Els inicis del llenguatge (3): Homofonies

M'han insistit perquè faci un altre post de la sèrie "Els inicis del llenguatge" que tanta gràcia fa als que coneixem l'Albert i la seva manera d'expressar-se. Finalment he cedit per dues raons:

1. Aquest blog es deu als seus lectors.
2. Escric un post per setmana i no sempre és fàcil trobar temes.

Així que ja sabeu, estimats lectors. Si voleu demanar tema, teniu molts números perquè us acabi fent cas.

L'Albert ja fa temps que xerra pels descosits. Fa uns mesos que construeix frases amb solvència, tot i que de vegades costa entendre'l per la seva particular fonètica. Afortunadament, té paciència i repeteix les coses tants cops com faci falta fins que l'entenem.

Un dels fenòmens més curiosos és que en el seu llenguatge existeixen paraules homòfones que en català no ho són. Per exemple, la paraula "cucuyí" vol dir "ratolí" i també "cocodril". "Cotxa" vol dir "taronja" i també "cotxe". "Tusset" vol dir "gosset" i també "osset". Val a dir que ell entén les dues paraules per separat. Si li ensenyes un ratolí i li preguntes si és un cocodril et diu que no, que és un cucuyí.

Segons l'Albert, el Mickey Mouse "no és un cucuyi, és un Miqui". Imatge.

Cal destacar que en l'aprenentatge dels mots i de l'idioma, cada paraula va passant per tota una sèrie de versions fonètiques diferents. Des de fonètiques molt simples fins a la versió final, que és la que coincideix teòricament amb la pronuncia normativa. (Alguns tenim 36 anys i encara no hem arribat a la pronuncia normativa de totes les paraules però esperem arribar-hi algun dia.)

En aquest procés, molts dels homòfons es van separant en pronuncies diferents, fins que resten només les paraules que els lingüistes accepten com a homòfones. 

No sé si a les llengües poden haver-se creat homòfons per aquest mecanisme. En un cert moment, una o diverses persones no van saber pronunciar un fonema, van canviar-lo per un altre, va desaparèixer el fonema de la llengua i desenes de paraules es van convertir en homòfones.

Un accident similar al de l'acudit del senyor Pe-pe-pe-pérez, on un defecte en la pronuncia acaba registrat blanc sobre negre i ja no hi ha volta enrere.


Actualització: a petició d'en Pons, enllaço l'acudit del senyor Pe-pe-pe-pérez.

Els inicis del llenguatge (2): capacitat d'abstracció.

Com us vaig dir al post Els inicis del llenguatge, bona part dels lectors d'aquest blog són familiars i amics meus. Així que, 4 mesos després, tornaré a parlar de les evolucions lingüístiques i cognitives del petit homo sapiens que fa més d'un any que corre (primer a 4 i després a 2 potes) per casa.

El nombre de paraules que utilitza s'ha mantingut força constant durant tot l'estiu i només en les darreres setmanes ha començat a avançar de forma notable. Curiosament, les noves paraules no són potser les més útils per comunicar-se. Hi ha paraules com pàrking, coixí, lluna o globus, que tenen una aplicació molt limitada. D'altres, com nen, pa, oli, sal, aquí o així, són paraules que pot utilitzar molts cops al dia.

He trobat molt interessant l'extensió del significat de les paraules des de l'objecte físic al concepte. Per exemple, ha après a dir poma per referir-se a la fruita física, a les fotos de pomes i fins i tot al logo d'Apple. I aigua és una tassa amb aigua, un toll o un quadre on hi hagi pintat un mar.

El peix és allò que apareix al plat per sopar però també el dibuix d'un peix en un conte (que no té cap similitud física amb el filet de peix) i el termòmetre amb forma de peix amb el que es banya. A més, també li diu peix als ulls en forma ovalada d'un joc d'enganxar peces magnètiques a un llibre.

Ha après també els conceptes lògics de sí i no. I el concepte més que fa servir de forma extensiva per dir "un altre" (per exemple, assenyala un coixí i després un altre i diu més perquè veu que és un objecte del mateix tipus). També diu vermell i blau als llapis de colors, però no encara a altres objectes d'aquests colors.

Altres casos més clàssics: la paraula caca són excrements però també la brutícia que es troba pel terra. I els gossos es diuen guau. Aquests casos han estat en contra del nostre criteri de pares, que sempre fem servir les paraules brut i gos.

Hi ha un cas que quasi sembla d'homonímia. El pipi és allò que fa al bolquer però també diu pipi quan juga amb cotxes, camions i trens de joguina.

Però la paraula que ha experimentat un grau més alt d'abstracció és mama. Sé que la seva mare* està una mica gelosa per la utilització massiva i aparentment indiscriminada que l'Albert fa de la paraula mama. Perquè mama és la seva mare, però també és "vull galetes", "agafa'm en braços", "estic cansat" i, en general, el que diu quan té qualsevol problema. 

La paraula mama, per l'Albert, estén el seu significat fins a "consol per tot allò que em fa patir o em neguiteja". Tot això és el que significa una mama per a ell.

*: Avui és el seu aniversari. La podeu felicitar.

Els inicis del llenguatge

Com sabeu tots els que seguiu amb certa regularitat aquest blog, per casa meva corre un homo sapiens de petites dimensions i aquests darrers mesos està impartint un interessant seminari sobre els inicis del llenguatge. Jo vaig prenent apunts i avui he decidit escriure un post a partir d'ells. Potser serà de poc interès pels que no sou lingüistes ni família nostra però tingueu en compte que només deveu ser el 20 o 30% dels lectors habituals del blog.

Els inicis de l'aprenentatge de la llengua són erràtics i difícils de concretar. Ho he intentat agrupar en diversos blocs:

1. Primers sons articulats. Amb pocs mesos, un humà és capaç d'emetre sons que de vegades (probablement per casualitat) coincideixen amb paraules del nostre idioma. Això no vol dir que associï el so amb la paraula o la paraula amb el concepte.

2. Reconeixement auditiu de sons. Una mica abans de l'any, la criatura és capaç d'associar un so (paraula) que sent a una acció. Per exemple, tu li dius "adéu" i ell fa adéu amb la mà o li dius "molt bé" i ell aplaudeix. Aquest aprenentatge es fa si prèviament li has ensenyat els gestos. Arriba un moment que ell ja associa el so al gest, la qual cosa vol dir que és capaç de distingir els sons d'una paraula, si bé potser no entén els conceptes associats a la paraula. És a dir, potser no sap que "adéu" vol dir que la gent marxarà o "molt bé" que alguna cosa s'ha realitzat de forma satisfactòria.

3. Paraules pròpies. Dels sons que havia començat a fer al bloc 1, en repeteix alguns de forma habitual. Per exemple "bah" o "bi" i normalment en un cert context. Aquí és difícil interpretar si ell li dóna algun sentit concret a aquestes paraules o són sons que fa servir en un sentit ampli.

4. Paraules del nostre idioma. Ara mateix, el nostre petit homo sapiens fa servir 4 paraules. Les transcric més o menys respectant la fonètica de la seva variant dialectal.

• Abua. El descobriment d'aquesta paraula és proper al concepte màgic d'invocar. Si heu llegit "el nom del vent", es parla d'aquest concepte. Un cop saps el nom de l'aigua, el pots pronunciar i llavors l'aigua ve a tu i la pots beure. Val a dir que el nou mag fa un ús abusiu del seu nou poder i de vegades l'invoca només per comprovar que té el poder de fer-ho.
• Papa/Mama. Curiosament, el petit mag no fa servir aquests mots per invocar el papa i la mama. És bastant inequívoc que associa el mot a la persona (per exemple, quan arribo li diu a la seva mare "papa?") però no fa servir el nostre nom perquè vinguem a ell. (Per fer això segueix amb els crits habituals.)
• Aia. La seva mare, que és molt educada, li deia "gràcies" cada cop que ell li donava un objecte. A partir d'aquí, el seu mot "aia" s'associa a l'intercanvi. Quan li dónes un objecte, diu (de vegades) "aia". Però també quan te'l dóna ell i quan vol que li donis. Per tant, "aia" voldria dir "gràcies", "de res" i "si us plau". Segons la seva àvia, "aia" també voldria dir "iaia".

Com podreu sospitar, la seva capacitat actual de conversar és molt limitada. De fet, de moment ni tan sols combina les 4 paraules que sap sinó que repeteix sempre la mateixa. Ara toca cridar l'aigua, doncs es diu "abua, abua, abua...". No dirà "abua, papa" ni "abua. Aia".

Aquesta limitació dificulta molt la comunicació i, de retruc, la seva capacitat de control dels subministraments estratègics que necessita per viure. És poc el que pot invocar i menys el que pot aconseguir per si mateix.