dimecres, 28 de novembre del 2012

Literatura cientiforme

Un dels fenòmens que emergeixen periòdicament a internet és el dels descobriments miracle. De tant en tant, surt algun personatge dient que ha descobert una cura per al càncer o una font d'energia inesgotable o una solució màgica per totes dues coses alhora. Versions modernes del Sant Greal o de la pedra filosofal.

Després de segles de recerca infructuosa, finalment sembla que un grup d'investigadors de la Universitat de Gandia han trobat la pedra filosofal. Aquesta és una de les proves irrefutables incloses en el seu prestigiós article.


Aquest tipus de notícies s'expandeixen de forma viral, via facebooks, emails en cadena i similars. I, com a virals que són, necessiten un cert grau de èxit en la seva capacitat de contagi. És a dir, han de ser prou versemblants perquè el ciutadà mitjà compri la història.

El ciutadà mitjà no acostuma a tenir prou elements per jutjar si una notícia científica és certa o no. Poca gent sap explicar quina utilitat tenen les proves a doble cec o quines implicacions té el segon principi de la Termodinàmica. I si anem a temes especialitzats, ni tan sols la majoria de gent amb carreres científiques podrà seguir segons quines explicacions.

Arribats a aquest punt, quan no tenim prou elements per saber si una cosa és certa o no, fem ús d'aproximacions cognitives, com la intuïció o la fe. En aquest sentit, les notícies de què parlava fan servir diversos mecanismes per guanyar-se la nostra intuïció i la nostra fe. D'una banda cerquen formes versemblants i de l'altra ens intenten seduir amb una bona història. Forma i fons s'entrellacen d'una manera que recorda moltíssim a la literatura.

Quant a la forma, és important farcir el text de paraules tècniques que a la gent li sonin a científiques i a modernes: ADN, plasma, superconductors, làser, cèl·lules mare, clonació, solenoide, fusió, magnètica i coses així. Per exemple: 

"La plasmafèresi de protons permet superar la barrera amiloidal i clonar cèl·lules mare, que es fusionen per evolucionar i donar lloc a limfòcits gamma, capaços de lluitar eficaçment contra els tumors. A més, els protons rejectats poden ser recollits per un catalitzador de flux, que els condensa en un làser d'alta resiliència que es pot aprofitar per generar grans quantitats d'energia neta i renovable".

Amb aquesta notícia que m'acabo d'inventar, potser alguns de vosaltres haureu pensat: "osti, tu, què bé. Hi ha uns científics que han descobert alguna cosa que cura malalties i/o genera energia neta. Quin motiu per a l'esperança!". Però no és suficient; he d'aconseguir que us impliqueu en el projecte. Falta el conflicte que us motivi a reenviar la notícia a tots els vostres amics. I sabeu per què ho enviareu? Doncs perquè resulta que unes megacorporacions perverses i capitalistes no volen que tot això surti a la llum!

I és que el doctor Amilasharahath, d'una prestigiosa universitat de Kuala Lumpur, va estar treballant cinc anys a la NASA i tres més al CERN però el van fer fora quan va fer descobriments massa revolucionaris. Des de llavors, treballa en secret al seu laboratori, desenvolupant fàrmacs miraculosos i invents que canviaran la tecnologia d'aquest segle. Però les farmacèutiques, les petroleres i el Mosad estan conspirant per destruir el doctor Amilasharahath i que deixi de ser una amenaça per als grans magnats capitalistes.

Arribats a aquest punt, crec que hauríem de considerar que aquesta gent fa literatura de ciència-ficció (llenguatge que sona científic i futurista + una trama argumental que desperti l'interès de l'audiència + un hipotètic descobriment científic que canviarà el món). M'atreveixo a fer un símil estrany amb el món de la televisió: si una novel·la de ciència-ficció és com una pel·lícula, aquestes notícies serien com un reality show. Tots dos formats busquen la versemblança però el reality show te'l venen com si fos real (tot i que s'ha de ser ingenu per no saber que hi ha guionistes darrere dels reality shows).

I, completant l'analogia, per a desgràcia dels escriptors de novel·les de ciència-ficció, els reality shows sembla que atrauen més públic que no pas la ficció de qualitat.


dimarts, 20 de novembre del 2012

Una proposta de por

Els que seguiu de forma més o menys regular aquest bloc haureu apreciat que tinc tendència a llençar propostes que, malgrat ser sensates i molt ben argumentades, no acaben tenint cap mena de ressò a la societat (sospito que és deu al fet que la sensatesa no desperta passions). Avui, per no perdre el costum, us en presento una altra.

Recordareu que aquest mes, com passa cada any, ha començat amb l'eterna discussió Halloween vs Castanyada. Crec que seria una bona idea poder celebrar totes dues festes, movent i adaptant el Halloween al 20 de novembre. Ja fa molts anys que el 20 de novembre ressusciten alguns fantasmes del passat i sorgeixen persones que rendeixen culte a monstres realment terrorífics que descansen sota terra. Així doncs, quina millor data per celebrar una festivitat basada en el terror més kitsch que el 20 de novembre?

Degut a la coincidència d'ambdues celebracions, ja hi ha gent que comença a confondre el Halloween amb la castanyada.


Per impulsar aquesta proposta, he escrit un petit conte de terror que no sé dir si fa molta o poca por perquè sempre m'ha semblat un gènere difícil i no pretenc fer-me passar per un especialista del terror (s'accepten tota mena de comentaris sobre el relat o sobre la proposta).

Així doncs, us presento...


La profecia


La lluna plena fa regalimar raigs de llum pàl·lida sobre les parets fredes del cementiri, on es projecten les ombres allargades de les làpides. Les passes d'en Frank ressonen en un silenci només trencat pel llunyà udol del vent gelat, que es fica per dins de les mànigues del jersei i li recorre tot el cos fins a glaçar-li els óssos i l'ànima. Carrega una pala, un radar GPR i un ipad. Mira de reüll la porta del cementiri, com si es volgués assegurar que té la sortida a l'abast, preparada per quan calgui fer-la servir. I certament no hi ha res ni ningú que la bloquegi, més enllà d'un terror que podria fer fallar les cames si volgués fugir. En tot cas, la seva missió el reté; no pot marxar amb les mans buides, sense descobrir el que ha vingut a buscar aquí.

Amb els dits entumits i tremolosos va introduint totes les dates de naixement i de defunció que mostren les làpides d'aquell cementiri rural. L'ipad dibuixa un mapa que resumeix la informació recollida pel radar GPR. Un gràfic de línies mostra una clara correlació entre l'edat a la que han mort els difunts i la menor densitat de la terra trobada pel radar. Concretament, sembla que els adolescents i joves reposin sobre terra més lleugera.

Un calfred recorre l'esquena d'en Frank. Agafa el mànec de la pala, que comença a vibrar per la tremolor de la seva mà. Les dades coincideixen amb el que ell havia previst. Malauradament ningú se l'ha escoltat, ningú l'ha cregut i és per això que en aquests moments es troba tot sol, a punt de fer un descobriment terrorífic. El que hi ha allà sota ha de canviar el destí del món en poques setmanes. Dubta durant un parell de minuts, abans de començar a cavar.

* * *

En Frank Nero era un no-doctor en Arqueologia. S'havia no-doctorat amb un polèmic treball sobre la profecia maia de la fi del món. Les conclusions a les que va arribar el no-doctor Nero eren massa ambigües per als entusiastes de l'apocalipsi maia i massa fantasioses per als doctors d'universitats serioses. Coincidia amb les tesis oficials en el fet que les profecies maies no es referien a la fi del món sinó al començament d’una nova era. Però les seves teories sobre com podia ser aquesta nova era profetitzada eren, per dir-ho suaument, molt heterodoxes.

Sostenia el no-doctor Nero que els maies havien estat la civilització tecnològicament més avançada de l’antiguitat i que hi havia indicis suficients per pensar que havia estat en contacte no només amb altres imperis allunyats d’altres continents i altres èpoques, com els egipcis o els xinesos, sinó també amb civilitzacions d’altres planetes. Segons ell, una civilització tan poderosa no podia haver desaparegut del tot. Havia de seguir en estat latent, amagada en algun lloc, esperant per rebrotar i tornar a escampar-se per tota la Terra.

Per tant, segons la seva tesi, el 21 de desembre de 2012 era la data de l’adveniment maia. Però això no és tot el que deia la seva tesi...

* * *

La pala s’enfonsa a la terra sense gaire esforç. En part perquè en Frank Nero ha decidit començar la profanació pel cadàver més recent del cementiri: un noi que va morir en un accident de trànsit als trenta-tres anys. No fa ni una setmana que l’han enterrat. Una gota de suor freda li llisca pel front. Amb cada palada de sorra que extreu sent la mort una mica més a prop, com si estigués enterrada a una fondària determinada.

Les forces li fallen, la pala cau a terra. S’està marejant i decideix seure sobre la tomba mig cavada. Nota les pulsacions a la caròtida, com un tambor que ressona al silenci de la nit, a l’interior del seu cap emboirat per un terror confús, inquietant, gèlid. Fa respiracions profundes i, a poc a poc, va recuperant la calma i el control sobre el seu cos. Es disposa a alçar-se quan nota un moviment estrany a la terra. Allarga el braç cap a l’ipad, amb la intenció d’il·luminar la zona on s’ha mogut la terra però abans d’agafar-la nota com alguna cosa s’aferra al seu turmell amb força. I estira. El sòl es remou, com si algú estigués fent un forat per sota i en Frank es va enfonsant. Intenta agafar-se amb els braços a la terra però és inútil. Allò que hi havia a l’interior de la tomba l’està arrossegant cap a dins. Durant uns instants fugaços, la llum de la lluna li permet veure un rostre tacat de fang i ple de cicatrius. Després, només hi ha foscor.

* * *

Passen deu minuts de mitjanit. En Frank camina pels carrers semideserts de l’últim poble que va visitar, amb un fusell de protons a la mà. Passa pel costat del seu cotxe però no para atenció, com si ja no fos seu, com si fos un objecte lligat a una altra vida, a un altre Frank. I en certa manera és així.

En Frank va morir tres setmanes enrere. Els maies van ressuscitar el seu cos, com han fet amb milions de joves morts durant molt de temps. Han viscut amagats sota terra, com els Morlocks, preparant a consciència la seva tornada al món.

Al costat d’en Frank, o del que queda d’ell, caminen vint ressuscitats més. Són pràcticament immortals i esgrimeixen armes que els homes moderns no han vist mai. A milions de pobles i ciutats de tot el món, l’exèrcit maia s’ha aixecat de sota terra amb la intenció d’iniciar una nova era.

Avui és 21 de desembre de 2012. El dia de la profecia.

divendres, 16 de novembre del 2012

Especial eleccions: el vot de Schrödinger

Per si no ho havíeu notat, s'acosten eleccions a Catalunya. No és un tema que m'agradi tractar en un bloc com aquest que, normalment (modèstia a part), tracta de temes més divertits o interessants. Però no us amoïneu, no penso fer campanya a favor de cap partit ni de cap ideologia en concret.

En canvi, us vull presentar una tècnica de vot que us pot ajudar si esteu indecisos i dubteu entre 2 o més opcions. O, mirat de forma negativa, si no confieu en cap partit però n'hi ha un al que voldríeu votar en negatiu.

Aquest podria ser un bon cartell electoral.

El vot de Schrödinger permet repartir el vostre vot entre diversos partits o votar en negatiu (si considerem que votar a tots els partits menys a un és més o menys el mateix que votar en negatiu).

Potser us esteu preguntant qui és aquest Schrödinger i què te a veure amb les eleccions. És independentista, unionista o federalista? És de dretes, de centre, d'esquerres, d'esquerres de debò? Bé, crec que el partit més relacionat amb ell (més oposat a ell, de fet) seria el PACMA (partit que defensa els drets dels animals), pel que aquest senyor li va fer al seu gat.

Pels qui no en conegueu la història, aquest senyor va proposar ficar un gat en una caixa on hi havia també una ampolla de verí i un dispositiu que, en un 50% dels casos, trencava l'ampolla de verí i provocava la mort del gat.

Direm en defensa del senyor Schrödinger que això era un experiment mental (no es va maltractar cap gat real) per il·lustrar el quart postulat de la mecànica quàntica. Més o menys venia a dir que, mentre no obríssim la caixa, podíem considerar que teniem el gat en un estat que era barreja dels estats viu i mort. Curiosament, si obrim la caixa, el gat canvia d'estat i passa a estar viu al 100% o mort al 100%. Això s'utilitza per il·lustrar el fet que, en mecànica quàntica, l'observació d'un sistema en pot canviar l'estat.



El quart postulat explicat amb dibuixos. Podeu trobar aquesta imatge, l'anterior i alguna més en aquest magnífic recull sobre el gat de Schrödinger.


D'acord, pensareu, però tot això quina relació té amb les eleccions? Què és això del vot de Schrödinger?

Doncs es tractaria d'agafar les paperetes dels partits entre els quals dubtem. Posem, per simplificar, que dubtem entre A i B. Agafem les dues paperetes i les posem cadascuna a un sobre. Barregem els sobres com si fossin cartes, fins que ja no sapiguem quina papereta hi ha a quin sobre. En triem un i el dipositem dins de l'urna. L'altre el destruïm pel mètode que preferiu (jo suggereixo el reciclatge, tot i que algú més romàntic potser us suggeriria l'ús del foc). Acabem d'emetre mig vot pel partit A i mig pel partit B.

Sé que molts de vosaltres (especialment si no heu assumit que el gat de Schödinger està realment mig mort, mig viu) pensareu que no heu fet mig vot a dos partits sinó un vot sencer a un dels dos. Bé, no em barallaré amb ningú per imposar com a dogmes les profundes idees que envolten el món de la quàntica. El que sí que us puc dir és diuen que la quàntica funciona i les matemàtiques també. Si 10.000 persones decideixen votar segons l'exemple que he posat, el partit A rebrà aproximadament 5000 vots i el partit B també. Mai seran 7000 i 3000 (això m'ho va ensenyar el profe de mates fent-nos llençar una moneda 10, 100 i 1000 cops i apuntant el nombre de cares i de creus).

La part de destruir la papereta que no dipositeu a l'urna no canviaria el resultat del vostre vot però sí que li faria perdre la màgia de tot plegat: si mireu què hi ha a la papereta, ja no es tracta d'un vot de Schrödinger.

dilluns, 12 de novembre del 2012

L'humor repetit

Els més fidels seguidors d'aquest bloc haureu observat que he dedicat uns quants posts a analitzar diferents aspectes relacionats amb l'humor. I malgrat la creació d'etiquetes d'aquest bloc ha estat desastrosament caòtica, l'etiqueta "teoria de l'humor" és plenament funcional, així que podeu fer clic sobre ella i consultar en qualsevol moment els altres articles de la sèrie.

Val a dir que aquest anàlisi l'estic fent d'una manera una mica improvisada i no tinc la capacitat d'observació detallista d'en Sherlock Holmes. Però hi ha un truc que fan servir els humoristes que, per raons evidents, no m'ha passat per alt: la repetició.

Es tracta d'un recurs molt comú en formats com el monòleg (tipus Buenafuente o similars). S'introdueix una broma, frase o acudit com a leitmotiv que acaba estructurant el monòleg a mesura que va repetint-se en moments diferents de la narració.

A priori podríem pensar que el públic rebria amb fredor la repetició d'un acudit. Al cap i a la fi és informació que ja li han donat, és com si li venguessin diversos cops el mateix. No obstant això, el cervell sembla sentir-se còmode quan torna a rebre una informació coneguda. L'altre dia ja vam dir que l'humor es basa en un terreny cultural compartit (entre l'emissor i els receptors). Per tant, el segon cop que apareix un motiu humorístic en un monòleg, el públic ja coneix la història i aquesta familiaritat actua a favor de l'humorista.

De vegades, una broma en concret cau en gràcia i es pot repetir durant dies, setmanes i mesos. La imatge, extreta d'aquí, fa referència a un capítol dels Simpsons on en Bart es converteix en un humorista d'una sola frase.


La repetició no sempre es limita a una sola unitat humorística (un monòleg o una aparició en el format que sigui) ni a un sol artista sinó que sovint adopta la faceta de mem, s'universalitza i es massifica el seu ús.

A Youtube podeu trobar mil exemples de vídeos que tenen èxit i es versionen centenars de vegades. Jo us posaré com a exemple el penúltim mem d'abast global, que és un video-clip que molta gent ha trobat graciós* (potser per l'humor gestual de les coreografies.)

Aquest és l'original. Investigant una mica trobem que això de Gangnam és una zona rica de Seül, com si aquí diguéssim Pedralbes (pel que fa al cantant, no sé si ho ha dit algú fins ara però jo el veig com una versió asiàtica -millorada- del King Africa):




Aquesta és la versió que van fer els nois del Polònia:




De vegades, fins i tot convergeixen dos mems d'abast internacional, com en l'exemple següent:




O aquest altre, més creatiu i potser més controvertit. Es tracta d'un remix en què han fet cantar el Gangnam Style al Hitler de la pel·lícula L'enfonsament, que és un altre dels mems amb més èxit i més versions dels últims temps. És possible que alguns ho trobeu una mica barroer o de mal gust però he decidit posar-ho aquí igualment pel treball que han fet amb la mescla de so (com que és un tema que desconec com funciona em sembla màgic que hagin aconseguit acoblar la veu d'un personatge d'una pel·lícula a una cançó que no té res a veure).




I la llista podria ser virtualment interminable. Jo m'imagino que cadascuna d'aquestes bromes/mem té una vida útil, com les rentadores o els frigorífics, i passat aquest temps deixen de funcionar. Malauradament no tothom se n'assabenta. Una vegada em van posar un supervisor que, ja ben entrat el segle XXI, encara deia "te das cuen?" i "comorl" al final de les frases. No dic que només fos per això, però vaig deixar aquella feina dos mesos més tard.


*: Última hora. He dit abans que aquesta cançó era popular i ahir mateix va sortir això a les notícies: Flashmob a Roma.



dilluns, 5 de novembre del 2012

Proposta participativa: el diccionari emocions-gestos.

No he parlat en aquest bloc encara dels tallers literaris o cursos d'escriptura. Tampoc ho faré gaire ara però sí que us explicaré un dels punts en què insisteixen més: ser concret. Ho deia la Sílvia, fidel seguidora d'aquest bloc, en un comentari al post anterior: 

(...)ens deien que havíem d'evitar els genèrics, que era molt millor dir: "L'Anna va anar al mercat de Vic i va comprar tomàquets madurs, albercocs i plàtans", que no pas "Ella va anar a mercat i va comprar fruita"

En el mateix sentit, és important que les emocions dels personatges s'expressin per mitjà de gestos que el lector pugui visualitzar. És millor dir "El Joan plora" que "El Joan està trist" (després si algú té un estil més cursi poètic pot dir "Una perla de rosada de tardor va rodolar per la galta de porcellana del Joan"). Per tant, part de la feina d'escriure és visualitzar els personatges mentre s'emocionen i descriure'ls d'una manera que faci arribar aquestes emocions al lector.

Si els humans fóssim edificis, els ulls serien les nostres finestres. Ens serveixen perquè entri llum i per veure què hi ha al nostre voltant. Però si algú mira a través d'aquestes finestres també pot arribar a veure el que passa a dins de l'edifici. Imatge copiada d'aquí.


Molts cops m'he trobat dificultats en aquest procés perquè de vegades no et ve la paraula que busques o no saps definir quin gest pot expressar millor una emoció. D'acord, el Joan està alegre, llavors, somriu? se li il·luminen els ulls? No, vull alguna cosa menys tòpica... Bé, i així et pots passar vint o trenta minuts ben tontos.

Per solucionar aquest problema se'm va acudir una idea: un diccionari emocions/gestos. Es tracta de fer un recull d'idees per poder-les fer servir quan no et vénen al cap. El projecte el vam iniciar fa uns mesos en un taller literari i està en fase encara molt embrionària (això que en informàtica es diu una versió beta). Però he pensat que alguns dels meus lectors són també escriptors i que podríem compartir la creació i l'ús d'aquesta eina.

Així doncs, si hi voleu participar, només cal que accediu a aquest document de Google Drive (abans Google docs). No cal tampoc que sigueu escriptors consagrats per participar. Potser esteu llegint un llibre molt bo i podeu extreure'n algunes equivalències emoció/gest de profit. Si les compartiu, d'alguna manera ajudareu a algú altre a millorar un text. I això és una manera tan altruista com qualsevol altra de contribuir a la cultura del país.