dijous, 4 de desembre de 2014

En el nom dels personatges

Diuen que hi ha diverses maneres de saber si estàs somiant. Hi ha qui afirma coses com que no podem llegir en somnis. Així, si agafes un llibre i intentes llegir i no pots, o bé estàs en una biblioteca estrangera o bé estàs somiant.

D'altres signes més evidents són el fet de tenir superpoders com volar i llegir les ments o estar parlant amb gent que porta anys morta.

Però jo avui m'he preguntat: com saber si estàs en una obra de ficció? Bé, potser us sembla una pregunta poca-solta però quan miro una sèrie o pel·lícula, de vegades em pregunto si els personatges són conscients que no són reals. Sobretot si l'argument és pobre, desconnecto una mica i em poso a pensar en coses així.

Hi ha alguns llibres i pel·lícules que parlen sobre el tema. Ja els he comentat algun cop en aquest blog. En el fons són revisions del mite de la caverna: vivim al món real o a una mena de teatre d'ombres?

Suposo que hi ha milers de diferències entre la realitat i la ficció però avui us explicaré dues maneres de saber si viviu al món real o sou personatges d'una novel·la, sèrie o pel·lícula.

1. Com és la qualitat del so de les converses?

A mi de vegades em costa entendre què diu la gent. I haig de demanar que em repeteixin el que m'han dit. A la ficció això no passa gairebé mai. Fora del recurs humorístic dels pallassos de la tele, els personatges s'entenen sempre a la primera.

Hi ha casos realment extrems de comunicació. Als contes infantils, els personatges viatgen per tot el món, de vegades per altres planetes i tot, i tothom parla sempre un perfecte català.

Per tant, si heu de demanar que us repeteixin les coses, segurament us trobeu al món real.

2. Com es diu la gent?

Aquesta és potser la característica més excepcional de la ficció. Tothom té noms diferents. Al nostre món hi ha una sèrie de noms molt repetits: Joseps, Joans, ases... Alguns per tradició, d'altres per modes o perquè són fonèticament macos. Segur que la majoria de vosaltres ha conegut a més d'una persona amb el vostre nom.

En canvi a la ficció això no passa gairebé mai. Potser en una novel·la curta o una pel·lícula on no surtin més de 8 o 10 noms podríem parlar de casualitat. Però quan comencen a sortir més i més personatges, veureu que els noms tampoc es repeteixen gaire.

Podeu saber si una sèrie porta molts anys en antena per la mena de noms que gasten els personatges. Si es diuen Jack, Marina o Sergi, podríem estar en els primers capítols. Si es diuen Bertulia, Nefertiti o Aurelià, segurament ja hem passat el miler de capítols.

Un exemple extrem el trobem en les telenovel·les sud-americanes. Recordeu que abans, les matrícules dels cotxes eren del tipus "B-8473-T" i quan van arribar a la Z van adoptar el model "B-3853-AB"? Doncs als culebrots sudamericans els noms dels personatges poden ser del tipus "Maria Eugenia Federica Filomena" o "Rigoberto Eustaquio Martín", que a més és un recurs útil per omplir més fàcilment línies de guió.

Així que una manera de descobrir si esteu vivint en una obra de ficció és preguntar el nom a la gent que us envolta. Si trobeu més gent que es diu com vosaltres, probablement sou al món real.

Val a dir que també hi ha alguna excepció, com Cien Años de Soledad, que té un munt de personatges que es diuen Aureliano. No sé si són coses del realisme màgic o ganes de portar la contrària.

11 comentaris:

  1. A mi més aviat em passa al revés, son els altres que em pregunten què he dit. No ho sabeu però acostumo a parlar fluix, amb una freqüència baixa i vocalitzant lo just. Aquesta vida es massa curta per vocalitzar xD

    Amb el tema dels noms acabo de seguida. Només començar resulta que el meu pare ja es diu igual. Es més, el meu avi patern també es deia igual. I no em refereixo només al cognom :P

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Llavors, ets el setè pons que té el mateix nom, pons007? Als dinars de família us criden pel número?

      Suprimeix
  2. Això dels noms m'ho he preguntat molts cops! No he arribat a fer una reflexió com tu, però sempre penso que és poc realista que si en un llibre surten 100 personatges diferents, tinguin tots noms diferents. Però bé, és ficció, i és per no embolicar la troca, suposo. Per fer-ho realista, a alguns se'ls hauria de dir pel cognom o pel sobrenom, per diferenciar-los d'algun altre, com passa a la vida real.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Suposo que deu ser poc important que la no repetició dels noms resulti inversemblant. Però jo sempre penso en probabilitats i estadística.

      Suprimeix
  3. M' he quedat força tranquil·la...Veig que que sóc al món real, encara que això de repetir les coses és en ambdues direccions...
    Bon vespre.

    ResponSuprimeix
  4. Dos mètodes ben útils per determinar si un és un personatge real o de ficció, sens dubte. Jo afegiria un tercer que potser no serà tan directe, pràctic i fàcil d'aplicar, però sí bastant il·lustratiu: la mesura de la quantitat de rutina existent a les nostres vides. Si la nostra feina és fer d'agent secret i desbaratar cada dia els plans malvats per conquerir el món d'un paio molt malvat, ningú s'escandalitzarà si de tant en tant ens preguntem si som un personatge real o de ficció; en canvi si som enquestadors telefònics, empleats de banca o conductors de tramvia la nostra vida no interessarà a ningú, i el sol fet de plantejar-nos si tal vegada vivim una ficció resultarà irrisori. Una altra possibilitat és que, portant una vida rutinària, potser estem fent d'extres de la ficció superinteressant d'algú altre...

    Who knows?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Fa pensar aquest comentari...
      D'una banda, la rutina com a eina que ens dóna seguretat existencial.
      De l'altra, la possibilitat de no ser res més que uns extres en la ficció que algú altre està protagonitzant.
      Uf...

      Suprimeix
  5. I és que el realisme màgic és això màgic però real; bé, hi ha qui diu que quan comencem a viure amb el desig, a conéixer-nos a nosaltres mateixos entrem com en una mena de somni, un exemple l'explicava una psicoanalista que deia que quan comencem a entendre quelcom de Lacan ja estem interioritzats de tal menera que estem en el somni-real, el somni de la realitat, mentre hem estat dormint.
    Jo no sé si açò pot ser versemblant però una mica d'això sí que hi ha.
    Intenta llegir a Lacan o a un psicoanalista i veuràs...

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. També n'hi havia un que deia que "la vida es sueño". I un altre que deia que "the world is a stage". I d'altres que diuen que la realitat supera la ficció. I de tant comparar, al final un dubta si és real. Per això he fet aquest post. ;)

      Suprimeix
  6. És a dir perquè a la meva vida m'envoltin més de sis Martes en els cercles més íntims, vol dir que estic viva, ben viva! Això si, a la gent que li parlo d'alguna, he de descriure-les molt bé per poder-les identificar.

    ResponSuprimeix