El nacionalisme cronològic

Últimament, no sé si són coses de l'edat, m'he trobat escoltant música dels 90 que feia temps que no escoltava. Incís: hi ha música dels 90 que escolto amb certa regularitat però després hi ha grups que no havia sentit en molt de temps.

Diuen que el temps posa les coses al seu lloc i, pel que fa a la música catalana, he de dir que els grups actuals em semblen molt millors que els dels 90. Incís: quan dic millors vull dir que semblen tenir més coneixements i recursos musicals.

No sé si us ho havia dit en aquest post antic sobre els 80, però la impressió és que sovint idealitzem èpoques passades que en realitat eren, per dir-ho suaument, tirant a xungues. No sé si recordareu cert debat sobre el tema amb la polèmica del pregoner de la Mercè. Alguns detractors, potser ofesos i dolguts, van apuntar que el pregoner (i altres nostàlgics d'aquella Barcelona canalla) en tenia bons records perquè en aquella època era jove i encara se l'hi aixecava.

Com a nacionalista dels 90 considero que la Barcelona anterior als JJOO era barbàrie absoluta i proposo que el 92 sigui l'any zero. Per tant, el 2018 s'hauria d'anomenar any 26 d.C (després de Cobi).

Aquesta podria ser una bona explicació per a la nostàlgia. Recordem com a bona una època en la qual érem joves i gaudíem de la dolce vita de la joventut. La idea general és que tothom prefereix ser jove a ser vell. Recordo que a mi em va sorprendre molt sentir els meus avis quan em van explicar que la millor època de les seves vides va ser quan es van jubilar. Suposo que, a diferència dels nostàlgics, ells van treballar molt dur de joves, les van passar magres i el pas del temps no va endolcir els records que tenien. O no, segons com es miri: nostàlgia, etimològicament, vol dir retorn al dolor. És estrany com pot tenir connotacions positives.

Un altre motiu que se m'acut és... Bé, més que una causa és una conseqüència que està bé que sigui així. Imagineu que encara no existiu i que us deixen triar en quina època voleu néixer. Suposo que triaríeu la millor època de la humanitat, oi? Vull dir, caldria ser ximple per triar l'època de la pesta negra, per exemple.

Ara bé, la millor època té un problema. Imagineu que teniu fills. Us agradaria que visquessin millor o pitjor que vosaltres? Si responeu que pitjor, us aviso, us heu quedat sense carnet de pares. Ara mateix, serveis socials està muntant el dispositiu per retirar-vos la custòdia dels nens.

Com veieu, els dos supòsits són una mica incompatibles, a no ser que decidim de forma subjectiva quina és la millor època. De la mateixa manera com a un nacionalista català li entusiasma Catalunya i a un nacionalista rus, Rússia, el nacionalisme cronològic permet que tothom es pugui entusiasmar amb l'època que li ha tocat viure, més enllà de si objectivament en té raons o no.

Identitats digitals múltiples

Recentment, els tuits, articles i posts de Quim Torra i d'Elisenda Alamany m'han fet pensar en els humans digitals de Digitàlia, la meva novel·la no publicada. Més enllà de si s'ha tergiversat allò o tret de context això altre, m'interessa discutir sobre com la digitalització ens parla de la nostra identitat.

Digitàlia és un entorn on viuen éssers digitals anomenats Digital Egos, creats a partir de l'escaneig cerebral d'éssers humans. En el moment de la còpia, l'humà i el seu Digital Ego són mentalment idèntics però a partir d'aquí, els canvis en les experiències de l'un i de l'altre els converteixen en dues identitats diferents.

I he pensat que la nostra identitat digital també posa de manifest una certa divergència amb el nostre jo actual. El registre d'allò que hem fet i hem dit en cada moment és una fotografia digital del que som o més aviat s'han de veure com les petjades que marquen per on hem passat?

A Digitàlia hi ha diversos personatges dobles (humà + el seu Digital Ego) i tots tenen conflictes amb el seu alter ego. 

En Joan Scrivano és un advocat a qui l'ambició ha convertit en un empleat d'una organització mafiosa. Però el seu Digital Ego segueix sent el jove somiador de qui es va enamorar la seva dona.

En Dennis Moon seria el cas més adient per a aquest post. És un antic polític xenòfob que va ser assassinat que segueix existint a Digitàlia. Però a Digitàlia aprèn que les seves antigues lluites ja no tenen cap mena de sentit.

Fins i tot el propi creador de Digitàlia, l'Isidre Ferrer té un Digital Ego, del qual no parlaré per no fer spoilers (encara que dubto que acabeu llegint la novel·la si no l'heu llegit encara).

En tots els casos de la novel·la passa com amb els polítics de la realitat. L'humà de carn i ossos es disputa la identitat amb el seu alter ego digital i nosaltres, veient les diferències entre els dos no podem deixar de preguntar-nos: quin d'ells és l'autèntic?

Les distopies sobre identitats compartides gairebé mai no acaben bé. Font.

I aquest és potser el perill més gran de l'era digital. Ens estan creixent, a tots, identitats digitals per tot arreu. Amb el nostre nom, els cognoms, rostre. Unides a identitats dels nostres familiars, amics, companys de feina. Aquestes identitats són cada cop més complexes, més extenses, més accessibles a tothom. Així que cada cop us costarà més convèncer tothom que vosaltres sou la identitat real i elles les còpies.

Un submarí de 750 milions que no sura tindrà el nom d'un inventor de submarins que va morir en la pobresa

La història dels submarins podia haver començat quan Arquímedes va enunciar el seu famós principi. L'empenta que fa emergir els submarins s'explica com la força ascensional que ell va descriure. De tota manera, sovint les grans invencions pateixen camins tortuosos entre la descoberta dels principis en els quals es basen i la construcció d'aplicacions comercialment viables.

Si preguntem pel carrer qui va inventar el submarí, molts espanyols diran Isaac Peral. Molts catalans diran Narcís Monturiol. I, de fet, no està clar quin dels primers artefactes submergibles construïts per l'home hauria de considerar-se com el primer submarí. Però hi va haver un enginyer de Logronyo que va construir un submarí abans que ells.

En Cosme García Sáez va tenir una vida... interessant. Sembla que sense estudis superiors, va idear diversos invents, però centrem-nos en el submarí que va patentar el 1860.

El bateau plongeur podía albergar 2 passatgers.

Després d'una primera prova amb èxit, va construir un segon submarí i el va presentar a la reina Isabel II, que el va elogiar però que no va voler finançar-lo perquè tenia massa despeses per culpa d'una guerra a l'Àfrica. Anys més tard, el seu fill tornaria a oferir el submarí a l'armada espanyola per lluitar en la guerra de Cuba però es va desestimar l'oferta. Durant tots aquests anys, ningú va semblar entendre que un submarí podia ser útil per finalitats militars.

El submarí, que estava ancorat al port d'Alacant, va convertir-se en una nosa i el fill de l'inventor va haver d'aparcar-lo al fons del mar, on encara hi és. La moral d'en Cosme també es va enfonsar i aquest brillant inventor va acabar els seus dies com a captaire, pels carrers de Madrid.

Però no tot li va anar malament. A la Rioja han intentat recuperar la seva figura i hi ha un Institut amb el seu nom. I el ministeri de Defensa té previst posar també el nom d'en Cosme Garcia a un submarí de nova generació. L'únic problema és que encara no sura.

Probablement, el reconeixement serà vist amb bons ulls pels milers d'investigadors espanyols que, com en Cosme Garcia en el seu temps, veuen com el govern renuncia a finançar els seus projectes perquè ha de destinar quantitats obscenes de diners a projectes ruïnosos.