La Fundació d'Asimov i el distanciament social.

Ens vam mirar el virus de lluny durant un parell de mesos. Una mena de grip estranya que matava uns pocs xinesos. Vam criticar el govern xinès, com si no estigués a l'alçada del que s'espera d'un país avançat.

Quan el virus va arribar a Europa, vam descobrir, sorpresos, que estem pitjor adaptats que els asiàtics per una pandèmia com aquesta. Els europeus (sobretot al sud) saludem amb petons o encaixant les mans en comptes de fer reverències com al Japó, no tenim costum de dur mascaretes quan estem encostipats i posem els drets individuals per damunt dels col·lectius.

Potser els japonesos, amb la seva cultura de videojocs, de robots, amb fenòmens socials com els hikikomoris, són el país més preparat per aplicar el distanciament social.

Podem pensar en les diferents societats com subespècies que competeixen entre si i s'adapten millor o pitjor a l'entorn i als seus canvis. El plantejament que Asimov fa a la saga de La Fundació és en essència una exploració de com les diferents societats es poden adaptar a diferents entorns.

En resum, planteja una Galàxia amb 4 tipus de civilitzacions (potser farem SPOILERS):

• La Primera Fundació: és la que més s'assembla a la cultura occidental. Una mena de democràcia amb respecte pels drets individuals però sense evitar el bel·licisme. Uns EEUU galàctics.
• La Segona Fundació: Una societat secreta que vigila la Humanitat i hi interfereix per tal de dur-la subtilment pel bon camí. Seria com un govern planificador tipus Xina amb els recursos de Google.
• Gaia: Un Planeta on tot està connectat. Una mena de transhumanisme místic budista on el planeta és un superorganisme i els éssers que l'habiten són com les seves cèl·lules.
• Els planetes espacials: Són els primers planetes colonitzats pels terrestres. A diferència de tota la resta de planetes, aquests van ser colonitzats amb l'ajuda de robots. La teoria d'Asimov és que els robots fan poc competitives aquestes societats.

El cas és que aquests dies m'han fet pensat en un d'aquests planetes espacials. Solaria és un món habitat per uns pocs milers d'habitants que practiquen un distanciament social extrem. Cada solarià té grans extensions de terreny per a ell i un munt de robots al seu servei. Es reprodueixen asexualment quan cal reemplaçar algun individu i, en general, eviten qualsevol contacte amb altres solarians.

Com deia abans, Asimov no confia en aquesta mena de societats, les considera decadents i incapaces d'assumir els riscos necessaris per colonitzar la galàxia. I és cert que les nostres societats avancen a base d'interacció social. Però hem vist que el nostre estil de vida ens exposa a riscos que potser no volem assumir.

Fa 200 anys, un virus com el SARSCov2 hauria trigat anys a estendre's per tot el planeta. Potser ni tan sols ho hauria aconseguit. Però el turisme, el comerç internacional, els congressos... la brutal interconnexió del món és una autopista per escampar ràpidament un virus d'aquest tipus.

I aquí la pregunta és si després d'això intentarem ser més com els solarians. Més teletreball i menys contacte físic. Més autosuficiència econòmica en sectors clau i menys producció a països llunyans. Menys manifestacions i més xarxes socials. Més Netflix i menys cinemes. Més sofà i menys estadis de futbol. Més jardins i menys bars.

I també si aquesta possible empremta que ens deixi el SARSCov2 ens pot preparar per a la següent crisi o, al contrari, ens pot perjudicar. La següent crisi pot ser un altre virus o pot ser un problema mediambiental.

I aquests dies, que estem confinats a casa, potser tenir temps per anar pensant com volem ser en un futur proper.

Allò essencial

Vivim uns temps difícils. La lluita contra el temible SARSCov2 té uns efectes directes (sobre malalts, personal mèdic, etc) i uns efectes menys evidents sobre els que, de moment, no estem a primera línia.

Un d'aquests efectes menys evidents és que la gent té molt de temps per pensar. Com a escriptor us dic que això acabarà amb desenes de milers d'autobiografies escrites (potser autopublicades cap al 2021). Serà dur, perquè algunes seran d'amics o familiars vostres.

Per sort, les xarxes socials fan que la gent tingui menys capacitat de concentració i la creació literària es pugui resumir moltes vegades en la mida d'un tuit (o un fil de 5 o 6 tuits). O fins i tot en un retuit.

Una de les idees/mems que circulen aquests dies és que la Covid19 ens està ensenyant a viure només amb allò essencial. S'ha fet una classificació de professions que són necessàries (els que han treballat durant el confinament total) i professions prescindibles (la resta). És cert que molts treballem a distància i alguns ens hem adaptat d'aquella manera (classes telemàtiques, gran idea!).

Aquesta filosofada amb aires new age m'ha semblat absurda i ofensiva a parts iguals. D'acord que hi ha unes professions que són imprescindibles. No podem viure sense menjar. Així que els productors de menjar són imprescindibles. A partir d'aquí, tota la resta els podem ordenar per utilitat d'una manera més que subjectiva.

Segons el Petit Príncep, els supermercats no són essencials. Font.

Un soldat és més important que un cuiner? Una caixera de súper és més important que un científic que investiga medicaments contra l'Alzheimer? Un periodista és més útil que un afinador de pianos?

De la mateixa manera, dir que ara estem vivint només amb allò essencial em sembla una presa de pèl. Hi ha coses essencials que no tenim. No tenim llibertat. No podem anar a nedar. No podem anar a una biblioteca. No podem anar al teatre. No podem anar a passejar pel bosc ni d'excursió en bicicleta. Els nens no poden jugar amb els seus amics. Molts joves potser no poden veure les seves parelles. Moltes persones no poden acompanyar els seus familiars en el seu final. I com això moltes coses més, cadascú suposo que troba a faltar unes coses diferents.

Totes aquestes coses suposadament "no essencials" em semblen més essencials que d'altres, com poder comprar cada dia l'ABC al quiosc o veure el Sálvame per la tele. Admeto el punt de pedanteria. Potser per a molta gent aquestes són coses essencials.

El que potser sí que és veritat és que aquesta crisi ens està posant a cadascú davant de la reflexió, de preguntar-nos què és essencial i què no. Com quan anem a un enterrament i deixem anar tota aquella sèrie de tòpics (no som res, la vida és breu, carpe diem, aprofitem ara la vida, dediquem-nos a estimar, a allò que ens omple, etc) que oblidem al cap de mitja setmana.

Jo el desig que tinc és que ben aviat tot això s'acabi i puguem dedicar-nos a perdre el temps de manera frívola en coses no essencials, com fem quan no se'ns acaba de morir ningú estimat, com fèiem abans que ens tanquéssim per evitar desenes o centenars de milers de morts.

Allò essencial, per a mi, és poder fer allò que vols fer amb la teva vida.

Solucions per a la Covid19 i Bioètica. Ens enfrontem a un dilema del tramvia?

En capítols anteriors, vam deixar la humanitat confinada a l'abisme de Helm i vam dir que Gàndalf (la vacuna o teràpia definitiva) trigaria una mica més de 5 dies. Quan pregunten a un científic si la vacuna ha de trigar 18 mesos, el científic arronsa les espatlles i diu "bé, no és segur que la tinguem en 18 mesos. Potser no la tenim mai" i la gent es desespera. Però per què triga tant?

Ens trobem en una situació difícil pel que fa als temps d'espera perquè el virus és molt ràpid. En 6 mesos podria arribar a infectar més del 50% de la població mundial i una vegada infectat, pots morir en qüestió de dues o tres setmanes. 18 mesos és una eternitat.

La setmana passada vam assistir a un altre agre debat sobre l'homologació d'uns respiradors que s'estan fent a corre cuita per intentar que aquesta setmana no hi hagi centenars o milers de pacients que no poden ser atesos a la UCI per falta d'aquest dispositiu.

Tant en el cas de les vacunes i medicaments com en el cas dels respiradors, aquest temps tan llarg per validar un producte està relacionar amb minimitzar els riscos del seu ús. Un mal medicament o un mal respirador pot matar. I es requereixen moltes proves per tal que les autoritats els aprovin. No us avorriré en aquest post sobre les diferents fases del desenvolupament de medicaments o vacunes però sempre són molts diners i molt de temps.

Esquema típic de les diferents fases de desenvolupament d'un medicament. Penseu que el temps entre que es "descobreix" i surt al mercat pot estar al voltant dels 12 anys. Per això, per al SARSCov2 ara mateix s'estan fent estudis amb medicaments ja existents, que ja s'ha comprovat que tenen poca toxicitat i estan autoritzats. Font.

Del que vull parlar en aquest post és sobre si els protocols generals són els millors en aquesta situació. Això que plantejaré ara, no estic segur que s'acabi produint però ara mateix em sembla probable. Hi ha dues maneres d'afrontar la situació.

1. Anàlisi risc-benefici.

Aquesta és l'aproximació més racional. Si un respirador low cost (no homologat) mata un 1% dels pacients i un d'homologat mata només un 0,1% dels pacients, és lògic utilitzar l'homologat. Però si no utilitzar cap respirador pot fer que morin un 20% dels pacients, potser està justificat fer servir un respirador low cost per a tots els pacients que es quedin sense respiradors homologats.

I el mateix per medicaments o vacunes. Si una bona vacuna pot estar disponible d'aquí 18 mesos i una vacuna menys segura pot estar disponible en 5 mesos, potser la menys segura podria salvar més vides, tot i que potser alguns dels vacunats patissin efectes adversos per la seva administració.

Per tant, l'anàlisi risc-benefici aconsellaria prendre activament riscos per evitar danys per omissió.

2. Protocols de seguretat.

La segona opció seria més conservadora i ajustada a protocols. Es tractaria d'assegurar-nos que els riscos de les nostres teràpies són mínims. Aquesta opció dona seguretat als qui apliquen les teràpies. No només seguretat emocional sinó també seguretat jurídica (pensem en països com EEUU on les demandes judicials són freqüents).

He comentat abans que potser en el cas de la Covid19 (o futures pandèmies que avancin ràpidament per tot el planeta) una opció conservadora com aquesta faci que les solucions arribin massa tard. I no només és qüestió de temps. Penseu que hi ha moltes malalties que no tenen nous tractaments perquè desenvolupar un nou fàrmac i posar-lo al mercat té un cost de milers de milions d'euros. Potser amb menys proves tindríem molts més medicaments.

El dilema del tramvia.

La tria entre les dues estratègies ens porta cap al dilema del tramvia. Un individu veu com un tramvia està a punt d'atropellar cinc persones. Té la possibilitat de desviar el tramvia per una altra via però si ho fa, el tramvia matarà una altra persona.

Accionaríeu la palanca?

Amb aquesta informació, sembla lògic prendre la decisió de desviar el tramvia però, en el moment d'accionar la palanca, assumiu la responsabilitat directa d'una mort (la persona mor per una acció vostra) mentre que si no tireu la palanca, les cinc persones moren per omissió (no les heu salvat però tampoc sou vosaltres qui, en última instància, ha dut el tramvia fins allà).

El dilema es pot complicar molt més. Per exemple, imagineu-vos que després d'accionar la palanca descobriu que la persona morta era un eminent científic que treballava en una teoria molt prometedora per solucionar el canvi climàtic i els cinc que heu salvat eren concursants de Gran Hermano. Probablement heu condemnat la humanitat a patir moltíssimes més morts que si no haguéssiu accionat la palanca.

En el cas que ens ocupa, s'ha especulat que, per exemple, una mala vacuna, que mati uns pocs centenars de persones (encara que en salvi milions) provoqui un rebuig futur a les vacunes.

No és una hipòtesi esbojarrada. Penseu que els milions de persones que se salvarien serien hipotètics (ningú sabria si li deu la vida a la vacuna o no) mentre que les víctimes de la vacuna serien clarament identificables. I recordeu també que actualment, amb vacunes molt segures que han salvat milions de vides amb molt pocs efectes secundaris, ja hi ha importants grups de població que decideix no vacunar els seus fills, posant en perill la vida de milers de persones.

Una mala vacuna podria fer que molta gent perdés la fe en les vacunes. I l'eficàcia de les vacunes es basa en gran mesura en immunitzar un % de la població molt gran que permeti la immunitat de grup.

Per tant, tot i que personalment considero que les solucions racionals d'anàlisi cost-benefici són el camí que ens condueix cap a un nombre més baix de morts per la Covid19, els riscos d'aquesta estratègia en un món habitat per persones no racionals són prou alts com per considerar estratègies més conservadores.

Ara bé, què passaria si la letalitat del virus fos del 50 o el 60%? Hauríem de seguir aferrats als protocols? A partir de quantes persones de diferència entre una i altra via consideraríem accionar la palanca? Potser aquest virus és una oportunitat per aprendre a actuar davant de pandèmies. Potser l'hem d'aprofitar per estar millor preparats per a la següent.

Els SARSCov2 i l'abisme de Helm

No sé com porteu el confinament, espero que bé. El canvi d'estil de vida fa que de vegades el nostre cervell també canviï de manera de pensar. A mi em continua semblant difícil deixar de pensar en el SARSCov2. Però avui tornem a les essències del blog: ficció i realitat. O la realitat explicada a través de la ficció.

M'ha vingut al cap un fragment de la pel·lícula de Les Dues Torres, del Senyor dels Anells. M'ha costat trobar-lo per Google perquè no recordava exactament la literalitat del text i perquè, no sé si us passa, el cercador de Google cada cop em sembla que funcioni pitjor. En aquest fragment hi ha un diàleg que sembla una al·legoria del que estem vivint actualment.

Us copio el fragment en anglès i després us el vaig traduint i comentant.

THÉODEN: I want every man and strong lad able to bear arms, to be ready for battle by nightfall. We will cover the causeway and the gate from above. No army has ever breached the deeping wall or set foot inside the Hornburg.

GIMLI: This is not a rabble of mindless Orcs. These are Uruk-hai. Their armor is thick and their shields broad.

THÉODEN: I have fought many wars, Master Dwarf. I know how to defend my own keep. They will break upon this fortress like water on rock. Saruman’s hordes will pillage and burn. We’ve seen it before. Crops can be resown. Homes rebuilt. Within these walls, we will outlast them.

ARAGORN: They do not come to destroy Rohan’s crops or villages. They come to destroy its people. Down to the last child!

THÉODEN: What would you have me do? Look at my men. Their courage hangs by a thread. If this is to be our end, then I would have them make such an end as to be worthy of remembrance!

ARAGORN: Send out riders, my lord. You must call for aid.

THÉODEN: And who will come. Elves? Dwarves? We are not so lucky in our friends as you. The old alliances are dead!

Us poso en antecedents. Saruman ha forjat un temible exèrcit d'Uruk-hai amb la intenció de destruir Rohan i exterminar tots els seus habitants. Théoden és el rei de Rohan i decideix concentrar les seves forces a l'abisme de Helm, una fortalesa que, en el passat, ha servit per protegir la seva gent. Són molt inferiors en nombre als Uruk-hai però no els queda altra opció que lluitar.

En Gàndalf no es tanca a Helm amb en Théoden sinó que va a buscar uns genets de Rohan que s'havien exiliat per un conflicte anterior amb en Théoden. Font.

Anem amb el diàleg:

THÉODEN: Vull que tots els homes i nois prou forts com per portar armes estiguin preparats per la batalla quan caigui la nit. Cobrirem el camí i la porta des de dalt. Cap exèrcit ha trencat mai la muralla ni ha posat un peu a Hornburg.

Fixeu-vos en el primer paral·lelisme. El rei confina la seva gent per protegir-la d'un enemic que té com a únic propòsit destruir els humans.

GIMLI: No és una turba d'estúpids orcs. Són Uruk-hai. La seva armadura és gruixuda i els seus escuts amples.

El virus no és una estúpida grip. Té una letalitat més alta i és molt contagiós.

THÉODEN: He lluitat moltes batalles, mestre nan. Sé com defensar les meves places. S'estimbaran contra aquesta fortalesa com aigua contra la roca. Les hordes de Saruman faran pillatge, ho cremaran tot. Ho hem vist abans. Els conreus es poden replantar. Les cases reconstruir. En aquestes parets, sobreviurem.

ARAGORN; No venen a destruir els conreus o les viles de Rohan. Venen a destruir la seva gent. Fins al darrer infant!

Aquest és el fragment que em va venir a la memòria amb el confinament. Sentireu a parlar molt els propers dies de l'economia. Que si aquesta empresa tanca, que si l'altra fa fallida i deixa molta gent al carrer. Que si el PIB es desploma i el deute s'enfila. I és cert, tot això serà un daltabaix terrible. Però ara ve el nostre petit enemic, a qui no li interessa res d'això. Ve a matar la nostra gent. Els nostres familiars i amics. Ens tanquem a Helm per salvar tantes vides com puguem.

THÉODEN: Què vols que faci? Mira els meus homes. El seu coratge penja d'un fil. Si aquest ha de ser el nostre final, llavors vull que sigui un final digne de ser recordat.

UCIs saturades, personal sanitari que s'enfronta a una càrrega de treball que els sobrepassa, mal equipats però disposats a fer el que han de fer. El que estan fent metges i infermeres haurà de ser recordat durant molts anys.

ARAGORN: Envieu genets, senyor. Heu de demanar ajuda.

THÉODEN: I qui vindrà? Els elfs? Els nans? No tenim la sort de tenir els amics que teniu vosaltres. Les velles aliances són mortes!

Aquí ve la part més important, la que ens hauria de fer reflexionar més. Théoden tanca el seu poble a Helm sense pràcticament cap esperança de victòria. I nosaltres? Què passarà quan, gràcies al confinament, s'aplani la corba? Podrem tornar a fer vida normal?

Probablement no. Si tornem a la nostra vida anterior, s'esperen nous brots, nous pics de la malaltia. El confinament només serveix per:

a) Buidar les UCIs i evitar que molta gent mori per falta d'assistència sanitària. No només de Covid19 sinó de qualsevol altra malaltia que requereixi aquestes atencions que ara no es poden donar perquè les UCIs estan saturades.

b) Guanyar temps perquè la ciència trobi remeis que disminueixin la letalitat de la malaltia. Medicaments i, sobretot, la vacuna.

Per tant, si anem pel camí a, durant molts mesos haurem d'estar pendents de les corbes de contagi i anat aplicant mesures de contenció de l'epidèmia (el que han fet a Wuhan). En algun moment, prou gent haurà passat la malaltia i estarem relativament protegits per la immunitat de grup.

Si anem pel camí b, si arriba la vacuna eficaç haurem derrotat el SARSCov2 i podrem tornar a les nostres vides (amb les nostres viles i conreus destruïts pels Uruk-Hai, això sí). Aprofito per recordar-vos que hi ha uns herois dels quals no se'n recorda mai ningú: els investigadors. O fins i tot són víctima d'escarni per conspiranoics que els culpen de tots els mals. Però sense aquesta gent que fa medicaments i vacunes estaríem indefensos davant les malalties (fan les armes amb que lluiten els metges, ni més ni menys).

Tornant a Rohan, els elfs van acabar venint a defensar Helm. I la seva lluita va ajudar a resistir fins a l'arribada de Gàndalf, que va vèncer definitivament els Uruk-Hai.

En la nostra lluita, tenim diversos estudis a tot el món per buscar tractaments que, a curt termini, ens ajudin a baixar la letalitat del virus. I Gàndalf seria com la vacuna. Si arriba a temps ens salvarà.

-El rey Théoden lucha solo.

-Hasta ahora.

No sé dir què significa la llum blanca (esperança? el bé?). En aquesta alegoria Théoden i Aragorn farien de sanitaris i Gandalf vindria amb l'ajuda per derrotar el virus.

PD: No he parlat en aquest post dels ents. Per la seva rapidesa en prendre decisions, diria que s'assemblen a certs governants...