divendres, 21 de febrer del 2014

Crims socials

L'inspector Twitter feu un cop d'ull a les fotos dels sospitosos a la pantalla del mòbil. Després envià un whatsapp als becaris: "És el majordom, imbècils. Fiqueu-vos al seu facebook per recopil·lar proves i envieu-ho tot per Dropbox al jutge. I no us adormiu, a veure si el jutge pot incloure'l a la llista de condemnats al post d'aquesta tarda".

dimarts, 18 de febrer del 2014

Àtoms i lletres al twitter

Un home del segle XIX va dir un dia que "cal ser absolutament modern". En una època on no hi havia internet, ni mòbils, ni televisió, ni avions, ni ràdio i potser estaven inventant el telèfon però encara n'hi havia tan pocs que devia ser molt difícil parlar-hi amb els amics perquè ja seria casualitat que tu en tinguessis un i el teu amic un altre.

A mi això de la modernitat de vegades m'avorreix, ho confesso. I el twitter em feia una certa mandra. No sé si encara és modern o si ja ha passat de moda, com passa sovint amb les coses modernes. I llavors és quan t'agafa complex de dinosaure i dius "doncs ja veus, els dinosaures van estar un munt d'anys dominant la Terra, i si no arriba a ser pel meteorit potser encara hi serien". És més, ara diuen que els ocells són descendents dels dinosaures.

L'acudit del twitter. Font.


Bé, sigui com sigui, l'altre dia em van convèncer per obrir compte a twitter i aquests dies estic provant a veure si veig de què va l'invent i si en puc treure res de profit. Així que, si teniu twitter:

  1. Ja trigueu a fer-me un follow d'aquests, que crec que és el que es porta a twitter. A la vida real la gent s'amoina si veu que l'estan seguint uns quants centenars de tios amb pintes rares però al twitter es veu que és una cosa desitjable. Em podeu trobar per: @atomsilletres.
  2. Em podeu explicar la vostra experiència? Si heu trobat alguna cosa interessant a fer a twitter, recomanacions, consells per semblar més modern...
Si no teniu twitter i voleu opinar contra els modernets que escriuen el seu nom començant per @ o sobre la insubstancialitat del que es mou per les xarxes socials, també us escolto.

dimarts, 11 de febrer del 2014

El drama de les llaunes personificades

Fa uns mesos, Coca-Cola va llençar una campanya de màrqueting molt original. Segur que heu vist als súpers o als bars que ara les llaunes porten noms de persones. No sé ben bé quin és el missatge que volien transmetre, si fomentar el canibalisme líquid o que la gent amb poca vida social establís relacions més humanes amb les llaunes de refresc. Però és cert que, en un primer moment, la campanya va tenir un cert èxit.

Però això de personificar llaunes és molt seriós i ha passat com quan en una novel·la un personatge se li va de les mans a l'autor, pren vida pròpia i comença a esquinçar la trama. Fa unes setmanes, Coca-Cola va decidir tancar algunes fàbriques a Espanya i acomiadar uns quants treballadors. I la campanya de les llaunes amb nom va prendre una nova dimensió.

Després de tota una vida dedicada a la companyia, de buidar-se, donant el millor que tenia dins, en Miguel ha deixat de ser útil. Ara només és un residu més d'aquesta societat consumista que no entén de lleialtats.

En aquestes circumstàncies, la campanya emet un missatge pervers: Coca-Cola dóna un nom humà a les llaunes, que és el seu producte, mentre ignora la humanitat dels seus treballadors, reduint-los a la condició de números que han de millorar al compte de resultats.

Val a dir que anteriors campanyes ja havien avisat. Ja sabíem que les llaunes portaven a dins "la guspira de la vida". Ara, amb el nom humà, ja tenen estatus de persona. Jo crec que no ho haurien de deixar aquí. Haurien de fer llaunes amb forma humana, que parlessin. Qui sap si, en un futur no gaire llunyà, es pot incorporar la Intel·ligència Artificial a les llaunes antropomorfes. 

És més, potser algun dia són tan intel·ligents que poden arribar a ser directius de Coca-Cola. Un dia, algú veurà un antic directiu humà de la companyia a la paperera i dirà "ah, mira, es diu Miguel". Però no li donarà gaire importància.

dilluns, 3 de febrer del 2014

Carta a l'Albert

Portava un temps escrivint-te una carta, mentre t'esperàvem. T'havia de dir tantes coses que no sabia ben bé per on començar, com continuar, quins missatges eren més importants ni quins serien del teu interès.

Era més que res un gest simbòlic. No hi havia tanta pressa; encara passaran uns quants anys abans que puguis llegir i entendre aquest tipus de cartes.

Fa poc vaig descobrir que la teva mare també t'està escrivint. No m'ho ha deixat llegir però m'ha dit que apunta en una llibreta les sensacions de l'embaràs, del part, dels teus primers dies. No sé si ella té més clar què et vol dir. Tots dos ens estrenem en això de ser pares i no ho tenim pas tot clar. Tothom ens dóna consells però sovint són contradictoris.

Així que en comptes de donar-te consells grandiloqüents, t'explicaré només dues breus anècdotes del teu primer dia de vida.

Durant la tarda, crec que encara entrava llum natural per la finestra de l'habitació de l'hospital, la teva mare et va mirar fixament i em va dir, tota seriosa: "em penso que m'estic enamorant d'ell. I és curiós perquè ens hem conegut avui mateix".

Després, durant la nit, tu ploraves, desconsolat. Et bressolàvem de mil maneres i no hi havia manera de calmar-te. Aleshores ella et va agafar en braços i et va cantar una cançó de bressol. I després una altra. I una tercera. Mantenint el to i amb una veu dolça. Vas deixar de plorar, com si volguessis escoltar-la. Per uns moments, la música va omplir de màgia l'habitació, com si la mare sabés fer encanteris.

La nit va ser molt llarga i vas tornar a plorar. Jo vaig intentar cantar-te també però ja no va funcionar. A la vida veuràs que hi ha moments que són màgics i són irrepetibles. I potser són màgics perquè són irrepetibles o viceversa.


Aquesta és la posta de sol del dia que vas néixer, vista des de la finestra de l'habitació de l'hospital.

Veuràs, Albert, que potser no sabrem ser sempre tan estables com se suposa que ho han de ser els pares. En aquest món canviant i confús, potser un dia ella et diu Blanc i al següent jo et dic Negre. Però intentarem que sempre tinguis una constant universal a la que aferrar-te quan ho necessitis: el nostre amor incondicional.