actual rei d'Espanya. Molts espanyols sospiten que no seria rei d'Espanya si el seu pare no ho hagués estat. Els monàrquics afirmen que això no vol dir res, senyalant encertadament que el pare de Joan Carles I no va ser rei.

Un altre cas similar és el de George Bush, expresident dels EEUU que va ser fill del també president George Bush. En aquest cas també van compartir Guerra a l'Irak.

El meu amic David, company també d'aventures musicals, va compondre una cançó titulada "George Bush is a jerk". L'últim vers de la cançó aclaria els possibles dubtes del públic sobre de quin George Bush es parlava: "the father and the son" i rematava amb un solo de guitarra que recordava l'himne nacional nord-americà. Font.

També en l'àmbit musical hi ha hagut pares i fills compartint vocació. Per exemple els Iglesias. El pare ja era mundialment famós quan el fill va començar la seva carrera. Segons afirmen uns quants milions de fans, alguns envejosos van fer córrer aquest muntatge per desprestigiar-lo:

L'audio, que era una mica més llarg i no sé si va amb aquest vídeo, va córrer viralment durant la prehistòria d'internet, quan encara no hi havia ADSL.

Com veieu amb tots aquests casos, el comú denominador és l'enveja de molts fracassats davant l'èxit desacomplexat del pare, que s'incrementa i es fa insuportable quan pot compartir la seva joia amb el fill. En aquest sentit, m'alegra no ser una persona gaire famosa perquè així podré compartir les aficions del meu fill sense haver de perdre un minut en pensar què dirà la gent.

La nova censura i el nou 9N

Jo no ho vaig viure però diuen que durant el franquisme hi havia censura. És una cosa que passa quan els mediocres governen. Com que saben que la gent diria que són uns pelacanyes, decideixen que la gent no pugui dir el que pensa.

També diuen que això va estimular la creativitat dels artistes. Es tractava de dir el que no es podia dir, colar gols als censors, saltar-se les regles amb enginy.

40 anys després, la Història avança en helicoide, fent cercles però desplaçant-se en un eix perpendicular. Mateixes essències, diferents formes. Avui ens torna a governar un gallec terriblement mediocre.

A Espanya, la censura es practica controlant els mitjans de comunicació. L'any passat van ser substituïts els 3 directors dels diaris més importants d'Espanya (El País, El Mundo i La Vanguardia). En els 3 casos, per nous directors més afins ideològicament al PP. Les cadenes de TV també estan en mans del govern espanyol o d'empresaris amics.

Per entendre el procés independentista català, a les TV espanyoles conviden catalans com Rivera, Marhuenda o Nart. En canvi, a TV3 adoctrinen portant tertulians amb opinions diverses.

En aquest context, no és estrany que el govern espanyol hagi invertit tants esforços en prohibir el 9N que, sense acord amb l'Estat espanyol no podia tenir més que caràcter consultiu. És a dir, des que el Parlament espanyol va rebutjar cedir la competència per celebrar un referèndum, el 9N només servia per demanar l'opinió als catalans. I això, pels amics de la censura, és el pitjor delicte possible.

La resposta del govern català ha emulat els artistes que esquivaven la censura amb enginy. Tot previsible fins la suspensió de la llei de consultes. Llavors hi ha una escena d'aparent caos i autodestrucció -que no estic segur que no formés part del pla- amb baralles internes. La cosa acaba amb el Butireferèndum, que el propi Mas va vendre molt malament en un primer moment. Què coi és això d'un acte participatiu? No havíem quedat que...? Propis decebuts i estranys fent tota mena de bromes, disposats per enéssima vegada a enterrar el procés i al president. El censor s'empassa l'ham.

I passen els dies i tot pren perspectiva. A efectes pràctics el nou 9N s'assembla molt al vell 9N. Segueix sense ser vinculant i segueix servint per donar veu als catalans. La pregunta és la mateixa. L'Estat comença a fer el ridícul: impugna de nou al Constitucional un acte que diuen que és inútil i que no té garanties democràtiques (ho saben perquè ells mateixos s'han encarregat que no en tingués), es veuen tancs per les autopistes catalanes, fragates al Port de Barcelona, amenaces velades a funcionaris, diaris espanyols dient que votarà en Bob Esponja... I arribem al 9N i vota el primer català.

El primer vot del 9N. A Austràlia. 

El Gobierno diu que d'acord, que posa els Fiscals a treballar. Però té totes les potes ficades en galledes. Si no és una consulta ni un referèndum, quina és la il·legalitat? I si ho és, el Gobierno de España està donant legitimitat de referèndum a una votació que l'independentisme ha guanyat per golejada.

Fins i tot en camp contrari s'ha golejat. Fixeu-vos: 

9N a Sant Boi de Llobregat:

Sí/Sí: 12315

Sí/No: 3176

Sí/Blanc: 193

No: 1659

Algú pensa que són pocs vots? Últimes municipals a Sant Boi:

PSC: 8750

PP: 4933

ICV: 3617

CiU: 3359

PxC: 2989

ERC: 1083

Cs: 942

CUP: 751

La majoria silenciosa

L'última estratègia és dir que no ha votat la majoria silenciosa. Que tots els independentistes han votat i tots els unionistes s'han quedat a casa. Certament això quadra amb l'estratègia del PP de mobilitzar el vot independentista i convèncer als seus que la votació era una farsa. És típic dels censors considerar que el silenci del ciutadà és un suport al seu govern.

Me gustas cuando callas porque estás como de acuerdo conmigo.

La fruita esperada

Fa poc em vaig fixar que els pèl-roigs, en realitat, tenen els cabells més aviat taronges. Vaig pensar que seria més adequat anomenar-los pèl-taronges però he mirat diccionaris i la tendència de les llengües properes és la mateixa:

Pèl-roig, pelirrojo, red-headed, roux, capelli rossi, rote haare...

Una primera conclusió precipitada podria dur-nos a creure que hi va haver una estranya forma de daltonisme que devia afectar als lingüistes de tots aquests països. Una altra opció, més probable, és que quan es va anomenar pèl-roigs als pèl-taronges el color taronja no existia o no es deia així, ja que les taronges encara no havien arribat a aquesta part del món.

És lògic pensar que si els nostres avantpassats no coneixien les taronges, el color taronja no es diria taronja. Ara bé, el que sorprèn és que no hi hagués un altre nom per a aquest color. No és com el color turquesa o el lavanda, que cal una certa subtilesa per apreciar-los. El taronja ocupa un bon tros de la gamma cromàtica.

A més, els nostres avantpassats sí que coneixien coses de color taronja. Coneixien les pastanagues i els nespres, per exemple. Per què no van assignar cap d'aquests vegetals com a nom del color taronja?

És com si estiguessin esperant que arribés la fruita adequada, com si li estiguessin guardant durant segles tot un rang cromàtic. I això va passar a molts països: taronja, naranja, orange, laranja,...

No sé si algú ho ha pensat abans però m'agradaria veure un mapa del món amb els països on tinguin la mateixa paraula pel color i la fruita taronja.

Curiosament, a la Xina, d'on se suposa que vénen les taronges hi havia uns funcionaris que portaven roba d'aquest color. Però eren coneguts com Mandarins. Font.