De vegades encara tinc la sensació que escric massa condensat. I que per això alguns cops no s'acaba d'entendre el que dic. Per exemple, l'altre dia, en el meu projecte de llibre d'autoajuda, vaig deixar anar una frase que va crear una certa controvèrsia. I probablement és perquè estava fora de context o necessitava una explicació més detallada.
Bé, avui li dedicaré un post sencer. La frase en qüestió deia 'la crueltat de la vida només és comparable a la seva bellesa'. I la posava en boca d'un personatge que ni tan sols em vaig molestar en desenvolupar.
Comencem l'explicació en un lloc bucòlic. Per exemple:
Fixeu-vos quina meravella. Quin bosc tan humit, quina verdor, quin esclat de vida salvatge... quina bellesa, oi? Res a veure amb la grisor del ciment que veiem cada dia els que vivim a ciutat.
Un dels moments claus de la comprensió de la Biologia el va protagonitzar Darwin quan va entendre que en cada pam quadrat de natura hi podia haver milers de batalles a vida o mort a cada instant. Fongs contra plantes, virus contra bacteris, animals contra plantes, bacteris contra animals, protozous contra bacteris... la natura, si la observem amb atenció, és l'escenari d'una guerra sense treva.
És cert que els humans som a dalt de tot de la piràmide tròfica. I de vegades oblidem que som animals, que estem també sotmesos a les lleis de la natura i, per tant, formem part d'aquesta guerra. Però seguim lluitant per sobreviure contra els atacs de virus i bacteris. I també lluitem amb altres humans per aconseguir recursos, territoris o fins i tot membres de l'altre sexe.
I per alguna raó que probablement Darwin sabria explicar millor que jo, els humans hem après a estimar la vida. Què és la bellesa sinó el reflex d'allò que ens apassiona? Allò que ens crida, que ens atrau...
Durant el segle XIX el Romanticisme va saber entendre el lligam entre la vida, la bellesa i la crueltat. La natura, l'amor i la passió es combinaven amb el dolor, la sang i la mort.
Més endavant, el romanticisme va mutar. En un món on els humans ja no podem suportar trobar pinyols a les taronges, Hollywood i Disney van anar traient espines a les roses i omplint les pantalles de lleons vegetarians.
En aquest sentit, el missatge que vaig voler transmetre en el post anterior era potser el contrari del que es va entendre. La felicitat no consisteix en oblidar la duresa de la vida, en fingir que no existeix el dolor, pretendre que no estem en guerra contínua per sobreviure. Es tracta precisament de superar la ingenuïtat de creure que estem per sobre de les lleis de la vida, de saber que estem lluitant cada dia i, un cop acceptat tot això, aprendre a estimar la vida.
Tens raó, la vida és una lluita continua i això és difícil d'oblidar, sempre hi haurà alguna cosa que ens ho recordi...Malgrat tot l'hem d'acceptar i així aprendrem a estimar-la, o a l'inrevés...Si l'estimem acabarem acceptant-la, tot i que no per tothom és igual de fàcil...
ResponEliminaJo prefereixo pensar en la seva bellesa!
Bona nit, Sergi.
Doncs avui tinc poc a dir, perquè m'agrada molt el que dius i com ho dius. Fins i tot la frase, la trobo molt ben trobada.
ResponEliminaViure comporta també patir. Gaudir de les bones coses, assaborir-ne el gust, però no tot pot ser fàcil i bonic. Quan no pateixes el cantó amarg de la vida, potser no sofreixes però tampoc aconsegueixes viure plenament.
Si en una cosa no estic d'acord és en que estem al capdamunt de la cadena tròfica. Això és el que ens pensem sempre, i a Galileu el volien cremar per dir que la Terra no era el centre de l'univers. No crec que nosaltres siguem el centre, ens defensem bé, però encara hi ha moltes bèsties que ens poden. Per no dir que sense el carregament de bacteris que portem al cos no som res. De fet, seria més aproximat dir que som un creuer de luxe per bacteris.
ResponEliminaBé, no té massa a veure amb el que comentes, però sempre aprofito per introduir la meva falca de 'no ens ho tinguem tan cregut'.
Sí, estic bàsicament d'acord, saber-se estimar la vida és saber pair el que ens costa viure en cada moment, però jo diria quelcom més, quan entra l'amor la vida i la mort es dilueix en un somni, i tu diràs: És que eixe somni és un somni.
ResponEliminaPerò jo et diré: però és el somni més ben pensat que ningú ni cap home ni déu podia haver creat per a evitar, per a anular la lluita per la vida que rau en cada moviment o que raïa.
I és que quan entra l'amor ja no hi ha lluita, de vida, Eros, ni de Thanatos, mort, que corresponen als bàsics instints de vida i de mort humans, sinó que tot és com un riu que corre baixant cap a la mar.
Que no t'ho creus? enamora't, ja no veuràs cap lluita ni cap brega ni els teus anticossos estaran lluitant contra els virus de torn, serà una altra història, menys cruel, menys darwiniana i més si vols lamarquiana.
I ací deixe l'afirmació, que és meua, per a dir-te si vols, que la vida és el que veiem com a vida i Hume tindria molt a dir-nos en base a l'experiència que va portar la ciència.
Una abraçada des de València
Vicent
ah! bonica crueltat! si la vida no fos cruel segur que no seria tan bonica. Quina gràcia tindria viure en mon Disney? Cap? Com a molt si fos un mon Pixar encara...
ResponEliminaLa vida és una roca de duresa envoltada de vels de felicitat, deia una professora meva.
ResponEliminaLa bellesa es troba també en l'amor tràgic i etern entre Dràcula i Elisabeta.
ResponEliminaSegles d'amor i mars de sang.
Fita