Parets que expliquen històries

Si les parets poguessin parlar, diuen. Quantes històries explicarien. El post d'avui va precisament d'això: d'unes parets que parlen. Tot i que, per desgràcia, no diuen ni un milionèsima part del que saben. I aquesta petita part, encara la diuen en un xiuxiueig esmorteït que cal saber escoltar amb atenció, cal saber desxifrar-lo després i deixar que els seus ecos es multipliquin dins del nostre cap.Cal, per tant, estar molt atent.

Diuen que prop del paradís, hi ha una cova amb parets que parlen, que expliquen històries que han vist i han sentit al llarg de milers d'anys. Quan vaig prendre aquesta foto, sonava música de gaita. No és cap metàfora, a pocs metres hi havia un gaiter que, com nosaltres, també esperava que obrissin la cova per fer la visita.

S'obre la porta i ens deixen entrar a la cova. A poc a poc, deixant que l'atmosfera de l'interior ens vagi impregnant la roba i la pell, ens anem endinsant en la màgia de l'indret. Caminem un centenar de metres entre estalactites i estalagmites, il·luminades de manera tènue, en un joc d'ombres de diferents intensitats que es distribueixen pels racons de les cavitats de cada galeria. L'aire és fresc i molt humit. La guia ens explica que estem recorrent el camí obert per un antic riu subterrani que ja no flueix. No hi ha silenci perquè som un grup d'una vintena de persones però, en aquell espai majestuós, el sentit de la vista anul·la els sorolls i és com si n'hi hagués.

A dins de la cova no deixen fer fotos. Espero que totes les que estic posant tinguin alguna mena de permís especial. Aquesta surt d'aquí.

Aleshores la guia es posa davant de les pintures, mentre nosaltres restem rere una barana, a quatre o cinc metres d'ella, i ens comença a explicar diferents detalls sobre la pintura. Peculiaritats, com que el mamut és l'únic dibuix rupestre que té un punt vermell dins del seu cos (el cor?). Teories sobre el significat dels punts o les marques claviformes, que s'han trobat a coves que van des del Pirineu francès fins al Cantàbric (hi havia una cultura que es transmetia al llarg de tot aquest territori?). Dades sobre la datació de les pintures, que indiquen que entre unes pintures i unes altres van passar almenys 3000 anys (és a dir, que probablement la funció de la cova es va perpetuar durant tot aquest temps).

Panell central on s'ha aprofitat el relleu de la cova per pintar en diferents plans. A l'esquerra la figura principal, una femella de cérvol. Cap al centre, punts i figures claviformes. A la dreta hi ha una figura representant un cavall. Font

Figura de mamut amb un punt al centre. A l'esquerra hi ha el cap i baixant la trompa i les potes davanteres. Des d'aquí una línia molt feble marca una corba per dibuixar el ventre i baixar de nou per representar les potes del darrere. Font.

Llavors apaga els llums que il·luminen les pintures, restant només encesa una dèbil llanterna. I la penombra ens transporta màgicament a l'època prehistòrica. Mou la llanterna per generar tremolor, com si la llum provingués d'una torxa. És un truc, com el de la bossa de plàstic d'American Beauty, que aconsegueix introduir-nos en la bellesa del moment. Aquell era, probablement, un lloc sagrat, ens explica. Com una catedral. I jo miro al voltant i la llum de la torxa dansa per les formes capritxoses de l'arquitectura calcària de la cova. Hi ha grans espais, bona acústica, foscor. Miro a la guia, que ha esdevingut xaman, transmetent-nos els seus coneixements i intento endevinar quina classe de paraules van omplir aquella cova fa milers d'anys. És obvi pensar en cerimònies religioses però també, per què no, se m'acut que l'escenografia podria correspondre també a la d'una escola (amb un professor explicant coses als alumnes, on les pintures serien el seu material didàctic) o a la d'un teatre on un hakawati entretingués el públic amb narracions trepidants.

Després penso que potser no té sentit fer aquesta diferenciació. Que en aquells temps, allò terrenal podia estar unit amb allò espiritual i l'entreteniment també podia formar part de l'aprenentatge. I de fet, les religions actuals també conserven una part lúdica, de narració d'històries i una intenció alliçonadora, juntament amb el rerefons espiritual.

Miro de nou les pintures i descobreixo una metàfora poderosa: una part minsa de la cova il·luminada tènuement, una part gegantina de la cova resta pràcticament en la foscor. La part que desconeixem sobrepassa de molt la que coneixem. La màgia del misteri. Això és probablement el més encisador: poder especular amb totes aquelles coses que encara no se saben del que va passar en aquest lloc fa milers d'anys i amb les que mai se sabran. La fascinació d'endinsar-se amb la llum d'una espelma en un terreny farcit de secrets ocults sota les tenebres del temps. La màgia d'escoltar el xiuxiueig de les parets.

Em vénen al cap tantes preguntes que no sé separar-les les unes de les altres. Com vivien els homes que van venir a la cova a pintar i a veure les pintures? Com n'eren de semblants a nosaltres? De quina manera es comunicaven? Quins eren els seus somnis? Com seran els qui d'aquí 15000 anys descobreixin restes de la nostra civilització? Què en pensaran de nosaltres?

Mentre encaro el camí de sortida de la cova torno a pensar en les històries que devien explicar mentre miraven les pintures. Siguin xamans, hakawatis o professors, l'ofici d'explicar històries deu ser un dels més antics. Us podeu imaginar en tots aquests milers d'anys quantes històries s'han explicat?