dijous, 26 de juny de 2014

Retorn a l'Status Quo (TPE)

Avui us porto un nou lliurament de la sèrie Taula Periòdica de l'Escriptura (diguem-ne TPE, per abreviar). Com sabeu els lectors fidels, aquesta és una iniciativa que pretén aprendre i assimilar tota mena de conceptes relacionats amb l'art d'explicar històries.

És possible que algun lector despistat aterri en aquest blog precisament ara i digui "ui, això de la TPE no sé de què va, m'he perdut el començament i no sé si entendré els posts d'aquesta sèrie". I aquest és precisament un dels principals problemes que han d'afrontar els guionistes de sèries o de novel·les o pel·lícules que tinguin seqüeles i preqüeles.

Penseu que antigament no hi havia internet, ni DVDs i era molt difícil seguir una sèrie per TV mirant els capítols en ordre. Potser el dia que feien el quart capítol coincidia amb el teu aniversari de noces o amb un partit de la Roja i, per molt que t'agradés la sèrie, no podies evitar altres compromisos. I sí, hi havia el vídeo però no tothom va aprendre a programar-los.

Total, que arribava el dia del cinquè capítol i tu no havies vist el quart. Què fas? Deixes de veure la sèrie?

Davant d'aquesta situació, els guionistes van entendre que calia fer capítols que es poguessin seguir sense necessitat d'haver vist els anteriors. I el recurs extrem es diu retorn a l'Status Quo.

El retorn a l'Status Quo significa que, passi el que passi durant un episodi, al final tot torna a ser com abans de començar el capítol. Així, l'espectador pot entendre ràpidament qualsevol capítol, sense importar quants se n'hagi perdut.

Podríem dividir les sèries segons facin ús o no del retorn a l'Status Quo. Hi ha sèries com Tom i Jerry, el Equipo A o el Coche Fantástico que no només retornen sempre a l'Status Quo sinó que, a més, fan capítols pràcticament idèntics. De tal manera que l'espectador pot arribar i/o marxar en qualsevol moment del capítol i sabrà què ha passat abans i què passarà després.

Com passa amb House, els capítols tenen un esquema molt semblant sempre però val la pena seguir la sèrie pels seus treballadíssims diàlegs. Font


A l'altre extrem tenim sèries que fan servir els capítols com fascicles d'una història. I si te'n perds un, cal que vagis a Internet a cercar el capítol o algun fòrum de fans de la sèrie. En alguns casos, fins i tot és necessari anar a buscar informació per acabar d'entendre la història un cop has vist els capítols, com a Twin Peaks o a Lost.

Enmig tindríem altres sèries que segueixen de forma habitual el retorn a l'Status Quo però, de tant en tant, trenquen la monotonia amb un petit canvi en un episodi que sí perdura en els següents. Són, en tot cas, canvis que no costen molt d'entendre a l'espectador. Per exemple, als Simpsons, l'Apu és solter durant moltes temporades i en Flanders està casat. Però (atenció, spoilers ;) hi ha un capítol on l'Apu es casa i un altre on en Flanders perd la seva dona. I a partir d'aquests capítols, la sèrie continua amb el nou Status Quo.

Tot plegat té una analogia amb la realitat, amb la Història. L'Status Quo té tendència a mantenir-se. I, de tant en tant, hi ha una revolució que sorgeix amb el propòsit d'enderrocar-lo. Però el terme revolució evoca un gir, una volta completa, de 360º. És a dir, al final de la revolució, tornem a ser al punt de partida.

---------------------------------------------------------------

Aprofito per agrair a en XeXu i a en Pons per haver participat a la TPE. Us recomano llegir els seus àtoms si no ho heu fet encara.

14 comentaris:

  1. A veure si m'animo i participo amb algun altre àtom, aquesta és una bona iniciativa i convido a tothom a participar-hi.

    Molt interessant el d'avui. El millor del cas és que moltes de les coses de les que parlem ja les hem detectat d'una manera o altra, però no sabem definir-les o posar-los nom. Tothom que hagi seguit un parell de sèries s'adona que hi ha diferents maneres d'estructurar-les. Les sèries específiques, de metges, policies o altres professions, mantenen aquest status quo que dius, parlen d'un cas concret, però al principi i al final tot resta més o menys igual. Després hi ha els culebrots, és a dir, les històries llargues fragmentades, on al final dels capítols han introduït alguna modificació a l'argument. El cas és que és molt difícil que existeixi una sèrie on l'status quo es mantengui sempre, molt encertats els exemples dels Simpson, que s'acostarien a això que dius, amb poquíssimes excepcions. Potser South Park és un exemple, allà a cada capítol mor el mateix personatge, però al següent capítol torna a sortir. (Només vaig veure les primeres temporades).

    Les sèries temàtiques 'bones' tenen dues trames paral·leles. El cas concret de cada capítol, i la història secundària que va durant tota la temporada i que afecta els personatges protagonistes. En l'exemple de House, on els capítols mantenen sempre la mateixa estructura: malalt estrany, intentar curar-lo, empitjora, revelació, i cura (en comptades ocasions el pacient mor també), també hem de tenir en compte la trama de la privatització de l'hospital, la investigació contra House, els romanços entre alguns empleats, el procés de selecció quan els ajudants pleguen, etc, que solen durar mitges temporades. A mi em sembla una bona combinació.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, moltes sitcoms d'aquest segle combinen un retorn a l'status quo bastant clar amb una trama que avança al llarg de cada temporada. Així aconsegueixen que l'espectador pugui seguir els capítols sense necessitat de veure'ls tots però també que s'enganxin a la sèrie i vulguin veure els següents capítols per veure què passa.

      Ja avisaràs si fas nous àtoms.

      Suprimeix
  2. Estic pensant que "Friends" és una barreja dels dos models, hi ha una evolució al llarg dels capítols però molt lenta....
    Pel que fa a la història, a més del manteniment de l'status quo i la revolució que torna a l'status quo, també hi ha una evolució, malgrat tot, que podria ser més evolucionada, això també.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. L'espectador necessita sentir empatia pels personatges, cosa que s'aconsegueix amb la familiaritat dels tòpics. Però també necessita els canvis per evitar la monotonia.

      Suprimeix
  3. A mi també em sembla que sovint ens passa això que diu el XeXu, (almenys a mi) que detectem coses però no sabem quin nom els hi hem de posar...
    Realment hi ha series que cada capítol és com una història amb principi i final i aleshores mai et perds res encara que te'n saltis un, sobretot quan el protagonista és sempre el mateix. Tipus detectius...
    De les altres n'hi ha que si et perds un capítol ja no saps per on van, però també en algunes passen tan poques coses que encara que passis dos o tres dies sense veure-les sempre saps per on va l'argument, són molt repetitives!
    Bon vespre, Sergi.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, a mi també em passa això de no saber els noms de les coses. Per això m'agrada fer aquesta taula periòdica, per acabar d'entendre-ho.

      En els culebrots, no hi ha retorn a l'status quo, la història, en teoria va avançant de capítol en capítol. Però sí que hi ha unes constants (relacions, personatges) i referències o repeticions que fan que et puguis reenganxar en qualsevol moment. De fet, el que va passar fa 300 capítols gairebé mai és rellevant o, si ho és, ja et recorden què va passar perquè ho puguis entendre.

      Suprimeix
    2. L'autor ha suprimit aquest comentari.

      Suprimeix
  4. Crec que en general a la gent, que som molt còmodes, ens agrada això del Retorn a l'Status Quo; tenir controlats als personatges en tot moment i tenir la seguretat que si la cosa canvia ho farà poc. Les narracions tipus Lost poden ser molt engrescadores, però mancades d'aquest recurs és fàcil que arribin a confondre i cansar.
    Se m'acudeix que un cas curiós de retorn a l'Status Quo és el de la sèrie Expedient X. En general cada capítol és diferent de l'anterior i tracta casos separats, però al final sempre es retorna al mateix status quo de sempre, un de ben curiós: que la veritat és allí fora, però l'espectador mai no la coneixerà.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No recordo bé com anava Expedient X però em penso que hi havia un home misteriós que fumava i que sabia moltes coses, potser aquesta veritat que era allà fora se la va endur el càncer de pulmó.

      Suprimeix
  5. Actualment hi ha molt poques series que retornin totalment a l'Status Quo com passava amb el Cotxe Fantastico o l'equipo A. Bé, de fet l'equipo A van tocar alguns detalls com ara la periodista Amy Amanda Allen recurrent dels primers capítols. També el perseguidor de l'exercit va canviar primera era el Lynch i després va ser en Decker. Finalment a la última temporada acaben treballant per un tal general Stockwell retirat, en aquesta última temporada sels hi afegeix un tal Frankie. Però bé, si, podriem dir que l'equipo A sempre torna al Status Quo.
    Què estava dient? Ah si, que actualment i ha molt poques series que retornin totalment a l'Status Quo, sempre van canviant lleugerament encara que siguin procedimentals al ús tan clars com les varies franquicies de CSI que van canviant els CSIs, mentalista que avança en la caça del seu John el Rojo, o totes les altres del format com numb3rs, sin rastro, etc etc.
    Però cada vegada més s'estan imposant sèries on la trama avança i perdre un capítol es un impediment per passar al següent. De fet, gràcies a internet, la gent ja no es perd capítols, i li agraden més aquest tipus de sèries perquè son les que més enganxen degut als cliffhangers constants que justament es fan per canviar l'status quo.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Veig que eres molt fan del Equip A. Jo no recordo tantes coses. Només la furgoneta negra amb la ratlla vermella, el puro de l'Anníbal, la gorra d'en Murdock, els collars de l'M.A., a en Fènix els guionistes no li van donar cap tret distintiu però a canvi van deixar que es lligués totes les noies. Després hi havia el tiroteig final amb els dolents on mai moria ningú i sempre hi havia una explosió a càmera lenta amb algun dolent saltant pels aires, just a temps per no rostir-se.

      Potser internet ha modificat la manera de veure les sèries, o més aviat això de Netfix o similars que tenen a EEUU o els dvd. Perquè entenc que els que fan les sèries, pretenen rendibilitzar-les d'alguna manera. I fins fa poc, la tele era qui pagava. I a la tele, l'Status Quo és força convenient.

      Suprimeix
  6. Ja ens ho diuen els manuals de filosofia o de psicologia, les revolucions canvien l'amo i no canvia res, tornen al mateix status quo d'abans, a no ser que hi haja una veritable revolució, la de les consciències, que fixat que amb "Podemos" sembla que ja s'ha fet, una altra cosa és quan es fiquen a la política, seran iguals o pitjors que els venuts al bitllet?
    A mi no m'agraden gaire les sèries, però veig els Simpsons de bon grat, també hi havia una sèrie de dibuixos que m'agradava i era els Sowzt Park, no sé com s'escriu realment, però eren molt bones i sempre moria un, el boc expiatori, com donant la certesa de que cal que hi haja algú en tots els llocs, i jo de tant en tant, més del que voldria em pose en aquest paper.
    Però com que la meua dona veu la televisió de vesprada també veig eixa sèrie dels dos germans fadrins amb embolics de faldilles, la del grup de jovens que passen com a amics inseparables i la del Sheldon, mira o millor m'a que és bo el Sheldon, està com una regadera però fa molt a parlar i a riure.
    En fi, que jo no et seguisc amb la taula periòdica però sóc lector fidel, en aquesta entrega no anava a comentar-te per pensar que era un invent dels teus amb la taula, però a la fi m'he passat i he vist que és com tu dius, que es pot llegir sense haver-te llegit les entregues anteriors.

    Una abraçada ben catalano-valenciana i fins demà.

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això de Podemos és ben curiós. No sé si parlar-ne aquí, que aquest no és un blog de política però hi ha molt a dir.

      Crec que les sèries de què parles són South Park, Dos hombres y medio, Como conocí a vuestra madre i The Big Bang Theory.

      No és obligat llegir i comentar tots els meus posts tot i que els teus comentaris sempre són benvinguts. ;)

      Suprimeix
    2. No, no és obligatori però ets un home o una persona que sap escriure sense consignes ni colps sinó amb arguments i això fa gust de fruir.

      Vicent

      Suprimeix