dilluns, 11 de març del 2013

La importància de celebrar els aniversaris

Tal dia com ahir va fer un any que vaig començar a publicar aquest blog. Potser per això últimament tenia el pressentiment que el blog m'intentava dir alguna cosa, com aquelles persones que són familiars o amics d'un i de tant en tant et deixen anar alguna insinuació per fer-te recordar que aviat serà el seu aniversari i coaccionar-te subtilment perquè t'encarreguis d'organitzar una festa sorpresa amb mig miler de convidats.

A mi fins fa poc em feia molta mandra celebrar els aniversaris en general i el meu en particular. Osti, tu, és que toca cada any! A més, celebrar l'aniversari té una bona dosi de vanitat, fet que queda molt ben reflectit en les festes infantils en les que el complidor d'anys porta una corona. És una mica com  si diguéssim als altres "ei, mireu-me tots, que faig una cosa molt especial: faig anys! Feliciteu-me i feu-me regals!". 

Pel que fa als blogs, he vist que també hi ha la tendència de traslladar els mateixos vicis: "Eps, que el meu blog és especial: fa anys!". I llavors es fa un recopilatori de Greatest Hits rememorant els grans moments del blog per tal que tots els soferts lectors puguin fer un parell de copets a l'esquena al blog.

Des de fa uns anys, però, he anat canviant d'opinió respecte a les celebracions d'aniversari. Ara veig que un aniversari és la constatació que una persona ha viscut un any més. I, en cas que la persona ens importi, això vol dir que hem pogut gaudir d'ella durant un altre any. Vist així, la cosa pren prou sentit com perquè no em faci res cantar de nou aquella cançó d'aniversari on tothom entra tard, fora de to i amb una versió de la lletra diferent. Llavors el complidor d'anys fa el gest d'omplir els pulmons per bufar les espelmes però algú diu "no, no, encara no, que fem una foto!" i comencen a saltar flaixos mentre la cera de les espelmes es va desfent i regalima sobre el pastís. I aleshores, sí, finalment bufa i les apaga de cop i la gent aplaudeix la gesta, que a veure, això tenia un cert mèrit quan s'apagaven, posem, 63 espelmes d'una bufada però ara n'acostumen a ser dues, una amb forma de sis i una altra amb forma de tres i tampoc n'hi ha per tant.

Bé, d'acord, de tant en tant ve de gust canviar de ritual d'aniversari i ser una mica originals. Perquè si tots els aniversaris s'assemblen, es perden en la desmemòria de les coses repetides. En canvi si, per exemple, celebrem el proper aniversari en una granja-escola on ens ensenyin a fer mató, això és una experiència única que quedarà gravada per sempre en la ment de tots els assistents.

Intentar ser originals, però, també té els seus inconvenients. Et passes cinc setmanes pensant una cosa super-mega-hiper-original i llavors, quan envies les invitacions sempre surt algú que et diu: "per què heu triat aquesta granja? Jo sempre que vaig a fer mató vaig a la que hi ha just a la vorera del davant." És a dir que no només no ets original sinó que tampoc has tingut gràcia triant el que copiaves.

Total, que després de valorar els pros i contres de celebrar l'aniversari del blog, de pensar si ho podia fer de manera original i tot això, he decidit fer-li al blog una festa tradicional, amb un pastís copiat del Google Images. I que si algú es volia passar, doncs el blog us donarà les gràcies per venir i per haver-lo acompanyat durant aquest primer any de vida, compartint experiències, reflexions i tota la resta.

A Google Images m'han assegurat que el pastís era de xocolata de veritat, no de la de l'Ikea. Així que, després de cantar-li la cançó, fer-li la foto i aplaudir quan el blog apagui l'espelma, us podeu servir un tall vosaltres mateixos sense por.

35 comentaris:

  1. Felicitaaaats per aquest any tan ben portat, Sergi! Jo també he començat a acceptar els aniversaris i des que ho he fet els celebro molt millor. I això de ser original, què vols que et digui. De vegades el que sembla menys original ho acaba sent. Com aquest post que li dediques al blog en un dia tan important per a ell, hehe. Agafo un tall de pastís, eh?!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant! Si s'acaba aquest pastís no et preocupis que en robem un altre.

      Gràcies per les aportacions que has fet al llarg d'aquest any, que han servit per enriquir els continguts del blog.

      Elimina
  2. Molt bones!!!!
    Jo os puc dir que des de fa tres anys, no sols celebro es aniversaris...celebro tots el dies!!!!!
    Digues que si Sergi, val la pana celebrar-lo
    MOLTES FELICITATS PEL TEU FANTÀSTIC BLOG!!!!!!
    Ah ...i per cert... Si em permets dir-te: Passa del que diguin o pensin el demés....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Anna! Em sembla una bona filosofia, aquesta de celebrar tots els dies.

      Elimina
  3. Felicitats, noi! A fer-ne molts més!

    I no em parlis de festes infantils, que alguns ja les fan el primer any, i quanta més gent, millor. Al final no saps si la festa és pel nen o pels pares... Això sí, després toca queixar-se que els nens tenen massa coses. Com si les compressin ells...

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi sempre m'ha sorprès el costum de regalar coses als nadons acabats de néixer. Pensava "vols dir que se n'adona de res, aquest? No seria millor regalar alguna cosa a la soferta mare?".

      Jo, de moment i toco plàstic, no m'ha tocat encara anar a cap festa d'aniversari del primer any (de persones, de blogs a alguna que altra ja m'hi ha tocat anar). Espero que es converteixin en divertides en el temps que queda perquè hi vagi.

      Elimina
  4. Jo sóc una mica estrany perquè no m'agrada celebrar el meu aniversari, ni ser el centre d'atenció precisament per això, que no té cap mèrit. En canvi, sí que m'agrada celebrar l'aniversari del blog amb un post especial, perquè considero que el blog sí que mereix honors, cada any que passa són molts posts i molta lletra deixada allà, tot un món en la virtualitat. Per això ho seguiré fent, però no és precisament perquè em donin copets a l'esquena, generalment és més aviat per donar les gràcies. Felicitats pel teu primer any, i que en vinguin molts més. No ho deixis de celebrar, és clar que no, mira enrere i veuràs tot el que has fet. Val la pena tenir-ho en compte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, posats a primfilar, fer anys sí que té algun mèrit. Potser no és extremadament improbable morir en els propers 365 dies però tampoc és impossible i sí que ho trobo extremadament important.

      Fer un blog té els seus moments divertits i aprens i comparteixes amb els altres però per a mi encara és més important l'activitat real que la virtual.

      Elimina
    2. És més important un aniversari real que el del blog, però no més que el meu, perquè jo ho decideixo així. El meu aniversari, amb perdó, me la sua. Però no el dels altres, ni el del meu blog. Sóc raret, què vols. Ah, i quan em mori, tant si és aquest any com en un altre moment, tampoc no ho penso celebrar. En el meu cas, i repeteixo, sóc raret, dono tan poca importància a la meva mort com al meu naixement. Quan no hi sigui, més tranquils estareu, i jo ja no em preocuparé per res.

      Elimina
    3. Bé, el que et deia és que sí que té mèrit fer anys, deixant de banda si et fa il·lusió celebrar-ho o no. I de fet, suposo que si et donen a triar entre ser viu d'aquí a un any o que el teu blog segueixi actiu d'aquí un any, triaràs la primera opció, no?

      Si triessis la segona sí que series raret. Això altre, doncs cadascú celebra el que li ve de gust, faltaria més. ;)

      Elimina
  5. 1 anyet de bloc, que mono, ja camina o que?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui, ja fa moltes coses. El dibuixet que il·lustra aquest post l'ha fet ell solet... bé, amb una mica d'ajuda però oi que és maco???

      Elimina
  6. M'uneixo a les felicitacions!
    A mi darrerament m'agrada celebrar els aniversaris, trobo que és una bona oportunitat per adonar-se del pas del temps i agrair tot el que tinguis per agrair (en el meu cas, unes quantes coses).
    I m'ha encantat la descripció de la festa d'aniversari, totalment encertada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig que som uns quants els que, darrerament, hem retrobat el gust per celebrar els aniversaris. M'agrada això d'agrair les coses que tenim per agrair, crec que és una actitud molt positiva, tant per nosaltres com per als qui ens envolten.

      Elimina
  7. Em fa nosa, de veres, haver de comentar-te amb un article meu, però observaràs que prop estem, més encara, que prop estem tots, i ja t'ho dic no és la vanitat el que em mou, com a tu tampoc tot i que un punt de vanitat sempre és imprescindible per a viure, però no per a viure sinó per a no morir:

    Minimitzar els efectes dels nostres actes, sentiments i pensaments és la meua gran il·lusió i la religió o l'espiritualitat té molt a veure per a què es produisca aquest fet.
    Un malalt sempre és de cos i d'ànima, de la primera tangiblement i de la segona com a producte del pecat original.
    Si ho mirem bé i, em calle moltíssimes coses que per respecte al déu, a la vida i a mi mateix no dic, quan una religió, en aquest cas per als qui enfolleixen en canviar de “lloc” psicològic, els calents, quan una religió fa una ofrena a la seua Vestal o Deessa fa una litúrgia barrejant el pa amb un líquid sagrat, açò és el que els filòsofs de la sospita van interpretar com la lluita de classes, el complex d'Èdip o la mort del Pare, una barreja de menjar, cos i de líquid, essència que reprodueix o explica millor la realitat i d'una manera positiva, mentre que els freds enmalalteixen del cos, en canviar de “Lloc”psicològic.
    No han observat alguna vegada que inexplicablement sona una “mascletà” en acabar una obra de teatre interessant en la que els freds han tingut calfreds i els calents han plorat?
    Per als freds l'ofrena és un sacrifici, com per exemple portar l'americana a la mà en cas de no agradar-te portar res a la mà. Per això les esglésies, en el cas de la cristiana la Pedra de Pere i l'ànima de Crist, Déu o l'espiritualitat ha instituït els dies festius sagrats i profans, com ara la Setmana Santa en el cas del cristianisme o el Ramadà en el cas de l'Islam, etc. I solen coincidir amb períodes de crisi sexual, de classe o social o d'identitat, que correspondrien a Freud, Marx i Nietzsche. Amb la despertada d'aquest tipus de persones representades en el Crist de Cadaquès, el que anomenaríem cruelment (Jacques Lacan estava casat i s'hi autoanomenava), les "loques" i portar-les a la vida en tots els seus llocs psicològics portaríem que el llindar del cap de turc baixara a les coses o vegetals i amb les conseqüències minimitzades per simbòliques.
    Tot i que hem de tenir en comptes que la masculinitat és una artificialitat, en la majoria dels casos, és quan l'home diu com en un acudit que per cada home hi ha cinc dones, he, he, he... en fi, finalment dir-vos la frase de Nietzsche al seu darrer llibre, que per cert diuen que no va ser escrit per ell, però l'axioma de la comunicació és l'engany:
    “...abraceu qualsevol fe, sempre he advocat per això, però teniu un respir, rebeleu-vos, doncs és tan necessari rebelar-se com seguir vius.


    ResponElimina
  8. Gràcies Sergi.

    Una abraçada humida, d'ulls, no penses malament, he, he, he...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Vicent, per acompanyar-me durant aquest temps. És ben cert que de vegades els humans ens diferenciem en les formes i donem molta importància a aquestes diferències però si sabem arribar al cor de les coses, llavors no ens sembla que l'altre no és tan diferent a nosaltres.

      Elimina
  9. Felicitaaaaaaaats, blog del Sergi i Sergi mateix!!! M'agraden els aniversaris, fins i tot el meu (malgrat les arrugues, un blog té arrugues?). Això sí, trobo que ha faltat allò de "que demani un desiiiiiiiig!" (també es pot fer estil Rajoy-Manel del Polònia).
    Una abraçada, tens un blog molt xulo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó! Ha faltat el "que demani un desig!". Suposo que fas referència a un gag del Polònia que no he vist. Si trobes un enllaç al vídeo m'agradarà veure'l.

      Gràcies per passar-te per la festa. El blog diu que vosaltres també sou molt xules.

      Elimina
  10. Jo fa poc vaig fer l'any del quart bloc, és l'únic que ho he celebrat, amb un poema, per a mi és un bloc molt especial.
    Felicitats i per molts àtoms i lletres tan ben escrites!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una bona manera de celebrar-ho, amb un poema. Però, vols dir que els altres blogs no estaran gelosos si només celebres els aniversaris del teu preferit?

      Elimina
    2. Me'ls estimo tots molt! Però sempre hi sol haver el preferit.

      Elimina
    3. Sospito que els teus blogs saben quin és el teu preferit...

      Elimina
  11. Sergi, he youtubejat una estona, però no el trobo, llàstima, records al blog ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, si el recordes, el pots explicar i ens en fem una idea.

      Elimina
  12. Per molts anys blog de'n Sergi! be, potser hauria d'haver dit: per molts anys Atoms i Lletres! Es que com es el primer cop que felicito a un blog, doncs no se si he de fer-ho al blog o a l'autor.
    Ja que parles de formes originals de celebrar, avui mateix he vist al face la felicitacio d'Isabel Torre que acomplia anys cap a tots als amics que te, enlloc de ser els amics qui la felicitessin a ella.
    I hi ha dues coincidencies, la segona es que compleix anys el mateix dia que el teu blog. Casualitat?
    Vicenç

    ResponElimina
    Respostes
    1. El blog diu que moltes gràcies i que s'apunta la idea de la Isabel. Que potser l'any que ve felicita als seus lectors.

      Elimina
  13. Pel blog adopta el calendari jueu, així la gent es farà un embolic amb els anys mancants simples (xanà haserà de 353 dies), els anys mancants embolismals (de 383 dies), els anys regulars simples (de 354 dies), els anys regulars embolismals (de 384 dies), els anys complerts simples (de 355 dies) i els anys complerts embolismals (de 385 dies).

    Per cert, FELIÇ PÈSSAKH!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El calendari jueu és massa mainstream. Jo, si m'haig de canviar, ho faré al calendari olmeca.

      Elimina
  14. Us he de deixar momentàniament, he de prendre'm un descans, tornaré prompte i espere que em llegiu i se'n recordeu de mi per no perdre-vos de vista.

    Una abraçada d'amic des de Russafa

    Vicent

    ResponElimina

  15. Felicitats per aquest any de blog, Sergi! Tens raó, celebrar aniversaris en el cas dels blogs, és celebrar que algú encara escriu coses i no s'ha rendit. M'agrada la teva reflexió.

    Has quedat molt bé bufant l'espelma del pastís.

    Per molt i molts anys de tu, dels teus pensaments.

    mariona

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les felicitacions, Mariona. Per cert que no sé si ha quedat clar però qui bufa les espelmes és el blog (lògic, és ell qui fa anys).

      Elimina
  16. Vaig mooooolt tard, xò tot i així, no me n'estic de felicitar-te!!!! x molts posts i endavant!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El blog diu que gràcies, que més val tard que mai i que encara quedava una mica de pastís dins del tapper. Que segur que encara està bo, de veritat.

      Elimina