dimecres, 18 de desembre del 2013

Nou concurs: Objectes amb història.

Tinc un amic emprenedor. Sí, un d'aquells nous emprenedors dels qui tant parla el govern. És a dir, els qui s'han quedat sense feina estable i s'han empescat un projecte d'auto-ocupació.

Ell, que és pianista, compagina les classes de música que li surten aquí i allà amb una altra afició d'artista que conrea des de fa temps: el treball artesà de la fusta. De moment fabrica arracades, miralls i pintes. Un altre amic li ha fet la web, amb fotos força maques.

L'altre dia, amb intenció d'ajudar-lo, vaig dir-li que jo no hi entenia gens ni mica d'arracades però que tenia una idea que potser podria fer servir: arracades que expliquen històries.

Fa un temps vaig exposar la meva fascinació per les parets que expliquen històries. La idea és la mateixa: que l'arracada no sigui només un tros de fusta sinó que, a partir de la seva història, tingui una mica d'ànima pròpia i esdevingui un objecte especial.

Per exemple, n'hi ha una que està inspirada en l'antic Egipte. Llavors es podria dir, què sé jo, "Cleopatra" i, en un paperet que es pot posar dins de la bossa on es venen les arracades, explicar alguna llegenda relacionada amb aquest personatge. I fins i tot un enllaç al seu web amb una versió més llarga de la història.

Arracades egípcies, en fusta. Fetes i pintades a mà, amb una pintura que deixa veure la veta de la fusta. Foto extreta del seu web.

El cas és que encara li dono voltes a aquesta idea. Crec que la idea és bona però no sé si es pot concretar de forma útil per a ell. Què n'opineu vosaltres? Creieu que la literatura pot servir per vendre arracades? Se us acudeix alguna història que quedaria bé convertida en arracada?

El meu amic domina l'art de la fusta però no pas el d'explicar històries, així que hem decidit muntar un petit concurs per veure si aquest projecte té futur.

Si se us dóna bé escriure o si coneixeu històries interessants, podeu participar en aquest concurs. Les bases del concurs són les següents:


  1. Escriure en 5 o 10 línies, als comentaris d'aquest post, una història que pugui ser "simbolitzada" o resumida en un parell d'arracades.
  2. No cal que la història sigui inèdita. Podeu explicar la història d'un personatge famós històric o mitològic (de fet, és un punt a favor que la gent el pugui identificar) que ja hagi estat explicada. El que sí que és imprescindible és que no estigui protegida per drets d'autor d'algú altre.
  3. El termini per presentar els relats acaba el 15 de gener de 2014.
  4. El jurat (nosaltres dos i potser també les nostres parelles), declararà públicament el seu veredicte, en aquest mateix blog. En principi hi haurà un guanyador, tot i que en funció de la qualitat dels relats n'hi podria haver més o, al contrari, quedar desert.
  5. El premi consisteix en unes arracades artesanes de fusta que rebreu totalment de franc al vostre domicili.
  6. El relat guanyador serà publicat al web de Calados Vázquez, juntament amb la fotografia de les arracades i tots dos seran inclosos en la col·lecció Arracades amb Història.


En resum, que podeu escriure una història que el meu amic convertirà en arracada, us l'enviarà i, potser algun dia trobeu pel carrer algú altre amb les arracades que vosaltres heu escrit.

Si voleu participar, el temps comença... Ja!

27 comentaris:

  1. Precioses arracades, n'he vist unes de sa lluna que m'han agradat molt.

    Fantàstic el teu gest cap al teu amic, sort per a ell!! ;)
    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si en vols unes, només cal que escriguis una història sobre la lluna. Qui millor que tu?

      :)

      Elimina
  2. La idea es bona! A tothom li fa gràcia que els objectes tinguin una història a darrera i siguin més que objectes qualsevols.
    A veure si soc capaç de pensar en alguna cosa. Qui sap, potser la meva carrera d'escriptor comença gràcies a unes arrecades :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Noi li agrada noia, noi li regala unes arracades.

      Per exemple...

      Elimina
  3. Ostres... a mi m'encanta escriure, però ara mateix m'has agafat molt fred... un escrit sobre unes arracades... hi dono voltes, a veure si surt alguna cosa. Em fa gràcia que tot ho vulguis arreglar amb la literatura, tu! Hehehe, és una bona pensada, però al final haurem de parlar de literatura 4.0 o alguna cosa així.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, no sé si m'he expressat prou bé. L'escrit no ha de ser sobre unes arracades. Pots escriure sobre qualsevol tema i el meu amic farà unes arracades relacionades amb el personatge o la història que has escrit.

      Per exemple, pots explicar la història d'Hipàtia. Llavors el meu amic faria unes arracades Hipàtia amb els elements que trobi en la història. Potser en forma de pergamí (com els pergamins de la biblioteca d'Alexandria) o en forma d'elipse (tot i que no està demostrat que estudiés les òrbites dels planetes), etc.

      Elimina
  4. És molt bona idea, Sergi. En l'última novel·la de lolanda Batallé, "Faré tot el que tu vulguis", l'amant de la protagonista li regala unes arracades que tenen llegenda. Li diu que eren de la comtessa de Segòvia i que la llegenda diu que quan se les posava els homes queien als seus peus i que la comtessa va morir quan un home li va jurar amor etern. Té un simbolisme dins la novel·la i és bo perquè, al final, la protagonista descobreix la botiga a Segòvia i s'adona que les arracades no eren úniques (n'hi ha moltes còpies a la botiga) però que la llegenda era més o menys certa i que s'adiu amb la història que ella ha viscut mentre les duia.

    Hi pensaré, a veure si em surt alguna cosa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, veig que tot està inventat en aquest món! Doncs es tractaria més o menys d'això, menys per la part en què les arracades tenen poders màgics per fer que la protagonista visqui una història semblant, que no estic segur que el meu amic sigui capaç d'aconseguir-ho.

      Gràcies per pensar-hi. Ens agradarà comptar amb la teva participació.

      Elimina
    2. Dona d’aigua

      Estrella fou l’única dona d’aigua que va aconseguir esdevenir humana fins a la mort. Un jove escultor la trobar una nit de lluna plena, emmirallant-se al llac de Banyoles mentre es pentinava la llarga cabellera daurada amb una vareta màgica feta de fusta d’avellaner. Quan s’hi va acostar, la noia va desaparèixer sense deixar rastre. L’endemà, pres per la passió amorosa, la va esculpir nua i brillant com una estrella, però no va poder reflectir tota la seva bellesa. Desesperat, la va buscar molt de temps fins que una nit de Sant Joan la va retrobar al llac i van fer l’amor dins l’aigua. Estrella li va explicar que és l’únic dia de l’any que minven els seus poders i que, per aquesta raó, no havia desaparegut com l’altra vegada. Ell li va confessar que l’estimava i ella va acceptar viure al seu costat amb una condició: que no digués mai més la paraula "aigua". Per no oblidar-se d'aquesta condició, el jove li va escolpir unes arracades amb la vareta màgica de fusta, les va pintar de color blau profund i li va demanar que no se les tragués mai. Estrella hi va dipositar tots els seus poders i va esdevenir humana. La parella va gaudir d’amor, bon sexe, inspiració i fortuna tota la vida. Fins als cent anys, que van morir fent l’amor al llac una nit de lluna plena.

      Elimina
  5. Jo que no sóc partidari d'embolicar-me en concursos se m'acudeix una història d'una arracada micròfon per a fer una novel·la o una història de conte negre, o novel·la negra que atrapa a una dona que fa el salt al seu home.
    És un intent o si més no un esqueix d'història, ja veurem si vos ix bé, jo l'he deixada ací per a vosaltres, podria arredonir-se amb un crim en quedar-se l'arracada en la tauleta de nit de l'amant, etc.

    M'ha semblat que has fet una bona iniciativa per al teu amic i, és que en aquests moments de penúria econòmica tot val, si més no, mentre siga legal o lícit.

    Una abraçada i fins demà Sergi.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, si t'acabes animant, aquí t'esperem.

      M'he decidit a fer aquesta iniciativa per ajudar el meu amic, sí. Però també perquè crec que fa una feina molt bona que li pot agradar a la gent.

      Elimina
  6. M'agrada la idea i aquí va el meu relat, ja no cal que escrigui ningú mes doncs penso guanyar:
    Ella va entrar a l'habitació, era fosca, però sabia que ell seria al llit. Li havia fet molt mal enganyant-la amb la seva germana. Duia aquell ganivet amb el que tants cops havien tallat el pernil, se li donava be treure llesques fines pels entrepans que es feien cada mati per esmorzar amb aquells tomàquets que els hi duia la tieta i aquell oli verge que es feien dur d'olives arbequines. La poca llum que entrava pel finestró del carrer es reflectia al ganivet llençant espurnes per tot arreu. Jo tenia molta por i la meva companya mes que jo, ella es mes poruga que jo. Tant iguales i tant diferents a la fi. De sobte vam veure com s'enlairava l'arma i s'enfonsava al coll d'ell fent brollar un riu vermellós tirant a negre pels llençols. Ens hagués agradat fer un xisclet però no vam poder. Només volíem que ella ens tragués de les seves orelles i ens desses a la tauleta de nit, lluny d'aquell horrorós crim. (el color de les arracades hauria de ser negre i vermell evidentment).

    ResponElimina
  7. Ais, jo en col·lecciono :)

    Feia estona que s'esperava. Havia vist passar l'artista amunt i avall, atrafegat, duent paquets com si s'endugués l'ànima d'alguna clienta. Al final, emprenyada i delerosa d'acabar amb tot aquell tràfec, quan el tatuador (artista i dependent i amo, tot alhora) va demanar-li què volia que li tatués, ella va contestar: "Molestin les disculpes". El tatuador va aixecar una cella. "On?" Ella li assenyalà l'engonal. S'hi entretingueren força, en la frase...

    Espero que us agradi :))

    ResponElimina
  8. No em vaig quedar despullada, m'havia robat el meu orgull, la meva dignitat, havia trencat el meu cor. M'havia deixat tirada, al mig del carrer, però no vaig plorar. Durant les tres hores que vaig tarda a arribar a casa, les sabates em feien mal, la panxa em rugia, pas a pas, em vaig anar fent més forta. La primera hora, vaig sentir-me un fracàs, em pensava que no em mereixia a ningú, que estaria sempre més sola, em culpava a mi de la nostra ruptura. La segona hora, l'odiava i volia matar-lo. Però, la tercera hora, quan ja m'havien sortit les llagues als peus, reia, estava contenta, m'havia alliberat, em mereixia algú millor. Al passar pel costat del mar, quan ja era molt a prop de casa, vaig llençar les arracades que ell m'havia regalat a l'onada més alta, vaig deixar la relació enrere. Sabent del cert que em tornaria a enamorar, d'un noi que si em mereixeria. I ara que hi penso, tenia raó m'he tornat a enamorar, d'un noi que em mereix de veritat.
    Espero que us agradi :)

    ResponElimina
  9. Em sembla una idea molt bona ara que és l'època dels emprenedors...Cridaré a la meva imaginació i la farem petar una estona a veure si puc escriure alguna cosa sobre les arracades que no porto...

    Hi havia una nena molt presumida, que tenia un petit trauma. A ella li agradava anar abillada amb tota classe de guarniments, per ser sempre la més guapa i la que més cridés l'atenció però, ai las, resulta que quan va néixer, la mare va dir, que a la seva filla ningú li foradaria les orelles, que era una cosa de primitius...I és clar, aquest fet va tenir conseqüències; la nena no podia portar arracades. Em direu per què no se les posava de clip, però resulta que li feien mal, o li queien i la nena sempre estava emmurriada.
    Un dia, ben entrada la primavera, que feia un goig que enamorava, va decidir anar a fer un tomb pels camps a prop de casa seva, per veure si li passava el mal humor.
    I badant , badant, va veure uns camps amb uns arbres plens de boletes vermelles, Si va atansar i pogué observar que penjaven de les branques, de dues en dues...La cara se li il·luminà d'alegria, se les penjaria a les orelles i i segur que li quedarien d'allò més bé, i així va fer-ho. S'emmirallà a un petit rierol d'aigües cristal·lines i es va trobar molt bonica.
    Per fi, cada any, després d'un abril de flors blanques, ella lluïa unes precioses cireres-arracades i durant un temps, era la nena més feliç del món. I diuen que quan va ser més gran, un amic li'n va fer unes de fusta, que no pesaven gens, i van ser l'admiració de totes les seves amigues.
    Petonets, Sergi.

    ResponElimina
  10. Volia dir que feia un "bo" que enamorava...Ai!

    ResponElimina
  11. Enganyar als clients, eh? Contar bajanades perquè la gent llenci diners quan no cal, no? Un treball més brut no podries suggerir... Encara sort que el teu amic no sap fer literatura!

    ResponElimina
  12. Any 1922 D.C.
    Howard Carter i el seu equip d’arqueòlegs patrocinats per Lord Carnarvon descobreixen la tomba de Tutankamon. A part de valuosos objectes d’or i altres pedres precioses, es descobreixen nous jeroglífics que mitjançant un estudi exhaustiu poden ser desxifrats. Tots? No, tots no. Resta una jeroglífic que no s’ha trobat en cap altre jaciment egipci i per tan no es possible identificar.

    Any 1327 A.C.
    Tutankamon passeja amunt i avall de la seva cambra reial mentre es troba sumit en un desert de dubtes i temors (Una cultura menys resseca hauria utilitzat les paraules “un mar”). El seu problema son les lluites civils provocades per desavinences religioses. Heus aquí un problema d’una societat tan politeista. Però de cop se li ocorre una idea. Fa cridar al seu escrivà i li comença a dictar la solució. Però quan ja està acabant pateix un infart i mor entre espasmes inintel·ligibles. La última frase queda escrita de la següent manera: Àguila esprimatxada, ull, persona amb cap de coiot, home amb un pal, ocell assegut a terra i gargot.

    ResponElimina
  13. Miraré de pensar-hi, a veure si em surt alguna cosa decent. Bones festes, Sergi

    ResponElimina
  14. Apunta't! aviam si se m'acut alguna cosa!

    Aprofito per desitjar-te molt bones festes!

    ResponElimina
  15. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  16. Molt bona iniciativa, Sergi. Em fa una gràcia especial perquè últimament jo també porto un temps pensant en maneres de tangibilitzar la literatura. La veritat és que no resulta tasca fàcil això de construir un relat que pugui inspirar unes arracades, però finalment he vist la llum i n'he tret un petit conte que ha quedat prou bé. Una mica llarg, potser, però aquí te'l deixo de totes maneres:

    LES ARRACADES DELS ZHOU

    Conten les cròniques de l’antiguitat que l’últim sobirà Zhou de l’Est, el fill del tro, pres d’un sentiment d’angoixa terrible i sobtat, es trobà a un sol pas de renunciar al noble destí que els déus li havien imposat, un cop el seu pare anés a reunir-se amb els avantpassats.
    La vetlla abans de la mort del vell rei, l’encara príncep s’atansà al llit on llanguia el seu progenitor des de feia setmanes, i li exposà els seus dubtes i temors:
    ―Pare, desitjo amb tot el meu cor convertir-me en un governant savi i prudent com vós... però hi ha quelcom que em turmenta. Com ho heu fet? Com podré saber quan sóc massa dur amb el meu poble? Quan massa indulgent?
    L’ancià somrigué commogut per l’honesta preocupació del seu hereu, i, amb mà tremolosa, es tragué les arracades que duia penjant de les orelles, per oferir-les-hi com a penyora: dues belles talles de jade representant antics ideogrames que cap erudit ja no sabia pas com llegir.
    ―Pren aquestes arracades, fill meu, així com jo les vaig prendre abans del meu pare, i aquest del seu. Atresoren tota la grandària del cel... els esperits es manifesten a través d’elles, i ens parlen als reis. Una et xiuxiuejarà paraules severes a cau d’orella, coses cruels i injustes que t’esgarrifaran; l’altra se t’adreçarà amb dolçor i mesura... Però atenció, pren compte! No importa quant t’hi esforcis, mai no seràs capaç de distingir-les!
    >>Pel bé del nostre llinatge i dels teus vassalls, posa-te-les ara i no te les treguis mai més...
    Conta la llegenda que molts anys després, perdut d’amor per una jove concubina, abans de partir en expedició de guerra, l’últim rei Zhou de l’Est va entregar una de les arracades a la seva estimada, com a promesa de retorn.
    Fou ençà d’aquest moment, es diu, que el rei perdé el nord, i la dinastia inicià el seu procés d’esfondrament lent però inexorable.

    ResponElimina
  17. Grans dones amb arracades

    La història ha parit un munt de dones insignes; grans genis per governar: gràcils o rabassudes; gaseles o cavallots. Fèmines que influïren llur present amb el poder. Mereixents de barretada en honor al seu talent. Dones superdotades, amb atributs ben travats; són dones que projecten un coratge contundent; la rigidesa flexible administren amb saviesa: mans de ferro i guants de seda, saben molt bé què cal fer...
    De diferents llocs d'origen, costums propers o llunyans, en comú les cohesiona un assumpte capital. Vestuari i complements és l'aspecte cardinal: ténen ben clar el paper que juguen les arracades, car podrien perdre fama, prestigi i dignitat. No poden vestir biquini, ni pantalons ajustats, ni lluir minifaldilla doncs, si no, s'entreveuria que quelcom no quadra bé. A part dels joiells que lluen als lòbuls auriculars, pels "baixos" se'ls notaria que els tenen molt ben posats.

    ResponElimina
  18. El cant de l’Aimat i l’Aimada

    El cel rogenc i ataronjat té una presència molt especial en el primer moment del dia. Els núvols desdibuixats acompanyen el gran astre que es presenta omnipotent.
    Els dos amants aferrats al pal del vaixell s’estimen: apassionadament es fan presents l’un en l’altre. El temps no compta. Les paraules s’escolen dins el silenci que perdura. Serenor de dos cossos que s’ho diuen tot.
    De fons se sent una cançó:
    “Quan surts per fer el viatge cap a Itaca... / has de pregar que el camí sigui llarg...”
    En el seu càntic d’amor intueixen, copsen un trajecte llarg amb matins i vesprades curulles de tot i de molt.
    Es prometen llarga vida junts. L’Aimat i l’Aimada cerquen la seva Itaca tot ensumant el vast viatge.
    “Tingues sempre al cor la idea d’Itaca/ Has d’arribar-hi és el teu destí/però no forcis gens la travessia... “
    S’han promès fidelitat, estima, endegar un camí junts. Són lliures, són amants, són ... tot allò que anhelen.
    Les mans de l’Aimat acaronen la faç de la dona que tant estima. De sobte, els seus dits atrevits i melancòlics ensopeguen amb uns objectes que semblen col•locats en aquell lloc per algun afer transcendent . El gentil amant delicadament se’n apodera, i diposita un d’ells en el palmell de la mà de l’Aimada. L’altre el clou dins de la seva mà. Un parell d’arracades sense forma precisa, sense identitat, passen a ser copartíceps d’un acte inexorable, amagades cadascuna en el palmell de sengles mans. L’Aimat i l’Aimada les enllacen buscant la complicitat amagada d’un objecte, testimoni de la promesa que els exalta, i conscients de la vida que els espera.
    “Es preferible que duri molts anys/ que siguis vell quan fondegis l’illa/ ric de tot el que hauràs guanyat...”
    El viatge a Itaca és l’himne que guiarà les seves vides i un parell d’arracades el símbol que corroborarà el seu compromís amorós.

    ResponElimina