dijous, 30 d’agost de 2012

El proselitisme mal dissimulat a la literatura.

En Lance treu la seva camisa preferida del penja-robes. Davant del mirall, corda els botons de baix a dalt, observant com la tela es va acomodant sobre el seu tors musculós. Camina fins la tauleta per agafar l'ampolla de perfum. Assaja dos o tres somriures davant del seu reflex. Un dia d'aquests, li diu a la seva imatge especular, mataràs algú amb aquest somriure. Després obre un calaix i tria una de les seves pistoles.

Agafa el cotxe i es dirigeix a casa de la Sarah. Es diu que no és convenient barrejar feina i plaer però en el cas de la Sarah no pot evitar fer una excepció. Accelera, tot i que pocs metres més enllà ha de frenar per aturar-se davant d'un semàfor vermell. Després gira a l'esquerra per prendre l'avinguda i llavors es troba un obstacle amb què no comptava: centenars de manifestants agiten braços i pancartes, cridant consignes contra la destrucció de l'habitat del blauet.

Una de les coses que esperem dels artistes del país és que es defineixin ideològicament. Un cop sabem de quin peu calça cadascú podem jutjar la seva obra de forma molt més objectiva. En cas contrari, com puc saber si aquell ballarí té talent o no, si no tinc ni idea de dansa i no sé a quin partit vota?


En Lance observa el volum de la manifestació i dedueix que n'hi ha per estona. Fa sonar el clàxon amb insistència però de seguida veu que els manifestants no li fan cas. Llavors es comença a adonar que no és res personal això d'ignorar-lo, és que estan massa concentrats en la seva tasca de protesta. I és que el blauet és un tema que preocupa i força a la societat. En els últims anys el nombre de nius ha baixat dràsticament i els seus fantàstics cants alegraven els cors de molts dels habitants del nostre país. De fet, és l'enyor d'aquest goig el que fa que en Lance baixi del cotxe i s'uneixi a...

-Es pot saber què coi estàs fent? -crida de sobte en Lance. Els seus ulls s'han fixat en una direcció estranya, com si mirés a l'horitzó. Però en realitat és una mirada fixa, m'està mirant a mi. Està parlant amb mi-. Pretens que jo m'uneixi a aquesta colla de hippies pollosos?
-Però Lance, tots hem de fer el que està a les nostres mans per tal de salvar el blauet. Jo, com a escriptor compromès amb la causa, vull fer alguna cosa perquè els meus lectors prenguin consciència d'aquest problema tan important.
-Mira, si tant t'interessa aquest estúpid ocell, ves a construir-li nius en el teu temps lliure però a mi no m'hi emboliquis. Jo sóc un assassí professional. Et sembla que els teus lectors s'empassaran que m'interessa tant la vida d'aquests ocellets que m'he oblidat del que anava a fer a casa de la Sarah?
-Jo sóc l'escriptor i el lector s'empassarà el que jo decideixi escriure. Si no li interessa el tema del blauet, francament, prefereixo no tenir-lo com a lector.
-De veritat vols prioritzar la causa del blauet a la coherència narrativa de l'univers de la novel·la?
-Però Lance: es tracta de salvar el blauet! És molt més important que tu i que jo!
-Això penses? -en Lance m'interroga amb els ulls durant un parell de segons-. Doncs ara veuràs què és el que passa quan les teves dèries personals passen per davant de la construcció dels mons que escrius.

En Lance treu la pistola i comença a disparar. Es produeix un cert pànic al seu voltant però els orificis de bala no apareixen a la carn dels personatges que es manifestaven per salvar el blauet sinó al teixit argumental de l'escena. De seguida veig que són ferides greus, que encara que les aconseguís tancar deixarien unes bones cicatrius. No em deixa altra opció que seleccionar tot el fragment i eliminar-lo. Tornar a pensar l'escena des de zero. 

En Lance torna a ser a casa seva, obre l'armari...

Als que us preocupa la situació del blauet, no patiu. La situació plantejada en aquest post és fictícia: la supervivència d'aquesta bonica au encara no està amenaçada.

6 comentaris:

  1. Aquest debat amb el personatge l'inclous a la novel·la? Si fessis metaliteratura tot plegat et donaria molt de joc. La reacció del Lance és molt humana, reacciona contra l'escriptor que li vol inculcar uns ideals determinats i fa el que realment faria si es trobés en una situació límit com aquesta: disparar a tort i a dret. Borrant el paràgraf i reescrivint-lo potser el lector no sabrà mai què hi havia al darrere però el personatge del Lance sí, tindrà una experiència més a sobre com a personatge. Quan publiquis la novel·la, crec que la compraré!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. En primer lloc, gràcies pel teu suport. Sempre afalaga que la gent s'interessi pel que escrius.

      Respecte al que preguntes, aquest text no forma part de la novel·la. Com passa un altre de semblant que es deia "la influència dels venedors d'ADSL en la literatura", també protagonitzat per en Lance, són històries laterals de la novel·la. Escenes que no surten al muntatge final, preses falses, de fet.

      Sé que molts escriptors gaudeixen escrivint novel·les sobre escriptors que tenen problemes d'escriptors. Jo he reservat aquests pensaments pel bloc. Tot i que el Lance d'aquest post intenta ser realment el mateix Lance que surt a la novel·la i les situacions plantejades estan relacionades amb escenes de la novel·la. Però a la novel·la no hi ha cap embús que atrapi en Lance i com que el viatge a casa de la Sarah no té cap contratemps, l'escena comença quan truca al timbre de casa d'ella.

      Això que dius sobre l'experiència que guanyen els personatges amb els paràgrafs esborrats, crec que és cert. Seguint amb la metàfora de les preses falses, els personatges serien com els actors, que a base d'assajar escenes, van guanyant en capacitat expressiva. A més, de vegades, per l'espectador és interessant veure aquestes preses falses i l'ajuda a empatitzar amb els actors.

      Suprimeix
  2. El que planteges és la mateixa dicotomia del nom del teu bloc, àtoms i lletres o àtoms o lletres, jo sóc partidari de dir àtoms i lletres abans que "o", perquè? perquè per a mi l'escriptura és un mode de vida, és que jo necessite fer un discurs per la meua personalitat i no seria més que un boig si no escriguera, ara també considere que no s'ha d'escriure per escriure, és a dir, no s'ha de fer bonics "retruécanos" pel simple fet de fer quelcom connotatiu sinó que s'ha de parlar del que vius, del que sents, del que penses, que són tres coses diferents, primerament sentim, després actuem i finalment pensem.
    Jo haig de dir-te que no vote a cap partit però que sóc demòcrata, demòcrata perquè no podria viure en un món on no em deixaren expressar-me, necessite com t'he dit el meu discurs, ara vote en blanc perquè estime la democràcia però no me'n duc el "Kit" d'idees o finalitats de cap partit.
    Ara, jo intente conjuminar allò connotatiu amb allò denotatiu i fer un discurs si puc crític per a intentar motllurar una mica, tot i que no és la meua intenció final, la realitat a la manera més humana, i conservar i preservar la llibertat.
    Sóc, si es pot ésser un lliurepensador, tot i que aquesta floreta que em llance m'ho desmenteix.

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Està bé això de ser lliurepensador i anar per lliure en política (o en qualsevol altre tema). Malauradament sempre costa un esforç extra, perquè si estàs alineat amb un bàndol, només et miraran amb desconfiança els de l'altre bàndol. En canvi, si no estàs alineat amb ningú i ets crític amb totes les postures, llavors poden atacar-te des dels dos costats.

      Ànims i segueix avançant amb els teus pensaments lliures!

      Suprimeix
  3. Jo no tinc ni idea de futbol i m'ho passo bé veient el Barça. No cal ser iniciat per disfrutar de la poesia, mentre no es converteixi en una cosa tan especial que ningú l'entengui. Està bé que facis proselitisme de la literatura. La política també és de tots, no pas de les èlits.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És curiós això que dius. Jo sempre he pensat que a les dones generalment els hi agrada poc el futbol perquè no hi jugaven de petites al pati de l'escola.

      Tenint en compte que el futbol és un joc més aviat avorrit de veure (es fan pocs gols, comparat, per exemple, amb el bàsquet. Hi ha molta tàctica defensiva, control al mig del camp...), m'estranya que algú que no hagi viscut experiències intenses jugant al futbol trobi que el futbol és divertit.

      De manera semblant, tot espectacle o representació artística es pot valorar a diferents nivells. Si un hi entén, pot veure coses que la resta de gent no veu i això fa l'experiència molt més rica. Per exemple, si has tocat la guitarra algun cop, quan vas a un concert de rock et fixes molt més en el que fa el guitarrista i pots valorar molt millor si es tracta d'un bon guitarrista o si "jo ho podria fer igual".

      Suprimeix