La Fundació d'Asimov i el distanciament social.

Ens vam mirar el virus de lluny durant un parell de mesos. Una mena de grip estranya que matava uns pocs xinesos. Vam criticar el govern xinès, com si no estigués a l'alçada del que s'espera d'un país avançat.

Quan el virus va arribar a Europa, vam descobrir, sorpresos, que estem pitjor adaptats que els asiàtics per una pandèmia com aquesta. Els europeus (sobretot al sud) saludem amb petons o encaixant les mans en comptes de fer reverències com al Japó, no tenim costum de dur mascaretes quan estem encostipats i posem els drets individuals per damunt dels col·lectius.

Potser els japonesos, amb la seva cultura de videojocs, de robots, amb fenòmens socials com els hikikomoris, són el país més preparat per aplicar el distanciament social.

Podem pensar en les diferents societats com subespècies que competeixen entre si i s'adapten millor o pitjor a l'entorn i als seus canvis. El plantejament que Asimov fa a la saga de La Fundació és en essència una exploració de com les diferents societats es poden adaptar a diferents entorns.

En resum, planteja una Galàxia amb 4 tipus de civilitzacions (potser farem SPOILERS):

• La Primera Fundació: és la que més s'assembla a la cultura occidental. Una mena de democràcia amb respecte pels drets individuals però sense evitar el bel·licisme. Uns EEUU galàctics.
• La Segona Fundació: Una societat secreta que vigila la Humanitat i hi interfereix per tal de dur-la subtilment pel bon camí. Seria com un govern planificador tipus Xina amb els recursos de Google.
• Gaia: Un Planeta on tot està connectat. Una mena de transhumanisme místic budista on el planeta és un superorganisme i els éssers que l'habiten són com les seves cèl·lules.
• Els planetes espacials: Són els primers planetes colonitzats pels terrestres. A diferència de tota la resta de planetes, aquests van ser colonitzats amb l'ajuda de robots. La teoria d'Asimov és que els robots fan poc competitives aquestes societats.

El cas és que aquests dies m'han fet pensat en un d'aquests planetes espacials. Solaria és un món habitat per uns pocs milers d'habitants que practiquen un distanciament social extrem. Cada solarià té grans extensions de terreny per a ell i un munt de robots al seu servei. Es reprodueixen asexualment quan cal reemplaçar algun individu i, en general, eviten qualsevol contacte amb altres solarians.

Com deia abans, Asimov no confia en aquesta mena de societats, les considera decadents i incapaces d'assumir els riscos necessaris per colonitzar la galàxia. I és cert que les nostres societats avancen a base d'interacció social. Però hem vist que el nostre estil de vida ens exposa a riscos que potser no volem assumir.

Fa 200 anys, un virus com el SARSCov2 hauria trigat anys a estendre's per tot el planeta. Potser ni tan sols ho hauria aconseguit. Però el turisme, el comerç internacional, els congressos... la brutal interconnexió del món és una autopista per escampar ràpidament un virus d'aquest tipus.

I aquí la pregunta és si després d'això intentarem ser més com els solarians. Més teletreball i menys contacte físic. Més autosuficiència econòmica en sectors clau i menys producció a països llunyans. Menys manifestacions i més xarxes socials. Més Netflix i menys cinemes. Més sofà i menys estadis de futbol. Més jardins i menys bars.

I també si aquesta possible empremta que ens deixi el SARSCov2 ens pot preparar per a la següent crisi o, al contrari, ens pot perjudicar. La següent crisi pot ser un altre virus o pot ser un problema mediambiental.

I aquests dies, que estem confinats a casa, potser tenir temps per anar pensant com volem ser en un futur proper.

Antinatalisme i transhumanisme

L'altre dia vaig topar amb aquesta curiosa notícia d'un home indi que vol denunciar als seus pares per haver-lo portat al món sense el seu consentiment. La cosa ha anat a Judici, cosa que ja no hauria de sorprendre ningú, suposo.

Es veu que l'acció s'emmarca en un moviment filosòfic o social anomenat antinatalisme. Què és l'antinatalisme? Això tampoc us sorprendrà: estan en contra que neixin més humans. Però de forma radical. No volen que neixi cap més humà, cosa que evidentment, i amb la tecnologia actual, comportaria l'extinció de l'espècie.

Per què volen que s'extingeixi l'espècie? Perquè som una plaga que destrueix el món i fa patir els éssers sensibles, inclosos nosaltres mateixos. L'home de la notícia parla del món com un lloc ple de dolor, no sé si per influència de Buda. Els antinatalistes es basen en filòsofs pessimistes com Schopenhauer o Mainländer. Però tranquils, que jo no penso parlar-vos de filòsofs xungos. Els meus referents culturals al voltant de l'antinatalisme són aquests del vídeo.

Quan jo feia EGB, la gent guai cantava cançons com aquesta. Si us fixeu en com desafina el cantant, podeu entendre que culturalment els 90 van ser dolents però els 80 potser van ser pitjors. Actualització: Bé, la cosa és que si l'escoltes tres cops seguits, la cançó té alguna cosa que...

Com tots sabeu a Àtoms i Lletres som transhumanistes. No estem a favor de liquidar l'espècie humana al complet. Creiem que el camí per evitar el patiment i el dolor que els humans inflingim al món és deixar de ser tan humans i ser una mica més posthumans. Utilitzar la tecnologia per fer la vida més fàcil a les persones, per ajudar-los a tenir una vida digna i superar els límits biològics que ens fan mesquins o infeliços. Perquè intuïm que a l'essència humana, sota aquesta capa de dolor i egoisme, hi ha quelcom de preciós que val la pena salvar. I els posthumans seran capaços de conservar aquesta part mentre es van lliurant de tot allò que ens fa destructius i miserables.

En Trump i la democràcia transhumanista

Arran la recent victòria de Donald Trump, molts ciutadans d'EEUU han consultat l'oficina d'immigració del Canadà buscant-hi refugi. Ha estat un primer impuls que, probablement, en la majoria de casos donarà pas a la resignació.

Diuen que EEUU està dividit entre uns estats molt conservadors (vot republicà, Amèrica rural, profundament religiosos) i uns altres més progressistes (vot demòcrata, grans ciutats, defensa de drets civils). I, per desgràcia, han de compartir president. Perquè, si avui són els demòcrates els decebuts que han de resignar-se amb en Trump, fa 4 anys eren els republicans que havien de suportar una gestió amb la que no estaven d'acord. Cada elecció provoca 50 milions de descontents.

Retrat robot dels votants satisfets per la victòria d'en Trump, segons l'imaginari europeu. Font. 

Una de les desgràcies dels EEUU és que no té pràcticament veïns. Canadà, Mèxic i el Carib. Amèrica del Nord ofereix pocs projectes diferents als seus habitants. Afortunadament, és cert que l'estructura federal dels EEUU mitiga en bona mesura aquest problema. No és el mateix viure a Califòrnia o Nova York que a Utah o Louisiana.

I per aquí va un dels millors arguments de l'independentisme: com més estats, més opcions diferents per viure. Si després aquests estats es federen lliurement o estableixen relacions de comerç o intercanvis culturals, fantàstic. Si no, cadascú que faci a casa seva el que vulgui i ja està.

El contraargument unionista és preguntar on és el límit. Una regió pot independitzar-se d'un país? I una ciutat d'una regió? I un barri d'una ciutat? I un carrer d'un barri? I un bloc de pisos...? I així fins arribar a l'individu. I sí, la llibertat absoluta és la de l'individu. Si fos possible, seria la millor opció. Que cada individu s'associés lliurement amb els individus que volgués per a les tasques o interessos que volgués.

Aquesta idea té algunes limitacions, en tant que bona part de la política està vinculada al territori. Per exemple, els trens i les carreteres. Per molt que jo vulgui associar-me amb un neozelandès i un xilè, el tren que necessito agafar el compartiré amb un català. I entre els habitants del territori hem de decidir si destinem recursos a un Rodalies o a un AVE.

Però hi ha altres àmbits que transcendeixen el territori. La cultura o la llengua la podem compartir amb qui volguem, sigui on sigui. Aquest mateix blog es pot seguir des de Catalunya, sí. Però també des de València (com fa el Vicent), des de Mallorca o des d'Argentina (si em seguiu des de llocs exòtic, si us plau, digueu-m'ho, que fa il·lusió saber-ho).

I la bona notícia és que aquests àmbits virtuals cada cop tenen més pes en les nostres vides. Cada vegada passem més temps a la xarxa. Així doncs, cada cop hi haurà una part de la nostra existència que dependrà menys dels Rajoys, Trumps o Putins. Una part que no necessitarà intermediaris, que ens permetrà connectar directament amb els interessos o persones que lliurement triem.

Alguns fins i tot han fet el pas de crear nacions virtuals, com Wirtland, que compta amb 5000 habitants. O Asgàrdia, la nació espacial. Potser en un futur, els humans ens podrem definir nacionalment segons criteris que poc tinguin a veure amb el lloc on hem nascut o on vivim i molt amb qui volem ser.

En capítols anteriors us explicava els avantatges de les impressores-cuineres que ens haurien de fer el menjar en algun moment del segle XXI. Però seria absurd limitar l'ús de les impressores 3D a la cuina. En algun moment, aquesta tecnologia hauria de servir per fabricar la majoria dels objectes que tenim. I, idealment, haurien de ser objectes 100% reciclables a través de les pròpies impressores. Fins i tot les mateixes impressores podrien ser reciclables.

Irònicament, de moment, per a molta gent, una impressora 3D no deixa de ser "un trasto més". Estic pensant si en un futur es podria imprimir en 3D un post d'un blog i si tindria alguna mena de gràcia. Podria ser com quan et venen algun objecte amb un diari o revista? Font.

El sistema actual d'obsolescència programada ens omple les cases d'un munt d'objectes que de seguida esdevenen inútils. Bé, això si no han estat un Pongo des del primer minut que van entrar a casa. Ara hi ha el Wallapop i els Cash-Converters (i el Punt Verd) però encara guardem a casa un munt d'objectes que rarament usem. Un telescopi, uns esquís, una tenda de campanya, armaris plens de roba que mai més ens posarem... No seria millor poder imprimir-ho en el moment de fer-ho servir? I quan ja no ho necessitem reciclar-ho i disposar de material per fabricar nous objectes?

Al món virtual aquest problema mai ha existit. Si heu jugat a videojocs sabreu que el vostre personatge pot dur a sobre tota mena d'andròmines: una espasa, unes botes màgiques, 30000 monedes d'or, un arc amb infinites fletxes i un piano de cua. I pot córrer pel seu entorn virtual sense problemes. Bé, de vegades limiten el pes per fer-ho més realista. Però es tracta d'afegir un problema del nostre entorn a un entorn on aquest problema no existeix.

Caldria fer justament el contrari. Deia Thoreau que sentia llàstima pels indigents que carregaven farcells amunt i avall, no perquè tinguessin poques possessions sinó perquè les haguessin de carregar a tot arreu. Doncs aquestes impressores 3D del futur, no només ens hauran de lliurar del problema de la gestió de residus i de la limitació de recursos sinó que també ens haurien de curar de les nostres síndromes de Diògenes.

Qui anirà a Proxima Centauri b?

Aquest estiu s'ha anunciat el descobriment d'un nou exoplaneta (un planeta que orbita una estrella diferent del nostre Sol). Cada any se'n descobreixen uns quants però aquest és especial perquè orbita l'estrella més propera al Sol.

Fins a aquest descobriment, l'exoplaneta més proper orbitava Èpsilon Eridani, raó per la qual ha estat inclòs en diverses obres de ciència-ficció. Dintre d'uns 4500 milions d'anys el Sol es convertirà en una gegant vermella i engolirà la Terra, així que és lògic anar pensant en fer una mudança.

Distàncies

Les distàncies a l'espai són immenses. Per tant, passar dels 10,4 anys llum d'Èpsilon Eridani als 4,2 anys llum de Proxima Centauri sembla una molt bona notícia.

Val a dir que a aquesta distància, una nau amb la tecnologia humana actual trigaria uns 30.000 anys a arribar-hi (probablement quan hi arribés ja l'esperarien unes quantes naus que van sortir més tard de la Terra però amb una tecnologia més moderna) però s'especula que, enviant nanosatèl·lits, arribarien en 30 o 40 anys.

És habitable?

El planeta es troba a la zona habitable, és a dir, a una distància adequada del seu sol per tal de tenir una temperatura mitjana semblant a la que nosaltres considerem òptima per a la vida que coneixem.

No obstant això, sembla clar que el planeta té acoblament de marea. Això vol dir que sempre mostra la mateixa cara al seu sol (com passa amb la Lluna i la Terra). Això vol dir que en un hemisferi sempre és de dia i fa una calor insuportable i en l'altre sempre és de nit i fa un fred terrible. Entre els dos hemisferis hi hauria una zona de transició amb una temperatura ideal.

Les probabilitats de trobar-hi vida es dispararien si el planeta fos oceànic. En aquest cas s'anomenaria planeta-ull. I tindria una part de l'aigua congelada (a la cara on no hi toca mai el sol) i l'altra líquida. Font.

Els anys passen ràpid però els dies són eterns.

Aquest planeta triga només 11,2 dies terrestres en fer una volta al seu Sol. Això vol dir que els anys són 32,6 vegades més curts que els nostres. Per exemple, si jo hagués viscut tota la meva vida a Proxima Centauri b, ara tindria més de 1200 anys.

Seria una bona idea per a un reclús complir condemna a Proxima Centauri b? Doncs depèn. Si el condemnen a 300 anys de presó sí. Però si el condemnen a 3 anys i un dia, no en sortirà mai.

I és que els dies a Proxima Centauri b són pràcticament eterns. El sol mai es pon. Ni surt per l'horitzó. Des d'un punt concret del planeta, sempre el trobarem al mateix lloc del cel. L'única manera de veure una posta de sol és viatjant cap a l'hemisferi fosc.

Terra vs Proxima Centauri b. Font.

Qui anirà a Proxima Centauri b?

Si seguiu aquest blog ja coneixereu la meva opinió. Hi aniran els posthumans. L'ésser humà no està preparat per anar-hi. És massa lluny i massa complicat. Potser algun dia la tecnologia ho farà possible però sempre serà més fàcil portar-hi una Intel·ligència Artificial o un Posthumà que no pas un delicat mortal humà. Un humà a l'espai necessita menjar, respirar, genera residus i és mentalment inestable. Mentre depenguem de la biologia, necessitarem viure dins d'un ecosistema adequat. Això vol dir construir-lo allà on vulguem anar. (A Proxima Centauri b i també a la nau que ens hi porti.)

Una Intel·ligència Artificial (o Posthumana) que resideixi en un xip és molt més resistent als perills de l'espai, se'n poden fer còpies de seguretat i enviar-les per ràdiofreqüència a través de l'espai i no tenen data de caducitat. Es podria enviar demà mateix i que seguís viva d'aquí 30.000 anys.

Tinc dubtes sobre fins on arribarien vius microorganismes simples, com bacteris o tardígrads. Però crec que el que té sentit, si volem expandir la humanitat a l'espai, no és enviar-hi formes el més biològicament similars a nosaltres sinó formes (encara que no siguin biològiques) capaces de propagar el nostre llegat cultural. Que el que ens fa interessants són les nostres idees, no pas el nostre ADN.

Més

Com sabeu, aquest no és un blog especialitzat en astronomia. Si us agradat el tema, podeu llegir a gent que en sap molt, com aquest.

Gràcies a Ramón Tomé i els altres participants del grup de correu d'astrofels, que em van inspirar a fer aquest post. I un record molt especial per Sergio López Borgoñoz, que ens va deixar fa pocs dies.

Especial Jocs Olímpics: els Jocs Translímpics

Sí, ja sé que els Jocs Olímpics es van acabar fa uns quants dies però he estat unes setmanes sense wifi, així que publico avui aquest post.

Com tots sabeu, els Jocs Olímpics busquen, a través de l’esport, els límits dels humans. Córrer més ràpid, nedar més ràpid, saltar més alt, llençar una pilota més lluny. Com veieu, tot d’accions imprescindibles per millorar la naturalesa humana.

Si recordeu la sèrie de posts que li vam dedicar, el transhumanisme busca anar més enllà d’aquests límits. Un atleta transhumanista podria córrer els 100 metres llisos en 5 segons, o potser en 3, si això fos necessari o útil.

Algú podria pensar que la tecnologia ja permet anar a més velocitat. Coi, si tens pressa, agafa una moto i fas 100 metres en 3 segons. La qual cosa demostra la inutilitat de córrer tan de pressa. De què pot servir en el teu dia a dia fer 100 metres en 9:58 segons en comptes de fer-ho en 11:45? Què faràs amb els 2 segons que et sobrin? Compartir la teva carrera al Facebook?

Però suposem que això és útil i interessant. Com podria la tecnologia ajudar-nos a córrer més ràpid?

Una primera manera seria gràcies a la bioquímica. Es podrien dissenyar substàncies que, un cop incorporades al cos humà, milloressin les facultats físiques dels atletes. Bé, això ja es fa. En diuen dopatge. Per alguna raó, està prohibit. Diuen que és per les possibles conseqüències negatives per a la salut dels esportistes però, algú creu que és sa entrenar 10 hores diàries?

Una manera més innovadora seria la teràpia gènica. Sí, la podem fer servir per ser més sans, més intel·ligents o més feliços però, per què no per córrer més ràpid? 

Si mireu la final dels 100 metres llisos veureu que la genètica té una certa influència en el rendiment esportiu. Tots de pura raça ària!

Imagineu ara que es pogués dissenyar genèticament un atleta per tal de fer-lo òptim per a una pràctica esportiva en concret. Sens dubte, a la que els enginyers agafessin la idea, sortirien atletes molt millors que els actuals.

També es podrien millorar les prestacions dels atletes mitjançant la biònica. Les pròtesis de Pistorius ja van desfermarprotestes dels seus adversaris, que deien que li donaven avantatge. Els banyadors hidrodinàmics també han millorat marques. Probablement, si no es fa ja, es podria monitoritzar la freqüència cardíaca i altres paràmetres del cos d’un maratonià per administrar informàticament les seves forces. I els saltadors de trampolí, podrien fer autèntiques meravelles amb ales biòniques.

No em digueu que aquest esport no és més emocionant que el badminton, el tir amb arc o el rem. Doncs imagineu-vos com serien uns Jocs plens d'esports Translímpics! Font.

Probablement, tots aquests avenços toparien amb prejudicis anti-transhumanistes, com ho ha fet el dopatge. Potser la solució seria fer uns altres JJOO, com passa amb els Paralímpics, on hi ha diferents categories en funció del hàndicap de cada esportista. En el cas dels jocs Translímpics podrien tenir categories en funció del grau d’avenç tecnològic incorporat en cada atleta.

Bioètica transhumanista

Una de les crítiques més freqüents al transhumanisme és que ens farà "menys humans". La paraula "humà" té encara moltes connotacions positives, fins i tot entre amplis sectors benpensants molt crítics amb com els humans estem gestionant els recursos del planeta, repartint la riquesa o limitant les llibertats. Potser seria lògic preguntar-se si caldria ser "menys humans" en alguns aspectes.

Per exemple, la nostra alimentació és responsable directa de la mort de milions d'animals cada any, del consum de molts recursos naturals i de la contaminació o destrucció d'ecosistemes (tala de boscos per crear camps de conreu, ús de pesticides, contaminació d'aqüífers pesca intensiva amb xarxes d'arrossegament...).

Segons unes dades que acabo de buscar, l'any 2009 es van produir 270 milions de tones de carn. Això és un eufemisme per dir que van morir uns quants milers de milions d'animals per tal que nosaltres ens els mengéssim. Resulta que molts de nosaltres ens escandalitzem quan veiem que es mata un toro a una plaça, es maltracta un gos o es fan experiments amb animals però ni tan sols ens preocupem de les condicions en les que viuen els animals que ens mengem. És l'ordre natural de les coses, som al cim de la piràmide alimentària i això vol dir que al llarg de la vida d'un espanyol se sacrifiquen 4 vaques, 27 porcs, 1200 pollastres i uns quants milers de peixos.

El gràfic és estrany perquè no sembla que els números i la mida dels sectors quadrin gaire (ni sumen 100) però ho he agafat com a aproximació. Font.

Imagineu que un d'aquests animals es plantegés els dubtes transcendentals que ens plantegem nosaltres: d'on venim? Per què som aquí? Quin sentit té la nostra vida? Doncs li hauríem de respondre: la teva vida serveix per subministrar proteïnes a un humà. Tot allò que et passa té aquest sentit. Néixer en captivitat, viure en un camp de concentració, que et separin de la teva família... tota la teva vida està regida sota un únic objectiu: que produeixis carn.

No sé si en un futur es considerarà això que fem als animals de manera similar a com nosaltres jutgem l'esclavisme de societats del passat. Els esclavistes també es devien justificar pensant que els esclaus eren éssers inferiors. Com explicaríeu a les 4 vaques, 27 porcs, 1200 pollastres i els milers de peixos que s'ha cruspit la Belén Esteban que el seu sacrifici ha servit per alimentar un ésser superior?

En certa manera, jo crec que ja tenim un grau de conscienciació que ens indica que allò que fem no està del tot bé. I la prova és que poca gent menjaria animals si els hagués de matar amb les seves mans, com fa el senyor Zuckerberg. No, nosaltres som carnívors de supermercat. Necessitem que algú ens faci la feina bruta i no volem saber de com es fa aquesta feina.

Bé, ja que mengem bistecs i no pas vedella, per què no fem un pas més? Mengem bistecs que no hagin estat mai una vedella. Podem fabricar carn al laboratori? Teixits proteics que creixin en medis de cultiu sense arribar a assolir cap mena de consciència? Sí, ja s'està fent, tot i que actualment encara s'han de superar alguns obstacles tecnològics per poder produir aquesta carn a gran escala.

Jo en el futur m'imagino que a la cuina hi tindrem una impressora 3D d'aliments, que ens faci el menjar a l'instant a partir d'unes matèries primeres que podrien venir en tubs (ves a comprar toner de proteïnes!). Ens podríem baixar receptes d'internet, imprimir-les i menjar-nos-les. De camí a casa, a través de l'smartphone ens comunicaríem amb la impressora-cuinera i li faríem la comanda perquè ens fes el sopar. A més, un programa informàtic ens podria generar dietes setmanals adaptades a les nostres necessitats nutricionals.

I potser una mica més enllà, ens podrem fusionar amb els robots i consumir només llum solar, com diu que fa alguna gent. O directament, fer com aquest compi yogui, que ja ni compleix la segona llei de la Termodinàmica.

Bioètica canviant

Durant la sèrie de posts transhumanistes, un dels aspectes recurrents era el de la bioètica. Sí, podríem viure més anys però, seria bioètic? Sí, podríem ser més intel·ligents però, seria bioètic? I així tota l'estona. Val a dir que jo tampoc em vaig centrar gaire en l'aspecte bioètic, a diferència del llibre sobre transhumanisme que em va deixar en David Salsas, que és bàsicament sobre bioètica o biomoral. (Per cert, quan vulguis te'l torno, David.)

L'altre dia, veient "El Metge", pel·lícula basada en el llibre homònim de Noah Gordon d'un metge de l'Edat Mitjana, vaig adonar-me que la bioètica fa segles que existeix. I no sempre sembla que hagi servit per millorar la vida dels humans.

El metge ens descriu un món on a qualsevol de nosaltres li faria un pànic terrible posar-se malalt. Font.

Per exemple, al principi de la pel·lícula, un barber (en aquesta denominació s'inclou algú que treu dents, prepara remeis casolans per diferents afeccions i practica avortaments clandestins) arriba per socórrer una dona greument malalta però es troba que ja ha arribat un capellà, que li està aplicant el seu tractament (a base de pregàries). El barber no s'atreveix a enfrontar els seus remeis als del capellà, que opina que qualsevol tractament que no siguin pregàries és contrari a la voluntat de Déu.

Més endavant, el protagonista viatja a l'Orient Mitjà, on sí que hi ha una mena d'escola de medicina. Durant aquesta època, els països islàmics eren més avançats en moltes disciplines del coneixement i també més oberts de ment que els cristians. No obstant això, la religió musulmana també tenia tabús que impedien l'avenç de la ciència mèdica.

El més central en l'argument d' "El Metge" és la prohibició de fer autòpsies, castigada amb la pena de mort. Pels metges resultava un greu inconvenient no tenir ni idea de quins òrgans teníem els humans i com podien funcionar, així com les malalties que podien estar relacionades amb cadascun d'aquests òrgans.

Des de l'òptica actual, ens sembla una bestiesa que la bioètica medieval impedís l'avenç de la ciència mèdica amb la prohibició de fer autòpsies. Quant de patiment s'hauria pogut estalviar? Quantes vides s'haurien pogut allargar? Però això és perquè hi ha hagut un canvi de mentalitat molt gran. Segurament nosaltres també estaríem en contra de salvar vides o alleujar el patiment de milions de persones si per fer-ho haguéssim d'experimentar amb uns pocs centenars de persones vives (fins i tot si aquests s'oferissin voluntàriament). I potser des de societats futures no ho entendran.

Sí, tendim a pensar que els nostres criteris ètics/morals, a diferència dels criteris de l'edat mitjana, sí que són els bons i ens hem de regir per ells. Però, és clar, els homes medievals també ho creien això. Si aquests criteris van modificant-se amb el temps, té algun sentit fer tanta discussió sobre bioètica? Les poques vegades que la bioètica serveix per aturar un progrés científico-tècnic, està fent un bon servei a la humanitat o simplement n'està obstaculitzant l'avenç per tabús socioculturals?

Polítics transhumanistes dopats via Twitter

Finalment la nova legislatura del Parlament de Catalunya es va inaugurar amb un debat al qual jo vaig trobar un element transhumanista.

Com ja deveu saber, el nom del president es va decidir a última hora i a corre cuita. Això va implicar que tothom que viu de la política, periodisme o similars va haver de fer un curs intensiu per saber qui coi era aquest Puigdemont (molts van necessitar invertir algunes hores només per aprendre a escriure correctament el seu nom).

Els seus adversaris polítics de seguida van anar escampant per Twitter alguns dels seus escàndols, com ser de dretes, proisraelià i haver tancat els contenidors de brossa de Girona amb cadenat (això darrer no ho vaig entendre gaire però suposo que ser d'esquerres implica facilitar que els pobres accedeixin al menjar que es pugui trobar als contenidors).

Però la polèmica estrella va ser un tuit del propi Puigdemont on hi deia alguna cosa semblant a aquesta:

De seguida, molts espanyolistes van identificar-se amb els invasors i van fer córrer la veu que en Puigdemont era un d'aquells perversos nacionalistes que vol que el seu país sigui només "per als de casa".

Ja sabeu què diuen: nacionalisme = racisme.

També es va retuitar molts cops el context del tuit de Puigdemont, una cita de Carles Rahola situada a la Guerra Civil. Així doncs, els invasors que calia fer fora eren els franquistes. La cita completa és aquesta:

 "Els invasors seran foragitats de Catalunya, com ho foren a Bèlgica, i la nostra terra tornarà a ésser, sota la República, en la pau i el treball, senyora de les seves llibertats i els seus destins, Visca Girona i Visca Catalunya Lliure!".

La broma podia haver acabat a Twitter, com tants altres flames que vivim aquests dies, però la senyora Arrimadas va portar el tuit al Parlament, un altre cop tret de context, per atacar en Puigdemont. I aquí arribem al punt que m'interessa: la política transhumanista.

Mentre la senyora Arrimadas feia una llarga (i poc densa en contingut) intervenció de 24 minuts, Twitter produïa milers de tuits sobre el debat. És possible que en Puigdemont i/o els seus assessors construïssin la rèplica a partir de tot el que s'estava dient a la xarxa?

Fixeu-vos que passem d'uns presidents 1.0 que s'atabalen quan no entenen la seva pròpia lletra o que han de sortir en forma de plasma per protegir-se de les preguntes a uns presidents 3.0 que s'alimenten d'una xarxa d'idees que connecta milers de persones.

Semblances: tots dos recorren al plasma per por a sortir de casa.

Diferències el de l'esquerra és un plasma no interactiu, ve amb el discurs gravat de casa i no fa res més que repetir-lo davant dels altres. Font.

Fa temps ja vaig descriure els avantatges que podíem tenir els humans gràcies a la realitat augmentada, posant com a exemple un bomber. Bé, crec que un polític que compti amb milers d'aliats a les xarxes per trobar la resposta més mordaç o la rèplica més contundent, també té un enorme avantatge sobre un polític 1.0, que només es té a si mateix (i molts cops això no és dir gaire...).

I no ens quedem aquí. Aquests dies també he sentit que un partit polític s'estava renovant gràcies als grups de Whatsapp, on els militants de base toquen el crostó als polítics de més rang. Ja no és allò de votar un cop cada quatre anys o muntar un partit sobre una estructura opaca i anquilosada. Sembla que les xarxes socials estan obrint una porta perquè la veu i les idees de molts ciutadans acabin tenint una repercussió real (i potser positiva) a la política de veritat. La democràcia real serà transhumanista o no serà.

Exposició Humans+ al CCCB

Sé que molts de vosaltres temíeu que aquest blog s'hagués tornat monotemàtic però no patiu: aquest blog és bitemàtic! Després de la sèrie Ciència i Bola de Drac que ens ha ocupat totes les vacances nadalenques tornen els posts transhumanistes.

Els que viviu a Barcelona teniu l'oportunitat de visitar, des de fa uns mesos fins a principis d'abril, l'exposició Humans+, al CCCB. Si us queda lluny podeu fer una visita virtual fent clic aquí però no és el mateix.

L'exposició té una orientació artística que fa que algunes de les obres exposades no acabin de de fer aportacions gaire constructives al transhumanisme. Per exemple, hi ha uns autoretrats d'un pintor que es dibuixava sota els efectes de diferents drogues o un individu que s'implantava una orella artificial (no funcional) al braç. També hi ha uns robots dissenyats per resultar irritants i uns nadons mutilats grotescament per adquirir absurds superpoders.

Són exemples que poden fer que més d'un visitant surti espantat de l'exposició en particular i del transhumanisme en general.

En canvi, altres obres destaquen el potencial de millora de qualitat de vida que ens ofereix el transhumanisme. Per exemple: pròtesis que reemplacen extremitats, màquines que ens ajuden a ser més empàtics, organismes modificats genèticament que ajuden a combatre malalties...

A mig camí, propostes polèmiques com joguines cibersexuals o piles fetes amb el potencial químic d'un difunt.

El millor de l'exposició per mi van ser les propostes interactives:

• Un casc amb elèctrodes que llegeix les teves ones cerebrals, interpreta el teu estat emocional i, a partir d'ell, fa sonar una melodia. El projecte està pensat per ajudar a comunicar-se amb persones amb paràlisi cerebral, que tenen dificultat per expressar els seus estats anímics.
• Un casc de realitat virtual amb el que et pots endinsar en un entorn virtual, tipus videojoc.
• La màquina de ser un altre. Es tracta de dos cascs de realitat virtual amb una càmera al davant que projecten, a la retina de l'altre i en temps real, el que grava el teu casc. D'alguna manera intenta traslladar literalment el punt de vista d'una persona a una altra.

La mala notícia és que les propostes interactives tenen un horari i és possible que calgui anar dos cops a l'exposició per tal de poder-hi participar. De fet, l'entrada que compreu us dóna dret a anar-hi un segon dia.

En resum: coses de futur tecnologicament fascinant (friqui), de futur inquietant (freaky) i molts elements per a la reflexió.

Si hi heu anat o hi aneu els propers dies, podeu donar la vostra opinió als comentaris?

Posts post-mortem

Segur que tots heu pensat algun cop què passarà quan moriu. Què passarà amb tot allò que deixeu enrere? La família, els amics, l'empresa, la vostra obra... Allò que us sobreviurà, com canviarà?

Darrerament, amb la irrupció d'internet, la mort biològica de les persones deixa informació d'elles a la xarxa. Especialment de xarxes socials o webs participatives. És un tema que ja havíem tractat anteriorment aquí.

Els que, com jo, escriviu un blog, també us preguntareu: què passarà amb el meu blog? N'hi ha que sou previsors i planifiqueu les publicacions amb anterioritat. Així, podríeu morir i els vostres lectors no se n'adonarien fins que els posts planificats s'esgotessin. I, en realitat, aquesta extensió temporal podria ser tan llarga com volguéssiu, ja que el gestor del blog us accepta dates d'altres segles i tot.

Però hi ha una solució encara més curiosa per fer que el blog us sobrevisqui. Es tracta d'una xarxa social que possibilita publicar posts després de mort gràcies a un programa de IA. Se suposa que estudia el tipus de post que acostumeu a escriure i genera contingut semblant, de tal manera que el vostre usuari continua creant contingut sense que vosaltres us hàgiu de prendre la molèstia d'escriure els posts amb anterioritat.

Sincerament, he sentit una mica de vertigen davant d'aquesta pantalla d'inici. Potser no sóc tan transhumanista com em pensava. Eter9.

Una altra iniciativa semblant és eterni.me, un projecte del MIT que pretén crear una biblioteca gegant de persones digitals a partir de pensaments, memòries i altres tipus de continguts.

Hi ha qui es planteja si realment és desitjable que ens sobrevisqui un Jo virtual postejador. A mi m'ha fet més por que una empresa a qui no conec de res analitzi la meva personalitat mitjançant un software d'IA.

L'etern retorn no seqüencial

En un univers alternatiu existeix l'etern retorn i també la possibilitat d'accedir-hi de forma no seqüencial. Els éssers que l'habiten han enregistrat completament les seves vides; cadascun dels instants de les seves vides ha quedat guardat amb totes les seves percepcions sensorials i emocionals. I quan s'acaba aquesta primera vida, es reencarnen en una repetició d'aquesta mateixa vida.

Però aquesta repetició no és pas seqüencial sinó que, a través d'un comandament a distància virtual, poden triar quin moment de la seva vida enregistrada viuen en cada moment. Podrien fer una vida seqüencial com les nostres, si així ho desitgessin; començant pel naixement i acabant per la mort. O podrien fer una vida tipus Benjamin Button, començant per la vellesa i acabant com a nadó. Però la majoria d'ells opten per vides que s'assemblen a moltes de les nostres novel·les o pel·lícules on hi ha flashbacks i flashforwards segons el caprici dels guionistes.

En aquest univers alternatiu, en Brad Pitt podria anar-se fent més jove amb els anys, com en Benjamin Button. O podria anar fent zàpping entre les seves pel·lícules. Font.

Alguns d'ells, opten per passar com abans millor els mals moments i deixar els millors moments pel final, com aquells comensals que es deixen la part que els agrada més d'un plat pel final. D'altres fan tot el contrari: defugen el dolor i la tristesa i no s'hi volen enfrontar fins que no en tenen més remei. També hi ha qui es declara enamorat de la vida i li agrada alternar moments molt bons amb molt dolents (el yin i el yang) per tal d'accentuar els contrastos i viure més intensament els bons moments.

I finalment hi ha els dramàtics. Els que busquen optimitzar el sentit de les seves vides. I, igual com els guionistes ordenen les escenes en funció de criteris estètics o argumentals (segons l'ordre que expliqui la història de forma més interessant), busquen unir les etapes de la seva vida que estiguin relacionades. Viure en cada moment, allò que té més sentit viure en aquell moment.

Narració subjectiva de la meva experiència al Congrés Internacional de Ciència i Ficció.

La setmana passada no va haver-hi post. A més del Congrés Internacional de Ciència i Ficció se'm van acumular un munt de qüestions personals i professionals. Us explicaré avui una mica per sobre la meva experiència al Congrés. Si voleu informació detallada i objectiva del mateix haureu d'esperar que surti el llibre.

El Congrés es va obrir amb una conferència d'una filòloga que va confessar sentir-se com una okupa. De fet la barreja de camins professionals dels participants era molt gran. Hi havia gent amb carreres científiques però també amb tota mena de formacions diferents, la qual cosa donava molta diversitat en el tractament dels temes. També passava que, al parlar cadascú en l'argot de la seva especialitat, semblava que tothom digués coses molt profundes i difícils d'entendre i et senties com enmig de la jet set de l'intel·lecte.

La nostra comunicació va quedar encabida en un bloc de tres comunicacions transhumanistes. Ens va presentar la Carme Torras que va confessar que ens havia "investigat" per Google, per tal de conèixer-nos i presentar-nos millor. Va elogiar aquest blog, cosa que em va fer sentir especialment orgullós quan l'endemà la vaig sentir a la seva conferència. Perquè us feu una idea de qui és aquesta dona excepcional us diré que no només publica novel·les de ciència-ficció sobre robots (cosa que ja mola bastant) sinó que a més construeix robots! I no robots qualssevol, eh? Són robots que et pleguen la roba i t'endrecen l'habitació... bastant millor de com ho sé fer jo.

Les altres dues ponents eren la Rocío V.Ramírez i la Saba Razvi. Nosaltres vam cometre un error que jo havia anticipat el 16 de juliol de 2015, quan vaig dir "em passaria hores i hores parlant-ne" (de transhumanisme). I el problema és que només disposàvem de 20 minuts. Així que el David i jo vam haver de retallar la presentació, com vulgars neoliberals, a menys de la meitat de les diapositives que teníem preparades.

De tota manera, el públic assistent (format en bona part per mares, tiets, cosines i en David Salsas) va aplaudir amb entusiasme al final de la nostra intervenció, elogiant la nostra capacitat comunicativa amb frases com "quina manera d'explicar-ho tan clara que teniu, m'ha agradat molt això de la transhumància" o "molt interessant tot això però prou enfeinat vaig ara amb els fills i la feina com per posar-me a ser transhumà".

I no només això: els organitzadors van quedar tan contents que ens van convidar a una cervesa després! I segons el David, fins i tot ens podria sortir un bolo transhumanista d'aquí uns mesos.

Potser no ens va venir a veure un públic tan nombrós com en un concert d'Estopa o un partit de hockey subaquàtic però hi havia gent tan il·lustre com l'escriptora Rosa Fabregat, pionera de la ciència-ficció a Catalunya o l'Antoni Munné-Jordà, escriptor i president de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, l'Anna Moreno-Bedmar, filòloga i experta en Manuel de Pedrolo o en Pasqual Bernat, doctor en Història de la Ciència i expert en Jules Verne. Imatge robada del twitter de @dsalsas.

No us parlaré de les altres conferències ni comunicacions ni de les dues interessantíssimes visites a la Biblioteca de Catalunya i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer perquè el post ja està quedant prou llarg. Potser un altre dia. Però sí que aprofitaré per agrair a la organització el privilegi d'haver pogut participar en aquest Congrés. Han estat quatre dies molt enriquidors.


(Per si algú ha arribat de nou a aquest blog, podeu seguir tot el culebrot de l'estiu a través de l'etiqueta transhumanisme)

Transhumanisme. El debat ètic.

Com a conclusió dels posts previs a la comunicació que farem el proper 2 de setembre al Congrés Internacional de Ciència i Ficció, he volgut fer aquest post relatiu al debat ètic. Generalment a la gent li agrada molt posicionar-se, fins i tot quan té un interès escàs en els temes que es discuteixen.

Igual com podeu trobar molta gent que diu ser del Barça tot i que no li agrada el futbol (ni el bàsquet ni cap esport), molta gent està fermament en contra dels transgènics, tot i creure que els tomàquets no tenen gens. I això em porta al primer punt:

1. Serveix realment d'alguna cosa el debat ètic?

Imagineu-vos que hi ha uns científics en un laboratori xinès intentant modificar ADN humà i de sobte entra una dona al laboratori cridant "Atureu-ho tot! Acaba de sortir un comentari en un blog d'un periodista colombià que diu que no podem clonar humans!".

Qui té autoritat per dir què es pot investigar i què no? En principi els governs de cada país però hi ha tants països que seria difícil posar-los d'acord a tots.

De tota manera, als països democràtics, l'opinió del ciutadà importa. I per això és necessari que el ciutadà es vagi informant sobre temes que tindran molta importància en el seu futur. Perquè abans d'exigir més democràcia potser caldria que els ciutadans tinguessin més coneixements sobre el que volen votar.

2. Principals perills del transhumanisme

• Rebel·lió de les màquines: quan les IA siguin més intel·ligents que nosaltres, seguiran servint-nos o decidiran no seguir subordinades a nosaltres?
• Eugenèsia absurda: la modificació genètica es podrà fer servir per guarir malalties i per millorar les prestacions del nostre cos (millor vista, més intel·ligència...) però també s'obrirà la porta a modificacions capritxoses (color de pell, orientació sexual...) que objectivament no signifiquen cap millora de l'espècie. La frivolitat que actualment veiem en la cirurgia estètica es podrà traslladar a l'àmbit de les modificacions genètiques.
• Jugar a ser Déus: com explicaven els mites d'Eva, Ícar i Pandora, els mals terribles sempre surten quan juguem a ser Déus. Modificar l'ADN podria ser una d'aquestes caixes de Pandora, amb resultats imprevisibles.
• Elitisme transhumanista: Probablement, en els seus inicis, els avenços transhumanistes estaran disponibles només per als més rics. Això els atorgarà encara més poder i, per tant, eixamplarà l'escletxa social amb els més pobres.

3. Principals avantatges del transhumanisme.

• Segons la intuïció de Plató, l'home i el món estan mal fets perquè provenen de l'atzar i no pas de la raó. El transhumanisme busca precisament transformar l'home mitjançant la raó i, per tant, corregir d'arrel aquest mal funcionament.
• Si podem fer homes sense malaltia, sense patiment, sense maldat... no seria absurd i poc ètic no intentar fer-ho? No estem intentant ja, amb la medicina moderna, alleujar aquest patiment? Per què no fer servir totes les eines que tinguem a l'abast per aquest lloable fi?
• Si les IA es fan molt poderoses, els humans haurem de millorar per evitar que ens superin. Per això cal que superem els nostres límits, per ser dignes de les màquines que hem creat i evitar que ens prenguin el poder.
• Imperatiu evolutiu: la nostra història ens empeny cap a una evolució constant. Cada nova millora genètica o tecnològica ens ha permès millorar les nostres capacitats. No estaríem fallant a aquest imperatiu si ara decidíssim deixar de millorar com a espècie?
• Multiplicació de recursos: la tecnologia acostuma a portar una millora en la vida de totes les persones. Potser les vacunes al principi només salvaven els rics però ara milions de persones al Tercer Món se'n beneficien. Els recursos virtuals relacionats amb els transhumans (especialment els relacionats amb els Humans Digitals que viuran en medis virtuals) tenen un cost proper a zero i, per tant, poden arribar a moltíssima gent.

4. Conclusió personal

Com va dir Stan Lee, un gran poder comporta una gran responsabilitat. Inicialment, utilitzar tecnologies poderoses pot causar alguna que altra tragèdia, tant per manca de fiabilitat de la tecnologia com per un ús inadequat.

A la llarga, és d'esperar que aprenguem dels nostres errors i acabem assimilant aquests avenços com a millores socials. Penseu que, fins i tot amb la tecnologia bèl·lica (les bones aplicacions de la qual són més dubtoses que en cap altra tecnologia) ha acabat passant això. Avui hi ha més armes mortíferes que mai però també és més segur que mai sortir al carrer desarmat.

És cert que vam pagar el preu de viure en la incertesa de la destrucció global per culpa dels maleïts maletins nuclears. Però avui en dia, ni tan sols hi pensem.

I potser el millor de la tecnologia que ens convertirà en posthumans és que ens permetrà superar d'una vegada per totes aquests defectes que tan poc ens agraden de la naturalesa humana. L'egoisme, l'ensopegar dos cops amb la mateixa pedra, la falta d'empatia, l'agressivitat, el sadisme, la frivolitat narcisista... Qualitats que van ser un avantatge evolutiu mentre érem una espècie de la Natura que competia darwinianament. El posthumà se situa més enllà de la natura i dels mecanismes de l'evolució.

Podrà ser com vulgui ser.

Congrés Internacional de Ciència i Ficció. Novetats i informacions útils.

Ja ha sortit el programa del Congrés Internacional de Ciència i Ficció. Com us vaig explicar fa uns quants posts, el David i jo hi participarem fent una comunicació d'uns vint minuts (més 10 minuts de preguntes / col·loqui) titulada "Transhumanisme. El futur de l'espècie humana?".

La primera novetat és que ens han canviat d'hora i de dia. Finalment serà el dimecres 2 de setembre a les 17.30 h a la seu de l'IEC (carrer del Carme, Barcelona). Aquest canvi és molt dramàtic perquè molta gent haurà de buscar una nova excusa per no venir a veure aquesta interessantíssima comunicació.

La primera novetat que ens ofereix el programa és que hi haurà 2 comunicacions més relacionades amb el transhumanisme/posthumanisme. Just després de la nostra vindrà Rocío Vanesa Ramírez González de la universitat de La Rioja. I a continuació la Saba Razvi, de la universitat de Houston-Victoria. Així que si us ha interessat el tema, teniu ració triple de transhumanisme.

Si no us ha interessat aquest tema però sí sou molt fans d'altres àmbits de la ciència-ficció, hi ha comunicacions per a tots els gustos (eclipsis reals i de ficció, botànica, abduccions alienígenes, cosmopoètica, Kubrick...) a càrrec de científics de prestigi (o de gent de TV3).

Ve a ser el tipus de gent que no és coneguda pel gran públic perquè en comptes de fer coses com jugar al futbol o embolicar-se amb un torero han dedicat la seva vida a llegir, estudiar i fer coses friquis.

Ah, si us animeu a venir, el David i jo hem preparat una petita sorpresa. Bé, encara no està enllestida, però espero que arribem a temps. Quins nervis!

Transhumanisme. 6. Singularitats.

Una singularitat és un concepte matemàtic que expressa la interrupció d'una transició contínua. És un canvi tan brusc que tot allò que sabíem i podíem aplicar abans de la singularitat ja no ens serveix.

A mesura que hem anat investigant sobre el transhumanisme, hem vist que el concepte de singularitat hi surt diversos cops. Són fronteres que un cop travessades, marquen un abans i un després en el que significa ser humà.

A 2001, una Odissea a l'espai, hi ha un monòlit que simbolitza la primera singularitat del transhumanisme: l'home comença a utilitzar eines per anar més enllà dels seus límits. Un segon monòlit marca el pas al que podríem considerar una posthumanitat. Foto.

1. Enginyeria genètica. 

Si pensem en el transhumanisme des del punt de vista biològic (superar els límits humans gràcies a tecnologia aplicada a la nostra biologia) la singularitat seria el moment en el qual l'home aprengui a escriure codi genètic des de zero, com si fos un programa informàtic. Aquesta frontera, un cop traspassada, permetria crear pràcticament qualsevol criatura biològicament viable.

Hi ha encara certa discussió sobre si això serà possible algun dia o si només podem inserir línies de codi en éssers que ja existeixen (que és el que fa avui en dia l'enginyeria genètica amb els malvats OMG).

De la mateixa manera com unir peces d'éssers que havien estat vius no crea un ésser viu, potser unir cadenes d'ADN no crea un ésser capaç de "néixer".

2. Fusió del xip i la neurona.

Ja havíem parlat de les possibilitats de sumar al nostre cervell biològic la potència de càlcul d'un ordinador. Potser ara estem en un moment d'incompatibilitat tipus VHS-Beta o Apple-Windows, entre el funcionament neuronal i l'informàtic. Neurones i xips funcionen de maneres molt diferents i és difícil fer-les treballar en equip. Però ja es comencen a veure algunes aplicacions interessants de la fusió entre el xip i la neurona, com la que veiem a continuació:

Controlar un braç protèsic amb la ment (igual com controlem els braços biològics) obre la porta a l'esperança a molts minusvàlids. Però qui sap què ens podrem connectar a la ment en un futur. Ales? Rodes? Visió de raigs X? Wifi? Podeu consultar més informació sobre aquest vídeo aquí.

3. La intel·ligència de les màquines supera la dels humans. 

Segons la Llei de Moore, cada dos anys es duplica el nombre de transistors en un ordinador. I, per tant, la seva potència de càlcul. En canvi, la la lenta evolució biològica fa que la potència del cervell humà no presenti millores significatives d'un segle a un altre.

Si us agraden les mates ja haureu arribat a la conclusió que, de seguir així, en algun moment (passat, present o futur) els ordinadors seran més potents que el cervell humà. (Fixeu-vos que l'eix de les y està en escala logarítmica).

En aquest punt també hi ha una discussió filosòfica sobre si les màquines poden ser realment intel·ligents o no. O si podrien arribar a l'autoconsciència en algun moment. 

Hi ha qui pensa que augmentant la seva potència, en algun moment (cap al 2029, segons algunes fonts), hi arribaran (de la mateixa manera que hi ha animals intel·ligents i d'altres que no ho són o no ho semblen gaire, segons la complexitat dels seus cervells). I hi ha qui opina que la intel·ligència no es pot ni es podrà replicar mai artificialment.

4. Prevalència de la informació sobre el suport.

Imagineu-vos que voleu escoltar una cançó. La cançó seria la informació i el suport seria el material en el qual està enregistrada (vinil, CD, cassette, disc dur...). Si us deixessin triar, ¿què tindria més importància, la cançó en si (per exemple "No surprises" en qualsevol format) o el format (un vinil, de qualsevol cançó)?

El suport només seria un aspecte a considerar per limitacions tecnològiques. Per exemple si al cotxe només teniu reproductor de CDs o si sou uns snobs teniu una oïda sublim i sou capaços de percebre petits detalls en la qualitat de la música.

És a dir, que al final el que voldreu és la informació en el millor suport possible (per preu, per compatibilitat o per qualitat). I, en molts aspectes, el suport digital és millor que el biològic. Per tant, l'encarnació humana en suports digitals acabaria sent només un accident de la Història.

Transhumanisme. 5. La digitalització de la ment humana.

En capítols anteriors hem vist com l'home podrà assolir certs superpoders si reescriu el seu genoma o si es fusiona amb la Intel·ligència Artificial. Però el transhumanisme contempla encara una altra via: la digitalització de la ment humana.

Constaria dels següents passos:

1. Escaneig del cervell humà, passant totes les dades que conté a un ordinador.

2. Fusió d'aquesta ment digital amb un programa d'Intel·ligència Artificial que la faci interactiva.

3. Introducció d'aquest programa a un entorn virtual, interconnectat amb altres ments digitals.

El resultat seria que tindríem una mena de Sims generats (i intel·lectualment idèntics) a humans de veritat que viurien en una mena d'internet. Podrien fer virtualment tot el que fan els humans de veritat però sense estar lligats per les lleis de la Física. És a dir que serien capaços de teletransportar-se, levitar, canviar instantàniament d'aparença, modificar i customitzar l'entorn virtual en el que viuen... i sí, serien més o menys immortals.

També podrien seguir formant part de la Humanitat i treballar. Per exemple, un humà digital creat a partir de Mozart podria seguir composant música o un altre, creat a partir de la ment de Terry Pratchett, seguir escrivint novel·les. D'altra banda, un Franco digital podria seguir governant Espanya, sense data de caducitat.

Aquests posthumans, per tant, desafiarien l'ordre que la Mort imposa al nostre món, amb tot el que això implica.

I, com passava en el capítol anterior, també entrarien en conflicte amb els humans de carn i óssos, que es veurien amenaçats per aquests SuperHumans.

Quan explicava l'argument de la meva novel·la sobre el conflicte entre humans digitals i humans de carn i óssos, la gent em deia: 's'assembla a Matrix'. 'Hauries de llegir Ubik'. Fins que al final vaig trobar la novel·la que sí que tractava aquest tema de forma molt central: Diàspora.

Hi pot haver dubtes sobre si és realment possible passar informació d'un cervell humà a un suport digital. És a dir, convertir "pensament pur" en dades digitalitzades. Bé, aquí teniu un vídeo sobre tecnologia que JA existeix.

El funcionament es resumiria així:
1. Enregistrar l'activitat cerebral mentre el subjecte mira hores de vídeos.
2. Construir un diccionari que relacioni els vídeos vistos amb els patrons cerebrals enregistrats.
3. Donar a veure al subjecte nous vídeos (imatge que veiem a l'esquerra) i enregistrar els senyals.
4. Comparar els senyals obtinguts amb els del diccionari. Generar una imatge a partir de la mescla de les més semblants (imatge que veiem a la dreta).

Com veieu es tracta d'una tecnologia molt bàsica. Falta endinsar-nos més en el funcionament del cervell humà per arribar a progressos més notables. S'està investigant.

Transhumanisme: el Congrés.

Els darrers posts formen part d'uns quants sobre transhumanisme. No sé si us passa el mateix que a mi però crec que pocs temes són tan interessants com els relacionats amb la superació dels límits humans. Em passaria hores i hores parlant-ne.

El que em recorda que, en el primer d'aquests posts, us vaig dir que tenia una notícia important i és justament aquesta. Si no hi ha canvis d'última hora, el dimecres 2 de setembre a les 17:30, el David Castejón i jo farem una Comunicació sobre transhumanisme al Congrés Internacional de Ciència i Ficció que se celebrarà a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, a Barcelona.

Per suposat esteu tots convidats a venir a aquesta comunicació, tant els que ens coneixeu en persona com a través d'aquest blog o d'altres punts de trobada virtual. I si no ens coneixem de res tampoc us impedirà ningú l'entrada, ni us miraran malament. Pot ser que us cobrin entrada, això sí. Encara no tinc molt clar com funciona el Congrés.

La conferència no anirà orientada a un públic "expert" sinó a qualsevol mortal que estigui interessat en aquests temes. És a dir, la intentarem fer comprensible, interessant i apassionant per a tothom.

Ui, és que un divendres... Jo ja vindria, eh? però és que treballo. I mira que m'interessava el tema, eh?

Bé, pensant en tots vosaltres i aprofitant les possibilitats d'interacció del blog, he considerat que aquesta sèrie de posts que estic fent sobre transhumanisme poden ser per a vosaltres una manera de participar activament en la conferència. Les vostres opinions, aportacions i preguntes ens seran molt útils a l'hora de preparar el tema.

De la mateixa manera, els que vingueu a veure'ns podeu passar després pel blog per aportar idees o reflexions que us hagin sorgit arran de les explicacions.

Així doncs, espero que us interessi molt el transhumanisme perquè aquest estiu el blog estarà força dedicat a aquest tema.

Transhumanisme. 4. Fusió del xip i la neurona.

En els comentaris del post anterior, en Pons insinuava la fusió de l'home amb la màquina. I aquesta és, en efecte, una altra via de superar les limitacions de l'ésser humà.

Penseu que en l'actualitat, molta gent ja porta parts artificials al seu cos. Pròtesis de maluc, marcapassos, audiòfons... En alguns casos les pròtesis comencen a millorar les prestacions del les parts humanes originals. Per exemple, alguns atletes van protestar perquè deien que les cames artificials de Pistorius li donaven avantatge. Ell, molt murri, els va suggerir que es tallessin les seves i se'n posessin de protètiques per competir en igualtat de condicions.

Diuen que en el futur existiran nanorobots mèdics capaços de curar-nos les lesions internes. També disposarem d'òrgans artificials de recanvi que ens permetran ser com els cotxes: a cada avaria, una reparació i a córrer.

De tota manera, la revolució més gran es produirà quan el nostre cervell neuronal pugui associar-se als beneficis de l'electrònica.

Penseu que el nostre cervell pràcticament no ha evolucionat biològicament en els darrers segles. Un nadó nascut fa 2000 anys és genèticament equivalent a un nascut avui. En canvi, un mòbil fabricat avui és molt més potent que un creat fa 20 anys.

És a dir que els enginys electrònics evolucionen ràpidament mentre que els biològics (nosaltres) ho fem de forma molt més lenta. Conclusió: un dia d'aquests el xip superarà la neurona.

En aquesta singularitat tecnològica, molts han pronosticat la rebel·lió de les màquines. Terminator, Matrix, Blade Runner... Si les màquines són com nosaltres, ens veuran com una amenaça?

Asimov va crear uns robots que estaven estrictament al servei de la humanitat però, fins i tot així, acabaven creant-nos molts problemes. Sort que van fitxar en Will Smith per resoldre'ls.

De tota manera, si la superioritat de les màquines ha de ser inevitable, per què no preparar-nos per competir amb elles? Per què no fer servir les seves fortaleses en el nostre benefici?

La fusió de la neurona i el xip crearia un humà capaç de recordar-ho pràcticament tot (fins i tot el que ha somiat), de connectar-se per wifi amb màquines o amb altres humans (telepatia), de pensar molt més ràpidament, moure objectes amb la ment (telequinèsia), aprendre idiomes en qüestió de dies... En definitiva: SuperIntel·ligència reforçada amb alguns superpoders.

Com podeu intuir, aquests SuperHumans fusionats amb xips crearien alguns problemes. Especialment als humans no fusionats amb xips que al seu costat serien molt poc funcionals. D'altra banda, els SuperHumans fusionats amb xips tindrien alguns riscos quant a la privacitat de la seva ment. Igual com un hacker pot accedir a informació emmagatzemada a dins d'un ordinador connectat a internet, és raonable pensar que es podria accedir a informació emmagatzemada dins d'un cervell connectat a internet.

La part bona és que els codis de seguretat a memoritzar serien fàcils de recordar. La part dolenta és que no sé ben bé en quin lloc es podrien guardar que no fos accessible als hackers.

No sé a vosaltres però a mi aquest futur em causa cert vertigen només de pensar-hi. És clar que potser és perquè tinc una ment simple i primitiva, sense el poder que donaria la fusió amb el xip.

Transhumanisme. 3. Reescrivint el nostre genoma.

En capítols anteriors vam veure que els transhumans ja són aquí. De tota manera, hi ha una sèrie de singularitats que faran que l'ésser humà canviï dràsticament en poques generacions. Una d'elles, referida al nostre suport biològic és la possibilitat de reescriure el codi genètic gràcies a l'enginyeria genètica.

Fins ara, l'evolució de l'homo sapiens, com la de la majoria d'espècies del planeta, venia donada per l'evolució natural. Això vol dir que és l'atzar qui introdueix canvis en els gens i la selecció natural qui tria quins gens passen a la següent generació (exterminant els individus menys afavorits per la loteria del genoma).

Aquest mètode cec de prova i error, que és el natural, és realment preferible a un d'artificial basat en la raó? Imagineu-vos que voleu un fill i us ofereixen l'opció de tenir-ne un de sa, intel·ligent, bona persona i guapo. Refusaríeu aquesta opció per arriscar-vos a deixar la tria del vostre fill a la natura? I si us toca un fill greument malalt o un psicòpata? No us sentiríeu molt irresponsables per haver fet aquesta tria?

Sens dubte hi ha una paraula que desperta quasi tantes fòbies com 'Química', 'transgènics' o 'dilluns': eugenèsia. Si analitzem la seva etimologia, no entendríem aquesta repulsió. Ve del grec i vol dir "ben nascut" o "bona reproducció". En general, l'eugenèsia consisteix en "millorar la raça" per diferents mitjans. El fet que els nazis la busquessin en humans amb mitjans poc ètics (extermini, esterilització...) devia ajudar a la seva estigmatització.

I aquí hi ha un punt molt polèmic, perquè estem d'acord que els nazis fan mal fet d'exterminar gent  segons el seus capricis però hem de deixar que la Natura faci el mateix?

Gattaca tracta els conflictes d'una societat on conviuen humans creats per enginyeria genètica amb humans creats pel mètode tradicional.

Poso un exemple. Volem enviar una colònia humana a Mart. El planeta necessita una forta terraformació però, igualment, molts de nosaltres no hi sobreviuríem. Quina opció us sembla millor:

1. Enviem 1000 persones sabent que només els 100 més ben adaptats sobreviuran.
2. Enviem 100 persones genèticament modificades per adaptar-se a les condicions de la vida marciana.

I qui diu Mart diu una Terra post-apocalíptica radioactiva, amb un clima caòtic per culpa de l'escalfament global o amb escassetat d'aliments o amb aliments tòxics per la contaminació dels oceans.

L'enginyeria genètica ja permet seleccionar embrions però la veritable singularitat consistirà en escriure el codi genètic des de zero, com qui escriu el codi d'un programa informàtic. D'aquesta manera es podran crear humans (o qualsevol altre ésser viu) a la carta.

També, per als humans ja nascuts, es pot fer servir la teràpia gènica. Consisteix en fer servir un vector (per exemple un virus) que infecti les cèl·lules per canviar un tros d'ADN per un altre. La utilitat immediata és substituir ADN que produeix una malaltia per ADN sa però es podria fer servir també per potenciar o reduir alguna característica del nostre cos o del nostre caràcter.


A més de l'adaptació als entorns hostils, l'enginyeria genètica ens obriria les portes de les grans fites del transhumanisme:

• Superlongevitat i reducció dràstica de malalties. Viure molts anys i plens de salut, tant física com mental. Podrem trobar on tenim escrita la data de caducitat i treure-la. Podem dotar-nos d'un sistema immunològic més eficient i, llegint l'ADN dels organismes patògens, preparar-nos millor per a les hostilitats.
• Societats més pacífiques i empàtiques. El genoma humà és com és degut a les circumstàncies hostils en què van viure els nostres avantpassats. Avui, el principal perill per a la supervivència humana és el propi ésser humà. Probablement es podrien localitzar els gens que ens fan agressius i egoistes i substituir-los per altres que ens facin més adaptables a societats pacífiques i solidàries.
• Superintel·ligència. Imagineu-vos quants problemes es podrien resoldre si els nostres cervells funcionessin millor. Potser tindríem ja energia quasi infinita gràcies a la fusió nuclear. O hauriem resolt el problema de l'escalfament global.

Aquestes noves opcions enllacen amb la intuïció de Plató que creia que els homes i el món estaven mal fets perquè eren producte de l'atzar i no de la raó. Aleshores, si podem fer homes sense malaltia, sense patiment, sense maldat que formin una societat pacífica on s'ajudin uns als altres... és ètic no fer-ho?