dilluns, 8 d’abril de 2013

Qui és creïble?

Els qui escrivim, ja sigui realitat o ficció, aspirem a tenir una mica de credibilitat. Podria dir-vos que la millor manera de ser creguts és dir sempre (que puguem) la veritat. Però probablement us estaria mentint.

Fa uns mesos us vaig parlar dels ciberprofetes i la seva proliferació a internet. Avui m'agradaria analitzar més a fons els factors que determinen la credibilitat d'una persona.

El punt de partida torna a ser el mateix: el coneixement humà és massa ampli i, quan es tracta un tema, la majoria del públic acostuma a ser inexpert en aquella matèria. Llavors, sense saber de què ens estan parlant, a qui creiem?



Al Petit Príncep trobem una anècdota molt il·lustrativa. Un astrònom turc descobreix l'asteroide on viu el Petit Príncep però quan exposa el descobriment a la comunitat de científics no el creuen perquè porta un vestit que sembla de pallasso. Anys més tard, al seu país s'imposa la vestimenta occidental i, quan torna a exposar el seu descobriment, tothom l'accepta sense objeccions. Font.

Adoptar una aparença que inspiri respecte és una tàctica encara utilitzada en aquests temps: els polítics i empresaris es posen vestit i corbata per semblar més creïbles i els actors es vesteixen amb bata de laboratori per vendre productes de neteja als anuncis,... però aquestes formes estan tan gastades que ja ningú es pren seriosament els polítics o els actors dels anuncis.

Potser per això hi ha molta gent que opta pel contrari: un vestit que cridi l'atenció. Per esotèric, per friki, per llampant, per ridícul. Com més destaqui, més visites al Youtube. Com més visites al Youtube, més adeptes. Com més adeptes que repeteixin el teu missatge, més credibilitat. O, com deia ma mare: l'important és que parlin de tu, encara que sigui bé.

Veiem-ne alguns exemples. No entraré a valorar si crec que tenen raó o no en el que diuen, només vull fixar-me en com ho fan per aconseguir credibilitat.

1. Viatgers en el temps que venen detergent.



Un dels casos més clars de publicitat enganyosa: algú es creu que la noia de l'anunci ve del futur? Però si el detergent que anuncia es troba als supermercats! De tota manera, amb aquesta mentida òbvia i poca-solta i l'aparença cyberfashion de la noia, ens venen la idea que el detergent està formulat amb una tecnologia molt moderna.


2. El profeta que anuncia l'apocalipsi econòmica.



Si anuncies un futur més apocalíptic que els altres, val la pena cuidar el teu look de profeta. Ningú creuria que el país s'enfonsa si vas ben afaitat i pentinat amb brillantina.

3. El científic que s'assembla a Einstein.



Per molts, és el rostre de la ciència a Espanya. Els de la televisió podien haver triat a un científic de veritat (d'aquests que han estudiat una carrera científica, amb el seu doctorat i una llarga llista de publicacions a revistes prestigioses) però en comptes d'això van apostar per un expolític amb els cabells blancs desendreçats. La viva imatge del científic simpàtic, despistat i una mica boig.

4. La nena que explica la crisi.


Grouxo Marx té una frase (genial, com tantes altres) que diu:

-Això ho entendria fins i tot un nen de quatre anys.
-Molt bé, doncs porti'm un nen de quatre anys.

El missatge d'aquesta nena és semblant: la crisi és tan senzilla d'entendre, al seu parer, que fins i tot ella la sap explicar. El públic a qui s'adreça, com en Grouxo Marx, no és tan espavilat i necessita les explicacions de la nena per entendre-la. Però el missatge queda reforçat precisament pel fet que una nena entengui el tema i, per tant, es tracti d'una veritat òbvia i simple.

5. La monja del Youtube.



Va vestida de monja, es mou espasmòdicament i crida molt. Impossible que no tingui raó. Val a dir que el vestit de monja de modern no en té res. Al contrari, apostaria que la religió començà el dia que el xaman del poble es va vestir amb una pell de lleopard per tal de destacar sobre la resta del grup.

Exemples de personatges que aposten per una vestimenta cridanera per demostrar que tenen connexió amb forces misterioses de l'Univers.


De tots aquests exemples en podríem extreure tres grans línies mestres per ser creïbles:

1. Think big: fes que el teu missatge arribi al màxim de gent, sigui com sigui. Com més gent et conegui, més gent et creurà, encara que la majoria dels qui et coneguin pensin que ets un impresentable. Un 1% de 1.000.000 persones és molt més que un 90% de 1.000.

2. Adequa la forma al missatge: com en literatura, quan forma i fons van de la mà, es reforça el missatge. La forma pot ser l'estil d'escriptura o també el pentinat amb què surtis als vídeos.

3. Mimetisme: si vols ser tan creïble com x, copia'l. Mai seràs tan creïble com ell però t'hi aproparàs.

19 comentaris:

  1. Dec ser raro, per mi les coses creibles sempre les trobo amb un munt d'enllaços a les fonts de la informació d'on han tret les dades, i amb hi ha varies universitats o empreses prestigi científic al radera.

    Nota: En la imatge del exemple 1, el duende verde no ve del futur, "simplement" son uns forats per viatge entre un espai i un altre.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, és clar, tots llegim només articles enllaçats a les millors revistes científiques del món, fins i tot quan busquem informació sobre polítics, religió o literatura. No et pensis pas que ets raro.

      La imatge del duende verde l'he posat perquè m'ha fet mandra posar la noia de l'anunci original, ja que la marca anunciant no ha passat per caixa i no tinc accions de la companyia. Queda una mica descontextualitzat però he confiat que el lector tindria al cap l'anunci original.

      Suprimeix
  2. M'agrada això que en literatura, quan forma i fons van de la mà, es reforça el missatge.

    Es llegeix molt bé, i resulta creïble, la teva entrada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És una de les màximes que expliquen als cursos d'escriptura.

      Els teus afalacs també es llegeixen molt bé i resulten creïbles, Helena ;)

      Suprimeix
  3. Jo crec que l'important per a ser cregut és no pretendre ser cregut, com tu bé dius.

    Una abraçada ben afectuosa des de Russafa

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Quina paradoxa! Em recorda a una de les aventures d'en Bastian a la Història interminable. Hi havia una porta que només s'obria si qui hi arribava no tenia intenció de traspassar-la.

      Records i abraçades cap al sud!

      Suprimeix
  4. Adequar la forma al missatge no és tan fàcil, perquè alguns creuran el xaman perquè va amb la pell de lleopard i uns altres pensaran que precisament necessita la pell de lleopard perquè no és xaman... (seria una variant del conte d' El vestit de l'Emperador, no?).

    Així que em sembla que tots intentem donar la imatge o la forma que pensem que hem de donar però com menys artificiosa menys ridículs serem, no?

    Has fet una bona anàlisi de personatges... se m'acut que seria diverit barrejar els seus discursos, la forcades anunciant detergent, la nena parlant dels misteris del cervell... :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Un cop tens credibilitat, pots parlar del que vulguis, que ja tens el teu públic. La Forcades parla de més temes a part de les farmacèutiques i el Punset parla del que vol també.

      Crec que hi ha una primera etapa on et poses una pell de lleopard i impressiones un grup de gent (no a tothom, és clar, això és molt difícil però un grup prou nombrós com perquè siguis un xaman amb èxit). Després ja pots decidir com gestionar aquesta credibilitat. Si fas una religió, un partit polític o si vens detergent.

      Suprimeix
  5. T'he de dir que em vaig comprar el llibre de la Forcades, per curiositat i perquè em cau bé l'editor, i em va agradar... fins que al final comença a parlar de Déu com una mala cosa, això no m'ho esperava, tu!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Una monja parlant de Déu? On s'és vist!!! Jo reclamaria que em tornessin els diners.

      Suprimeix
  6. Doncs he de dir que estic força d'acord que l'aparença ens marca i ens fa creure més o menys. Xq... qui creuria una noia que era okupa del cine princesa i que va marxar d'allà xq eren massa hipigis, o un noi que va al parlament amb arrecades a les orelles i texans?
    Doncs al ppi molt poca gent.

    X sort, alguns això de l'aparença no els va molestar i cansats del que deien les aparences els van començar a escoltar. I mite'ls! La PAH i l'Ada Colau estan removent més que ningú i en David Fernandez, pot ser radical o no, xò amb les seves paraules fins i tot en Duran va dir que era una persona excepcional.

    Ara, sols esperem que continuïn sense pervertir-se de la imatge.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bé, l'aparença del noi de les CUP podria ser un altre exemple. No es pot fer la revolució amb vestit d'armani i corbata. O si que es podria però és més difícil de vendre.

      Per cert, avui he vist a les notícies que el successor de Chavez ha anat a fer un miting amb un barret de palla que incloïa un ocellet. Començo a sospitar que els seus assessors em llegeixen.

      Suprimeix
  7. Totalment d'acord amb vostè. Només un matís: Eduard Punset no és cap científic.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bé, diuen que un bon científic té un 50% d'estudiós i un 50% de venedor de fira. En Punset domina molt bé la part comercial, així que jo li dono un 50% de científic.

      Sobre l'altre 50%, diria que va estudiar Economia, que no és ben bé una ciència experimental però tampoc voldria ofendre ningú dient que no és gens ciència.

      En tot cas, entenc el matís: no és un expert dels temes que tracta el seu programa o els seus llibres.

      Suprimeix
  8. Qualsevol dia d'aquests els polítics començaran a vestir-se con Lady Gaga per intentar guanyar una mica de credibilitat ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Els revolucionaris han canviat l'uniforme de guerriller pel xandall.

      Suprimeix
    2. De moment jo en recordo uns que van començar la seva carrera despullats. I a les passades eleccions va entrar al Parlament uns altres que venien en texans. I a d'altres països, com bé diu el Josep, s'imposa la política de revolució amb xandall.

      No sé si és una moda passatgera o realment estem al final dels dies de la política tradicional. En qualsevol cas és un fenomen interessant que va més enllà de l'estètica.

      Suprimeix
  9. L'economia, com la resta de ciències socials, té un greu problema: no té marge per a la comprovació empírica.
    Les ciències socials són ciències històriques, basades en el registre documental (o arqueològic) i depenents de la contextualització en un entorn molt complex, com són les societats humanes.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tinc clar que no és una ciència tan "científica" com la Física o la Química però com que la paraula "ciència" no deixa de ser una paraula, pot ser que els de "lletres" tinguin la intenció de definir-la. Al final no sé qui té l'autoritat per dir què és ciència i què no ho és.

      Suprimeix