dijous, 22 de maig de 2014

La mort virtual

Un amic em va recomanar fa un temps aquest article sobre la mort a Internet. És un tema que potser ja no és nou però a mi, després de dos anys escrivint una novel·la sobre aquests temes, em segueix sobtant.

Recordo, durant els primers anys de Relats en Català, el primer usuari que va morir. Va ser una sensació molt estranya per a la resta d'usuaris. De sobte, aquella persona amb la qual havíem interaccionat durant mesos, deixava d'existir però tot el que havia escrit seguia quedant a la pàgina. Llegies un relat o una intervenció d'aquest autor i no podies evitar pensar que t'estava parlant un mort.

Reflexionant-hi, això també passa quan llegeixes la majoria de llibres o quan escoltes una cançó dels Beatles, de Nirvana o d'en Jimmy Hendrix. Però en aquest cas era una mica diferent perquè havíem interactuat de tu a tu amb aquest autor.

Potser a vosaltres també us ha passat això al facebook. A mi, per sort, encara no se m'ha mort cap amic del facebook, la qual cosa, segons en Punset, podria voler dir que fer-se amic meu al facebook et converteix en immortal.


Gràfics que comparen la quantitat d'usuaris de facebook vius i morts al llarg dels anys. En el primer, amb un escenari de pèrdua de popularitat de facebook cap a finals dels anys 2030. En el segon, amb una popularitat que es manté. Extret de what-if.


Amb la mort virtual poden passar 2 fenòmens curiosos:

1. Que la persona mori i molts dels que el coneixen virtualment no ho arribin a saber mai. Un blogger, per exemple, podria programar els següents 200 posts del seu blog i fer que el blog sobrevisqués, no només al seu autor, sinó també a la majoria dels seus lectors.

2. Que la persona visqui però tota la seva vida virtual mori. Que marxi a viure a una illa del Pacífic sense wifi i abandoni el blog, el compte de facebook, el correu electrònic, l'instragram i tota la resta d'activitats virtuals. Probablement, molts dels seus contactes virtuals el considerarien mort a tots els efectes en un parell d'anys.

Ambdós supòsits desdoblen la identitat humana real (ho poso en cursiva amb tota la intenció) de la virtual o digital, marcant les primeres passes vers el transhumanisme.

14 comentaris:

  1. Un vídeo d'algú mort parlant en el passat és una mena d'immortalitat. Jo he llegit Tu i jo, ara i sempre, sobre aquest tema.

    ResponSuprimeix
  2. És un tema que tots ens plantegem en un moment o altres, almenys els que tenim una vida virtual activa. Estem deixant un llegat, i tenim diverses maneres d'actuar al respecte, però per més que planegem què fer amb el nostre bagatge, la mort no sempre es pot programar. Sempre he dit que no deixaré el blog sense avisar, donada la meva elevada activitat, si deixo d'escriure, però sobretot de comentar, la gent pensaria que m'ha passat alguna cosa greu. Per això si algun cop ho he de deixar, avisaré. Però ningú no em diu que aquesta tarda quan surti al carrer no m'atropellarà un autobús (per estar consultant al mòbil la meva vida virtual) o em caurà un piano al cap (per ser pel·liculero). La primera conclusió és que els autobusos també haurien de ser virtuals...

    Sé que tinc un parell de seguidors difunts, però com que només ells sabien les seves contrasenyes suposo que no em deixaran de seguir. És una sensació estranya, però ho hem de portar al terreny que comentes, estem cansats de llegir llibres de morts i de sentir música de no menys difunts, així que ens haurem d'acostumar a que la gent a la que seguim també mor.

    Per altra banda, per més que ara digui això, reconec que algun cop he pensat que algun dia els més comentaristes més grans ja no hi seran i se'm fa un nus al coll... l'únic que pot consolar-me és que... jo també deixaré de ser-hi tard o d'hora...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Està bé això d'avisar quan marxes. Jo la veritat és que sóc més de comiats a la francesa o no comiats. Però la teva opció és més considerada amb la gent.

      Ah, la vida, som àtoms que només deixem un reguitzell de lletres per allà on hem passat...

      Suprimeix
  3. Jo me'n recorde quan va morir la Lili a RC, va ser una dura pèrdua, perquè jo hi tenia moltes converses virtuals i molt enriquidores, després ja no se m'ha mort ningú i en certa manera, quan has arribat a pair-ho pràcticament tot et sents una mica responsable de qualsevol mort, a la xarxa o al món, d'alguna més que d'una altra i de tant en tant vesses unes llàgrimes a una mort anònima mentre que a una propera et quedes indiferent, o a l'inrevés, tots tenim quelcom a veure amb la mort, siga de qui siga.

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo també la recordo. Era una persona interessant i va ser molt trista la seva pèrdua.

      La proximitat o la llunyania són difícils de determinar quan es tracta de relacions humanes. Perquè més que quilòmetres el que hi ha és proximitat sentimental i la virtualitat, de vegades, és capaç de neutralitzar els quilòmetres.

      Suprimeix
  4. Al pensar el primer cas has pensat en mi? Actualment tinc programats 56 posts, dels quals 15 son consecutius i per tan no notaríeu la meva absència, i els altres es distribueixen fins al març de l'any vinent. El que potser trobaríeu a faltar seria els meus interessants comentaris com ara aquest ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ah però, tu ets mortal? Això sí que no m'ho esperava de tu!

      Suprimeix
  5. Potser el Facebook és el nou purgatori de les ànimes en pena; els perfils dels seus usuaris morts espectres atrapats en servidors convertits en els nous cementiris del segle XXI. Si és que la irrupció de les noves tecnologies ha fet tremolar fins i tot les bases de la parapsicologia...

    PD: Que respongui el Papa, que per això li paguen...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Un purgatori ple de selfies i de missatges en cadena. Mira, estic pensant que en el futur hi haurà frikis que es dedicaran a navegar per perfils de morts, igual que avui en dia es visiten els cementiris d'algunes ciutats i es curioseja llegint les làpides.

      Suprimeix
  6. Tambe he pensat, de vegades, en aquests dos fenomens curiosos de la mort virtual...
    Moltes persones només en comuniquem per aquest mitjà i si deixem de fer-ho , la gent no sabrà per què...Potser perquè ja no hi siguem, perquè haguem anat a algun lloc on no tinguem possibilitat de connectar-nos, perquè ens haguem cansat...
    Bon vespre, Sergi.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Em penso que hi ha uns testaments virtuals pels qui preveuen aquestes coses. Un dia potser ho investigui.

      Suprimeix
    2. Jo també sóc més de comiats a la francesa. No suporto dir adéu. Ni a les nenes quan eren petites i anaven d'excursió amb l'escola. Feia un esforç per dir adéu veient-les a l'autocar amb les seves manetes. Sempre he preferit dir adéu des de casa, per tenir una imatge quotidiana dels que estimo.
      Virtualment no deixa de ser dur perdre algun amic o alguna persona amb la que hi has parlat sovint. Sempre penses que potser tornarà. Com no has vist el seu cadàver... I el munt de pensaments, versos, reflexions que amaren la xarxa és com una altra mena de vida. Almenys, a mi m'ho sembla. Molt interessant Sergi. Fa pensar. D'altra banda mai no he llegit res teu que no fes pensar.
      Un petó!

      Suprimeix