La importància de celebrar els aniversaris

Tal dia com ahir va fer un any que vaig començar a publicar aquest blog. Potser per això últimament tenia el pressentiment que el blog m'intentava dir alguna cosa, com aquelles persones que són familiars o amics d'un i de tant en tant et deixen anar alguna insinuació per fer-te recordar que aviat serà el seu aniversari i coaccionar-te subtilment perquè t'encarreguis d'organitzar una festa sorpresa amb mig miler de convidats.

A mi fins fa poc em feia molta mandra celebrar els aniversaris en general i el meu en particular. Osti, tu, és que toca cada any! A més, celebrar l'aniversari té una bona dosi de vanitat, fet que queda molt ben reflectit en les festes infantils en les que el complidor d'anys porta una corona. És una mica com  si diguéssim als altres "ei, mireu-me tots, que faig una cosa molt especial: faig anys! Feliciteu-me i feu-me regals!". 

Pel que fa als blogs, he vist que també hi ha la tendència de traslladar els mateixos vicis: "Eps, que el meu blog és especial: fa anys!". I llavors es fa un recopilatori de Greatest Hits rememorant els grans moments del blog per tal que tots els soferts lectors puguin fer un parell de copets a l'esquena al blog.

Des de fa uns anys, però, he anat canviant d'opinió respecte a les celebracions d'aniversari. Ara veig que un aniversari és la constatació que una persona ha viscut un any més. I, en cas que la persona ens importi, això vol dir que hem pogut gaudir d'ella durant un altre any. Vist així, la cosa pren prou sentit com perquè no em faci res cantar de nou aquella cançó d'aniversari on tothom entra tard, fora de to i amb una versió de la lletra diferent. Llavors el complidor d'anys fa el gest d'omplir els pulmons per bufar les espelmes però algú diu "no, no, encara no, que fem una foto!" i comencen a saltar flaixos mentre la cera de les espelmes es va desfent i regalima sobre el pastís. I aleshores, sí, finalment bufa i les apaga de cop i la gent aplaudeix la gesta, que a veure, això tenia un cert mèrit quan s'apagaven, posem, 63 espelmes d'una bufada però ara n'acostumen a ser dues, una amb forma de sis i una altra amb forma de tres i tampoc n'hi ha per tant.

Bé, d'acord, de tant en tant ve de gust canviar de ritual d'aniversari i ser una mica originals. Perquè si tots els aniversaris s'assemblen, es perden en la desmemòria de les coses repetides. En canvi si, per exemple, celebrem el proper aniversari en una granja-escola on ens ensenyin a fer mató, això és una experiència única que quedarà gravada per sempre en la ment de tots els assistents.

Intentar ser originals, però, també té els seus inconvenients. Et passes cinc setmanes pensant una cosa super-mega-hiper-original i llavors, quan envies les invitacions sempre surt algú que et diu: "per què heu triat aquesta granja? Jo sempre que vaig a fer mató vaig a la que hi ha just a la vorera del davant." És a dir que no només no ets original sinó que tampoc has tingut gràcia triant el que copiaves.

Total, que després de valorar els pros i contres de celebrar l'aniversari del blog, de pensar si ho podia fer de manera original i tot això, he decidit fer-li al blog una festa tradicional, amb un pastís copiat del Google Images. I que si algú es volia passar, doncs el blog us donarà les gràcies per venir i per haver-lo acompanyat durant aquest primer any de vida, compartint experiències, reflexions i tota la resta.

A Google Images m'han assegurat que el pastís era de xocolata de veritat, no de la de l'Ikea. Així que, després de cantar-li la cançó, fer-li la foto i aplaudir quan el blog apagui l'espelma, us podeu servir un tall vosaltres mateixos sense por.