dimarts, 16 de setembre de 2014

TPE: La versemblança (per David Castejón Ferrer)

En el marc de la Taula Periòdica de l'Escriptura, avui cedeixo l'espai d'Àtoms i Lletres a una de les grans promeses de la literatura catalana, en David Castejón Ferrer.


LA IMPORTÀNCIA DE LA VERSEMBLANÇA EN NARRATIVA (I ALTRES FOTESES...)

Imagineu el següent: l’Indiana Jones es troba a punt de recuperar un ídol ancestral que també cobeja en Hitler, quan, de sobte, apareix el nazi de torn retenint la noia a punta de pistola i amenaçant amb matar-la, si el nostre heroi no li entrega l’artefacte d’immediat. L’amic Indiana no dubta un segon: es treu una pistola làser de la cintura i fulmina el seu enemic amb un raig de plasma. Assumpte tancat.

D’acord, sí... una solució molt efectiva. Però és que no cola...

No...? De veritat m’ho dieu? Doncs a veure què tal això... ¿què tal si en lloc de tornar-se amb una pistola prestada de la Guerra de les Galàxies l’Indiana treu un fuet de domador de circ, i, amb una sola maniobra destra i precisa, no només desarma el seu rival sinó que de passada també el fa caure a un abisme infestat de cocodrils i piranyes assassines?

Bé... és molt de pel·lícula, però això ja està millor. Ara sí que ens quedarem al cinema fins al final.


L’Indiana no en té ni punyetera idea, de com funcionen les armes galàctiques; aquest és en Han Solo.

Més.

Imagineu que en Frodo del Senyor dels Anells es perd de forma irremeiable pels Aiguamolls dels Morts (que no pas de l’Empordà...) i el pobre pateix un atac d’angoixa dels aguts, ja que li corre pressa arribar al Mont del Destí per llençar-hi l’Anell Únic que salvarà la Terra Mitja de quedar sumida a les tenebres eternes.

Cap problema. El seu company i/o amor inconfessable, en Sam, es treu un smartphone del sarró i cerca l’itinerari que els cal seguir al Google Maps.

Apa home, va! Tanqueu el totxo d’en Tolkien tot indignats i us en aneu a dormir.

Un moment! Un moment, gent! No ens precipitem... ¿i si en lloc d’aquesta suprema bestiesa arribessin un parell d’àligues gegants volant des del cel, enviades pel iaio Gandalf, i tot seguit engrapessin el duet de nans peus peluts per conduir-los en primera classe fins al peu del volcà del dimoni?

A veure... tothom sap que no existeixen les àligues gegants, però això ja té més bona pinta. Si els ocellots aquests els invoca un mag amb contactes de pes en algun zoològic de fauna mítica, doncs la cosa ja passa...


En Frodo viu a la Terra Mitja, no al World Mobile Congress; un li pot fer màgia, però no trucar-li al mòbil, d’acord?

Més encara.

La meva nova mascota adorable s’ha menjat un petit-suisse després de mitjanit i se m’ha convertit en una bèstia immunda que no para de multiplicar-se i sembrar el caos pel barri.

Doncs quin tros de parida, noi...

En qualsevol cas... no t’ho va avisar un venerable ancià xinès de barba llarga fins als testicles, que això passaria, abans que et decidissis a adoptar? Doncs mira... haver-ne fet cas; ara et fots i pateixes les putades que et facin els monstres aquests amb enteresa i resignació.


Si un diu un savi xinès, fes-ne cas; no importa com d’absurd et sembli.

Una última cosa.

Observo astorat com en Neo, protagonista de Matrix, no tan sols vola amunt i avall com Superman i es baralla sense problemes amb cinquanta esbirros a la vegada, sinó que a més, de cop i volta, adquireix la facultat d’escopir foc per la boca i brandar tres titoles en lloc d’una de sola.

Increïble, no?

Doncs, cony... no tant! I per què no? El paio coneix tots els codis de programació que regeixen la realitat virtual que habita. Què li impedeix modificar-la al seu gust?

Endavant Neo, tu pots.


Incrèduls! Que el món és com un codi obert per a en Neo! Visca el programari lliure!

Bé... suficient, ja n’hi ha prou; fins aquí la gresca i la xerinola dels exemples. Ara passem a l’espessor de les explicacions teòriques.

En els quatre casos referents a clàssics del cinema i/o la literatura tot just exposats, queda il·lustrada prou bé la necessitat absoluta d’un dels conceptes més importants de qualsevol narració, si és que el seu autor no vol veure el seu treball al fons d’una paperera o netejant un cul qualsevol: la versemblança.

Però què és exactament aquesta cosa de la versemblança i per què és tan indispensable?

Per tal de deixar-ho ben clar, potser ens resultarà interessant definir el concepte de versemblança a través de la seva diferenciació respecte a altres conceptes usats habitualment en narrativa, que s’hi poden confondre amb facilitat.

Comencem:

En primer lloc, una cosa que cal tenir molt clara és que la versemblança no és en cap cas el mateix que la veracitat. Bàsicament, la veracitat es dóna quan la correspondència d’un discurs és total amb la realitat objectiva tot i que, com tothom sap, aquesta ningú la pot conèixer al 100%, mentre que la versemblança és dóna quan un discurs, sense que importi el seu grau de correspondència amb la realitat objectiva, aconsegueix aparença de realitat de cara als seus receptors.

Així, en un judici, per exemple, on tothom explica moltes històries no sempre coincidents, allò més important no és que el que es digui sigui veraç, sinó que sigui versemblant, o sigui, tingui aparença de realitat.


―¿Jures, sobre totes les barres i estrelles de la bandera i la Sagrada Bíblia , dir la veritat i res més que la veritat? Sí, juro referir un relat versemblant dels fets.

En segon lloc, la versemblança no és el mateix que la coherència. Ah, collonut... i què és la coherència, doncs?

Tornem a recórrer la a festa dels exemples per explicar-ho.

Penseu en els Caçafantasmes (o Ghostbusters pels puristes), aquell grup de quatre pallassots dels anys 80 que es passaven tota la pel·lícula fent el burro mentre capturaven espectres simpàtics en forma de moc o mascotes gegants de Michelin enfurismades amb el món. Ara imagineu que, de cop i volta, cap al final de la cinta, els mateixos paios rebessin un avís per anar a engarjolar un poltergeist psicòtic que li estigués fent la vida impossible a una família de Massachusetts. Imagineu que, tot d’una i sense avisar, la pel·lícula perdés el seu to de comèdia fantàstica i es convertís en una història de terror en primera persona, tipus The Blair Witch Project, REC o Paranormal Activity, on morís fins l’apuntador i se’ns quedés tan mal cos que després restéssim incapaços de sortir a pixar, per temor a la foscor del passadís.

No us quadraria gaire, no?

Doncs no; però en cap cas seria degut a que la pel·lícula hagués deixat de ser versemblant: continuaria sent una història de fantasmes, situada en un univers que seguiria assumint, dins les seves regles de joc pròpies, l’existència d’aquestes entitats sobrenaturals. Res a dir, per tant, en aquest sentit. En canvi, per res del món, la història no resultaria coherent: hauria canviat de forma sobtada i radical el seu estil narratiu i tota la seva atmosfera, i els personatges mostrarien una forma de comportar-se molt diferent.

La coherència narrativa exigeix que les informacions proporcionades als lectors/espectadors es mostrin consistents les unes amb les altres, dins d’una seqüència lògica i raonable i d’una unitat i uns límits contextuals.

En aquest cas, la unitat i els límits contextuals s’haurien trencat estrepitosament.


Who you gonna call? Doncs si és una comèdia, als Caçafantasmes; si es tracta d’una història de terror que m’ha de posar els pèls de punta, a l’Exorcista.

En tercer i últim lloc, cal diferenciar la versemblança de la credibilitat. Per fer-ho senzill, podríem dir que una narració esdevé creïble quan la font des de la qual ens arriba és creïble.

I què redimonis fa que una font sigui creïble o no ho sigui? Bé, aquesta és una qüestió bastant subjectiva: bàsicament el que fa que una font sigui creïble és l’autoritat que aquesta font ostenta davant dels lectors/espectadors potencials, que pot haver arribat bé per imposició dogmàtica o bé per la força de l’argumentació.

En un exemple senzill que ens sonarà a tots, prenguem la Bíblia, el llibre sagrat de la Cristiandat. La Bíblia conté moltes històries, que, sovint, després de passar per un anàlisi rigorós, no resulten ni versemblants ni coherents. Per als integristes religiosos això no suposarà cap problema; ells tenen una confiança cega en els autors del llibret (Sant Pere, Sant Pau i companyia...), i en virtut d’aquesta confiança cega li concediran credibilitat total a les escriptures. No passarà el mateix amb un ateu, que requerirà la força de l’argumentació per tal d’atorgar credibilitat a la paraula escrita de Déu. 


Senyores i senyors, com a narració que és, la paraula de Déu no se’n lliurarà d’un escrutini en clau literària. Ni de conya!

I bé... al capdavall, després de tot això... en què quedem, doncs, que és aquesta cosa tan important de la versemblança?

Fàcil, nois; ja ho tenim mamat...

La versemblança, com ja s’ha avançat més amunt, és fonamentalment l’aparença de realitat que una narració assoleix a ulls del seus lectors. S’expressa com les regles del joc que l’autor ha establert per a la seva obra; el marc en què es mou la història narrada, i que no necessàriament ha de correspondre’s amb la realitat objectiva que coneixem i compartim tots. Per tal de resultar versemblant, doncs, només cal que una obra no trenqui els límits que el seu propi autor li ha donat, explícitament o implícita.

En conclusió, i tornant al principi: que en Harrison Ford dispari un raig làser fent d’Indiana Jones no és versemblant, perquè no existeix cap tecnologia d’aquest tipus en el marc contextual en què es desenvolupen les aventures de l’intrèpid arqueòleg. En canvi, sí que és versemblant si dispara el raig fent el paper de Han Solo, perquè en el marc contextual d’aquest últim personatge les armes làser son el pa de cada dia.


Us imagineu en Han Solo o en Luke Skywalker combatent Stormtroopers a cop de fuet? No, gràcies.

Fins aquí la meva aportació a la Taula Periòdica de l’Escriptura. Oi que ens hem entès?

Ara aneu i digueu a la cara al meu amic Darth Vader que aquest article no us ha semblat versemblant, coherent o creïble. Estarà encantat de discutir-ho amb vosaltres en el fragor d’un duel de fuets làser.


Que la versemblança us acompanyi!


DAVID CASTEJÓN i FERRER

4 comentaris:

  1. Bravo! Una entrada magnífica per la taula periòdica! Un post molt coherent, versemblant i creïble!
    On té el blog el David Castejon? Ho dic per abandonar en Sergi i passar a seguir-lo a ell :P

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Coincideixo amb la teva opinió. El David té un blog més o menys actiu, que és aquest:

      http://novullres.wordpress.com/

      Però com que no vol res, no sé si voldrà que el segueixis.

      Suprimeix
  2. Ei Sergi, t'has passat amb la lloança inicial... ara em sento com en Munir!
    I en Pons que no abandoni al Sergi, que és millor blogger que jo!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això de ser promesa és complicat. Perquè pots acabar sent un Messi o un Guti. Confio que sàpigues prendre les decisions correctes a la vida ;)

      Suprimeix