Un turó estrany per morir

Els que seguiu aquest blog i també el webcomic xkcd potser haureu observat una sèrie de paral·lelismes i complicitats entre ells. Els més escèptics potser esteu pensant si em refereixo al fet que aquest blog recorre habitualment a contingut de xkcd per il·lustrar els seus posts. I sí, és cert. Però recentment en Randall va publicar una entrada que semblava inspirada en un post meu, publicat un dia abans. El més interessant d'aquesta coincidència és que el meu post es titula "L'absurda polèmica del canvi de segle i com solucionar-ho" però en realitat no especifico cap solució concreta. Aleshores en Randall, va el dia següent i torna a plantejar el tema donant una solució audaç.

No entraré a valorar totes les possibles teories que expliquin la coincidència entre ambdós blogs, que van des de la simple causalitat fins a la que diu que en Randall i jo som la mateixa persona (aquesta última és tan improbable com la que diu que en Pons i l'ahse són la mateixa persona). El que sí que està clar en totes elles és que en Randall, o bé no sap que en aquest blog hi surt xkcd o bé ja li sembla bé. Així que avui parlaré d'aquest post seu, d'una peli que no he vist i d'un relat que vaig escriure fa un temps. I al final us intentaré fer reflexionar sobre si val la pena ser tenaç.

Si penseu que aquest blog parla molt de xkcd us convido a passar-vos per Explain xkcd, un web dedicat EXCLUSIVAMENT a parlar de xkcd.

L'expressió "weird hill to die on" fa referència a l'absurditat de mantenir llargues discussions estèrils en general i als fòrums d'internet en particular. Si sou fidels seguidors d'aquest blog ja sabeu quina és la manera de guanyar aquestes discussions.

Com haureu vist si sou seguidors de Explain xkcd, l'expressió té el seu origen en les batalles de l'època de la Primera Guerra Mundial (en la qual es basa la pel·lícula 1917) que, juntament amb el Candide de Voltaire, van inspirar el meu relat "carta a la mare d'un heroi". En aquestes batalles, els comandaments buscaven obtenir una posició de domini en algun turó mediocre i ordenaven als soldats avançar ràpidament per conquerir el turó. El problema és que els enemics que ocupaven el turó estaven atrinxerats amb unes màquines de matar anomenades metralladores que eren capaces de matar a una velocitat més ràpida que la velocitat a la que corrien els soldats. El resultat eren milers de cadàvers absurds escampats sobre un turó estrany.

Fins aquí sembla que tant en Randall com jo hem pres la mateixa posició envers l'absurditat d'aquestes lluites (tant a Internet com als camps de batalla de la Primera Guerra Mundial) però potser aquest tema pot donar una mica més de si. Entenc que els generals de la Primera Guerra Mundial feien freds càlculs sobre quants cadàvers valia cada turó. Sabien que enviant un sol soldat no conqueririen el turó. I enviant-ne milions, probablement sí. Aleshores, a mesura que veien com queien morts sobre el fang havien de decidir si valia la pena seguir atacant i perdent homes o calia renunciar al turó i ordenar retirada.

En borsa hi ha un concepte anomenat "Stop Loss" amb el qual un inversor pot desfer una posició quan ha perdut una quantitat determinada. I la decisió no és òbvia perquè no se sap mai quin és el punt crític a partir del qual una situació es pot capgirar. A la vida, sovint se'ns presenten moltes situacions on cal decidir si seguir lluitant per un objectiu o renunciar-hi. Els llibres d'autoajuda acostumen a dir que els triomfadors són els tenaços, els que no abandonen. No es pot ser primer violí de la filharmònica de Viena sense molts sacrificis. Però fer molts sacrificis no garanteix acabar sent primer violí. Quants violinistes han sacrificat els seus millors anys per un objectiu que no han arribat a assolir? Quants tenaços somiadors hi ha abatuts sobre el fang de tants i tants turons estranys?

Visions

Recentment he observat que en les diferents pol·lèmiques opina tant gent externa al conflicte com gent que hi està directament involucrada.

Ara està molt de moda el conflicte Israel-Palestina però els diaris i les xarxes socials també van plenes de procés català i encara s'arrossega algun eco d'Ucraïna, a més dels clàssics Veneçuela i Cuba.

Tots aquests conflictes han aconseguit que molta gent es posicioni en un dels dos bàndols. Hi ha altres conflictes que semblen tenir menys èxit mediàtic perquè  no produeix tal divisió d'opinions.

Malauradament aquest posicionament condiciona molt la nostra oportunitat d'entendre el conflicte. Igual que, abans de produir-se un penal dubtós, estem condicionats per ser seguidors d'un o altre equip.

Es dóna així la patadoxa que potser els més indicats per arbitrar un conflicte serien els qui mai han sentit interès per aquest conflicte. No obstant això, la ment humana és tan mandrosa que també aquí faria de les seves: construiria paral·lelismes entre amb un conflicte que coneix i on sí ha pres partit. Per exemple, un unionista espanyol donaria suport als unionistes canadencs i britànics, enfront als quebequesos i escocesos. I un independentista català faria el contrari.

Així doncs, podríem preguntar-nos qui té una visió més clara d'un conflicte: el que hi està directament involucrat, el que el segueix des de fa temps o el qui se'l mira des de lluny. Des de quina distància es té la millor visió?

Bellesa cruel

De vegades encara tinc la sensació que escric massa condensat. I que per això alguns cops no s'acaba d'entendre el que dic. Per exemple, l'altre dia, en el meu projecte de llibre d'autoajuda, vaig deixar anar una frase que va crear una certa controvèrsia. I probablement és perquè estava fora de context o necessitava una explicació més detallada.

Bé, avui li dedicaré un post sencer. La frase en qüestió deia 'la crueltat de la vida només és comparable a la seva bellesa'. I la posava en boca d'un personatge que ni tan sols em vaig molestar en desenvolupar.

Comencem l'explicació en un lloc bucòlic. Per exemple:

Fixeu-vos quina meravella. Quin bosc tan humit, quina verdor, quin esclat de vida salvatge... quina bellesa, oi? Res a veure amb la grisor del ciment que veiem cada dia els que vivim a ciutat.

Un dels moments claus de la comprensió de la Biologia el va protagonitzar Darwin quan va entendre que en cada pam quadrat de natura hi podia haver milers de batalles a vida o mort a cada instant. Fongs contra plantes, virus contra bacteris, animals contra plantes, bacteris contra animals, protozous contra bacteris... la natura, si la observem amb atenció, és l'escenari d'una guerra sense treva.

És cert que els humans som a dalt de tot de la piràmide tròfica. I de vegades oblidem que som animals, que estem també sotmesos a les lleis de la natura i, per tant, formem part d'aquesta guerra. Però seguim lluitant per sobreviure contra els atacs de virus i bacteris. I també lluitem amb altres humans per aconseguir recursos, territoris o fins i tot membres de l'altre sexe.

I per alguna raó que probablement Darwin sabria explicar millor que jo, els humans hem après a estimar la vida. Què és la bellesa sinó el reflex d'allò que ens apassiona? Allò que ens crida, que ens atrau...

Durant el segle XIX el Romanticisme va saber entendre el lligam entre la vida, la bellesa i la crueltat. La natura, l'amor i la passió es combinaven amb el dolor, la sang i la mort.

Més endavant, el romanticisme va mutar. En un món on els humans ja no podem suportar trobar pinyols a les taronges, Hollywood i Disney van anar traient espines a les roses i omplint les pantalles de lleons vegetarians.

En aquest sentit, el missatge que vaig voler transmetre en el post anterior era potser el contrari del que es va entendre. La felicitat no consisteix en oblidar la duresa de la vida, en fingir que no existeix el dolor, pretendre que no estem en guerra contínua per sobreviure. Es tracta precisament de superar la ingenuïtat de creure que estem per sobre de les lleis de la vida, de saber que estem lluitant cada dia i, un cop acceptat tot això, aprendre a estimar la vida. 

La inflació multiversal de la literatura

Hi va haver un temps en què els llibres eren molt cars. Després de la invenció de la impremta van passar a ser només cars. I avui en dia, amb la virtualització d'internet, escriure i llegir és virtualment gratuït.

I aquest gran avantatge també comporta alguns problemes. El preu de la paraula escrita suposava un filtre que avui, per bé o per mal, ha caigut. Qualsevol que tingui un ordinador amb internet pot escriure i publicar el que li vingui de gust. No cal tenir coneixements específics de res. No cal saber escriure bé ni dir coses interessants. L'únic filtre se'l posa el mateix autor. Això està produint una quantitat astronòmica de textos que aporten poc o res a qui els pugui llegir, d'idees (o textos sencers) copiades d'altres llocs, repetició, tòpics,... Se'ns ha donat l'oportunitat de participar activament en la comunicació global, d'escriure una frase al llibre de la Història Universal (aquell que registra absolutament tot el que passa a l'Univers) i veiem que molts ho aprofiten per escriure-hi coses com "Ola ke ase".

Faré una breu autocrítica. Quan vaig començar aquest blog, em vaig proposar fer un article setmanal i no tenia del tot clar si cada setmana tindria alguna cosa interessant i original a dir. Potser de vegades ja em repeteixo, o explico amb menys gràcia el que altres ja han explicat abans. I això fa que em plantegi si no estic usurpant al lector un temps que podria estar utilitzant en llegir quelcom més interessant.

No sé si els que escriviu de forma més o menys habitual us ho plantegeu també. També és cert que els humans tendim a perdre el temps de moltes formes i potser tampoc cal tenir tant respecte pel temps del lector. Abans ens asseiem al sofà i consumíem el programa menys avorrit dels que feien en aquell moment. Ara seguim fent-ho, però a més anem mirant de reüll el whatsapp o el facebook pel mòbil.

Però si no us preocupa això, penseu ara en el multivers. Segons aquesta teoria, cada cop que llencem una moneda es creen dos universos diferents. Un en el que ha sortit cara, un altre en el que ha sortit creu. Cada cop que llencem un dau, ho multipliquem per sis. Aleshores, cada cop que escrivim un text, la inflació multiversal es multiplica per un nombre virtualment incalculable. Universos redundants i innecessaris que no aporten gaire valor afegit al multivers.

Hi ha una teoria que diu que si tenim infinits micos picant a màquina durant temps infinit, tard o d'hora acabaran escrivint Hamlet. Aquesta imatge em sembla un símil bastant encertat del que suposa internet avui en dia. Imatge extreta d'aquí.

Hi ha un univers en el qual he publicat aquest article tal com l'esteu llegint. I un altre en el qual he esborrat l'última frase i l'he canviat per una altra. Potser també hi ha un univers on l'article s'acaba aquí.