Lectures obligatòries

L'altre dia, després de passar per aquest bloc, vaig estar pensant en les lectures obligatòries i en el Bastian Baltasar Bux. Pels qui no recordeu aquest nom, us recordaré que és un personatge de la història interminable, de Michael Ende. Per al Bastian llegir és una passió, una via d'escapament de la seva vida (que no li agrada gaire) i fins i tot una transgressió. Al principi de la història el Bastian roba un llibre, arriba tard a classe i se la salta, amagant-se per poder llegir el llibre que té a les mans.

Aquests actes, ens adverteix l'autor, només els poden entendre els addictes a la lectura, els qui han seguit llegint amb una llanterna quan els pares els havien enviat al llit perquè l'endemà tocava matinar. I és que el Bastian ha trobat un llibre especial. Tan especial que no té més remei que robar-lo. Un llibre màgic que fa que el lector s'introdueixi en la història com un personatge més.

(En Bastian llegeix el seu llibre preferit amb tanta passió que el rostre se li il·lumina. He triat aquesta foto perquè he recordat que quan era petit algú em va dir que m'assemblava al protagonista de la pel·lícula La Història Interminable 2. Imatge extreta d'aquí)

Aturem aquí les aventures del reialme de Fantasia i mirem cap al nostre món, on la majoria de nens són addictes a altres formes d'entreteniment. Té sentit que a l'escola intentin despertar l'afició a la lectura mitjançant l'obligació de llegir determinats llibres?

Hi ha molts punts de vista respecte a aquest tema. Generalment la gent està a favor de la lectura. Crec que l'advertència d'en Michael Ende a la qual m'he referit anteriorment separa els lectors de la Història interminable en dos grans grups: els que, com en Bastian, són lectors malaltissos i transgressors i els que en aquells moments senten enveja d'en Bastian i desitjarien ser lectors compulsiu com ell. Potser també hi ha algú que considera que en Bastian és un "friqui" però aquest segurament ja no estarà llegint el llibre.

Ara bé, fins i tot aquests no-lectors hauran escoltat extenses lloances sobre les meravelles que esperen al lector darrere de les pàgines dels grans llibres. Fins i tot els qui no han llegit res des que van deixar l'escola senten un cert respecte pels llibres, especialment si són molt llargs. Intueixen que hi ha alguna cosa molt poderosa dins d'ells, si bé no estan segurs d'entendre els motius veritables de la devoció dels lectors envers els llibres. I probablement presumiran davant dels veïns si algun dia els seus fills esdevenen lectors compulsius. De la mateixa manera que uns pares incultes sentiran orgull pel seu fill quan tregui bones notes.

En quant a l'obligatorietat, la divisió d'opinions és evident. Com en tot, cal distingir entre l'obligat i l'obligador. El primer hi acostuma a estar en contra. El segon hi està més o menys a favor. Apareix també un tercer, en aquest cas, que és el llibreter, l'editor o l'autor del llibre, que hi estarà entusiastament a favor. Aquest tercer element es mirarà el segon amb ulls d'€ i li preguntarà de nou "de veritat tens el poder d'obligar als teus 100 alumnes a llegir el meu llibre?".

I aquí arribem al debat de fons perquè una lectura obligada té els seus perills. Diuen els entusiastes dels llibres que la lectura ha de ser un PLAER. Així, en majúscules. Si és forçat, com passa amb altres plaers, pot arribar a ser traumàtic. Estic segur que tots tenim en ment llibres que ens van obligar a llegir i que vam odiar. En el meu cas, en recordo un a primaria (La Gitanilla, de Cervantes) i un altre a secundària (La vida cotidiana en Roma en el Apogeo del Imperio, de Jerome Carcopino). Els he escrit sense consultar el google i és que la tortura, costa d'oblidar. De vegades els llibres obligats no són males lectures però, per alguna raó (edat, maduresa, gustos personals), no estan fets per a aquests lectors.

Cal tenir en compte que la lectura consumeix quantitats considerables de temps i esforç. Fins i tot trobem casos d'alumnes que tenen l'afició de llegir però que no la poden gaudir perquè les lectures obligatòries no els deixen temps per llegir els llibres que els agraden. Perquè a més de la lectura, després hi ha l'informe o treball que l'alumne ha de fer per demostrar que ha llegit el llibre. I aquí trobem el primer punt en contra de les lectures obligatòries: interrompen el procés natural d'adquisició de l'hàbit de la lectura. Imagineu en Bastian havent de llegir tota una pila de llibres avorrits mentre l'Atreiu, la princesa i el drac volador l'esperen de braços creuats, veient com el no-res es menja el reialme de fantasia.

De l'altra banda, per contrarestar aquest argument, hi ha la teoria de "si no ho has provat, com saps que no t'agrada?". De la mateixa manera que un alumne es veu obligat a estudiar unes assignatures que ell no ha triat, també pot ser bo que llegeixi uns llibres que algú ha pensat que seran bons per a la seva formació. Aquí, el repte és: podem culturitzar algú en contra de la seva voluntat? És evident que molts professors de literatura donarien part del seu sou per poder aconseguir que els seus alumnes, en comptes de llegir Crepúscles i Harris Potters llegissin Flaubert i Joyce. Perquè en la lectura i en l'aprenentatge, per assolir el plaer, gairebé sempre cal invertir esforç. Així doncs, quin seria el mètode ideal per aconseguir que el màxim d'alumnes possibles acabessin agafant l'hàbit de llegir i fossin capaços d'enfrontar-se a lectures d'un cert nivell?

Mentre escrivia el paràgraf anterior se m'ha acudit un joc. Vosaltres proposeu un mètode als comentaris i jo faig d'alumne sabotejador que no vol llegir ni que el matin i busco la manera de fer trampes i evitar llegir. Per exemple:

Proposta 1: Deixar que cada alumne triï els llibres que llegirà.

Trampa que farà l'alumne que no vol llegir: Triar un llibre que ja ha llegit, que el seu amic ja ha llegit o que ha sortit en pel·lícula.

Us animeu a fer propostes per tenir un país de lectors?

Existeix la no-ficció?

L'altre dia, una lectora molt apreciada que es fa dir Helena Arumi (un dia li haig de preguntar per què fa servir aquest nom) em va dir que el post anterior li havia recordat a la pel·lícula "La rosa porpra del Caire". En aquest film del Woody Allen, els personatges d'una pel·lícula poden parlar amb els espectadors i fins i tot un d'ells surt de la pantalla i comença a voltar pel món real.

(A la rosa porpra del Caire els humans volen viure vides de pel·lícula i els personatges volen viure vides reals)

Per alguna raó sempre m'han agradat aquestes pel·lícules que exploren la dualitat realitat-ficció. Entre les meves pel·lícules preferides hi figuren Abre los Ojos, Strange Days, The Truman Show, Matrix, Nivell 13 o la Rosa porpra del Caire, abans esmentada. M'agrada quan la ficció explora l'essència de la realitat. El tema no és precisament nou, és cert. El mateix Plató ja ho proposava amb el seu mite de la Caverna. Però és un tema que obre moltes vies argumentals interessants, que permeten revisitar un i altre cop el mite i continuar trobant noves maneres d'enforcar-lo.

(Dibuix que explica el mite de la caverna .Extret d'aquest bloc de filosofia)

Jo ara mateix podria escriure paràgrafs i paràgrafs de conceptes, idees i plantejaments sobre el tema. Podria analitzar fins a l'avorriment què és la realitat (existeix alguna cosa real de veritat? la podem conèixer?), què és la ficció (hi ha diferents graus de ficció en funció de la seva versemblança?), si les podem distingir sempre (en cas contrari, compte que algun psiquiatre ens pot prendre per bojos!). Fixeu-vos que aquest bloc es subtitula (almenys fins que trobi una frase millor) "punt de trobada de la realitat, la ficció i en Sergi Monteagudo". És a dir que tots els posts, no només aquest, giren mes o menys al voltant d'aquest tema.

Com que sóc conscient del tipus de format que faig servir (posts curts! que el lector no tingui temps de cansar-se de llegir-te!), avui em limitaré a explicar-vos una anècdota de futbol que pot il·lustrar bastant bé el tema.

Corria l'any 1997 i al Barça hi jugaven entre d'altres Stoichkov, Guardiola, Figo, de la Peña, Luis Enrique i un jugador espectacular anomenat Ronaldo. L'equip va fer una temporada força bona, guanyant Copa del Rey, Supercopa i Recopa d'Europa. Però va perdre la Lliga davant del Madrid de Capello i això va fer que es qüestionés l'entrenador, que era el primer després d'una llarga etapa amb Johan Cruyff a la banqueta.

L'entrenador era en Bobby Robson, un anglès d'aspecte afable, molt educat a qui la seva avançada edat donava un aspecte entranyable per a uns o de jubilat per a d'altres. Com que no entenia ni mitja paraula de català o de castellà, a les rodes de premsa també hi havia un traductor portuguès que ara mateix no recordo com es deia.

(Sir Bobby Robson, un autèntic cavaller anglès a la banqueta)

Com deia, el soci blaugrana no estava del tot content amb en Robson i havia arribat a treure els mocadors en un partit on el Barça guanyava per sis a zero. Un parell de socis, creient que se l'estava tractant amb injustícia, van fundar una plataforma anomenada Grup de Respecte, Justícia i Suport a Bobby Robson. Un dia fins i tot van organitzar un sopar a un restaurant i van convidar en Bobby Robson. No va ser un sopar íntim entre tots tres sinó que també hi va assistir més gent (jo mateix, entre d'altres) mig enganyats per la possibilitat (no confirmada ni desmentida) que també vinguessin alguns jugadors del Barça. El reclam va funcionar fins al punt de fer venir una dotzena de periodistes, entre ells en Toni Soler que aleshores feia una secció del "mal rotllo" al programa de l'Andreu Buenafuente. I aquí ve la part interessant perquè l'endemà aquests periodistes van escriure sobre l'acte i per primer cop vaig tenir l'oportunitat de veure als diaris una notícia en la qual jo havia estat present.

A partir d'aquell moment vaig entendre que una notícia estava formada per:

1. El que el periodista present a l'acte veu 

2. El que li expliquen.

3. El que s'inventa.

Per exemple, en el cas del sopar d'en Robson, les cròniques començaven amb una part objectiva (s'havia fet un sopar en homenatge seu al qual hi havien assistit unes setanta persones) però després hi havia els gols que els hi havien colat els de la Plataforma (no van descobrir que la Plataforma en si eren només dos socis del Barça) i el que els periodistes s'havien tret de ves a saber on (van dir que la Plataforma s'havia autodissolt després del sopar).

Així doncs, si una notícia que va passar ahir pot contenir fàcilment un 30% de ficció, ens podem creure els llibres d'Història quan diuen que un fet és verídic perquè està documentat"? Realment existeixen els llibres de no-ficció?

Potser aquestes pel·lícules que comentava abans m'agraden tant perquè exploren l'abisme que separa la realitat en la que creuen els personatges i la que els guionistes creen com a real (irònicament es tracta d'una altra ficció). Descobrir aquest abisme causa perplexitat en els humans perquè estem una mica programats per aferrar-nos a unes idees i prendre-les com a veritables. Ens agrada creure que sabem distingir la realitat de la ficció.

La influència dels venedors d'ADSL en la literatura

S'està fent de nit al bosc, el vent agita les fulles dels arbres i totes aquestes coses que passen a les pelis quan s'estan a punt de carregar a algú. Sí, arriba el cotxe, s'atura i dos individus cepats treuen un home lligat i encaputxat del maleter mentre en Lance revisa el carregador de la seva Glock. L'encaputxat és arrossegat uns quants metres pel terra. El deixen anar als peus d'en Lance, que treu el fiador de la seva pistola i apunta al cap encaputxat. El seu dit acaricia amb delicadesa el gallet i...

Truquen a la porta. Tres timbrades llargues. Intento tornar al bosc per acabar l'escena però és inútil. Empipat com una mona m'aixeco per veure qui ha gosat interrompre la meva inspiració. Miro per l'espiera: que coi... aquest tipus no sembla un comercial d'aquests que venen ADSL, més aviat té pinta de camell de poca volada. Obro una mica la porta, però sense treure la balda, no fos cas...

-Pssst -diu el camell, apropant-se a l'obertura de la porta mentre mira a banda i banda, com si temés l'aparició sobtada de la policia-. Tinc wifi, del bo, a dos euros la mega.

-Com?

-Wifi, de qualitat -diu, obrint la gavardina per ensenyar-me la butxaca interior, on hi ha un router que fa llums intermitents verdes i taronges-. De 2,4 gigahertz, sense tallar. En vols provar una mica gratis?

-No, ho sento, no m'interessa -dic tancant la porta. Realment a aquest barri passen unes coses que són difícils d'explicar a qui no viu aquí.

Una mica descentrat, torno al meu despatx, la pantalla segueix encesa. En Lance m'espera mig recolzat sobre un arbre. Duu una agulla a la mà dreta i sosté una bala amb l'esquerra.

-Es pot saber què fas? -li pregunto.

-Escric haikus a les bales -contesta, tot seriós-. Se m'ha acudit mentre t'esperàvem. Serà el primer cop que algú li fiqui una mica de cultura al cap a aquest estúpid.

Em quedo mirant la pantalla, sense donar gaire crèdit al que veig. Els dos homes cepats han marxat de l'escena i el cotxe tampoc hi és.

-Cobraven per hores i, com que no tornaves, han dit que marxaven -m'aclareix en Lance-. Però podem seguir sense ells. Em penso que havia de matar a aquest pallús, oi? Vols que el liquidi sense més demora o prefereixes allargar l'escena amb alguna ximpleria dramàtica?
-No em matis -diu l'encaputxat, arrossegant les síl·labes amb un lament lànguid-. Si em deixes viure et donaré wifi del bo, te'l puc deixar a bon preu... A un euro i mig la mega...*

Ara sí, agafo el ratolí i selecciono l'últim capítol, tot sencer. Després premo la tecla "Supr". Tornem a començar. Però llavors entenc que el capítol ja no serà com hauria estat si aquell traficant de wifi no m'hagués interromput. I me n'adono que cadascuna de les grans obres de la literatura és com és perquè els seus escriptors les van escriure en uns moments i no pas en uns altres. No parlo de moments històrics o socials. Parlo simplement de moments abans de dinar o després de sortir de la dutxa o abans de portar els nens a l'escola. De com de diferent seria la literatura universal si Cervantes, Flaubert, Hemingway o Dickens haguessin viscut en mons on existissin els venedors d'ADSL.


*: Fragment afegit seguint el consell del comentari d'una lectora.

Paradoxes temporals a la ciència ficció

L'altre dia us vaig parlar d'en Lance i de la seva idea de poesia combinatòria. I em va acabar venint al cap una idea estranya. En Lance no coneixia el concepte de poesia combinatòria. Això no és estrany perquè la majoria de la gent el desconeix. Però la meva novel·la passa d'aquí a trenta anys, així que és possible que en aquest temps es vagi fent coneguda. Hi ha un cas particular, improbable però molt interessant: que acabi sent coneguda precisament gràcies a la meva novel·la. És a dir, que si la novel·la és un èxit, en Lance ensenyarà a gran part de la població el concepte de poesia combinatòria i, arribats a l'any 2042, la poesia combinatòria serà un tema tan conegut que l'escena semblarà absurda o inversemblant... precisament a causa de l'èxit d'aquesta i altres escenes de la novel·la! En canvi, si la novel·la és un fracàs (almenys fins d'aquí a trenta anys) i la poesia combinatòria segueix sent una excentricitat poc coneguda, l'escena serà bastant creïble i ben trobada.

Això em va fer pensar en el concepte de paradoxa temporal que intentaré introduir molt breument en aquest article. El tema crec que és apassionant i dóna per llargues i frikis discussions, que us animo a encetar a la secció dels comentaris.

Com molts altres "joves" de la meva generació, vaig aprendre el concepte de "paradoxa temporal" veient la saga de Back to the Future. A la primera part, quan Martin viatja al passat, salva al seu pare d'un accident. Malauradament era gràcies a aquest accident que la mare d'en Martin es va enamorar del seu pare. La cosa es complica bastant perquè la seva mare s'enamora d'ell en comptes de fer-ho del seu pare. I això és terrible per en Martin perquè si els seus pares no s'enamoren i es casen, ell no naixerà. Per tant, ha d'aconseguir emparellar els seus pares per tal d'evitar una paradoxa temporal que liquidaria la seva existència.

(Ens aturem un moment per analitzar la paradoxa temporal:

Si en Martin viatja al passat i desemparella els seus pares no naixerà

però

Si no neix, no podrà viatjar al passat per desemparellar als seus pares. Per tant els seus pares s'emparellaran i ell naixerà.)

(el mític DeLorean que va marcar l'estil dels viatges temporals de la saga. Font)

Si en Martin hagués fracassat reajuntant els seus pares, els guionistes haurien tingut molts maldecaps per quadrar-ho de forma versemblant. Tot i que a la segona pel·lícula de la saga ens donen més explicacions de què passa quan es canvia el passat.

La sèrie Futurama també ens dóna la seva particular visió sobre el tema. En un capítol plagat d'homenatges, els protagonistes viatgen a 1947 on en Fry, en un intent per salvar la vida del seu avi, acaba matant-lo. Els guionistes resolen la famosa paradoxa de l'avi fent que en Fry es converteixi en el seu propi avi.

Com pot en Fry ser el seu propi avi? La idea ja és present a la primera part de Back to the Future, quan el cosí d'en Chuck Berry el truca mentre Martin McFly toca Johny B Good, creant un bucle temporal (si Martin va aprendre la cançó d'en Chuck i Chuck la va aprendre d'en Martin, qui la va engendrar?). 

(Escena on en Martin interpreta una versió molt particular de Johnny B. Goode. Cap al minut 1:30, el cosí d'en Chuck Berry el truca per fer-li escoltar la cançó).

Però tornem al tema de l'article, que és el tipus de paradoxa temporal en el qual l'escriptor (o guionista) modifica el món real amb la seva obra de tal manera que també modifiqui el futur on, teòricament, passa la seva obra. En general, cada cop que es fa una predicció d'un cert abast s'està modificant el futur. Tot i que és difícil esbrinar fins a on arriba l'impacte de la predicció.

Va tenir algún impacte l'obra de Jules Verne en la carrera espacial que va iniciar-se quasi un segle més tard del seu "de la Terra a la Lluna"?

Van prendre apunts els líders polítics del 1984 d'Orwell per tal de dissenyar sistemes polítics més perversos? Van posar-se en alerta els periodistes i els ciutadans per defensar-se dels seus mètodes?

Van veure Bin Laden i Bush la pel·lícula "Starship Troopers" abans de començar la seva peculiar guerra?
Va llegir Déu (o l'Univers) "La última pregunta" d'Isaac Asimov?

I si és així, ha donat lloc a alguna profecia autocomplerta (el fet d'enunciar la profecia ha estat clau perquè es donés el fet profetitzat) o a alguna profecia autodescartada?