dilluns, 3 de febrer de 2014

Carta a l'Albert

Portava un temps escrivint-te una carta, mentre t'esperàvem. T'havia de dir tantes coses que no sabia ben bé per on començar, com continuar, quins missatges eren més importants ni quins serien del teu interès.

Era més que res un gest simbòlic. No hi havia tanta pressa; encara passaran uns quants anys abans que puguis llegir i entendre aquest tipus de cartes.

Fa poc vaig descobrir que la teva mare també t'està escrivint. No m'ho ha deixat llegir però m'ha dit que apunta en una llibreta les sensacions de l'embaràs, del part, dels teus primers dies. No sé si ella té més clar què et vol dir. Tots dos ens estrenem en això de ser pares i no ho tenim pas tot clar. Tothom ens dóna consells però sovint són contradictoris.

Així que en comptes de donar-te consells grandiloqüents, t'explicaré només dues breus anècdotes del teu primer dia de vida.

Durant la tarda, crec que encara entrava llum natural per la finestra de l'habitació de l'hospital, la teva mare et va mirar fixament i em va dir, tota seriosa: "em penso que m'estic enamorant d'ell. I és curiós perquè ens hem conegut avui mateix".

Després, durant la nit, tu ploraves, desconsolat. Et bressolàvem de mil maneres i no hi havia manera de calmar-te. Aleshores ella et va agafar en braços i et va cantar una cançó de bressol. I després una altra. I una tercera. Mantenint el to i amb una veu dolça. Vas deixar de plorar, com si volguessis escoltar-la. Per uns moments, la música va omplir de màgia l'habitació, com si la mare sabés fer encanteris.

La nit va ser molt llarga i vas tornar a plorar. Jo vaig intentar cantar-te també però ja no va funcionar. A la vida veuràs que hi ha moments que són màgics i són irrepetibles. I potser són màgics perquè són irrepetibles o viceversa.


Aquesta és la posta de sol del dia que vas néixer, vista des de la finestra de l'habitació de l'hospital.

Veuràs, Albert, que potser no sabrem ser sempre tan estables com se suposa que ho han de ser els pares. En aquest món canviant i confús, potser un dia ella et diu Blanc i al següent jo et dic Negre. Però intentarem que sempre tinguis una constant universal a la que aferrar-te quan ho necessitis: el nostre amor incondicional.

27 comentaris:

  1. Per on començo, per la felicitació o per mirar de fer-te veure una cosa? Noi, moltes felicitats, justament pensava que darrerament passaves poc per aquí... me n'alegro molt, una abraçada molt forta per tu, per la mare i pel petit Albert. El que vull dir és molt simple. Com tots els pares tindreu dubtes, no sabeu massa bé el que us espera (no escolteu ningú, feu la vostra!!), i hi haurà dies te tot, contradiccions i malentesos. Però aquí només importa una cosa, que és aquest amor incondicional. I com que aquest hi és, les anècdotes de la mare ho demostren, no heu de témer res. Endavant, és un dels moments més bonics de la vida, toca viure'l molt intensament!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Irònicament, la majoria de les persones que ens donen consells acaben aconsellant-nos que no fem gaire cas dels consells que ens dóna tothom. ;)

      Gràcies per les felicitacions, XeXu, que he sentit molt properes i sinceres.

      Suprimeix
  2. Moooltes felicitats!! És una carta preciosa, la frase de la mare és de les més boniques que he sentit mai. Deu ser de les coses més fàcils del món, enamorar-se d'un fill. Segur que ho fareu de conya i l'Albert quan pugui veure i apreciar aquesta posta i els vostres escrits us ho confirmarà amb un somriure.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Sílvia. Esperem fer-ho bé tot i que amb els fills sempre hi ha incertesa. Tant de bo aprengui a valorar algunes de les coses que a nosaltres ens semblen tan belles. I que trobi les seves pròpies motivacions i il·lusions.

      Suprimeix
  3. Enhorabona!

    No pateixis pels consell que et digui la gent, avui en dia entre la tele i l'internet els nens es crien sols xD

    No puc parlar per experiència pròpia, però no ha de ser tan difícil ser pare, molta gent ho es i n'hi ha cada un que deu ni do... Però els nens sempre sobreviuen, per tan no dubto que l'Albert sobreviurà i a més serà molt feliç i es sentirà molt estimat :D

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aquest consell de la tele sembla sortit d'un capítol dels Simpsons.

      És cert que hi ha molta gent inepta tenint fills i que sobreviuen. És ben curiós que en aquest món calguin carnets i acreditacions per a tot menys per tenir fills. Hi ha qui diu que això explica en gran mesura perquè les coses van com van.

      Intentarem que l'Albert vagi pel bon camí. Potser un dia fins i tot li ensenyem el blog del Pons.

      Suprimeix
    2. espero que la primera paraula que digui no sigui ni papa ni mama, conto que serà Pons ^^

      Suprimeix
  4. M'he emocionat en sentir o llegir la darrera frase, un bon conte o una bona carta per al teu fill, que si és veritat que l'has tingut et done la meua més gran enhorabona i si els déus, Déu, o el xiquet vol o vosaltres voleu vos pregaré unes senzilles oracions per la seua vida.

    Endavant Albert! espere que algun dia pugues, sense llevar-li la importància que ténen i han de tenir els teus pares per tu, llegir aquesta xicoteta ressenya.

    Una abraçada i feliç vida a tota la família!

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies per les felicitacions i els bons desitjos, Vicent. Estem molt emocionats amb aquesta nova vida.

      Una abraçada dels tres per a vosaltres!

      Suprimeix
  5. Uauuu quina sorpresa més agradable!!
    Enhorabona als tres!!

    Cap nen ve amb instruccions, estic segura que ho fareu el millor que sabeu, encara que en alguns moments tingueu dubtes ...
    El més important, crec jo com a mare, és estimar-los incondicionalment.

    Preciosa idea heu tingut, segur que de gran n'estarà ben content.
    Aferradetes família!! :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, lluna!

      Veig que coincidim en el més important. Després, sobre els dubtes, decisions i errors, haurem de conviure amb ells, no? No sé si els fills entenen sempre els errors dels pares, si entenen que no són tan importants com l'amor que han rebut. Potser ho acaben d'entendre quan els toca a ells ser pares.

      Suprimeix
  6. Felicitats!!!!
    Per sort, encara que a vegades el trobem a faltar, els nens no venen amb el llibre d’instruccions sota el braç. El millor? Fer el que creieu més convenient per el petit en cada moment, per molt que el resta de la humanitat os digui la contra, l’instin de pares es el que millor funciona en cada criatura. Cada nen es un mon i mai millor dit!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies!

      Esperem que tinguem l'instint ben afinat!

      Suprimeix
  7. Primer de tot moltes felicitats per aquest nadó que s'adorm amb les cançons de bressol que li canta la mare( és que les mares canten més dolçament)...
    Aquests amors si que són "a primera vista". M'ha semblat molt tendre això d'escriure-li una carta el dia del seu naixement, segur que li heu explicat les mil i una emocions que vau sentir...I amb posta de sol inclosa! Quan sigui gran, les llegirà emocionat perquè sabrà que sempre l'heu estimat.
    Segur que hi posareu il·lusió i sereu uns bons pares.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, M. Roser!

      És difícil explicar totes aquestes emocions amb paraules. No puc pensar en una altra situació on els matisos importin tant com en aquesta experiència. I no crec que hi hagi tantes paraules com matisos. Fins i tot, tantes combinacions de paraules com combinacions de matisos.

      Suprimeix
  8. Moltes felicitats, Sergi! Amb una mare que sap cantar i un pare que sap escriure el teu fill ja té molt de guanyat en aquesta vida! Una salutació des del Nepal!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, David! Ja veurem quina classe d'"artista" ens surt. De moment podem dir que té bons pulmons. Potser acaba sent tenor.

      Molta sort amb la teva aventura!

      Suprimeix
  9. Eeeeeeeeeeeeeeeiiii, moltes però que moltes felicitats! Quina gran notícia!

    I la mare l'encerta de ple: és un enamorament inacable i constant!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Maurici!

      Ja em rellegiré la teva sèrie de relats sobre paternitat responsable.

      Suprimeix
  10. Moltes felicitats. Això sí que et canvia les referències i ho fa per sempre.
    Benvingut al món Albert! Tens uns pares genials.
    A mi el millor que m'ha passat a la vida ha estat tenir les meves dues filles. Ara tenen divuit i catorze. Però som una família nova, un projecte de futur. Com vosaltres!
    ;-)

    mariona, gypsy, helena arumi

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Mariona!

      Vosaltres ja teniu molta feina avançada. No sé com anirà però ara els 18 i els 14 semblen lluuuuny...

      Una abraçada!

      Suprimeix
  11. Quina carta més emotiva i entranyable Sergi? Són aquelles paraules que sols es poden escriure des del cor. Que n’és d’afortunat l’Albert en tenir uns pares que li ofereixen un amor incondicional. Les primeres passes que heu donat quan encara us coneixeu poc són d’una gran tendresa, els dos: pare i mare. Enhorabona a tots dos per tenir aquesta sensibilitat i capacitat d’estima. Ferms i endavant en el feixuc, a vegades, però fantàstic camí de SER PARES.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, reusenca! Estem gaudint (i de vegades també patint) intensament aquesta nova etapa, plena de descobertes i emocions.

      Suprimeix
  12. Moltes felicitats! Quina sorpresa més agradable! Ara comença el millor de la vida! :-)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Jeremias! Espero aprendre molt de grans pares com tu.

      Suprimeix
  13. Moltíssimes felicitats!!!!!!

    Segur que trobareu molts encanteris, molta màgia i us anireu coneixent. I que ens ho vagis explicant!!

    Un petó ben gran per a tots tres!

    ResponSuprimeix