dimarts, 13 de maig de 2014

L'hora dels filòlegs

Després de fer amics entre els col·lectius dels editors i dels publicistes, avui aquest blog parlarà dels filòlegs. Bé, més concretament m'interessen aquells filòlegs que es dediquen a dir què és correcte i què no.

Poca broma amb aquest poder, eh? Una vegada vaig preguntar a una filòloga catalana qui eren aquestes persones i com eren triades però crec recordar que no en vaig treure l'aigua clara.

Una altra cosa que no he aconseguit mai entendre és el criteri que fan servir aquestes persones. En teoria es tracta d'aconseguir un equilibri entre la parla del carrer i la llengua acadèmica. La primera és viva, canvia contínuament i rep tota mena d'influències. La segona, tracta de conservar una certa puresa, evitar que la llengua es deteriori.

En el cas del català, sempre es mira de reüll l'omnipresent castellà però també, cada dia més, l'anglès. I potser hi ha un excés de zel que empeny la normalització cap a una diferenciació excessiva d'alguns mots.

Per exemple, les paraules relacionades amb les noves tecnologies, tendeixen a catalanitzar-se absurdament. Quan tothom s'havia acostumat a fer tuits amb la seva tablet, aquests senyors poderosos han decidit que s'ha de piular amb una tauleta.

Això de la tauleta ho trobo especialment greu perquè és una paraula que ja tenia un altre significat. Així, si dic que m'he comprat una tauleta, no sabreu si he anat a una botiga de mobles o d'electrònica. A més, són objectes que acostumen a estar molt propers. Quants de vosaltres no deixeu la tauleta sobre la tauleta?

Si demaneu als reis una tauleta de les de la Poma, us podrien portar això. Font.


Després hi ha barbarismes que són força útils per comunicar-nos però que els filòlegs no permeten. Per exemple la paraula jefe, en català, s'ha de dir cap. Però cap és una paraula tan polisèmica que sovint calen absurdes perífrasis per evitar confusions. Si jo dic "en cap cap hi cap el cap del meu cap" difícilment entendreu el mateix missatge que jo volia transmetre.

Si diem "aniré al casament vestit amb un vestit", en quina de les dues opcions pensareu?


Hi ha també el cas invers. Paraules que sí són acceptades malgrat hi hagi en català un mot per descriure exactament el mateix. Per exemple tenda (botiga), que a més torna a provocar equívocs amb tenda (de campanya). Com passava abans, també hi podria haver tendes dins de tendes.

Costa, per tant, entendre el criteri amb què unes paraules es normalitzen i les altres es mantenen en la il·legalitat normativa. En el cas del català tinc la impressió que els normalitzadors tendeixen a ser excessivament estrictes. Entenc que es vulgui lluitar per erradicar el bueno, el vale, el  tenir que i el pues. Es podrien donar cursos de mig minut per explicar als catalans que , que d'acord, que hem de dir doncs.

Però hi ha batalles que no té sentit lluitar. Coneixeu algú que no sigui filòleg i que sàpiga utilitzar correctament els pronoms febles?

I n'hi ha d'altres que són completament absurdes i contràries als nous temps. Mireu, si em paren pel carrer i em pregunten l'hora i contesto "són tres quarts i mig de dues", probablement al meu interlocutor se li faran les dues mentre intenta desxifrar la meva resposta. L'alternativa (no normativa) és molt més ràpida i precisa, més racional. Fixeu-vos que, encara que ens entengui, es quedarà amb el dubte de si l'hora és 1:52 o 1:53. O fins i tot, 1:51 o 1:54, que no tenen una manera de dir-se clara en català normatiu.

És a dir, que el sistema de dir les hores en català és l'equivalent a pesar en arroves, lliures i unces. Un anacronisme en la nostra era digital, de tauletes i piulades.

-Martin, posa el rellotge a dos quarts i mig menys dos minuts i mig de... Mira, saps què? Millor posa'l a les dotze en punt i ja farem temps fent un vermutet. Font.

18 comentaris:

  1. No sol passar, però aquest escrit el podria haver signat completament, per un cop estem d'acord! En l'únic que podria discutir és en les hores, però no perquè no tinguis raó, és que sóc una mica romàntic i m'agrada el nostre sistema horari. D'això ja n'havia parlat vegades al meu blog, però tu ho expliques millor, tot s'ha de dir. De vegades volem ser massa diferents i creem paraules inexistents quan el poble ja fa servir les seves. Això és deixar-nos molt de banda als parlants, i no hi estic d'acord. No es pot negar que es cuida molt la llengua, però falta molta democràcia aquí. I no és que haguem de votar, només faltaria, però si escoltar el que la gent fa servir i valorar-ho molt seriosament. En alguns casos no podrà ser, però en molts altres segur que sí. Tuit sona molt bé, piulada fa cagar, ja ho he dit.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies pel suport. Potser si ens unim uns quants podem derrocar el govern de filòlegs actual i substituir-los, HA-HA-HA <-- Riure malvat.

      Suprimeix
  2. Aniràs a l'infern... català! Si et consola, allà ens trobarem, que alguns també ens agrada fer la punyeta...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No recordava que tu ja havies tractat el tema. De fet, rellegint, veig que et vaig comentar l'article de les hores i vaig dir més o menys el mateix que he dit en aquest article.

      Coses de fer-se vell, que et repeteixes i ni te n'adones.

      Suprimeix
  3. Has posat uns sèrie d'exemples on el que tu dones per bo a mi em fa mal. Justament utilitzo vestit, botiga, etc. Per altra banda crec que si cal mantenir les diferències donat que l'altra via porta a la fusió, si no eliminació d'idiomes. I per què hem d'agafar mots aliens si tenim els nostres? Potser el problema és que comencem a pensar en un altre idioma? (que consti que no soc de lletres, que se'm donen malament, però m'agrada la diversitat de llengües i que es conservin.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si t'hi fixes, estic en contra de "tenda" perquè "botiga" el supleix perfectament. És a dir, crec que el manlleu és lícit quan proposa avantatges sobre la paraula "autòctona".

      D'altra banda, no acabo d'entendre això de la fusió d'idiomes. Crec que la tendència natural és que una llengua doni lloc a dialectes i aquests dialectes a noves llengües (com va passar amb el llatí). I el que pot passar en tot cas és que algunes llengües vagin perdent pistonada i desapareguin però no pas per fusió sinó més aviat per manca d'ús.

      Una llengua que no ha tingut mai problema a utilitzar manlleus és l'anglès i jo no diria que té mala salut precisament.

      Bé, és la meva opinió. No sé què n'opinen els experts.

      Suprimeix
  4. S'ha de reconèixer que el tema de les normes ortogràfiques sol ser un rotllo, però t'ha quedat un post guai.
    PD: Fins que no rebi amenaces de filòlegs seguiré utilitzant el català que bonament m'agradi.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ves que no acabis creant un dialecte propi del català, amb les seves normes i tot plegat. En podríem dir ponsià o ponsetí.

      Suprimeix
  5. Quan treballava al servei de correcció de l'iec en dèiem "tauleta tàctil", no sé si et consola gaire... Una cosa és la normativa i l'altra la correcció. Hi ha moltes coses que són correctes o acceptades pels manuals d'estil dels mitjans o en el llenguatge oral que no són "normatives". Les normes solen venir de la "Gramàtica" de Fabra i de la que està en curs de redacció que serà una edició més actualitzada, i també del Diccionari de la llengua catalana (DIEC). Avui he escoltat una entrevista que li han fet al meu "exjefe" per la ràdio (hehe) i m'ha agradat molt la idea del titular: "http://www.laxarxa.com/noticia/una-construccio-sintactica-aliena-pot-ser-mes-perillosa-que-100-anglicismes".

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No sé si acabo d'entendre gaire això que expliques i potser aquest és el problema. Segurament aquesta estructura de gramàtiques, normatives, manuals d'estil... tenia el seu sentit fa 30 o 40 anys, quan la producció escrita estava en mans de professionals (periodistes, escriptors, guionistes, etc) que coneixien i feien cas de tot això.

      Avui en dia, gran part de la "producció de lletres" està en mans de gent normal i corrent que fa blogs, escriu al facebook, al twitter, a fòrums, al whatsapp, etc. És a dir, els textos que llegim cada dia estan escrits, cada cop més, per amateurs als quals no arriba tot això que expliques.

      Davant d'aquest fet, crec que seria necessària una adaptació, que acostés la normativa als ciutadans i els ciutadans a la normativa. Ja no té sentit que només el 5% dels catalans sàpiga com escriure bé la seva llengua.

      Suprimeix
    2. Home, una cosa són els mitjans de comunicació, l'edició de llibres i els àmbits més especialitzats que haurien d'acostar-se al màxim a la normativa i la correcció; i l'altra, els blogs, els fòrums i els àmbits més col·loquials que és normal que facin servir una llengua més flexible (i això no vol dir que no l'escriguin bé). No podem esperar que tothom escrigui i es comuniqui "normativament", això no passa en cap llengua del món. I tampoc no s'obliga ningú a fer-ho. En resum, crec que el problema és barrejar els termes de professionalitat i ús corrent de la llengua.

      Suprimeix
    3. Potser el que penso és forassenyat però la idea de tenir normes no és que la gent parli el més correctament possible?

      Suprimeix
  6. Òndia Sergi! Últimament estàs que no deixes "titellai amb cap" (títere con cabeza, que diuen els castellans...) Serà que això de ser pare t'aguditza l'esperit crític, a la recerca d'un món millor pels teus fills...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. O serà que comencen a pesar els anys i m'estic convertint en un vell rondinaire. ;)

      Suprimeix
  7. Tot poble i per a mi poble és tant l'argentí com l'espanyol pertanyents al mateix, tot poble té el yin i el yang, si els catalans sou el yin els valencians som el yang, jo no parle un català-valencià excessivament normatiu tot i emprar el mateix llenguatge amb el que et parle, llevat de l'et i un parell més, però em diuen que parle excessivament correcte, uns altres em diuen català, quan no he eixit pràcticament de Russafa i la meua pronúncia és la de la comarca de la Safor, coses de la televisió que m'ha fet oblidar la pronúncia de l'Horta (mon pare era nascut a la ciutat de València i parlava amb un català-valencià gairebé com el de l'Alcoià, això sí ara tindria 101 anys) el que et vull dir és que ací a València fem tot el contrari, acoblem a la llengua tot tipus d'anglicismes i castellanismes al menor senyal de no comunicació de l'interlocutor, ara jo sóc dels que repeteixen si cal quatre vegades la mateixa frase o paraula de la primera i bona manera.
    Però ja et dic hi ha de tot i sort que la AVL (acadèmia valenciana de la llengua) reconeix la unitat de la llengua catalano-valenciana tot i fer per a compensar una política de localismes i paraules dialectals.

    En fi, que caldria que ens ho miràrem, sempre un punt mitjà és generalment el millor, tot i que cadascun n'és lliure, gràcies a Déu.

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ja és preocupant que parlar "excessivament normatiu" sigui un problema per comunicar-se.

      Sembla que al País Valencià teniu uns embolics ben estranys amb la llengua, que ja no sé si els catalans hi hem d'opinar poc o gaire. Espero, en qualsevol cas, que pugueu conservar-la i gaudir-la com a part de la vostra identitat.

      Suprimeix
  8. Aquest tema que avui toques tu, m'ha costat més d'una discussió...
    Jo penso que hi ha d'haver una normativa, sobretot per la llengua escrita, perquè sinó a l'hora de comunicar-nos per escrit, seria tot un embolic i penso que tothom hauria de fer un esforç per seguir-la i escriure correctament...
    Una altra cosa molt diferent, és la llengua parlada. Penso que cada indret té un vocabulari propi i és el què enriqueix la nostra llengua. Trobo que quan algú parla d'una manera molt normativa, a mi em sona molt pedant, en canvi és una delícia sentir parlar la gent amb el seu vocabulari d'estar per casa i penso que tots els extrems són dolents...
    En quant al rellotge, crec que no és tan difícil...A més els rellotges més emblemàtics són analògics (torre de Londres...) I penso que no és tan difícil perquè tampoc ens hem de passar...És pot dir perfectament falten set minuts per es dues...
    Bona tarda Sergi.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo també penso que hi ha d'haver una normativa. El que dic és que de vegades costa entendre el criteri per acceptar unes paraules i refusar unes altres. Potser en això els científics som menys tolerants amb l'arbitrarietat que la gent de lletres.

      Amb això del rellotge, no veig cap avantatge del sistema tradicional respecte al digital. Potser és que he crescut amb rellotges digitals i els analògics em semblen d'una altra època (com els rellotges de sol o les clepsidres).

      Suprimeix