La història de la lluita de David contra Goliat és un símbol que dona esperances als qui s'enfronten amb enemics molt més grans que ells. La història té un punt de coaching: creu en les teves opcions de victòria i guanyaràs.
Òbviament, a la vida real, els forts guanyen més cops que els febles. I potser la història de David i Goliat compensa, amb una bona dosi de romanticisme, l'esforç que significa lluitar en el bàndol dels que juguen amb desavantatge.
Quan passeu sota aquesta escultura, penseu que simbolitza la història de David i Goliat. Font.
Fa un temps, en Xavier Sala i Martin feia ús d'aquesta història i ens acabava donant una visió interessant sobre com vèncer Goliat. Goliat era alt i fort, invencible en el combat cos a cos. Però David no entra en el combat cos a cos sinó que porta la lluita allà on la pot guanyar. David té bona vista i sap fer servir una fona. En el seu terreny, David és més fort que Goliat. Per tant, la història de David i Goliat no és una història del feble que guanya al fort sinó de com vèncer el teu enemic portant la batalla al camp on tu ets més fort que ell.
Diuen que Vercingetòrix va portar de corcoll Juli Cèsar amb una guerra de guerrilles que els exèrcits romans no sabien afrontar però que va ser derrotat quan es va creure més fort que Cèsar i va dur els seus exèrcits a batalla oberta contra els romans. Un cas similar és la guerra del Vietnam, que els americans no van saber guanyar malgrat la seva superioritat militar. O el front oriental de la IIGM, on els soviètics van derrotar els nazis amb l'ajuda del General Hivern. Altres batalles es van guanyar amb la ciència, com la Batalla d'Anglaterra, que els anglesos van guanyar gràcies a la invenció del radar, que donava avantatge sobre els avions alemanys. O la bomba atòmica, que donava una superioritat total als americans envers als japonesos.
Val a dir que un cop l'enemic també té la tecnologia que t'ha donat avantatge, l'avantatge desapareix. I has d'inventar alguna cosa nova.
En el terreny no militar, hi ha també exemples de lluites on els suposats febles han acabat guanyant. La fi de l'Apartheid, la lluita feminista, la lluita pels drets dels homosexuals... Crec que en totes elles hi ha almenys dos elements en comú: l'habilitat de triar escenaris favorables on lluitar i la perseverança.
Si heu vist Rocky, quedaria resumit en la frase "el bon boxejador entoma un cop i en dona dos, el mal boxejador n'entoma dos i no en dona cap". En un combat difícil, cal saber entomar els cops, ser resistent, perseverar però també saber triar els cops que poden fer mal a l'enemic.
Per tot això, si teniu pensat anar a algun acte de la Diada aquest any, us suggereixo un lema que cridar: IN, IN-TE, IN-TEL·LI-GÈN-CI-A.
Suposo que aquests darrers temps haureu sentit a parlar de la famosa república digital. Alguns en parlen amb entusiasme i la majoria la menyspreen o en fan befa (la república de Matrix!). Com a autoproclamat expert en el tema de repúbliques digitals, us faré cinc cèntims de la meva visió.
A Digitàlia, la meva novel·la inèdita, el conflicte central gira al voltant d'una mena de república digital (Digitàlia) i de la relació entre aquest món virtual i el món "real". Poso "real" entre cometes perquè allò virtual també existeix i, per tant, no és irreal, només té una altra manera d'existir.
Coneixem l'existència de monedes virtuals, que es diferencien de les reals en que són apunts comptables, a diferència de les reals, que són apunts en un compte.
Els personatges que viuen a Digitàlia tenen vides millors que els viuen al món "real". La virtualitat proveeix recursos virtuals gairebé il·limitats. Són éssers posthumans, millors que els pobres humans biològics que segueixen vivint al món real. Per això, molts éssers biològics veuen amb una mescla de por i odi com l'univers digital va creixent. Podríem parlar de supremacisme però crec que un mot més adequat és inframacisme: aquells que volen esclafar una cultura superior per substituir-la per la seva, menys evolucionada.
Bé, tornant a la república digital catalana, no em sembla malament perquè sigui digital, com a la majoria de les persones. Crec que la digitalitat té un potencial de futur enorme i, de fet, cada cop l'economia girarà més entorn de béns virtuals o serveis que es poden prestar a distància que sobre coses físiques. No dic que dinosaures ionquis del BOE com ACS o FCC hagin de desaparèixer demà mateix però les empreses dinàmiques basades en oportunitats de mercat que generin les xarxes cada vegada seran més importants.
De la mateixa manera, la xarxa escurça les distàncies i cada cop ens relacionem més amb persones a través del mòbil que cara a cara. Un diari digital supera en gairebé tot a un diari en paper (que neix amb la informació caducada). I els governs, en definitiva, són eines per prendre decisions col·lectives. I les xarxes han de possibilitar que tant allò que es decideix com la manera de decidir-ho tinguin cada cop més a veure amb les persones involucrades i no tant amb el domini físic d'un territori en concret.
Per tot això, m'agrada la idea d'una república virtual. Però al mateix temps tinc por que no es faci bé. Que qui ha tingut la idea no cregui realment en ella i la paraula virtual quedi lligada al concepte de bluff. Està clar que no tot pot sortir bé a la primera però demanaria als responsables de la república digital que siguin honestos i intentin fer les coses bé. El prestigi que la digitalitat tingui entre la població serà un dels factors que possibilitin l'èxit d'iniciatives que faran millors societats.
Diuen que si algun dia es fa el calendari de la república catalana faltaran festius per a tanta data històrica. Però el primer d'octubre van passar moltes coses arreu del país. De tot tipus.
Alguns creuen que aquesta votació es va fer sense campanya electoral. A mi em va semblar el contrari. Tot el que va passar durant els dies anteriors va explicar amb fets (i no amb paraules) com havia de ser el nostre futur si ens quedàvem a Espanya i com podia ser si construíem un nou país. D'una banda, el comando Piolín entrant a impremtes, a setmanaris, buscant urnes i paperetes per tot Catalunya.
De l'altra, divendres, dos dies abans de la votació passa un fet insòlit. Milers de catalans ocupen les escoles per defensar el seu dret a votar. Les AMPES organitzen activitats per omplir el cap de setmana i les escoles s'omplen de jovent però també de famílies. I els pares es miren els nanos corrent pel gimnàs, jugant amb els matalassos i els cons d'educació física i es plantegen si no seria bona idea que les escoles estiguessin obertes a les famílies tots els caps de setmana. Els veïns s'organitzen, omplen la cuina de l'escola de menjar, cadascú aporta el que vol i assumeix tasques. Es fan paelles, entrepans, xocolatades populars. Veïns que mai s'havien dirigit la paraula es coneixen, parlen del moment que viu el país, de les seves il·lusions i els seus neguits.
I arriba el gran dia. I t'aixeques ben d'hora ben d'hora. I la primera trucada del dia et diu que li ha tocat estar a una mesa. Amb emoció però també amb cert temor. Què em passarà? I t'acostes a l'escola i veus centenars de persones que esperen que s'obrin les portes. Les notícies parlen de les primeres càrregues policials, brutals, per requisar urnes, tancar escoles i agredir ciutadans. Mires al voltant i veus que els teus veïns també saben que s'arrisquen a rebre una pallissa. I així i tot, són allà, amb tu, per defensar un dret en el que creus. Un dret que t'han dit que és il·legal, que és una bogeria i una infàmia. Votar. Dir en quin país vols viure. Com pot anar en contra de la llei un acte defensat per la dignitat de tantes persones? Quina classe de llei prohibeix aquest vot i, en canvi, permet agredir impunement a centenars de ciutadans?
La gent esclata d'emoció quan arriben les urnes, quan s'obren les portes. Les cues són molt llargues però es deixa pas a la gent gran. Que no són escuts humans, són persones dignes que tenen dret a expressar-se, que han viscut molts anys sense democràcia i no accepten que els neguin les urnes. Persones que s'emocionen en el moment de votar i que arrenquen l'aplaudiment de tota la sala. També alguna llàgrima.
Cau el sistema informàtic, mentre arriben més notícies de la brutalitat policial. Algun veí que no pensava votar surt al carrer enrabiat i s'acosta al col·legi. D'altres, que han viscut anys foscos de repressió, no s'atreveixen a venir. Circulen els rumors. Passa una furgona. Que vénen! Els veïns es miren sense saber què fer. Els deixem passar? Oposem resistència pacífica? Amaguem les urnes? El col·legi té una tanca de barrots d'acer que separa el carrer del pati. Una persona té la clau i va obrint i tancant. La millor defensa seria oferir resistència a l'exterior mentre els de l'interior amaguen el dispositiu electoral. Et mires a tu mateix i et preguntes què passarà si arriba el moment. Seràs un heroi o un covard?
L'abisme de Helm és una fortalesa amb diversos espais entre els murs, que donen lloc a diverses fases en una batalla. Font.
Tornes a mirar la tanca, i et ve a la ment l'Abisme de Helm. Penses com s'hauria d'organitzar la defensa. Primer, amb gent a fora, protegint la porta. Després, un cop tombada la primera porta, hi hauria una segona porta, que dona accés a l'escola des del pati. Són batalles que no pots guanyar. La superioritat de Mordor és incontestable. Però pots guanyar temps. Un temps valuós per amagar les urnes, portar de corcoll els Nazgul i intentar evitar que el senyor fosc es faci amb allò que ha vingut a buscar. Allò que estem recollint durant aquesta batalla: l'expressió lliure de la voluntat del poble. Un tresor. El nostre tresor.
I finalment, al vespre, arriba en Gàndalf. S'enduu les urnes. Farcides de paperetes plenes d'il·lusió, com les cartes que els nens envien als reis mags. Aplaudiments, crits, càntics, eufòria. Mordor no ha vingut a Helm però els orcs han fet estralls per tota la Terra Mitjana. I l'Ull de Sauron segueix vigilant-nos, maquinant la seva estratègia per destruir la nostra manera d'entendre la llibertat.
Hi ha moments on tot sembla perdut, perquè és impossible que els herois de la nostra història se'n surtin contra un enemic tan poderós. Però ells segueixen lluitant, no es rendeixen. Com en Sam i en Frodo quan estan a les portes de Mordor i l'aventura se'ls està fent ja una mica pesada.
Ahora lo entiendo. Los protagonistas de esas historias se rendirían si quisieran. Pero no lo hacen: siguen adelante, porque todos luchan por algo.
Al final, a la vida i a la literatura, els obstacles, perills i dificultats serveixen per descobrir les qualitats ocultes dels personatges. Els que aquell dia vau defensar amb els vostres cossos i els vostres somnis els tresors de les urnes sabeu una mica millor com sou i de què sou capaços. El viatge a Mordor va fer emergir les febleses d'en Frodo, suposat heroi que va passar per moments molt baixos i va mostrar la fortalesa d'en Sam, segurament l'autèntic artífex de la victòria.
I aquell primer d'octubre, independentment de tot el que passaria després, el poble va trobar els seus Sams.
Sam - Me pregunto si la gente me dirá algún día: "Cuenta la historia de Frodo y el Anillo". Y diré: "Oh, sí, es una de mis historias favoritas". "Frodo era muy valiente, ¿verdad, padre?". "Si hijo mío, el más famoso de los hobbits, y no es decir poco".
Frodo - Olvidas a un personaje fundamental, Samsagaz el Bravo. "Cuéntanos mas cosas de Sam. Frodo no habría ido tan lejos sin Sam".
Sam - Venga, señor Frodo, no se burle. Yo hablaba en serio.
Vivim ara moments de gran tensió política i costa escriure posts com els que acostumaven a sortir en aquest blog. De fet, en tinc un parell d'escrits i trobo que no és adient publicar-los perquè aquests dies estan passant massa coses importants.
Els que seguiu aquest blog sabreu que m'agrada fer propostes imaginatives per ajudar a resoldre els conflictes. Si la setmana passada parlàvem d'estats d'Schrödinger, aquesta setmana plantegem un altre escenari menys glamurós: el mur.
Com haureu observat, l'Estat espanyol i bona part de la claca mediàtica i demogràfica que li dóna suport incondicional veu cada vegada amb més bons ulls la idea de ficar a la presó tots els independentistes. Malauradament, això presenta una logística complicada. Cal construir moltes presons, contractar molt personal, mantenir massa presos... En definitiva, surt molt car.
Paral·lelament, els independentistes desitgen cada vegada més la separació d'Espanya. La solució podria ser tan simple com un mur que anés des del Pirineu fins a l'Ebre. Per als espanyols, el mur faria la funció de presó que tancaria els catalans. Cap independentista podria entrar a Espanya si estigués complint condemna pel delicte (real o inventat) pel qual hagués estat condemnat. O potser es podrien negociar permisos, tercers graus, etc. Per als independentistes, el mur constituiria una separació física de l'Estat espanyol, una barrera que protegís Catalunya de les agressions espanyoles.
La construcció del mur de Berlín va empresonar físicament els ciutadans del Berlín occidental en un sol dia. La ironia fou que molts ciutadans que vivien fora del mur van intentar travessar il·legalment a la zona tancada pel mur, on creien que hi havia més llibertat.
Aquest projecte probablement despertaria l'entusiasme de les elits espanyoles, amants de la febre del totxo, així com dels sectors més radicals de la CUP, amants de les pintades reivindicatives.
I la millor part d'aquesta idea és que un bon dia, els ciutadans d'ambdós cantons del mur podrien arribar a la conclusió que el mur ja no és necessari i enderrocar-lo. L'Estat espanyol podria entendre que els independentistes ja han complert la seva condemna i tornen a ser éssers humans dignes i els independentistes catalans podrien deixar de percebre l'Estat espanyol com una amenaça a les seves llibertats i drets. I llavors, els pobles català i espanyol podrien respectar-se mútuament i conviure amb germanor.
Els que seguiu aquest blog des de fa anys potser recordeu un post anomenat El vot de Schödinger. Si aquest fos un blog de gran difusió (influencer, com diuen els modernets) potser us diria que la gent va començar a fer ús d'aquest vot massivament fins a configurar un país d'Schrödinger. Però no és ben bé així.
Veig molt d'estrès a l'ambient, així que contribueixo a la felicitat dels catalans amb aquest gat tan maco. Font.
No us tornaré a explicar la història del gat d'Schödinger (feu clic a l'enllaç anterior, en tot cas) i passarem a analitzar si realment vivim en un estat d'Schödinger.
El quart postulat de la mecànica quàntica (d'on surt tota la història del gat d'Schrödinger) parla justament de superposició d'estats i aquest és l'escenari on podríem viure en això que anomenem "la transició nacional". Podria passar perfectament que durant una temporada, el territori català estigués governat per 2 estats diferents, de tal manera que no fóssim ben bé ni Espanya ni Catalunya. En el quart postulat també es parla del col·lapse d'aquest estat mescla, cap a un dels dos estats que el componen. Això seria la fi del Procés. A partir d'aquell moment, seríem un Estat pur (bé Catalunya o bé Espanya).
Però, podríem viure un període llarg de temps en aquesta superposició d'Estats? Com seria la nostra vida a Espalunya?
Macroscòpicament, la superposició d'Estats podria funcionar. La Catalunya autonòmica no deixa de ser un format similar, amb dues administracions que coexisteixen en un mateix territori. La diferència arribaria quan l'administració catalana deixés d'estar subordinada a l'espanyola i entrés en competència directa.
Imagineu-vos que podeu triar entre uns ferrocarrils catalans o uns espanyols, entre hospitals catalans i espanyols, escoles catalanes i espanyoles. Cada ciutadà podria pagar impostos a una o altra administració i rebre serveis "gratuïts" d'aquesta administració. Si fes servir serveis de l'altra administració, es cobrarien bé al ciutadà o bé a l'administració que ha escollit el ciutadà. Per exemple, a una autopista espanyola només pagarien peatges els catalans. Els espanyols podrien passar gratis pel peatge.
Sospito que aquesta competència directa afavoriria un millor funcionament de les dues administracions. Es trencaria la situació actual de monopoli que fa que un ciutadà hagi de pagar impostos sí o sí a una administració que no fa res per ser eficient o per evitar la corrupció. Probablement els ciutadans entendrien millor què fan els polítics i es preocuparien més per les conseqüències de votar un partit o un altre.
Els temes identitaris quedarien resolts, ja que cada ciutadà podria optar per un o altre passaport, representar un o altre país en competicions esportives, etc. De fet, com he comentat algun cop, com més es basi l'economia en serveis i bens intangibles, menys importa "el territori" i més es pot adaptar el país a la voluntat dels seus ciutadans. És a dir, aquest escenari que plantejo podria ser freqüent en un món globalitzat. Els Estats es delimitarien cada cop menys sobre els mapes i viurien cada cop més en les persones que lliurement els triessin.
En aquests dies bojos, estan corrent tota mena de rumors. Un d'ells assegura que l'Estat espanyol podria deixar Catalunya sense internet per tal de dificultar el referèndum de l'1-O.
Això ve després d'haver censurat centenars de webs amb informació sobre el referèndum i tindria bastant sentit pràctic, ja que, si ho pensem, la revolució catalana ha vingut catalitzada per les xarxes socials.
L'Estat espanyol ho dominava tot abans d'internet. Era molt fàcil controlar els mitjans de comunicació, hem vist que poden suspendre el servei de Correus, que poden enviar 10.000 policies per intimidar els catalans. Però internet s'ha escolat per aquestes escletxes, informant d'allò necessari per seguir amb l'1-O i ridiculitzant el vaixell del Piolín. Així, podem pensar que si diumenge ens trobem un col·legi ocupat policialment, twitter ens dirà un lloc alternatiu per votar. I el PP recorda com al 2004 li van muntar una petita revolució amb els sms del Pásalo.
Per tant, si l'Estat talla internet, què passaria? Sabríem tornar a viure sense internet? Podríem trobar les persones amb qui volem parlar si ens treuen el Whatsapp? Psicològicament, quant trigaríem a superar la ràbia i la impotència de veure que no va el 3G? Però compte, quants catalans que havien ignorat la sentència de l'Estatut i les vulneracions de drets humans es farien ferotgement independentistes si Espanya els tallés l'accés a facebook?
Sin internet y sin cerveza, Homer pierde la cabeza. Font.
La teoria dels conflictes bèl·lics del futur també fa hipòtesis en aquest sentit. La ciberguerra, per exemple, busca desactivar l'enemic inutilitzant la seva estructura comunicativa. Més radical és l'atac de pols electromagnètic, capaç de fer que el teu enemic es quedi sense la tecnologia necessària per combatre't i potser per sobreviure. Milions de persones viurien no només sense internet sinó també sense aigua corrent, electricitat, ordinadors, equips mèdics, etc. I si bé és cert que els nostres avantpassats han viscut sense aquesta tecnologia, cal tenir en compte que mai tants humans hem viscut sense la capacitat de generar recursos que tenim avui.
Tot plegat ens recorda la frase atribuïda a Einstein que deia "No sé amb quines armes es lluitarà la Tercera Guerra Mundial però en la Quarta Guerra Mundial faran servir pals i pedres".
Darrerament els independentistes de twitter estan parlant de la #ViaClaver. Si no n'esteu al cas, es tractaria d'una crida a l'abstenció massiva a les eleccions generals espanyoles de la tardor de 2015. La idea és que els catalans ja ens consideraríem desvinculats d'Espanya i, per tant, el més digne i assenyat seria no participar en les eleccions espanyoles.
Els contraris a aquesta via argumenten que si els independentistes s'abstenen, llavors es perdrà la possible capacitat d'acció que donaria el poder d'aquests diputats. Potser el dia de la votació es parla molt del 40 o 50% d'abstenció a Catalunya però durant els següents 4 anys, la gent se'n pot oblidar.
La #ViaDuran:
Per alguna raó absurda, em sento temptat a fer la meva aportació a aquest debat proposant una tercera via: la #ViaDuran, en honor a David Duran, autor de Cataconya, una novel·la distòpica que planteja la via ridiculista per arribar a la independència de Catalunya. La idea és convertir els catalans en éssers tan ridículs que als espanyols els faci vergonya que els catalans siguem espanyols i finalment ens expulsin d'Espanya.
La via ridiCULista que descriu en Duran està molt centrada en una part del cos que pot generar moltes situacions ridíCULes. Endevineu quina? Imatge extreta d'aquest web, d'on us podeu descarregar gratuïtament la novel·la Cataconya.
Així, la #ViaDuran consistiria en presentar una llista amb personatges esperpènticament ridículs o actors capaços de liar un pollastre a cada sessió. Per exemple, Carmen de Mairena, famosa pels seus rodolins grollers, surt a l'estrada i comença a recitar el seu discurs:
-Este discurso de Mariano, me lo paso por el...
-Señora Mairena, le ruego que use un lenguaje más respetuoso con esta solemne institución o me veré obligado a expulsarla.
-En su amenaza de expulsión intuyo una erección.
(I així fins que 4 policies s'emportin còmicament la Mairena de l'estrada.)
La setmana següent portes a algú de la Fura dels Baus a llençar fetges ensangonats a l'hemicicle. L'altra en Toni Albà fent imitacions ridícules dels membres del govern. Cada cop que els expulsessin podrien fer una cursa a l'estil Benny Hill.
Amb aquesta tàctica, aconsegueixes estar mediàticament present a tota Espanya i bona part de l'estranger. Penseu que no només farien espectacle al Congrés sinó que fins i tot podrien fer-ne a l'estranger, viatjant en qualitat d'il·lustres diputats del Congreso Español.
Com no sóc cap expert politòleg, no sé si seria molt o poc efectiva per aconseguir la independència però com a mínim se'ns faria més divertit el Procés.
Jo crec que, ben promocionada, la llista Duran pot obtenir grup propi a Madrid. A més, es podria anar rotant els membres a mesura que avancés la legislatura, segons l'èxit mediàtic de cadascú.
Potser el problema més gran de la via ridiculista és que Espanya ja s'ha encarregat ella sola d'enfonsar el seu prestigi i així la feina de deixar-los en ridícul no llueix gaire.
Algú podria dir que el Congrés no és com Eurovisió, que és més seriós. I jo podria proposar aquest algú per encapçalar la llista #ViaDuran.
Vosaltres donarieu suport a la #ViaDuran? Quins personatges inclouríeu a la llista?
Com sabeu hi ha una certa disputa entre catalans i espanyols sobre la possibilitat que Catalunya s'independitzi. Que si no és legal, que si han de votar-ho tots els espanyols, que si per què volem la independència perquè ens robi el Pujol...
Al final, com diuen els advocats, més val un mal acord que un bon judici. I és millor ser pragmàtic que discutir fins a avorrir les pedres per veure qui tenia raó.
A l'antiga Roma, els esclaus podien aconseguir la llibertat si pagaven a l'amo un preu. Tenint en compte que avui tot es compra i es ven, podríem pagar per la independència de Catalunya?
Sí, ja sé que alguns direu que ja portem temps pagant més del que ens pertoca i que seria de justícia que fos al revés, que ens retornessin diners. Però això no passarà.
D'altra banda, molts espanyols diuen -potser fins i tot creuen- que Catalunya els costa diners. Així doncs, una solució com la que proposo podia establir les bases d'un acord raonable.
El que proposo és fer una col·lecta tipus Verkami. Cada independentista aporta voluntàriament els diners que vulgui fins a arribar a la quantitat que Espanya i Catalunya hagin acordat. Les donacions es farien efectives en el moment de completar-se aquesta quantitat en diferents terminis, a mesura que es vagin recorrent les etapes de la transició nacional (reconeixement internacional, absència de boicots, etc).
Preu
Seria difícil posar-nos d'acord amb el preu. He buscat un antecedent històric, la compra de Lousiana als francesos per part dels EEUU l'any 1803. Es van pagar 15 milions de dòlars per 2 milions de quilòmetres quadrats (4 vegades la superfície d'Espanya).
Tenint en compte que la superfície de Catalunya és unes 60 vegades menor i la variació de valor del dòlar, l'equivalent seria aproximadament 3 milions de dòlars.
La Louisiana era un territori situat al centre dels actuals EEUU, des de l'actual estat de Louisiana a la frontera amb el Canadà.
Val a dir que els francesos van vendre amb una certa urgència i, per tant, no van fer un gran negoci. Però altres no van voler vendre quan tocava i van haver de cedir gratuïtament les seves colònies o fins i tot gastar diners en guerres absurdes.
Una altra manera de calcular el preu, més empresarial, seria pagar els beneficis de 5 anys. Parlaríem del famós dèficit fiscal anual (4% del PIB català segons les últimes balances fiscals presentades per l'Estat espanyol) menys el dèficit de la generalitat (un 2% del PIB català). Com que el PIB català està entorn als 200.000 milions d'€, la broma sortiria per uns 20.000 milions d'€. Uns 2600 € per català.
Finançament
Amb aquest preu, caldria aguditzar molt l'enginy. Per exemple, es podrien esborrar tots els noms de tots els carrers de Catalunya i subhastar-los als que aportessin més diners. El contribuent més generós podria posar el seu nom a la Diagonal de Barcelona o a la Gran Via.
Jo, si m'arribés el capital, voldria comprar el carrer Puig i Xoriguer, on vaig viure bona part de la meva vida. En Puig i Xoriguer no va fer res d'especialment profitós a la seva vida però era ric i va deixar diners en herència a l'Ajuntament de Barcelona. No creieu que ja està amortitzat?
No em direu que no seria original tenir un país on els carrers es diguessin com els seus ciutadans més generosos.
Conclusió
Bé, us animo a dir si aquesta proposta us sembla versemblant o coherent. Probablement us costi trobar arguments en contra però hi ha alguna cosa que no sabeu què és que no acaba de convèncer-us. M'equivoco?
Si en el capítol anterior parlàvem de V de Vendetta, avui toca parlar de V, una sèrie dels 80 que anava d'uns extraterrestres que venien a la Terra. Confesso que agafo la idea del blog d'en Jordi Dausà, Tardes de Birres.
Al principi semblava que els extraterrestres venien en son de pau però va resultar que no, tot i que degut a astutes maniobres de control dels líders terrestres, molta gent seguia pensant que sí. Fixeu-vos si eren perversos aquests extraterrestres que no eren com nosaltres sinó que sota la seva falsa pell humana en tenien una de lagarto. A més, menjaven rates vives senceres.
Quan vaig veure aquesta sèrie tenia 5 o 6 anys, així que no recordo els detalls de la trama. Recordo que, per alguna estranya raó, als nens ens encantava. Fabricàvem pistoles com les dels extraterrestres dibuixant-les sobre un paper i retallant-les i jugàvem amb elles al pati. Era difícil jugar-hi perquè gairebé tothom volia fer de Donovan o, en el seu defecte, de membre de la resistència. Pràcticament ningú volia fer de lagarto. Potser les batalles amb pistoles làser (crec que hi devia haver una lluita per capítol, com a El Equipo A), juntament amb l'estètica futurista de la sèrie, era el que va fer que tingués tant d'èxit.
Anys després van fer un remake de la sèrie, que pràcticament ningú ha vist. Pel que sembla, la sèrie original va quedar inconcussa i, en comptes d'acabar-la, van decidir fer-la de nou, amb efectes especials més moderns. Sí que recordo que en algun capítol els personatges traginaven disquets de 5 1/4 com a cosa molt moderna, que avui potser molts veurien com a tecnologia extraterrestre.
No recordo si algú del cole va fer-se amb la pistola "original" de la sèrie. Com he dit abans, a casa meva tocava dibuixar-la amb un llapis. Per cert, oi que a baix de tot hi diu "Forocoches"? WTF? Font
Us poso també aquest vídeo, que el Jordi diu que és molt al·legòric i apte per modernillos, perquè és retro i vintage, que es veu que són coses antigues molt apreciades pels moderns. Bé, que diu que en fem difusió.
En aquest vídeo es pot veure com un pervers independentista adoctrina els nens per odiar els pobres immigrants extraterrestres. Que sí, que s'han fet amb el poder i volen esclafar la nostra civilització però són els seus costums i cal respectar-los.
Aprofitant que la V és trending topic als mitjans, he decidit fer un exhaustiu post sobre referències d'obres de ficció relacionades amb la lletra V. Bé, en realitat seran 2.
V for Vendetta.
Com que tinc pendent de llegir el còmic original, parlaré de la peli. L'argument gira entorn a un misteriós heroi que s'enfronta a un sistema polític totalitari. Hi ha qui ho compara amb 1984 de George Orwell qui -i aquí potser hi ha la connexió més evident amb la V catalana- va escriure "Homenatge a Catalunya".
En V s'oculta darrere d'una màscara de Guy Fawkes, un home que va intentar volar el parlament anglès amb un munt de pólvora. Imatge.
Adaptació del discurs de V al 9N. Vist al compte de twitter de @higiniaroig
La Història es repeteix el primer cop com a tragèdia, el segon com a farsa. Dos homes amb barba parlant a través d'un plasma. Un d'ells lidera un partit totalitari que s'ha carregat la democràcia, utilitzant maquiavèlicament el terrorisme i sometent els mitjans de comunicació al seu control. L'altre és Adam Sutler, el dolent de V de Vendetta.
El pla d'en V consisteix a fer volar el Parlament. En teoria per donar esperança a la gent i començar de nou. Tot el que fa en V és una mica inversemblant però entenc que està justificat des del vessant simbòlic. De fet, la pel·lícula s'aguanta bastant per l'estètica i el carisma del protagonista. La presentació, amb un discurs ple de paraules començades per V, ja justifica el preu de l'entrada.
Us imagineu a la Carme Forcadell l'11S amb una màscara de Guy Fawkes fent un discurs ple de paraules que comencin per V? Jo no.
Evidentment els mètodes catalans són més pacífics que els d'en V però hi ha dos punts en comú:
La força de la gent que s'aplega per aconseguir el canvi. En un cas amb màscares d'en Guy Fawkes, en l'altre amb samarretes grogues i vermelles. Com diu en V: "el poble no hauria de témer els governants, els governants haurien de témer el poble".
El poder de l'estètica. En ambdós casos, les accions dutes a terme no durien per si soles un canvi de règim. Però l'estètica grandiloqüent d'ambdues accions serveix per donar una empenta al canvi de mentalitat de la gent.
Bé, com que m'he allargat una mica (i total per no dir gaire res), deixo per un proper post l'altra referència. Abans d'acabar us demano que si aneu a la V amb una màscara d'en Guy Fawkes o si veieu algú que en porti una, m'envieu una foto.
Bonus track: us deixo el text del discurs ple de V:
Voilà! In view, a humble vaudevillian veteran cast vicariously as both victim and villain by the vicissitudes of Fate. This visage, no mere veneer of vanity, is a vestige of the vox populi, now vacant, vanished. However, this valourous visitation of a bygone vexation stands vivified and has vowed to vanquish these venal and virulent vermin vanguarding vice and vouchsafing the violently vicious and voracious violation of volition! The only verdict is vengeance; a vendetta held as a votive, not in vain, for the value and veracity of such shall one day vindicate the vigilant and the virtuous. Verily, this vichyssoise of verbiage veers most verbose, so let me simply add that it's my very good honour to meet you and you may call me V.
Un parell de setmanes després de la Via Catalana, una diputada d'ERC va fer una intervenció al Congrés defensant els beneficis de la homeopatia. Molts espanyolistes van aprofitar aquest fet per burlar-se del nivell dels polítics independentistes i dir allò de "aquests són els que han de liderar la Catalunya independent?". Argument que surt cada cop que una notícia esmenta els Millet, Pujol Jr i companyia.
Per si no ho sabeu, l'homeopatia és una pseudociència que afirma ser capaç de guarir tota mena de mals mitjançant la dilució extrema de substàncies. Els científics es pensaven que desapareixeria quan Avogadro va calcular el seu número i, per tant, es va demostrar que en aquestes dilucions extremes no hi havia ni una sola molècula de la substància original. Però com que als científics no se'ls escolta gairebé ningú avui en dia podem trobar homeopatia a les farmàcies, Tarot a la tele i horòscops al diari, entre d'altres.
Tant el ministre Margallo, parlant de la independència de Catalunya, com en James Randy, parlant de la homeopatia, van fer comparacions amb l'astronomia. Això, segons el CNI és una prova irrefutable del pla homeopàtic independentista.
La utilitat terapèutica de la homeopatia està en entredit. Però és innegable que d'utilitat en té. Només cal mirar els beneficis anuals de les empreses que venen homeopatia. I a més hi ha l'efecte placebo i la percepció del malalt, que té la sensació d'estar rebent un bon remei. Més o menys com deia en George Smith fa quasi un segle: "Ho comprenc, doctor: moro curat".
Aquest efecte és, segons el CNI, el que estaria buscant l'independentisme català. El pla secret del CATN consistiria en anar diluint l'espanyolitat de Catalunya progressivament fins a arribar a dosis homeopàtiques. En aquest punt, Espanya encara pensaria que Catalunya forma part d'Espanya però seria un sentiment placebo que res tindria a veure amb la realitat. En aquest sentit cal interpretar la intervenció de la diputada d'ERC al parlament: si Espanya creu en l'homeopatia, aleshores la via homeopàtica cap a la independència queda oberta per a Catalunya.
L'informe del CNI ho resumeix amb un exemple ben gràfic: "és com si rentem massa cops una bandera espanyola amb un detergent agressiu; quan els colors ja no es vegin tindrem un drap blanc que només és espanyol des d'un punt de vista homeopàtic". A més, reflexiona sobre els problemes legals que podria ocasionar ja que "la Constitució Espanyola no recull en cap article cap referència a l'homeopatia ni tampoc diu quantes vegades es pot rentar una bandera espanyola sense que deixi de ser-ho".
Una bandera homeopàtica conservaria l'essència dels colors que un dia la van impregnar. I amb cada dilució, el sentiment seria més intens. Imatge.
.jpg)
