Com a conclusió dels posts previs a la comunicació que farem el proper 2 de setembre al Congrés Internacional de Ciència i Ficció, he volgut fer aquest post relatiu al debat ètic. Generalment a la gent li agrada molt posicionar-se, fins i tot quan té un interès escàs en els temes que es discuteixen.
Igual com podeu trobar molta gent que diu ser del Barça tot i que no li agrada el futbol (ni el bàsquet ni cap esport), molta gent està fermament en contra dels transgènics, tot i creure que els tomàquets no tenen gens. I això em porta al primer punt:
1. Serveix realment d'alguna cosa el debat ètic?
Imagineu-vos que hi ha uns científics en un laboratori xinès intentant modificar ADN humà i de sobte entra una dona al laboratori cridant "Atureu-ho tot! Acaba de sortir un comentari en un blog d'un periodista colombià que diu que no podem clonar humans!".
Qui té autoritat per dir què es pot investigar i què no? En principi els governs de cada país però hi ha tants països que seria difícil posar-los d'acord a tots.
De tota manera, als països democràtics, l'opinió del ciutadà importa. I per això és necessari que el ciutadà es vagi informant sobre temes que tindran molta importància en el seu futur. Perquè abans d'exigir més democràcia potser caldria que els ciutadans tinguessin més coneixements sobre el que volen votar.
2. Principals perills del transhumanisme
- Rebel·lió de les màquines: quan les IA siguin més intel·ligents que nosaltres, seguiran servint-nos o decidiran no seguir subordinades a nosaltres?
- Eugenèsia absurda: la modificació genètica es podrà fer servir per guarir malalties i per millorar les prestacions del nostre cos (millor vista, més intel·ligència...) però també s'obrirà la porta a modificacions capritxoses (color de pell, orientació sexual...) que objectivament no signifiquen cap millora de l'espècie. La frivolitat que actualment veiem en la cirurgia estètica es podrà traslladar a l'àmbit de les modificacions genètiques.
- Jugar a ser Déus: com explicaven els mites d'Eva, Ícar i Pandora, els mals terribles sempre surten quan juguem a ser Déus. Modificar l'ADN podria ser una d'aquestes caixes de Pandora, amb resultats imprevisibles.
- Elitisme transhumanista: Probablement, en els seus inicis, els avenços transhumanistes estaran disponibles només per als més rics. Això els atorgarà encara més poder i, per tant, eixamplarà l'escletxa social amb els més pobres.
3. Principals avantatges del transhumanisme.
- Segons la intuïció de Plató, l'home i el món estan mal fets perquè provenen de l'atzar i no pas de la raó. El transhumanisme busca precisament transformar l'home mitjançant la raó i, per tant, corregir d'arrel aquest mal funcionament.
- Si podem fer homes sense malaltia, sense patiment, sense maldat... no seria absurd i poc ètic no intentar fer-ho? No estem intentant ja, amb la medicina moderna, alleujar aquest patiment? Per què no fer servir totes les eines que tinguem a l'abast per aquest lloable fi?
- Si les IA es fan molt poderoses, els humans haurem de millorar per evitar que ens superin. Per això cal que superem els nostres límits, per ser dignes de les màquines que hem creat i evitar que ens prenguin el poder.
- Imperatiu evolutiu: la nostra història ens empeny cap a una evolució constant. Cada nova millora genètica o tecnològica ens ha permès millorar les nostres capacitats. No estaríem fallant a aquest imperatiu si ara decidíssim deixar de millorar com a espècie?
- Multiplicació de recursos: la tecnologia acostuma a portar una millora en la vida de totes les persones. Potser les vacunes al principi només salvaven els rics però ara milions de persones al Tercer Món se'n beneficien. Els recursos virtuals relacionats amb els transhumans (especialment els relacionats amb els Humans Digitals que viuran en medis virtuals) tenen un cost proper a zero i, per tant, poden arribar a moltíssima gent.
4. Conclusió personal
Com va dir Stan Lee, un gran poder comporta una gran responsabilitat. Inicialment, utilitzar tecnologies poderoses pot causar alguna que altra tragèdia, tant per manca de fiabilitat de la tecnologia com per un ús inadequat.
A la llarga, és d'esperar que aprenguem dels nostres errors i acabem assimilant aquests avenços com a millores socials. Penseu que, fins i tot amb la tecnologia bèl·lica (les bones aplicacions de la qual són més dubtoses que en cap altra tecnologia) ha acabat passant això. Avui hi ha més armes mortíferes que mai però també és més segur que mai sortir al carrer desarmat.
És cert que vam pagar el preu de viure en la incertesa de la destrucció global per culpa dels maleïts maletins nuclears. Però avui en dia, ni tan sols hi pensem.
I potser el millor de la tecnologia que ens convertirà en posthumans és que ens permetrà superar d'una vegada per totes aquests defectes que tan poc ens agraden de la naturalesa humana. L'egoisme, l'ensopegar dos cops amb la mateixa pedra, la falta d'empatia, l'agressivitat, el sadisme, la frivolitat narcisista... Qualitats que van ser un avantatge evolutiu mentre érem una espècie de la Natura que competia darwinianament. El posthumà se situa més enllà de la natura i dels mecanismes de l'evolució.
Podrà ser com vulgui ser.
Podrà ser com vulgui ser.
