dilluns, 5 de gener de 2015

La màgia, els nens i les mentides.

Des que sóc pare m'estic fent preguntes que abans no em feia. O que abans em feia però no era urgent respondre. Per exemple, has de mentir als teus fills? O fins i tot, és possible no mentir mai als teus fills?

Sembla que l'actitud més freqüent (no necessàriament la correcta) és que està bé mentir si és pel seu bé. El que passa és que amb aquesta llicència es pot acabar justificant quasi qualsevol mentida. I també tinc el temor que el nen acabi desconfiant dels seus pares si veu que li menteixen sovint. O pitjor, que s'acostumi a confiar en algú que li menteix sovint.

Posem un exemple extrem: els Reis/Pare Noel.

Algú ja s'ha posat les mans al cap: com li has de treure a un nen la il·lusió dels Reis i el Pare Noel? T'haurien de treure la custòdia!

I potser teniu raó i és molt maco això de viure la màgia de la nit de reis però, s'han fet estudis de com afecta la introducció del pensament màgic en nens tan joves? 
Després de modular un cervell amb pensaments màgics, es pot reformar perquè sigui capaç de pensar críticament?

La realitat ens diu que hi ha països on, un cop has ficat una certa idea de Déu al cap d'algú ja no hi caben coses com la Teoria de l'Evolució o la igualtat entre homes i dones. En certa manera, les primeres idees en arribar al cervell sembla que tinguin avantatge sobre les segones que hi arriben. Com un inquilí que lluitarà amb dents i ungles contra qualsevol intrús que el vulgui desallotjar.

I això dels Reis Mags, a part de la relació òbvia amb la religió, també té una estructura de control conductual propi de la religió:

Si et portes bé --> Paradís (joguines).
Si et portes malament --> Infern (carbó).


Si dius mentides, els reis et portaran carbó.


Diuen que un boig és aquell qui no sap distingir la realitat de la ficció. I el pensament màgic ¿no produeix un món ple de noies que esperen el seu príncep blau (com han après en els contes) en comptes d'anar-lo a buscar (com farien si pensessin racionalment)? ¿No hi ha un mercat massa gran pels endevins del tarot, per la homeopatia, el Reiki, els horòscops i els polítics demagogs?

No és obvi que la bellesa d'una història fantàstica ven més que la veritat despullada d'ornaments? I això no deu tenir res a veure amb com eduquem els nens?

I tornant al tema dels reis mags: és possible celebrar els Reis sense mentir al teu fill o la màgia es troba, precisament, en l'engany?

16 comentaris:

  1. Que als nens se'ls menteix és un fet. Se'ls diu moltes coses i a mesura que es van fent grans van detectant i eliminant les mentides. Això passa a l'escola també, els primers conceptes que aprenem estan tan simplificats que directament són mentida. Quan passes cursos veus que les coses funcionen de manera diferent de com te les han explicat, i no crec que ningú se senti ofès, ni que s'entesti a pensar que tot és tan simple per sempre més.

    Tu vas més enllà, possiblement s'ha d'anar en compte a gestionar les mentides i la informació que consumeixen els fills, però és difícil. Les nenes volen ser princeses i moltes ho aconsegueixen almenys un dia: quan es casen. No sé si està canviant, però fins i tot Disney, els abanderats de generar princeses desvalgudes que necessiten un príncep que les vingui a salvar, estan modificant les seves històries, i ara les noies Disney foten canya. Em sembla perfecte.

    Però és que quan som petits la fantasia està bé, i creure-hi no crec que sigui dolent. El problema és la transició. Si realment aquestes idees s'instauren a la ment i ens condicionen en el futur, tenim un problema. De grans també ens agrada consumir productes de fantasia, però penso que la majoria de gent sap que és ficció i per més enganxat que hi estigui no va traient la catana a passejar, tot i que sempre hi ha algun eixelebrat.

    Centrant-nos en els Reis d'Orient, és una mentida de curta durada. Tots els nens sense excepció coneixen la veritat a una edat que no deixa que se'ls enquisti. La presència de Déu, per exemple, és omnipresent i no s'acaba mai. Per aquells que hi creuen cap problema, però els 'indecisos' reben contínuament estímuls de la seva existència, la seva bondat, la seva ira, o el que sigui. Fins i tot el vocabulari que encara conservem és eminentment religiós i tots ens acabem encomanant a Déu en algun moment, per més que no hi creguem. Hi veig una diferència clara.

    Mantenir la il·lusió dels nens un temps prudencial, com aquell qui els diu que els va portar una cigonya que venia de París, no em sembla malament. No és ni de bon tros la pitjor mentida que se'ls dirà. Igual que tard o d'hora s'haurà de parlar d'on venen els nens de veritat, també sabran la realitat dels Reis, i passada la decepció, els viuran d'una altra manera. Fins i tot et diria que aquestes mentides poden ajudar a veure que tothom, inclosos els teus propis pares, et poden prendre el pèl, i que per tant més val estar a l'aguait.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això de les princeses surt en una peli de Shrek i m'agrada molt com ho tracta. Crec que Shrek és a les princeses Disney com El Quixot a les novel·les de cavalleria: una sàtira mordaç que supera en molt a les obres satiritzades.

      Suprimeix
  2. No ens enganyem, sovint mentim als nens perquè ni nosaltres mateixos (els adults) no coneixem la resposta, així doncs ens inventem la nostra hipòtesis més o menys probable.

    L'altre tipus de mentida més habitual es la simplificació, per tal d'evitar explicar un concepte complicat, preferim simplificar-ho de tal manera que sigui més fàcil d'entendre encara que no sigui exactament com realment passa, aquest concepte de "mentir a nens" apareix en el CT1522 que parla sobre el llibre de la Ciència del Mundodisco.

    Passem al tema de mentires descarades només dites crear il·lusió com es el cas del reis. Jo soc partidari de dir la veritat, però potser la futura mare dels meus futurs fills (sí, jo tampoc em reconec amb el què estic dient) no pensa igual, i prefereix crear il·lusió encara que sigui sobre una mentida. Jo penso que mentir d'aquesta manera es pitjor que la il·lusió que pot crear. I això es el que penso fins que com bé dius no aparegui un estudi seriós sobre el tema.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bé, jo m'he centrat en les mentides/engany en les que mentim sabent que estem mentint. Amb les altres ja hauríem de remuntar-nos a premisses filosòfiques sobre la incertesa (Només sé que no sé res/ Només sé que existeixo en tant que penso...) amb les quals limitaríem molt el nostre coneixement pràctic i només podríem parlar de poca-soltades.

      Estaré atent als esdeveniments si la futura mare dels teus fills opina sobre aquest tema.

      Suprimeix
  3. Jo sóc del parer que als nens i nenes no se'ls ha de dir mentides, una altra cosa seria les mitges veritats o dir-los la part de la veritat que ells poden entendre....
    Penso que la il·lusió dels Reis, no necessàriament és dir-los hi una mentida, perquè ho respiren a l'ambient...El que trobo molt malament és si la mainada ho pregunta dir-los, si dieu aquestes coses no et portaran res. Una altre aberració per a mi, és quan la gent els diu, sinó sou bons, el Reis no us portaran res, mentida, es portin com es portin sempre acaben tenint el què demanen...També crec que la il·lusió hi és, encara que descobreixin la realitat...
    I si parléssim de com pot afectar la crisi, hi ha mainada que es porta molt bé i no entén perquè tenen menys coses que el pocavergonya de la classe...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aquest últim paràgraf que escrius exemplifica la idea que he intentat transmetre: amb la mentida dels reis (bon comportament --> recompensa) fem que es construeixin una visió de la realitat que no es correspon amb la real.

      Aleshores, quan s'han d'enfrontar amb la realitat tal com és, no els hem preparat. I aquesta divergència cognitiva es pot estendre més enllà de la infància. Qui no ha sentit allò de "per què els passen coses dolentes a la gent bona?"

      Suprimeix
  4. Tenir un fill és una responsabilitat suprema i, quan dic suprema dic "Suprema", és a dir, no podem esperar d'un fill una pasta de plastilina que podem modelar, sinó una escultura a la que li podem posar per sota algunes làpides commemoratives o explicatives, m'explique millor, cal que hi haja de tot tipus de persones, des de lladres fins a sants passant per científics i el nostre fill ens pot tocar ser un d'aquests tan fàcilment com d'un altra espècie, creem una persona, que finalment, si els ados volen, serà lliure, pensem-ho.
    No crec que siga mentir dir-los durant una certa edat el misteri que s'amaga en tot, en la infinitud i finitud de la llargària d'una llapissera, podien pensar-se més en anar dividint infinitament el boli fins trobar la fi que d'escriure, però no, no crec que estiga malament, és més, el més normal sol ser la tradició, de fet qualsevol revolució trenca i el llenguatge és savi, com el cos, ambdues parts de la realitat i sap que quan diu trencar vol dir fer xixines, que després algú les col·loque al seu lloc? Sempre cal esperar-lo, però de vegades cal un gran conflicte, parlant de tot un poc, esperem que la nova revolució, la simbòlica no en cree.
    Però jo si tinguera fills, que no els tinc en certa manera per no veure un cohet que se me'n va de les meues mans i del meu albir, si jo en tinguera li ensenyaria el que els savis iaios ens han dit sempre, però hui, en els darrers trenta anys hi han hagut tantes teories i gent posada a endegar les coses per diners que ja no saps què és allò ¿bo?

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo ara que m'hi estic posant veig que per a qualsevol decisió que vulguis prendre respecte als nens, hi ha almenys 2 teories contraposades sobre el que has de fer.

      O, com deia en Lord Rochester: "Abans de casar-me tenia sis teories sobre com educar els nens. Ara tinc sis nens i cap teoria".

      Suprimeix
  5. el món no és divideix en bons i dolents i tampoc entre mentides i veritats , això del reis jo no considero que sigui pròpiament una mentida sinó un gran engany col·lectiu que té una funció social i de pas al món adult igual que les proves que es fan als adolescents per ser homes i a les noies per ser dones dels pobles més ancestrals , trobo que és una mena de ritus iniciàtic .....potser un xic cruel quan es sospita i es descobreix l'engany ....conec gent que mai ha patit aquest engany social perquè des de petits mai els van parlar del reis mags i comparats amb els altres , o amb mi mateixa que si vaig ser particip d'aquest engany no he observat cap diferencia en quan a actituds ni comportament , és més si una cosa no suporto és la mentida , ara bé els nens i nenes són molt llestos i llestes i saben diferenciar el que és una traïció :una mentida de veritat ( valgui la paradoxa) i una mentida de mentides

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Més que com un ritus iniciàtic ho veig com un mem cultural que es va transmetent de pares a fills.

      No sé fins a quin punt es pot relativitzar tots aquests tipus de mentida.

      Suprimeix
  6. Només començar a llegir aquest article, la ment m'ha anat a petar al cas sagnant de les nenes que somien amb els seus prínceps blaus, mencionat més endavant. Certament, la infantesa és el període vital més propici per al cultiu de la fantasia, però "oju!", que un excés d'irrealitat pot desembocar en la imbecilitat supina i crònica de l'infant, esdevingut després adolescent i finalment adult. ¿Quantes nenes educades en la cultura Disney hauran acabat convertides en dones traumatitzades, en descobrir que els homes dels seus somnis en realitat no són prínceps ni són blaus, sinó que més aviat s'assemblen a una mena de cavernícoles luxuriosos? Jo no sóc pare ni tinc plans de ser-ho a curt termini, però de tant en tant em faig les mateixes preguntes que tu, Sergi, preguntant-me si el Nadal -i en general la sobreprotecció (física i psíquica) a què són sotmeses les criatures- idiotitza la raça humana, en lloc de fer-li un bé. Jo apostaria per menys sucre i flors i violes en l'educació dels nens, i una mica més de realitat, simplement això. En el fons, com sempre, en l'equilibri està la clau... o sigui que si s'opta per mantenir la mentida dels Reis Mags, posem per cas, potser estaria bé deixar clar que els nens no els porten les cigonyes, sinó que provenen d'un encontre físic habitual en totes les espècies que poblen el nostre bonic i agermanat planeta fet de confeti i arcs de Sant Martí.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Suposo que en realitat, la majoria d'aquestes mentides s'acaben al pati de l'escola, quan un nen s'enriu d'un altre per creure en els reis mags, en el ratolí Pérez o en les cigonyes.

      No sé si el fet de quedar-se amb cara de babau davant del grup aporta alguna cosa al progrés mental del nen. Potser és el ritus iniciàtic del que parlava l'Elfreelang.

      Suprimeix
  7. Bona nit!
    És un tema ben interessant, així que també hi fico cullerada. Ara, també t'he de dir que m'ha sorprès que fiquessis al mateix sac mentir als infants i disciplines per a mi ben científiques com la homeopatia! Però això són figues d'un altre paner. Així que t'explico la meva experiència com a filla i també ara com a mare: com a filla vaig gaudir molt de les festivitats nadalenques, sobretot perquè ens reuníem molts familiars que no veia sovint i ens ho passàvem molt bé. Els meus pares van optar per no mentir-me però tampoc per racionalitzar-me, així que van esperar que anéssim fent nosaltres les preguntes i ells ens van anar donant respostes senzilles i clares. El mateix faig jo amb els meus fills, bé, de moment només la de cinc anys m'ha començat a fer alguna pregunta senzilla, de resposta senzilla. (Els patges i reis van disfressats? Sí.) Ara bé, també veig que gaudeix molt del canvi de rutina que signifiquen aquests dies, del misteri, del joc, de la il·lusió, etc. És una tradició que no em sembla malament si no ens deixem endur massa ni pel materalisme ni deixem de banda que estem educant els nostres infants, cada dia i també en aquestes dates; de fet les virtuds humanes que són darrere aquesta tradició són al meu entendre nobles i boniques. Entenc però que a vegades et preguntes si estem mentint o no.
    Però no penso que a mesura que vagin sabent veritats s'ho prenguin com una traïció, sinó que almenys a mi em va passar que et vas sentint més part del grup dels adults i còmplice de la il·lusió dels més petits.
    Miro d'agafar el que em sembla bé de les religions i tradicions, que és ressaltar aquestes virtuds humanes universals com l'amor, la solidaritat, el compartir, el saber donar i saber rebre, etc., per ser feliços! BON ANY!! ;-)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola, mima! Benvingudes siguin les teves cullerades.

      Entenc del teu comentari que l'important no és tan el què com el com. I en les tradicions nadalenques hi ha un fons de valors i virtuts humanes que es poden ensalçar sense necessitat de practicar aquest ritual o aquest altre.

      De tota manera, és cert que no veig clar encara si es pot mantenir la part bona de la tradició dels reis (la il·lusió) sense l'engany que hi va implícit.

      Suprimeix
  8. Sergi, jo també, com deia l'Elfree, m'ho prenc com un ritual, un ritus iniciàtic del nen petit al nen gran. Com han d'existir els Reis Mags? Hi ha un moment que la il.lusió-mentida fa aigües i jo espero estar allà per ajudar a posar llum. Sempre recordo que el fill d'uns familiars, quan li van dir la Gran Veritat, ell va preguntar: i Déu també sou vosaltres? I té tota la lògica del món, la religió és pensament màgic per a adults, tu també en parles. En fi, que costa no entrar en el joc, però crec que els nens saben deixar el pensament màgic darrera quan es fan grans i els hem d'ajudar (home, una mica de màgia persisteix, la que et fa perpetuar el ritus :)

    Per cert, pel que fa a les princeses Disney, com diu el XeXu, també s'adapten als temps, i ara tenen molt poc de bledes assoleiades.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Molt bo això de "Déu també sou vosaltres?".

      De tota manera no tinc clar si el fet d'introduir pensament màgic tan d'hora condiciona o no el desenvolupament del nen. I quan dic "pensament màgic" em refereixo a una manera irracional (i errada) de relacionar causes i efectes.

      Suprimeix