Recentment, els tuits, articles i posts de Quim Torra i d'Elisenda Alamany m'han fet pensar en els humans digitals de Digitàlia, la meva novel·la no publicada. Més enllà de si s'ha tergiversat allò o tret de context això altre, m'interessa discutir sobre com la digitalització ens parla de la nostra identitat.
Digitàlia és un entorn on viuen éssers digitals anomenats Digital Egos, creats a partir de l'escaneig cerebral d'éssers humans. En el moment de la còpia, l'humà i el seu Digital Ego són mentalment idèntics però a partir d'aquí, els canvis en les experiències de l'un i de l'altre els converteixen en dues identitats diferents.
I he pensat que la nostra identitat digital també posa de manifest una certa divergència amb el nostre jo actual. El registre d'allò que hem fet i hem dit en cada moment és una fotografia digital del que som o més aviat s'han de veure com les petjades que marquen per on hem passat?
A Digitàlia hi ha diversos personatges dobles (humà + el seu Digital Ego) i tots tenen conflictes amb el seu alter ego.
En Joan Scrivano és un advocat a qui l'ambició ha convertit en un empleat d'una organització mafiosa. Però el seu Digital Ego segueix sent el jove somiador de qui es va enamorar la seva dona.
En Dennis Moon seria el cas més adient per a aquest post. És un antic polític xenòfob que va ser assassinat que segueix existint a Digitàlia. Però a Digitàlia aprèn que les seves antigues lluites ja no tenen cap mena de sentit.
Fins i tot el propi creador de Digitàlia, l'Isidre Ferrer té un Digital Ego, del qual no parlaré per no fer spoilers (encara que dubto que acabeu llegint la novel·la si no l'heu llegit encara).
En tots els casos de la novel·la passa com amb els polítics de la realitat. L'humà de carn i ossos es disputa la identitat amb el seu alter ego digital i nosaltres, veient les diferències entre els dos no podem deixar de preguntar-nos: quin d'ells és l'autèntic?
Les distopies sobre identitats compartides gairebé mai no acaben bé. Font.
I aquest és potser el perill més gran de l'era digital. Ens estan creixent, a tots, identitats digitals per tot arreu. Amb el nostre nom, els cognoms, rostre. Unides a identitats dels nostres familiars, amics, companys de feina. Aquestes identitats són cada cop més complexes, més extenses, més accessibles a tothom. Així que cada cop us costarà més convèncer tothom que vosaltres sou la identitat real i elles les còpies.
dimarts, 19 de desembre del 2017
La Junta Electoral Central ha aplicat el 155 a aquest blog i avui publica un post amb propaganda electoral dels partits que es presenten a les eleccions del 21D. Depenent de què voteu, es valorarà tornar la gestió del blog al seu antic propietari.
JxCat: Vota per restituir un president que va ser destituït de forma il·legítima i que, probablement, no podrà tornar a Catalunya si guanya les eleccions. No podem dir gaire cosa de què farem, de si haurem de formar un govern a l'exili o si posarem uns becaris a gestionar l'autonomia que potser ens tornen o potser no. Qualsevol cosa que diguem en campanya podrà ser utilitzada en contra nostra davant d'un tribunal.
El líder de JxCat apareix per plasma per intentar guanyar-se la confiança dels espanyols, que fa anys que confien en un president que fa rodes de premsa a través de la tele. Font.
ERC: Nosaltres tampoc podem dir gaire cosa de què farem, ja que tenim el nostre líder a la presó. Que no és per motius polítics, eh? Però tot el que faci políticament pot ser utilitzat en contra seva. Sembla una paradoxa però és un dogma de fe de la Constitució, com la Santíssima Trinitat. És així i ja està. També ens has de votar perquè no guanyi Ciutadans, tot i que de fet ens estem pensant si volem guanyar o no. Governar ara és un marró considerable i tenim un nombre finit de gent que vol anar a la presó. El pitjor de tot, sabem que d'aquí 40 anys, l'esquerra "de debò" encara es posaria la medalla d'haver lluitat ells sols contra el Rajoyisme, de la mateixa manera que fan ara amb el franquisme, quan nosaltres teníem els nostres homes i dones a vorals, a l'exili o la presó.
-Com va la situació per Catalunya amb el 155?
-Doncs no ens podem queixar.
-Llavors, no va tan malament com us pensàveu?
-No, no, vull dir que no ens deixen queixar-nos. Font.
CUP: Encara que presentem sempre els millors candidats, a nosaltres les eleccions ens importen poc. La lluita per la República catalana és al carrer. Ens mobilitzarem als barris, als CDR, a les xarxes socials, a les cases okupes, als ateneus, als centres cívics, als mitjans (quan ens hi conviden, que costa) i, sí, també a les urnes. Mai ens rendirem! Nosaltres tenim gent de sobres per ficar a la presó i, de fet, amb nosaltres no s'hi atreveixen gaire. Tenen por que adoctrinem els presos en la lluita marxista-feminista-globalista-revolucionària i perdin el control de l'entramat mafiós heteropatriarcal que governa Espanya.
Luke Skywalker reuneix el CDR del seu barri per discutir les mesures a prendre contra l'estrella de la Mort.
PP: Voteu-nos perquè hem empresonat o fet fugir del país el govern separatista sediciós. Alguns maricomplejines diran que han estat els jutges però nosaltres en reclamem el mèrit. Creieu que la Justícia espanyola és independent? La independència és anti-espanyola! Ja sigui la de Catalunya, la dels jutges o la dels mitjans. De tota manera, podeu votar també PSC, Ciudadanos o CeC, que faran el que nosaltres els diguem des de Madrid. O, si voleu votar els separates, ens importa un rave. Fem un altre 155 i seguim governant directament des de Madrid. En el fons és més barat que tenir un govern titella. I si tampoc podem sucar comissions nosaltres, de què serveix? Millor gestionar-ho tot des de Madrid directament, que allà sí que tenim tots els sobres controlats. Així que si no ens voleu votar, quasi millor que voteu els separates.
PSC: Volem desinfectar Catalunya d'independentistes. Curarem els catalans dels mals de l'independentisme amb unes pastilles que, això és casualitat, eh?, hem copiat al PP. Però les nostres són vermelles, que és un color d'esquerres, eh? Ara que hi pensem, a Matrix també podies triar entre pastilles blaves i vermelles i eren opcions diametralment oposades. La blava significava que tornaves a les dolces mentides de Matrix (té sentit perquè és el PP i no nosaltres qui controla el poder mediàtic) i la vermella volia dir que descobries la crua veritat. Així que si voleu saber quina és la crua realitat, voteu-nos. Si governem, farem retallades, enfonsarem el país i donarem les culpes a algú altre.
Català, tria la teva pastilla per sortir de Matrix. Font.
Ciudadanos: Nosaltres decidim qui és normal i qui no. Els no normals no haurien de tenir fills. Quan pactem amb el PSC, ells desinfectaran els no normals, que és una mica el que feien els nazis però recordeu que a Catalunya els nazis no són aquells que en acabar les nostres manis reparteixen pallisses pel carrer sinó els separatistes que es volen saltar la legalitat i la Constitució. O més ben dit, la part important de la Constitució, que és la Unidad de España. La resta, sincerament, ens importa un rave.
CeC: Ens agrada fer el contrari que Convergència, que ara s'ha canviat uns quants cops de nom, no sé què volen amagar amb tants canvis de nom. Des de Catalunya en Comú Podem Iniciativa per Catalunya Esquerra Unida i Alternativa (antic PSUC) ens agrada la honestedat. Però també l'equidistància. De tant en tant som una mica deshonestos, per poder ser més equidistants. De vegades defensem drets socials. D'altres, ens posem de perfil. Especialment si toca defensar Convergència. Ah, alguns es creuen més revolucionaris que nosaltres per haver estat empresonats o exiliats però recordeu que feien retallades. I fent bona cara, eh? No com nosaltres, que quan hem estat en un govern retallador hem fet cara de pomes agres.
L'equí proper sembla simpàtic però recordeu que s'ha apropat a la càmera unilateralment. Heu de votar l'equí distant. A CeC portem uns dies debatent si un Unicorn seria també un equí i si, en cas de ser-ho, el podríem adoptar com a mascota del partit.
Fins aquí l'espai gratuït de propaganda electoral cedit desinteressadament per aquest blog en compliment de la legalitat vigent. Com li van dir a Indiana Jones, escull sàviament.
Fa un temps parlava amb un home italià sobre la situació del seu país i em va explicar amb certa naturalitat com s'havia institucionalitzat la màfia.
Els fills dels mafiosos, deia, han anat a la universitat i s'han convertit en empresaris, jutges, polítics, etc. Això implica un escalat del funcionament mafiós, que ara ja forma part del sistema.
Si heu vist la saga de Godfather (El Padrí), ja explica una situació semblant. Arriba un moment on els mafiosos volen ser ciutadans respectats. No volen pels seus fills una vida delictiva. Si bé, d'una altra banda, tampoc volen renunciar al poder que la violència de la famiglia exerceix sobre els seus enemics.
A Godfather, els mafiosos es comparen amb l'Imperi Romà. Mare nostrum. Cosa nostra. El poder, regnar sobre una ciutat o un imperi. En el fons, els antics regnes no deixaven de ser clans mafiosos. Què eren els nobles? Guerrers que mataven, saquejaven i sotmetien pobles. I que van voler que els seus fills tinguessin una vida respectable. Igual que els mafiosos.
La música del tema central de Godfather és formidable.
La democràcia se suposa que acaba amb la noblesa com a estament que mana per dret adquirit. Són els ciutadans qui lliurement trien qui volen que els governi. I, per tant, els fills dels saquejadors no tenen més drets que els altres. Però segueixen tenint avantatges. Imagineu que aquests clans mafiosos van col·locant els seus fills en llocs estratègics. I un cop dins, aquests ajuden a altres membres del clan a col·locar-se també. Imagineu que hi ha una connivència entre la violència dels mafiosos i les decisions judicials preses pels seus fills. O amb les decisions polítiques preses pels polítics de la màfia i els empresaris de la màfia (concessions de contractes, per exemple).
I potser els ciutadans se n'adonen d'aquest joc brut i tenen el vot per canviar-ho. Però, què passa si els polítics de la màfia estan a més d'un partit? O si els polítics rivals reben un tracte nefast per part de mitjans de comunicació en mans de la màfia? O si són perseguits i engarjolats injustament per part de jutges mafiosos? Quina qualitat democràtica pot tenir un país controlat per una banda de mafiosos?
I el més preocupant: com pot un país així tornar a ser una democràcia de qualitat?
Arran la recent victòria de Donald Trump, molts ciutadans d'EEUU han consultat l'oficina d'immigració del Canadà buscant-hi refugi. Ha estat un primer impuls que, probablement, en la majoria de casos donarà pas a la resignació.
Diuen que EEUU està dividit entre uns estats molt conservadors (vot republicà, Amèrica rural, profundament religiosos) i uns altres més progressistes (vot demòcrata, grans ciutats, defensa de drets civils). I, per desgràcia, han de compartir president. Perquè, si avui són els demòcrates els decebuts que han de resignar-se amb en Trump, fa 4 anys eren els republicans que havien de suportar una gestió amb la que no estaven d'acord. Cada elecció provoca 50 milions de descontents.
Retrat robot dels votants satisfets per la victòria d'en Trump, segons l'imaginari europeu. Font.
Una de les desgràcies dels EEUU és que no té pràcticament veïns. Canadà, Mèxic i el Carib. Amèrica del Nord ofereix pocs projectes diferents als seus habitants. Afortunadament, és cert que l'estructura federal dels EEUU mitiga en bona mesura aquest problema. No és el mateix viure a Califòrnia o Nova York que a Utah o Louisiana.
I per aquí va un dels millors arguments de l'independentisme: com més estats, més opcions diferents per viure. Si després aquests estats es federen lliurement o estableixen relacions de comerç o intercanvis culturals, fantàstic. Si no, cadascú que faci a casa seva el que vulgui i ja està.
El contraargument unionista és preguntar on és el límit. Una regió pot independitzar-se d'un país? I una ciutat d'una regió? I un barri d'una ciutat? I un carrer d'un barri? I un bloc de pisos...? I així fins arribar a l'individu. I sí, la llibertat absoluta és la de l'individu. Si fos possible, seria la millor opció. Que cada individu s'associés lliurement amb els individus que volgués per a les tasques o interessos que volgués.
Aquesta idea té algunes limitacions, en tant que bona part de la política està vinculada al territori. Per exemple, els trens i les carreteres. Per molt que jo vulgui associar-me amb un neozelandès i un xilè, el tren que necessito agafar el compartiré amb un català. I entre els habitants del territori hem de decidir si destinem recursos a un Rodalies o a un AVE.
Però hi ha altres àmbits que transcendeixen el territori. La cultura o la llengua la podem compartir amb qui volguem, sigui on sigui. Aquest mateix blog es pot seguir des de Catalunya, sí. Però també des de València (com fa el Vicent), des de Mallorca o des d'Argentina (si em seguiu des de llocs exòtic, si us plau, digueu-m'ho, que fa il·lusió saber-ho).
I la bona notícia és que aquests àmbits virtuals cada cop tenen més pes en les nostres vides. Cada vegada passem més temps a la xarxa. Així doncs, cada cop hi haurà una part de la nostra existència que dependrà menys dels Rajoys, Trumps o Putins. Una part que no necessitarà intermediaris, que ens permetrà connectar directament amb els interessos o persones que lliurement triem.
Alguns fins i tot han fet el pas de crear nacions virtuals, com Wirtland, que compta amb 5000 habitants. O Asgàrdia, la nació espacial. Potser en un futur, els humans ens podrem definir nacionalment segons criteris que poc tinguin a veure amb el lloc on hem nascut o on vivim i molt amb qui volem ser.
¿No us passa sovint que aneu a un restaurant, us fixeu en el menú i, al final, acabeu arribant a la conclusió que demanant a la carta hauríeu estalviat diners?
Això és perquè els packs estan dissenyats per facilitar les decisions del consumidor però no necessàriament per oferir-li millors opcions.
Amb les eleccions passa exactament això: pots decidir entre una sèrie de restaurants (partits polítics) que ofereixen un menú (programa electoral) però no pots triar els plats. De fet, ni tan sols pots estar segur del que t'acabaran portant. La prudència convida a desconfiar dels que ofereixen mariscades a 5 euros, tot i que, molts cops, menús més creïbles tampoc són respectats.
I, per desgràcia, el cuiner que t'acaba preparant el menjar no sempre és el que has triat tu sinó el que han triat la majoria de comensals. Suposo que, per totes aquestes raons, la majoria de clients no fa ni l'esforç de llegir-se el menú. I ja em direu quina decisió col·lectiva es prendrà quan la majoria no està informada de gairebé res.
La simplificació dels packs portada a l'extrem arriba a reduir-ho tot a dretes vs esquerres. I si dius que no ets ben bé de carn però tampoc de peix, que ets vegetarià, llavors tothom et mirarà malament i suposarà que ets de peix. Però de fet, també podria passar que t'agradés l'ànec i el bacallà però no suportessis la vedella i el lluç. Què series, llavors? Hauries de fingir que t'agrada la vedella i que no t'agrada el bacallà per no aixecar sospites?
D'altra banda, els restaurants que ofereixen peix, sovint acaben servint carn i viceversa. Per exemple, es diu que ser de dretes vol dir abaixar impostos i fer retallades però recentment hem vist partits de dretes apujar impostos (PP, CiU) i partits d'esquerres fent retallades (Tripartit, Syriza).
Diuen que la sopa simbolitzava per a Quino les dictadures llatinoamericanes i que per això la Mafalda mai no se la va poder empassar. Imatge.
En principi els packs podrien tenir un cert sentit. De la mateixa manera que un menú pot ser dietèticament equilibrat, un programa electoral pot tenir mesures que no entrin en clara contradicció entre elles. Per exemple, un partit que ofereixi abaixar impostos i acabar amb les retallades (perquè no són ni de dretes ni d'esquerres) és altament sospitós d'estar-nos prenent el número. I és aquí quan, els que no són "ni de dretes ni d'esquerres" perden tot el prestigi i es converteixen en populistes.
A la pràctica, veiem com els restaurants ofereixen menús gens equilibrats i els partits, programes impossibles de complir. Es diu que alguns partits minoritaris, tiren més d'utopia sabent que no guanyaran i no hauran de patir per haver de complir allò que prometien però en realitat, els partits majoritaris també prometen més enllà del que saben que podran complir.
Altres cops, les mesures dels programes no tenen res a veure entre elles però queden estèticament bé com a pack electoral. Per exemple, si ets d'esquerres, has d'estar a favor dels palestins i en contra dels israelians. I si ets de dretes, has d'estar en contra dels palestins i en contra dels israelians. I no sé molt bé per què és tan important definir-se en aquest conflicte estranger i no tant en el de Pakistan-Índia o en el de Marroc-Algèria però te'l venen amb el pack.
Hi ha opcions per evitar les males digestions del menú i permeten triar plats a la carta, com són els referèndums i la democràcia líquida. Hi ha qui diu que, tenint en compte la poca cultura culinària dels comensals, és millor deixar la majoria de les decisions importants en mans dels xefs. Jo crec que tot va lligat: mals comensals trien mals xefs i mals xefs no permeten que els comensals aprenguin gaire cosa de cuina.
I la millor manera d'aprendre'n potser sigui amb la pràctica. Votar, decebre's i treure'n alguna lliçó. Per això us demano que aneu a votar aquest diumenge i animeu tothom que coneixeu a anar a votar. Sí, sé que fa mandra i no ens hi juguem gairebé res però el vot de diumenge us ajudarà a tenir millor criteri per votar el proper cop. I el proper cop potser sí que ens hi juguem alguna cosa.
La setmana passada va esclatar una polèmica arran d'unes declaracions de Pablo Iglesias on criticava directament una sèrie de periodistes. Deia que "estan obligats a parlar malament de Podemos". Els periodistes al·ludits s'han afanyat a denunciar aquest atac a la llibertat de premsa (propi de règims com Veneçuela) mentre que els partidaris de Podemos han aprofitat per reafirmar que a Espanya no hi ha llibertat de premsa.
És la típica paradoxa de si hem de tenir la llibertat de renunciar a la nostra llibertat o de si algú ha d'alliberar-nos en contra de la nostra voluntat. Una mica el que passa amb les sectes.
És cert que a Espanya no moren gaires periodistes en "acte de servei", com sí passa en altres països. Però sí que hi ha acomiadaments i boicots sospitosos. Imatge.
Vagi per endavant que no tinc gaire simpatia per Pablo Iglesias. Català escaldat amb ZP, fuig de l'aigua tèbia de Podemos. Però crec que és necessari explicar de tant en tant fins a quin punt és precària la llibertat de premsa a Espanya.
Poc després d'arribar al poder, Soraya Sáenz de Santamaría es va carregar els 3 directors dels 3 principals diaris d'Espanya. Antich, de La Vanguardia, massa sobiranista. Javier Moreno, de El País, massa d'esquerres. I Pedro J. Ramírez, de El Mundo, massa rebel. És clar, podria ser que Soraya no hi tingués res a veure i que fos casualitat que tots tres hagin estat substituïts per tres directors més afins. La mateixa casualitat va tenir lloc el primer cop que el PP va accedir al poder. Tots els grans mitjans de comunicació van passar a estar controlats pel PP. Amb episodis força sonats, com els de Jesús de Polanco i Villalonga.
Jesús de Polanco era el propietari del grup Prisa, principal grup de comunicació de l'entorn del PSOE. Va ser processat per una qüestió tècnica per part d'un jutge molt motivat. El jutge va acabar sent condemnat per prevaricació i el Tribunal Europeu de Drets Humans va donar la raó a Polanco. El jutge va ser finalment indultat pel govern d'Aznar.
Juan Villalonga va accedir a la presidència de Telefonica gràcies al govern d'Aznar, que va posar a la seva gent de confiança a càrrec de les grans empreses que encara controlava l'estat. Villalonga, per exemple, havia estat company de pupitre d'Aznar. Mentre Telefonica endarreria l'accés d'Espanya a internet, apostava fort pels continguts: van construir un imperi mediàtic. Més tard, davant d'una actitud rebel, Aznar va aconseguir fer fora Villalonga de Telefonica i hi va situar César Alierta, un home més dòcil que va dirigir Telefonica fins fa poques setmanes, quan es va jubilar amb una miserable pensió de 35,5 milions d'euros.
Bonus track de casualitats. Això ho vaig trobar al compte de twitter de @rincewindcat. Primer vaig pensar que era un hoax però si busqueu al Google veureu que són notícies certes.
En l'actualitat, els dos grans grups mediàtics de l'estat són A3media (en mans del grup Planeta) i Mediaset (propietària de Tele 5 i Cuatro). Tots dos grups, molt propers ideològicament a la dreta espanyola.
Tornant a l'acusació de Pablo Iglesias, en aquest ecosistema periodístic, quins periodistes diríeu que tenen més probabilitats de fer carrera? Els que defensen postures properes als grans grups o els altres? Pot haver-hi llibertat de premsa si només troben bones feines els periodistes d'un determinat signe polític? Si un periodista és contractat per un mitjà de signe contrari a la seva ideologia, creieu que té llibertat per dir el que pensa o s'intenta adaptar al criteri del grup?
Per exemple: de tots els periodistes mediàtics catalans que treballen als grans grups de comunicació espanyols (Évole, Francino, Barceló, Marhuenda, Cárdenas, Buenafuente, Sardà...), quants d'ells són independentistes i han "sortit de l'armari" per defensar l'opció independentista? Per estadística, la meitat dels catalans són independentistes. Per quina raó deu costar tant de trobar-ne als mitjans espanyols?
La raó per la qual els governs (en especial el que tenim ara a Espanya) intenten controlar els mitjans és òbvia: el control de la informació que arriba als ciutadans té molt a veure amb els resultats electorals. Per això mateix, un país on no hi hagi veritable llibertat de premsa, no és una democràcia de veritat.
Finalment la nova legislatura del Parlament de Catalunya es va inaugurar amb un debat al qual jo vaig trobar un element transhumanista.
Com ja deveu saber, el nom del president es va decidir a última hora i a corre cuita. Això va implicar que tothom que viu de la política, periodisme o similars va haver de fer un curs intensiu per saber qui coi era aquest Puigdemont (molts van necessitar invertir algunes hores només per aprendre a escriure correctament el seu nom).
Però la polèmica estrella va ser un tuit del propi Puigdemont on hi deia alguna cosa semblant a aquesta:
De seguida, molts espanyolistes van identificar-se amb els invasors i van fer córrer la veu que en Puigdemont era un d'aquells perversos nacionalistes que vol que el seu país sigui només "per als de casa".
Ja sabeu què diuen: nacionalisme = racisme.
També es va retuitar molts cops el context del tuit de Puigdemont, una cita de Carles Rahola situada a la Guerra Civil. Així doncs, els invasors que calia fer fora eren els franquistes. La cita completa és aquesta:
"Els invasors seran foragitats de Catalunya, com ho foren a Bèlgica, i la nostra terra tornarà a ésser, sota la República, en la pau i el treball, senyora de les seves llibertats i els seus destins, Visca Girona i Visca Catalunya Lliure!".
La broma podia haver acabat a Twitter, com tants altres flames que vivim aquests dies, però la senyora Arrimadas va portar el tuit al Parlament, un altre cop tret de context, per atacar en Puigdemont. I aquí arribem al punt que m'interessa: la política transhumanista.
Mentre la senyora Arrimadas feia una llarga (i poc densa en contingut) intervenció de 24 minuts, Twitter produïa milers de tuits sobre el debat. És possible que en Puigdemont i/o els seus assessors construïssin la rèplica a partir de tot el que s'estava dient a la xarxa?
Fixeu-vos que passem d'uns presidents 1.0 que s'atabalen quan no entenen la seva pròpia lletra o que han de sortir en forma de plasma per protegir-se de les preguntes a uns presidents 3.0 que s'alimenten d'una xarxa d'idees que connecta milers de persones.
Semblances: tots dos recorren al plasma per por a sortir de casa.
Diferències el de l'esquerra és un plasma no interactiu, ve amb el discurs gravat de casa i no fa res més que repetir-lo davant dels altres. Font.
Fa temps ja vaig descriure els avantatges que podíem tenir els humans gràcies a la realitat augmentada, posant com a exemple un bomber. Bé, crec que un polític que compti amb milers d'aliats a les xarxes per trobar la resposta més mordaç o la rèplica més contundent, també té un enorme avantatge sobre un polític 1.0, que només es té a si mateix (i molts cops això no és dir gaire...).
I no ens quedem aquí. Aquests dies també he sentit que un partit polític s'estava renovant gràcies als grups de Whatsapp, on els militants de base toquen el crostó als polítics de més rang. Ja no és allò de votar un cop cada quatre anys o muntar un partit sobre una estructura opaca i anquilosada. Sembla que les xarxes socials estan obrint una porta perquè la veu i les idees de molts ciutadans acabin tenint una repercussió real (i potser positiva) a la política de veritat. La democràcia real serà transhumanista o no serà.
Hi va haver una època que em presentava a molts concursos literaris. Cada mes sortia al web de la Generalitat una llista dels premis de narrativa en català que es convocaven. A partir d'aquesta llista jo mirava els relats que tenia escrits i pensava quin relat es podia adaptar a quin premi. Un dels factors a tenir en compte era si el premi era prestigiós perquè llavors calia enviar-hi un relat que fos dels millors.
Com que el meu coneixement del circuit literari català era escàs, el criteri per saber quin prestigi tenia un premi es limitava a quants diners repartien. A més diners, més participants, millors participants, més nivell dels relats, més prestigi del premi. Si bé massa diners podia significar també que la cosa es posava massa seriosa per deixar el premi en mans del jurat i llavors no valia la pena participar-hi.
Molts premis volen aconseguir prestigi ràpidament i llavors ofereixen molts diners. Com que després han de recuperar els diners d'alguna manera, això condiciona el premi. Si la manera és venent llibres, cal que l'autor tingui ja un nom i pugui acomplir les expectatives. En aquests casos, acaba sent l'autor qui posa el prestigi i el premi qui el rep, a canvi de diners.
Això funciona també fora del món literari i fora del món dels premis. En general, si A té més prestigi que B, una associació A-B transferirà prestigi des d'A fins a B. Per això la gent presumeix de llegir certs autors que tenen prestigi, evita reconèixer que mira certs programes de baixa qualitat a la TV o esmenta que coneix a tal persona de prestigi, que són molt íntims.
En el món de la política això també passa. Alguns van fer negocis amb, per exemple, gendres reials o fills de president, pel prestigi que tenien les respectives Institucions. El revers d'aquest mecanisme és clar amb el mateix exemple: quan el prestigiós perd el prestigi, la relació que tenies amb ell et comença a transmetre desprestigi. Cal, per tant, desentendre's el més convincentment possible d'aquesta relació.
Un altre exemple del terreny de la política és un partit fundat entorn del prestigi d'un ministre franquista que va criticar la Constituciódel 78. Quan el franquisme va anar perdent prestigi, va proclamar-se defensor d'aquesta Constitució. I la Constitució va anar perdent prestigi a causa d'aquesta relació. Al mateix temps, aquest partit intentava desprestigiar rivals comparant-los amb ETA o fins i tot amb els nazis. Fins i tot amb el franquisme.
Ja hem comentat alguns cops per què són incorrectes la majoria de les comparacions amb el nazisme (Llei de Godwin). La reflexió d'avui crec que pot ajudar a entendre per què són tan perverses.
Quan algú desprestigiat ataca gent amb prestigi amb acusacions difamatòries de relació amb terroristes o feixistes, part del prestigi de l'atacat es transfereix cap als terroristes o els feixistes. I aquest és un fet que cap societat hauria de permetre.
La setmana passada hi va haver una divertida anècdota en una mena de debat televisiu (que no vaig veure) entre les dues estrelles mediàtiques de la política espanyola. La cosa va anar així:
Estudiante: “Si tuviesen que recomendarme un libro de filosofía, ¿cuál me recomendarían?
Pablo Iglesias: Tratándose de ti, La ética de la razón pura. Me parece excelente que se citen autores como Kant, que hablaba de la paz perpetua, en un momento en el que la situación internacional en nuestro mundo es tan compleja.
Albert Rivera: Yo vengo del mundo del derecho y Kant es, desde luego, un referente, uno de los pilares. No solo es un gran filósofo, sino un gran jurista. Por eso, cualquiera de las obras de Kant me parecen un referente para juristas y también un referente para filósofos.
Carlos Alsina: ¿Un título concreto?
Albert Rivera: La verdad es que no he leído a Kant un título concreto, pero me da igual, lo he estudiado en filosofía política y en el mundo del derecho.
Un altre candidat a la presidència va declarar sobre el tema que "No, we Kant" i que "Aquí llega Kant de Mor, el pecador de la Zarzuela". I que sempre millor el llibre que la peli, eh? Font (<-- Perquè veieu quin nivell gasta el post d'avui, això és un enllaç a Forocoches).
La discussió a les xarxes anava sobre qui va fer més el ridícul. Fixeu-vos que és divertit que Iglesias, per ser tu (algú a qui no conec de res), et recomano un llibre que no existeix. Gaudeix-lo molt. Podríem dir que és força coherent amb la seva línia política però no vull seguir el post per aquest camí.
En realitat, qui es va endur la pitjor part va ser Rivera, per encarnar de forma tan perfecta l'espanyolíssima figura del Cuñao. Ja sabeu, aquell individu que pontifica de qualsevol tema sense tenir-ne més que una idea superficial. O de vegades ni això. Potser la millor part, la més cunyada, és la de "pero me da igual". Perquè justifica el seu cunyadisme sense problemes: no he llegit cap obra de Kant però això no vol dir que el que t'acabo de dir sobre Kant no sigui la cosa més important que cap persona pot dir sobre Kant.
En el fons, no haver llegit cap obra de Kant és un punt a favor per algú que diu que vol ser president d'Espanya: connecta amb la gran majoria de l'electorat, que tampoc l'ha llegit mai. I fins i tot amb el votant cuñao, que va fer acudits sobre el tema a twitter sense haver llegit tampoc res de Kant. Una dura competència pel senyor faristol buit, que l'altre dia va estrenar-se com a comentarista de partits de la Champions, territori icònic dels cuñaos espanyols.
Si algú hagués preguntat als cuñaos de twitter sobre si creien que els altres 2 grans aspirants a la presidència havien llegit a Kant (els de la vella política), segurament haurien contestat que tampoc.
Aquest és en Kant, segons la Viquipèdia. Fixeu-vos que no m'ha calgut aclarir qui era el de la imatge anterior.
Ens podríem preguntar també què n'opinen els filòsofs. Darrerament ja tenen una sèrie de TV3 que parla sobre ells, així que deuen estar amb l'ego ben pujat amb tant de protagonisme, cosa que desperta la rivalitat ciència-filosofia al meu ego cuñao. Així que passo a destrossar el seu ego.
Si (pràcticament) ningú llegeix a Kant, com pot influir la seva obra en el pensament humà? Antigament es creia que influint sobre les elits, que eren les que pensaven, aquest pensament es transmetia a la humanitat. Però ara les elits tampoc el llegeixen!
Afortunadament, Kant va fer també contribucions a la ciència. L'homo cuñadus tampoc en sap gaire de ciència, ni ha llegit mai cap llibre de Newton o de Hawking però sap que la ciència s'aplica en tecnologia capaç de portar homes a la lluna i fabricar smartphones. I amb l'smartphone pot buscar a la Viquipèdia l'article de Kant, llegir-lo en diagonal i riure's de la ignorància dels polítics que votarà perquè el governin.
Darrerament han saltat a les notícies 2 episodis que demostren la importància de l'empatia al món de la política.
1. Merkel fa plorar una nena.
Si no et portes bé, vindrà la Merkel.
El resum del vídeo, per si no el podeu veure ara, és que la nena és una refugiada palestina i li demana a Merkel si pot quedar-se al país i seguir estudiant. Merkel li contesta que la política no es fa per casos particulars i que si li dóna asil a ella li hauria de donar a milers de refugiats més i que el país no està preparat per rebre tanta gent.
Davant de la resposta la nena plora i la Merkel intenta consolar-la però encara ho empitjora més.
Resumit: a l'alcaldessa la paren pel carrer, li expliquen les misèries personals i li demanen ajuda: una feina, un subsidi... Ella contesta que malauradament no pot ajudar de forma directa a cap d'aquestes persones però que fa tot el possible per millorar-la indirectament amb polítiques que ella creu que seran efectives per millorar la vida dels barcelonins en general.
Els dos casos són pràcticament calcats. Una pobra persona en situació desesperada que busca ajut en algú que creu que té poder per ajudar-la. I la resposta és pràcticament idèntica: no et puc ajudar A TU, jo haig d'actuar pensant en el conjunt dels ciutadans. Però hi ha una gran diferència: l'empatia.
Explicat de manera senzilla. La dona gran plora ABANS de parlar amb Ada Colau. La nena palestina plora DESPRÉS de parlar amb Merkel. És a dir, cap de les dues rep l'ajuda que buscava però una se suposa que se'n va més consolada.
No sé dir fins a quin punt l'empatia és una cosa desitjable en els polítics que ens governen. En principi, com diu aquesta resposta al missatge de Colau, els polítics estan per resoldre els problemes dels ciutadans, no per explicar que se senten malament quan no poden ajudar-los.
Però sovint els polítics que mostren empatia reben més suport popular, com és el cas de Gerhard Schröder, antecessor de Merkel a la cancelleria alemanya, que va guanyar les eleccions de 2002 gràcies a unes inundacions. L'economia no anava gaire bé però va saber mostrar-se empàtic amb les víctimes del desastre natural.
Molts votants entenen que els polítics no empàtics viuen tant a la seva bombolla que no es preocupen dels problemes dels ciutadans i, per tant, faran poca cosa per solucionar-los. D'altres, en canvi, entenen que els polítics que dominen l'empatia tenen una eina per manipular els sentiments dels ciutadans i que la faran servir en benefici propi.
En el terreny de la ficció, l'empatia és encara més fonamental. L'escriptor ha de saber manipular els sentiments del lector amb personatges que li siguin propers. Moltes sèries de ficció (especialment quan porten diverses temporades) s'aguanten més en l'interès que té l'espectador per la vida dels personatges que no pas en l'espectacularitat de les trames.
Com es fa això? Doncs la veritat és que no sóc el més indicat per explicar-ho. En el terreny personal sóc una mica Merkel i em costa empatitzar o fingir que empatitzo amb la gent. No és que no m'importin en absolut els problemes dels altres però de vegades em costa expressar-ho de forma eficaç.
I a l'hora d'escriure em passa una mica el mateix. Sóc més de trames que de personatges. Sé que hi ha una sèrie de tècniques per crear personatges però fa la impressió que seguint aquestes receptes sempre hi faltarà l'essencial: aquesta connexió amb el lector que fa que el personatge sigui especial i que el lector hi empatitzi.
Fa un temps vaig explicar com Internet comença a moure l'opinió pública més que els mass media tradicionals. I quan això passa en una democràcia, podem veure canvis d'estructures de govern molt profundes.
És cert que el 15M va ser un moviment "de carrer" però no crec que es pugui entendre sense l'existència d'Internet. En primer lloc, la guspira que va encendre la revolta va ser la Llei Sinde, que buscava perseguir la pirateria per internet. Amb el lema #nolesvotes, molta gent es va organitzar per demanar que no es votés als partits que van donar suport a aquesta llei (PP, PSOE i CiU).
Val a dir que el punt de partida d'aquesta revolució pot resultar una mica absurd. En un país en plena crisi econòmica, amb un atur estratosfèric, milions de persones perdent-ho tot en la bombolla immobiliària... la gent va i esclata perquè no pot baixar-se pelis pirates? Bé, sí, d'acord, segons deien, era una qüestió de llibertats civils i, en tot cas, al final els temes importants (i els que potser no ho eren tant) van arribar a les assemblees de les places i als fòrums d'internet.
Uns mesos després d'aquella revolució d'esquerres, el PP va treure majoria absoluta a les eleccions generals. Alguns es van adonar que el lema #nolesvotes, podia haver afavorit l'abstenció entre els activistes d'esquerres, permetent una victòria demolidora a una dreta on no havia arribat el missatge del 15M.
Des d'aleshores el moviment ha anat cristal·litzant en diverses plataformes ciutadanes però quedava el pas més polèmic: fer política. Algú va dir "si sou el 99%, presenteu-vos a les eleccions i guanyareu de carrer. En cas contrari, potser no sou tants com us penseu i, per tant, no teniu legitimitat per parlar en nom del poble".
Després de la sorpresa de Podemos a les eleccions europees, comença a cristal·litzar una forma de política inspirada en el 15M. M'ha cridat molt l'atenció aquesta entrevista a un dels seus eurodiputats.
Pablo Echenique-Robba (m'estalviaré els acudits sobre un polític amb aquest cognom) és científic i deixa un titular sucós: “En la izquierda a veces la gente se vuelve anticientífica”. L'entrevistador li pregunta sobre alguns temes on ell discrepa amb el partit que representa i diu que ell és científic i que, com a tal, no pot estar d'acord amb certs plantejaments, però que si arriba el moment de votar, votarà el que digui el partit.
És a dir, Podemos fitxa un expert en temes científics però el subordina al que opini gent que no té cap mena de formació científica. És així? Ell aclareix que farà pedagogia i que ja s'encarregarà que la gent acabi entenent aquests temes però alguns temes s'escapen a la racionalitat de l'argumentació.
Em sembla molt interessant tot el debat que obre aquest plantejament. S'ha de poder votar tot? Si votem sobre política fiscal, el vot d'un economista ha de valer el mateix que el d'un cambrer? Si hi ha una sèrie de decisions interdepenents (per exemple abaixar o apujar impostos, control de la inflació, reducció/ampliació de les cobertures socials,...), s'han de poder votar per separat?
Recentment, la llei catalana de consultes ha obert les portes a una democràcia més participativa. És cert que, vistos els resultats del multireferèndum, algú pot pensar que no tenim encara la maduresa suficient per votar tant. D'altra banda, deixar les decisions importants en mans de polítics que s'han demostrat profundament ineptes i/o corruptes tampoc sembla una bona idea.
La solució ideal seria apujar el nivell de coneixements generals de la població fins que fos capaç de prendre decisions basades en aquests coneixements, entenent què significa una opció i quines conseqüències té la contrària. Però d'això estem molt lluny encara. I no sembla que ens hi estiguem apropant a gaire velocitat...
Recentment he observat que en les diferents pol·lèmiques opina tant gent externa al conflicte com gent que hi està directament involucrada.
Ara està molt de moda el conflicte Israel-Palestina però els diaris i les xarxes socials també van plenes de procés català i encara s'arrossega algun eco d'Ucraïna, a més dels clàssics Veneçuela i Cuba.
Tots aquests conflictes han aconseguit que molta gent es posicioni en un dels dos bàndols. Hi ha altres conflictes que semblen tenir menys èxit mediàtic perquè no produeix tal divisió d'opinions.
Malauradament aquest posicionament condiciona molt la nostra oportunitat d'entendre el conflicte. Igual que, abans de produir-se un penal dubtós, estem condicionats per ser seguidors d'un o altre equip.
Es dóna així la patadoxa que potser els més indicats per arbitrar un conflicte serien els qui mai han sentit interès per aquest conflicte. No obstant això, la ment humana és tan mandrosa que també aquí faria de les seves: construiria paral·lelismes entre amb un conflicte que coneix i on sí ha pres partit. Per exemple, un unionista espanyol donaria suport als unionistes canadencs i britànics, enfront als quebequesos i escocesos. I un independentista català faria el contrari.
Així doncs, podríem preguntar-nos qui té una visió més clara d'un conflicte: el que hi està directament involucrat, el que el segueix des de fa temps o el qui se'l mira des de lluny. Des de quina distància es té la millor visió?
Hi ha paraules que tenen connotacions negatives molt més enllà del que seria just. Si l'altre dia us parlava dels químics, avui analitzaré els nacionalismes.
Irònicament, la principal raó per la qual els nacionalismes estan demonitzats és a causa d'una campanya nacionalista. A Espanya, el nacionalisme central ha demonitzat els nacionalismes perifèrics per intentar esborrar-los del mapa i ocupar el seu espai. En aquesta maniobra, els nacionalistes espanyols fan estranys equilibris dialèctics que permetin aplicar la doble vara de mesurar. Els haureu sentit fent servir el terme nazionalisme, amb tota l'estupidesa associada a infraccions de la llei de Godwin.
Yo no soy nacionalista, yo soy español, español, español... Font.
A més d'aquests (no)nacionalistes, hi ha uns altres (no)nacionalistes que se situen més a l'esquerra, que es defineixen com a ciutadans del món i que diuen que el nacionalisme té un punt de racisme o xenofòbia, en tant que separa les persones segons pertanyin o no a una nació determinada. Molts cops, aquesta argumentació també és utilitzada pels del primer grup per acabar acusant els nacionalistes (els altres sempre, mai els propis) de voler emular els nazis o l'apartheid.
En aquest post pretenc donar una altra visió del nacionalisme. Després, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.
Deixeu-me començar amb una frase de Vicenç Partal, extreta d'aquí:
Sóc independentista perquè crec que tinc la responsabilitat davant el món de conservar i dignificar la meua llengua i la meua cultura, la meua forma de contribuir a la humanitat. I no puc fer-ho sense un estat.
Aquesta frase es podria reformular per definir un nacionalisme positiu:
Sóc nacionalista perquè crec que tinc la responsabilitat davant del món de conservar i dignificar la meua llengua i la meua cultura, la meua forma de contribuir a la humanitat.
En els darrers anys, les distàncies s'han escurçat al món, les cultures estan més a prop les unes de les altres i interactuen constantment, per bé i per mal. És la globalització.
En aquest món global hi ha viatgers que van de vacances a un hotel de luxe d'un altre continent i van de la piscina a la platja passant pel bar amb la polsera de tot inclòs. I potser un dia o dos surten a veure la capital d'aquell país, formant part d'un ramat de cinquanta o seixanta turistes. Per dinar els deixen vint minuts lliures, que aprofiten per anar al McDonald's i després de tornada a l'hotel. Al final, les vacances a Riviera Maya s'assemblen tant a les de Punta Cana i a les de Bali que es poden arribar a confondre organitzant les fotos.
En canvi n'hi ha d'altres que cerquen rutes fora dels circuits turístics. Intenten viatjar sols, entrar en contacte amb els autòctons, menjar el mateix que ells mengen. I gaudeixen i s'emocionen davant de danses tribals dels Masai o alguna tribu de Polinèsia o l'Amazònia. Però, molts d'ells, per alguna raó que no entenc, quan tornen a casa s'en fotran del folclore del seu propi país i diran que els que van cada setmana a un esbart són uns pagesots, uns catetos i que serien més "ciutadans de món" si anessin a balls de Bollywood o a dansa del ventre.
Però la meva pregunta és: si tots hem de ser ciutadans del món, qui preservarà la riquesa cultural de cada país? I aquí encaixa la definició d'en Partal: com a nacionalista m'agrada aportar el meu gra de sorra perquè la meva cultura no es perdi. El que passa és que això no es redueix a fer coses, hi ha també un fort component emocional. Si no t'emociones quan l'anxaneta corona un castell, no cal que vagis a plaça. Això és potser el que fa que hom es burli més dels nacionalistes: que ho sentin.
En qualsevol cas, no es tracta d'una supremacia. Les sardanes no són millors que el flamenc o les jotes. Senzillament són les d'aquesta nació. I si un nacionalista discrimina positivament les seves tradicions és perquè si no ho fa ell, no ho farà ningú. Això no vol dir que no es pugui gaudir de tradicions d'altres cultures, de parlar altres llengües, de l'amistat de gent d'altres nacions. Al contrari, si cadascú fuig de la uniformització és quan s'aconsegueix una suma enriquidora en la seva diversitat.
Val a dir que algunes tradicions poden ser contràries als drets humans, a la dignitat de la dona, a l'ètica envers els animals... Sota el pretext cultural no s'haurien d'amagar pràctiques com l'ablació de clítoris, els matrimonis forçats, les lapidacions d'adúlteres o el llançament de cabres des de campanars.
Però deixant de banda aquests casos, perpetuar les tradicions ajuda a conservar la riquesa cultural del món. Així que sí, a mi també m'agrada ser ciutadà del món però vull ser-ho d'un món divers, mosaic de milers de cultures diferents. No pas d'un món profundament globalitzat on la cultura d'una o unes poques grans nacions hagi esborrat la resta
Com ja deveu saber, el setmanari El Jueves ha decidit acomiadar-se del rei amb una portada censurada. En aquest cas, per ser originals, no han necessitat la col·laboració del govern ni de la casa reial sinó que ho ha fet la mateixa editorial. Al capdavall, una tradició és una tradició.
Molts dibuixants estrella del setmanari han anunciat que marxen, en protesta per la decisió de la revista de retirar aquesta portada. Un gest que veuen incoherent amb la línia històrica de El Jueves.
El setmanari El Jueves ha jugat al llarg de la seva història un paper excessivament protagonista en el periodisme espanyol. Van criticar el govern d'Aznar quan ningú més ho feia (perquè havia comprat, despatxat o ficat a la presó la majoria dels mitjans d'àmbit estatal). I van aconseguir que la casa reial els censurés una portada.
No estem parlant d'un periodisme seriós, d'alt nivell, digne d'un Premi Pulitzer. No. Estem parlant de fer acudits. Acudits sobre la gent que ens governa. És a dir, aquí la notícia és el buit informatiu que va ocupar en alguna ocasió El Jueves. Milions de notícies i opinions silenciades pels grans grups de comunicació. Censura de facto.
En el cas de la casa reial, d'això en van dir pacte de silenci. L'omertà, que diria en David Fernández. Sota el pretext de protegir una figura que donava estabilitat a l'Estat, el periodisme espanyol va renunciar a fer la feina que el bon periodisme ha de fer en una societat lliure i democràtica: informar lliurement sobre els temes importants.
Però vet aquí que un dia el pacte es trenca i algú decideix que cal fer la feina que els periodistes no feien. Fixeu-vos en la línia vermella que puja al primer gràfic i la línia que baixa al segon gràfic:
Sabem que correlació no implica causalitat però en aquest cas... Font1. Font2
I sí, sabem que no tot el que es diu al twitter és cert. Però amb els rumors passa una cosa: creixen en la foscor. Per exemple, a Corea del Nord es diuen autèntiques bestieses sobre el seu líder, el règim i el país. Però com que el règim manté una foscor informativa quasi completa, qualsevol rumor esdevé versemblant.
A la casa reial porten molt de temps entrenats en l'art de censurar i controlar els grans mitjans de comunicació vertical (pocs magnats de la premsa que controlen les grans audiències) però no saben com contestar a les informacions que s'escampen per les xarxes socials. No tenen arguments per entrar en el debat perquè fins fa poc no els han necessitat.
Així que aquests dies, Espanya viu dues realitats paral·leles. Els grans mitjans de comunicació donen suport als grans partits polítics espanyols per acabar la maniobra Felip VI. I mentrestant les xarxes socials qüestionen tots i cadascun dels motius pels quals tenim una monarquia a sobre. És com si un país del segle XX convisqués amb (i governés!) un país del segle XXI. Antic Règim contra Societat 2.0.
Mongolia no s'autocensura. Amb aquesta impactant portada es pregunta per què el rei ha d'estar al marge de la llei. Font.
És a dir, que Internet ha permès una comunicació més horitzontal. Qualsevol pot escriure sobre qualsevol tema i així és molt difícil aturar les notícies que abans es censuraven fàcilment. Val a dir que això tampoc ens porta a l'edat daurada del periodisme. Es poden escriure moltes mentides, desinformar massivament a través de rumors o informacions descontextualitzades.
I sí, potser Internet acabarà tombant la monarquia borbònica però, què vindrà després?
Des de Catalunya, hi ha qui afirma que aquest episodi de l'abdicació i la previsible contestació republicana al carrer és l'enèssima maniobra de distracció per evitar la consulta del 9N. I que, pel que respecta a Catalunya, el més semblant a un monàrquic espanyol és un republicà espanyol.
