dimecres, 19 de novembre del 2014

Pares i fills

Des que vam tenir l'Albert, la Irene no pot veure cap notícia de nens sense posar-se en la pell de la mare dels nens en qüestió. A mi no em passa tant però una notícia recent m'hi ha fet pensar. És aquesta:


Segurament m'hi ha fet pensar perquè el redactat de quasi totes les notícies que he vist era així: Josep Lluís Núñez i el seu fill. Com a fill, el meu primer pensament seria alguna cosa així com "El fill no té nom ni personalitat pròpia, és com un apèndix del pare". Hi ha gent que fins i tot s'ha preguntat si tenia nom. Sí, es diu Josep Lluís Núñez i Navarro. Ara que hi penso potser el redactat "Josep Lluís Núñez i Josep Lluís Núñez ingressen a la presó" no és àgil.

Potser a causa de la meva paternitat, li trobo un punt tendre a la història. Pare i fill compartint negocis,  construint blocs de pisos, tramant conjuntament els suborns i finalment entrant junts a la presó. Ah, la famiglia...

Perquè és cert que es poden tenir fills i no compartir amb ells res més que una paella els diumenges. Però, què hi ha més maco que tenir aficions comunes?

Pares i fills units per una empresa comuna. Font.


Herències

Val a dir que en molts casos, aquesta unió paterno-filial és objecte de sospites, rumors i suspicàcies. Per molt bo que sigui un fill fent una feina, molts sospitaran que hi és només perquè és fill del seu pare.

Un exemple clar és el de Felip VI, actual rei d'Espanya. Molts espanyols sospiten que no seria rei d'Espanya si el seu pare no ho hagués estat. Els monàrquics afirmen que això no vol dir res, senyalant encertadament que el pare de Joan Carles I no va ser rei.

Un altre cas similar és el de George Bush, expresident dels EEUU que va ser fill del també president George Bush. En aquest cas també van compartir Guerra a l'Irak.

El meu amic David, company també d'aventures musicals, va compondre una cançó titulada "George Bush is a jerk". L'últim vers de la cançó aclaria els possibles dubtes del públic sobre de quin George Bush es parlava: "the father and the son" i rematava amb un solo de guitarra que recordava l'himne nacional nord-americà. Font.

També en l'àmbit musical hi ha hagut pares i fills compartint vocació. Per exemple els Iglesias. El pare ja era mundialment famós quan el fill va començar la seva carrera. Segons afirmen uns quants milions de fans, alguns envejosos van fer córrer aquest muntatge per desprestigiar-lo:

L'audio, que era una mica més llarg i no sé si va amb aquest vídeo, va córrer viralment durant la prehistòria d'internet, quan encara no hi havia ADSL.


Com veieu amb tots aquests casos, el comú denominador és l'enveja de molts fracassats davant l'èxit desacomplexat del pare, que s'incrementa i es fa insuportable quan pot compartir la seva joia amb el fill. En aquest sentit, m'alegra no ser una persona gaire famosa perquè així podré compartir les aficions del meu fill sense haver de perdre un minut en pensar què dirà la gent.

18 comentaris:

  1. La veritat, poques aficions comparteixo amb els meus pares. Els tipus de llibres que llegim no tenen res a veure. El frontó tampoc. Els blocs encara menys, amb prou feines saben encendre el PC xD Les nostres feines no podrien ser més dispars. Ni tan sols son diabètics! Serà aquest el secret per portar-se bé amb ells? No compartir res? Així no entres en conflicte?
    Llavors no seria recomanable que el meu futur fill (o clon, o creació, digues-li com vulguis) administri pons008? Es veuria eclipsat pel seu famós pare?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, sempre hi ha aquell moment en què el portes davant del panell de control del blog i li dius: "fill meu, algun dia tot això serà teu".

      Elimina
  2. Compartir aficions està molt bé entre pares i fills. Segurament, no seria culer si no fos per l'afició que vaig compartir amb el pare. En canvi, mai va aconseguir que sabés jugar al ping-pong (ell en va ser jugador. De fet, en continua sent).

    Altra cosa és compartir professió. I suposo que d'aquí poden sorgir les comparacions o enveges. Però si el fill té èxit, genial, tot pot ser enveja, xò i quan no s'obté el mateix èxit? Recorda el Jordi Cruyff, .....

    Lo bo seria que independentment de les professions, cal compartir allò que se'ns dóna bé. I saber trobar les inquietuds que et puguin moure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig estar a punt de posar els Cruyff en aquest post però m'estava quedant massa llarg i ells obrien una altra branca argumental.

      Com tu dius, està bé tenir diverses aficions per així poder-ne compartir alguna.

      Elimina
  3. El meu pare és escriptor, però no ens fem la competència, no compartim el mateix tipus d'art. Crec, però, que jo tinc aquesta dèria pels llibres que ens llegia de petits, i per estar colgats de llibres a casa. El que no comparteixo amb ningú de la família són els blocs. Ni se'ls miren, els meus, això m'acomplexa una mica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els escriptors som una mica rarets. A mi m'agradaria llegir allò que el meu fill escrigui, si un dia li dóna per escriure. Però potser al cap d'un temps te'n canses i llavors queda aquella sensació estranya, perquè no saps si l'altre s'està forçant a llegir-te. I al final sembla que el millor és no preguntar i imaginar que ens llegim en silenci.

      Elimina
  4. Començaré dient que espero sincerament que el clon d'en Pons gestioni el Pons008, estaria molt bé. Inicialment ens podria fer resums de les temporades de Mic o Les tres bessones.

    Complicada relació aquesta dels fills de pares famosos. Vulguin o no, tenen una vida pública abans de tenir ús de raó i tot. Si de grans hereten l'afició 'artística' del seu pare o mare, les comparacions són inevitables. En alguns casos el fill supera el pare. En altres, queda molt lluny, i naturalment serà considerat un fracassat. D'exemples ja se n'han dit un munt, però fa gràcia casos com el dels Nuñez o els Pujol, nissagues familiars d'estafadors, i no és maco això? Punt molt irònic el teu en molts comentaris del post, però és que no hi ha una altra manera per prendre-s'ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja vaig parlar de la fama fa temps, en aquest blog. En principi és una nosa però malauradament vivim en un món mitòman i, segons a què et vulguis dedicar, necessites ser famós per col·locar el teu producte i poder-t'hi dedicar.

      Elimina
  5. Entenc molt bé això de la Irene i els problemes dels fills aliens, i és que l'instint maternal és avarca tot l'univers!!!

    En quant a les herències...El meu pare era mestre i jo també ho he estat i no ens hem fet la competència, al contrari, vaig aprendre moltes coses d'ell i me'n sento orgullosa. I penso que si els anònims poden compartir les seves aficions amb els fills, perquè no ho poden fer els famosos?...
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perdó se m'ha escapat un " és"...

      Elimina
    2. Sí, diuen que "madre no hay más que una" però de fet n'hi ha moltes i quasi totes segueixen una mena de manual que sembla que els vingui de sèrie ;)

      Elimina
  6. Jo no vull compartir aficions amb un futur fill hipotètic... començo a no tenir edat per nits amb llacunes inexplicables i borratxeres deshonroses...

    ResponElimina
  7. Aquí som pare i mare que ens fem la competència, pare i mare, però ella en poesia i jo en relat. I el nostre fill petit, que escriu molt bé, no vol ni sentir a parlar de fer una redacció que no sigui obligatòria a l'escola. Potser en un futur escriu alguna cosa i si ho fa, no sé per què serà, ja que d'entrada, la nostra influència sembla negativa, diu que ens estem massa temps escrivint i poc veient món, i mira que cada any fem un viatge!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja està bé que ara es dediqui a veure món el teu fill. Hi ha moltes coses a fer i això d'escriure és com més pausat, més tranquil, no cal ser precoç. No és com ser futbolista que si no sobresurts als 30 ja no hi tens res a fer.

      Una abraçada per a pare i fill!

      Elimina
  8. Tenir un pare important o millor dit, famós ha de ser un doble camí, primerament quan el fill passa pel complex d'Èdip i "s'enamora" de son pare en una reacció al seu malestar amb ell li pot portar un gran benestar tenir un pare amb el que estar completament a recer.
    Però per una altra banda haver de trencar metafòricament amb el pare en la pubertat ja li ha de ser més dur. Jo vaig tenir un pare, com ja et vaig dir, que era químic i molt assenyat i intel·ligent, si és que es pot fer servir la paraula i em va costar molt identificar-me en contra d'ell, era molt bo i encara el conserve en la memòria com la millor persona que he vist.

    Ja tinc un altre bloc Sergi, espere que puguem escriure'ns més a sovint a partir d'ara.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Vicent, m'alegra tornar-te a veure.

      Deu ser cert que les relacions entre pares i fills són complexes. A mi ja m'agradaria ser vist pel meu fill com tu descrius el teu pare. Com que químic ja ho sóc, només em falta semblar assenyat i intel·ligent. A veure si me'n surto ;)

      Una abraçada, Vicent!

      Elimina