Racisme i memisme (2): Som memistes?

Els mems es defineixen com unitats mínimes de transmissió cultural, paral·lelament a com els gens són unitats de transmissió genètica. Si en el post anterior havíem parlat de com els gens tendeixen a perpetuar-se i sobreviure, els mems actuen de forma similar.

Podríem entendre l'ésser humà com un hardware fet de gens i un software fet de mems. És a dir, tenim una part d'impulsos innata que es modula amb un substrat cultural que comencem a desenvolupar en el moment de néixer.

Per exemple, podem haver rebut una herència genètica que ens impulsa a l'agressivitat, que va ser útil als nostres avantpassats per imposar-se violentament a altres persones o animals. I la podem haver canalitzat culturalment cap a activitats sense violència real, com videojocs amb violència virtual o fins i tot sublimar-la amb esports on l'agressivitat es converteixi en bones marques.

Quan nosaltres definim la nostra personalitat, normalment ho fem a través dels mems o macromems que hem adquirit. És a dir, a través de la nostra religió, nació, equip de futbol, llibres o pel·lícules preferides, ideologia política o qualsevol altre like que feu al facebook. Fixeu-vos que, en la majoria de casos, aquests mems no són res que haguem creat nosaltres del no res, sinó idees que agafem d'algú i que intentem transmetre a algú altre. Igual que els gens.

És possible que també intentem afavorir la supervivència dels nostres mems discriminant les persones en funció de si comparteixen mems amb nosaltres o no? Això és el que jo entenc com memisme.

Igual que en el cas del racisme, sembla que els mems sí que vulguin fer aquesta discriminació, per tal de tenir més opcions d'expandir-se i sobreviure. Per exemple, si convertir-te a una religió pot comportar alguna millora en la teva vida (cas extrem: seguir vivint o no), això pot fer que et converteixis i, per tant, el macromem religiós s'expandeixi. Així mateix, un cop assumit el mem, discriminaràs les persones que no incorporen aquest mem en favor de les que sí.

La influència del memisme és més subtil que la del racisme. Perquè els mems fan que sentim més afinitat amb algunes persones que amb d'altres (hi tenim més coses en comú) i és evident que acabem beneficiant les persones que ens cauen millor. Per exemple, si tenim dos estrangers que volen quedar-se al nostre país i depèn de nosaltres qui ho aconsegueix, ¿triarem algú que ha après la nostra llengua, ha adoptat algun dels nostres costums o a un altre que vol seguir vivint amb els mateixos costums que quan vivia al seu país?

L'himne del Barça té un vers que defineix el sentiment barcelonista com un mem: "tant se val d'on venim, si del sud o del nord. Ara estem d'acord, estem d'acord. Una bandera ens agermana". Font.

Segurament triaríeu la persona amb mems més propers als vostres (si us fascinen alguns dels mems exòtics, potser triaríeu el segon candidat). I això té un sentit perquè, al final, els mems decideixen en quin entorn viurem les nostres vides. Si ens agrada un tipus de cultura, en trobarem més actes culturals com més persones hagin assumit com a propis els mems d'aquesta cultura. Si som seguidors d'un equip de futbol amb molts seguidors, aquest equip tindrà més mitjans econòmics i guanyarà més títols, si som partidaris d'una religió majoritària, podrem imposar que s'estudiï a les escoles on portarem els nostres fills. Etc.

És més, en la majoria d'ocasions, no només voldrem afavorir els nostres mems sinó perjudicar els mems rivals que hi entren en competència. Una competència que, com en el cas dels éssers vius, és despietada, a vida o mort. O guanya el teu mem o guanya el mem rival. Roma o Cartago. La guerra dels mems.

A Salamina, es va decidir que el conjunt de mems grecs seguirien existint. Segles més tard, a Itàlia, els romans van aconseguir aturar l'avenç militar cartaginès. No sabem com seria el món si Cartago hagués destruït Roma. Està clar que aquest blog no estaria escrit en català (llengua filla del llatí), probablement tampoc existiria un "occident" tal com el coneixem ara i qui sap si les revolucions industrials, científiques i democràtiques haguessin arribat abans, després o mai.

Racisme i memisme. Som racistes?

Hi ha una raó antropològica que explica que tots tenim tendència a ser racistes. Només cal entendre com funciona la Selecció Natural de Darwin. Els gens de tot allò que està viu tendeixen a voler sobreviure i expandir-se. Les estratègies són diverses i unes tenen més èxit que unes altres depenent del context. Però totes elles tenen una cosa en comú: buscar la supervivència dels gens. Les que no estan enfocades així, van desaparèixer o estan destinades a desaparèixer.

Un cas extrem: en algunes espècies animals, quan el mascle alfa és derrotat, mata tots els cadells per tal que les femelles del grup avancin el seu zel i així poder començar a expandir els seus gens com més aviat millor.

Els humans, per sort, no arribem tan lluny però sí que tenim tendència a valorar més la vida dels més pròxims genèticament. Bé, potser després de les festes nadalenques això queda una mica més difícil de pair però segur que si feu una llista amb persones a les quals donaríeu altruistament un ronyó, la majoria són familiars directes.

Compartim gens amb tots els éssers vius però amb uns més que altres. Ens sap més greu que mori un familiar que un desconegut, un humà que un mico, un mico més que un gerani i un gerani més que un bacteri. Imatge treta d'aquest web que dóna respostes divertides d'exàmens.

I no trobarem pocs casos de gent d'esquerres, ciutadans del món i a favor de l'educació pública però el fill a la concertada que a la pública del costat de casa hi ha un 70% d'immigració. Immigració que, per cert, també es distribueix correlacionant barris i països de procedència. Penseu també en els diaris que informen de les catàstrofes segons la quantitat de morts de "gent de casa".

Cartell electoral racista. Font.

En general, considerem racistes comportaments que són més estúpids que malèvols. És a dir, quan perjudiques una persona d'una altra raça sense que tu hi guanyis res. I en societats de relativa abundància, generalment ens podem permetre ser humanistes i ajudar persones d'altres races. Això segueix tenint sentit des de l'òptica darwinista, ja que compartim molts gens amb ells.

Ara bé, què passa quan no hi ha abundància? Suposeu un cas on tinguéssiu 6 racions diàries de menjar i 5 nens a qui alimentar: un fill, un nebot, un amic del vostre fill, un nen del barri i un nen estranger. En principi, crec que la majoria de persones repartirien el menjar quasi equitativament i alimentaria tots els nens. Ara bé, què passaria si les racions fossin insuficients per la supervivència de tots ells? Seguiríeu repartint el menjar de forma equitativa? Seríeu bons pares si no prioritzéssiu la supervivència del vostre fill per sobre dels altres?

Els nostres gens s'han anat seleccionant en escenaris més semblants al segon. Els que compartien, han vist com els seus gens no passaven a la següent generació. Els que no compartien, van deixar més descendència viva. És cert que caldria estudiar fins a quin punt la decisió de compartir està associada als gens però tinc la sensació que és en èpoques i llocs de relativa abundància on s'ha pogut generar un ambient social contrari a la discriminació per raons de raça. Aquest corrent de pensament no deixa de ser darwinista, ja que en un ambient d'abundància busquem afavorir també els "parents llunyans".

Hi ha un altre factor que deixo per al proper post, que transcorre en paral·lel i és el de l'herència cultural. Potser no sou o sou poc racistes però, i si sou memistes?

El pic cunyat: algú està equivocat a internet.

Us confesso que, de vegades, escric sobre temes que no domino. I sovint la manera d'expressar-me és assertiva, com si cregués que tinc la raó de la meva banda. Algun cop, fins i tot puc semblar agressiu o burlesc amb opinions d'altres persones, quan crec que estan equivocats.

Secretària, anul·li tots els meus compromisos i no em passi més trucades: un desconegut d'internet està equivocat. Font.

L'altre dia vaig descobrir l'existència del pic cunyat ("mount stupid" en l'original anglès però trobo que pic cunyat escau molt millor al nostre tarannà) i em va portar a una sèrie de reflexions que vull compartir amb vosaltres.

Font

Font

Com veieu la idea del pic cunyat és que a mesura que un té més coneixements sobre un tema, augmenta la seva dèria per convèncer als altres (que considera ignorants si no estan d'acord amb ell). Però a partir d'un punt, un comença a veure que el tema és més complex i decideix no opinar tan rotundament sobre el tema. Després, quan un esdevé un expert, torna a voler compartir el seu coneixement però potser mai amb tanta vehemència com quan va passar el "pic cunyat".

La primera conclusió és òbvia: aquest comportament humà té un cost social. A l'era de la informació hi haurà una abundància de continguts (webs, opinions a fòrums, xarxes socials, etc) escrits per cunyats. Gent no experta opinant amb vehemència, amb agressivitat i donant per fet que el seu punt de vista és indubtablement La Veritat.

Lligat a aquest primer punt hi ha un problema relacionat amb una disfunció del nostre cervell. Per a la majoria de persones té més credibilitat algú que sembla molt segur del que diu que no pas algú que dubta. I com veiem en el primer gràfic (ironia: ara el dono per bo perquè el dibuixant sembla molt segur del que diu), els més segurs són els que en saben més aviat poc.

Així, les xarxes de la informació es transformen en les xarxes de la desinformació plenes de ciberprofetes. Ara bé, per contrarestar aquest efecte, per fer visibles les idees dels experts o dels que contradiuen aquests cunyats, no és necessari fer servir també un exèrcit de cunyats?

És clar, podem pensar, ¿què importa si algú que no coneixem de res està equivocat i ha fet un blog on escriu les seves idees absurdes? Però d'alguna manera sí que importa. Una idea absurda pot ser perillosa, pot multiplicar-se i generar odi o ignorància en la població. Pot matar o destruir societats i cultures. Les idees donen vots a governs que apliquen polítiques que ens poden fer més lliures, més pobres o més ignorants. Poden empresonar justos o pecadors. Les idees estan en la base de cap a on es dirigeix una societat.

I aquesta batalla d'idees gira al voltant d'un error del nostre cervell que fa que ens creguem la gent que parla amb més seguretat (els cunyats). A on ens porta això? Però sobretot, es pot esmenar d'alguna manera aquest tràgic error i aconseguir que la veu dels que més en saben sigui la que té més prestigi i presència a la societat?

Què cal fer quan algú s'equivoca a internet?

Ja tenim mems en català!

Fa uns mesos vaig fer un post explicant la necessitat de tenir mems en català. Aleshores la iniciativa no va tenir gaire ressò, potser perquè el públic d'aquest bloc viu aliè a l'univers mem. Potser fins i tot algú va pensar que era una frivolitat i que els esforços per normalitzar el català s'havien de centrar en àmbits de més nivell. Però jo estic segur que Internet és un dels principals àmbits on el català es jugarà la supervivència. Jo mateix, abans de descobrir el web Relats en Català, escrivia en castellà, que és la primera llengua que vaig aprendre.

Doncs el cas és que un mes i mig després de publicar aquell post vaig rebre un comentari d'una tal Melinda que deia que li semblava molt bona idea i que ella volia fer un web de mems en català. I la veritat és que sembla que s'ha pres el projecte seriosament. El web es diu memes.cat i té estructura de bloc però ha reservat un domini .cat. Té un sistema per fomentar la participació i que els usuaris enviïn mems per ser publicats. I diu que vol afegir un editor i un corrector ortogràfic.

Capçalera del web memes.cat, que conté el mem "M'agrada" a l'esquerra i el mem "Not bad" a la dreta. M'imagino que el mem "Not bad" fa referència al resultat d'aplicar els colors (admetem-ho) cridaners de la senyera a la capçalera sense malmetre el disseny del web.

Us confessaré que em va fer molta il·lusió que algú agafés la idea dels mems en català i posés la il·lusió i la feina necessàries per fer-ho realitat. És per això que, a més de desitjar molta sort al projecte, he decidit ajudar una mica la Melinda i fer difusió del web i dels mems. Els webs d'aquest tipus només tenen èxit si un nombre prou gran d'usuaris se'n fa seguidor i/o col·laborador. Fins i tot m'he entretingut a crear una vinyeta amb mems i enviar-li. És aquesta:

El personatge del troll, tan popular a internet, també té el seu mem. Del flexible anglès ens ha arribat també el verb trolejar, que cada cop és més difícil de traduir. Espero que, a diferència d'altres disbarats, com piulada, tauleta o programa d'aprenentatge, aquest cop els filòlegs catalans no vulguin ser tan puristes i sàpiguen adaptar-se als que intenten parlar el català.

El que he fet ha estat adaptar un nanorelat meu al format de la cultura dels mems. Aprofito per explicar-vos una mica per sobre alguns aspectes dels mems, per si no sabeu com va però us voleu animar a crear-ne.

1. Veureu que els personatges, a diferència dels còmics normals, van canviant d'aparença. El que és músic, per exemple, primer pren la forma del mem "feel like a sir", que és un mem que encarna els valors de la sofisticació i el bon gust. Més tard passa a prendre l'aspecte del mem "poker face", que es fa servir per mostrar cara de pòquer en situacions incòmodes o difícils.
2. Els noms de personatges sí que són constants al llarg de la historieta i normalment s'intenten adaptar a l'univers mem, al mateix temps que donen pistes sobre la naturalesa dels personatges. En el meu cas, l'un s'identifica com a músic i l'altre com a lladre.
3. Els dibuixos són fotos extretes d'internet, amb els personatges enganxats a sobre. Es tracta de simplificar al màxim la creació de vinyetes per fer-les accessibles a tothom. Fins i tot als que, com jo, no hem sabut fer mai un dibuix amb un mínim de mèrit artístic.
4. Sí és important conèixer els mems que existeixen i fer-ne un bon ús en cada situació.

Així doncs, us animo a tots a provar a fer alguna vinyeta amb mems i enviar-la a memes.cat (no cal que us hi mateu tant com jo, la majoria d'historietes de mems són molt més senzilles). Si ja teniu una edat i tot això us resulta confús, hi ha una altra manera de col·laborar amb la iniciativa. Es tracta d'explicar als vostres coneguts en edat escolar/universitària que hi ha un web de mems en català. I ells ja faran la resta.

L'humor repetit

Els més fidels seguidors d'aquest bloc haureu observat que he dedicat uns quants posts a analitzar diferents aspectes relacionats amb l'humor. I malgrat la creació d'etiquetes d'aquest bloc ha estat desastrosament caòtica, l'etiqueta "teoria de l'humor" és plenament funcional, així que podeu fer clic sobre ella i consultar en qualsevol moment els altres articles de la sèrie.

Val a dir que aquest anàlisi l'estic fent d'una manera una mica improvisada i no tinc la capacitat d'observació detallista d'en Sherlock Holmes. Però hi ha un truc que fan servir els humoristes que, per raons evidents, no m'ha passat per alt: la repetició.

Es tracta d'un recurs molt comú en formats com el monòleg (tipus Buenafuente o similars). S'introdueix una broma, frase o acudit com a leitmotiv que acaba estructurant el monòleg a mesura que va repetint-se en moments diferents de la narració.

A priori podríem pensar que el públic rebria amb fredor la repetició d'un acudit. Al cap i a la fi és informació que ja li han donat, és com si li venguessin diversos cops el mateix. No obstant això, el cervell sembla sentir-se còmode quan torna a rebre una informació coneguda. L'altre dia ja vam dir que l'humor es basa en un terreny cultural compartit (entre l'emissor i els receptors). Per tant, el segon cop que apareix un motiu humorístic en un monòleg, el públic ja coneix la història i aquesta familiaritat actua a favor de l'humorista.

De vegades, una broma en concret cau en gràcia i es pot repetir durant dies, setmanes i mesos. La imatge, extreta d'aquí, fa referència a un capítol dels Simpsons on en Bart es converteix en un humorista d'una sola frase.

La repetició no sempre es limita a una sola unitat humorística (un monòleg o una aparició en el format que sigui) ni a un sol artista sinó que sovint adopta la faceta de mem, s'universalitza i es massifica el seu ús.

A Youtube podeu trobar mil exemples de vídeos que tenen èxit i es versionen centenars de vegades. Jo us posaré com a exemple el penúltim mem d'abast global, que és un video-clip que molta gent ha trobat graciós* (potser per l'humor gestual de les coreografies.)

Aquest és l'original. Investigant una mica trobem que això de Gangnam és una zona rica de Seül, com si aquí diguéssim Pedralbes (pel que fa al cantant, no sé si ho ha dit algú fins ara però jo el veig com una versió asiàtica -millorada- del King Africa):

Aquesta és la versió que van fer els nois del Polònia:

De vegades, fins i tot convergeixen dos mems d'abast internacional, com en l'exemple següent:

O aquest altre, més creatiu i potser més controvertit. Es tracta d'un remix en què han fet cantar el Gangnam Style al Hitler de la pel·lícula L'enfonsament, que és un altre dels mems amb més èxit i més versions dels últims temps. És possible que alguns ho trobeu una mica barroer o de mal gust però he decidit posar-ho aquí igualment pel treball que han fet amb la mescla de so (com que és un tema que desconec com funciona em sembla màgic que hagin aconseguit acoblar la veu d'un personatge d'una pel·lícula a una cançó que no té res a veure).

I la llista podria ser virtualment interminable. Jo m'imagino que cadascuna d'aquestes bromes/mem té una vida útil, com les rentadores o els frigorífics, i passat aquest temps deixen de funcionar. Malauradament no tothom se n'assabenta. Una vegada em van posar un supervisor que, ja ben entrat el segle XXI, encara deia "te das cuen?" i "comorl" al final de les frases. No dic que només fos per això, però vaig deixar aquella feina dos mesos més tard.

*: Última hora. He dit abans que aquesta cançó era popular i ahir mateix va sortir això a les notícies: Flashmob a Roma.

Propostes de normalització lingüística: volem mems en català!

En posts anteriors he opinat sobre la direcció que haurien de prendre els esforços per normalitzar el català. Em segueix semblant obvi que el català ha de saber estar a la primera línia de la modernitat.

Una altra de les batalles que s'està perdent en aquest camp és la dels mems. Si sabeu què són els mems, sabreu que tinc raó, que la presència del català en aquesta nova subcultura emergent és insignificant. Si no sabeu què són, doncs encara és més obvi que no anem bé però per això estic jo aquí, per explicar obvietats.

Segons la Viqui, els mems són la unitat mínima de transmissió cultural. Es fa un paral·lelisme amb els gens, que són la unitat mínima de transmissió de vida. I llavors s'hi apliquen els conceptes darwinistes. Així doncs, un mem seria una idea que lluita per sobreviure i reproduir-se dins les ments dels humans. Les religions, les cultures o les llengües serien exemples de macromems.

Però això no és el que ens interessa discutir ara. Els mems que triomfen a la xarxa són aquests:

Imatge extreta d'una notícia que explica que hi ha gent que es tatua mems.Podeu fer clic per ampliar-la i veure quina pinta fan els mems.

Es tracta de dibuixets més o menys simpàtics que la gent utilitza de forma coordinada. Cadascun d'ells vol simbolitzar un concepte, actitud o forma de ser bastant arquetípica. I a partir d'aquests conceptes, simbolitzats en mems, es construeix una forma de comunicació sorprenentment expressiva.

La broma dels mems va agafar força en anglès, amb pàgines com 4chan i es va exportar al castellà, amb iniciatives com Cuanto Cabrón. La gràcia del tema és que es tracta d'eines col·laboratives. Els mems no són de ningú, pertanyen a la comunitat. Quan neix un nou mem, és la comunitat qui decideix durant quant de temps sobreviurà.

Com deia abans, la presència del català a l'univers mem és residual. Buscant per internet he trobat alguns intents de generar alguna cosa semblant a les versions anglesa o castellana, com "Els memes en català!" però sembla que no han gaudit de gaire bona acollida.

Aquests dos mems són probablement la major contribució catalana a l'univers mem. El primer és el Núñez del Crackòvia i s'utilitza per expressar l'entusiasme per les coses gratis (molt català, sí...). El segon és en Francesc Satorra, que va assolir la fama mundial en ser immortalitzat per la fotografia que recull el moment en què Mourinho va ficar el dit a l'ull a Tito Vilanova. Aquest segon mem, ja en desús, es va fer servir com un personatge que ho veia tot, una mena de Gran Germà.

Algú pot pensar que el tema dels mems és menor, que és una cosa friqui i frívola, un joc que els adolescents fan servir per procrastinar i no fer els deures. Però no és precisament aquí on ens juguem el futur del català? A les noves formes d'entreteniment i cultura dels més joves?

Doncs per acabar us proposo un repte. Un repte difícil, per desgràcia. Si no coneixeu l'univers mem, feu-hi una ullada. Després intenteu fer alguna vinyeta amb mems*, pengeu-la al vostre bloc o al bloc d'algun amic. A veure si podem generar un moviment mem en català prou digne de la nostra cultura.

*: Ja sé que sembla difícil. Cal tenir una mica d'enginy, saber fer anar el Paint o el Photoshop... però també es pot agafar una vinyeta ja feta i traduir-la. El plagi no està mal vist a l'univers mem. Al contrari, és una eina més que tenen els mems per seguir sobrevivint.