dimecres, 26 d’octubre de 2016

Puff, Bing Bong, les joguines de l'Andy i el tigre de peluix

Últimament a l'Albert li costa dormir. Dintre del ritual de la son, cal cantar-li algunes cançons. Una de les que està al Top 5 és "la del drac", és a dir, "Puff, el drac màgic". En principi era una cançó "de la mama" però un dia no em va quedar més remei que cantar-li jo i vaig haver de buscar-ne la lletra.

Havia cantat aquesta cançó molts cops durant la meva etapa de minyó escolta (sí, tots tenim un passat) però no recordava que fos tan trista. Aquests dies he descobert que l'original "Puff, the magic dragon" és dels anys 60. Per si us pica la curiositat, aquí en teniu un vídeo:


 Hi ha controvèrsia sobre si aquesta cançó té un missatge pro-marihuana encobert. Els autors ho neguen.

De quan cantava aquesta cançó fa quasi trenta anys i no en recordava gaire cosa. Només que en Puff era un drac màgic, que vivia al fons del mar i que hi havia un nen petit que era amic seu. Del dramàtic desenllaç d'aquesta amistat no en recordava res. La relectura actual de la cançó (sobretot la versió en anglès: Without his life-long friend, Puff could not be brave) m'ha fet interpretar que en Puff era realment un amic imaginari del nen i que quan el nen creix, oblida el drac.

I això m'ha fet pensar en aquesta escena de "Inside Out", amb una història pràcticament idèntica:

Inside Out té un rerefons psicològic on, probablement, podem interpretar cada escena com una metàfora d'alguna cosa. Aquest salt cap a la lluna dibuixa molt bé aquella part de la infància que anem perdent amb els anys, de vegades sense adonar-nos-en.

Si vau veure Inside Out i no se us van humitejar els ulls amb aquesta escena, no teniu gens d'empatia. Entenc que pogueu sucar el croissant al cafè amb llet de l'esmorzar com si res mentre per la tele passen els morts d'aquella guerra a l'Àfrica o d'aquella catàstrofe a Centreamèrica. Però que no us remogui l'ànima el fet que un personatge de ficció oblidi un amic imaginari us converteix en monstres insensibles.

Estem parlant de la pèrdua de la innocència, d'alguna cosa màgica que teníem quan érem infants i vam perdre quan ens van obligar a afrontar la vida adulta. Aquell univers emocional ple de creativitat que donava forma als nostres jocs, que ens feia somiar tota mena d'aventures. Aquella època on podíem desitjar o imaginar qualsevol cosa, sense posar-nos cap límit.

Normalment ens anem allunyant d'aquella etapa a poc a poc, com qui no vol la cosa. Però de vegades, algun dia girem el cap i llavors esdevenim conscients del que hem deixat enrere.


Aquesta és l'escena més trista de Toy Story3 però hi ha un moment que és especialment dur: quan l'Andy li retira en Woody a la Bonnie, després se la mira i, finalment, entén que és hora de passar pàgina i acceptar donar-li en Woody.


I és que, des de la perspectiva d'adults, s'entén la infantesa com una etapa de formació, necessària per aprendre tot allò necessari a la vida de veritat, la dels adults. Però si ho mirem amb ulls d'infant potser l'etapa important de la vida és la infantesa, la que ens permet viure al màxim segons allò que ens apassiona. I el pas a l'edat adulta és només un epíleg gris de l'existència que, com a molt, podria tenir sentit utilitarista per fer néixer, créixer i mantenir nous infants que visquin la vida que val la pena viure.

Aquesta tira còmica és un fals final de Calvin and Hobbes però il·lustra molt bé la teoria que estava intentant desenvolupar. Per si no coneixeu aquest còmic, en Hobbes és un tigre que es torna de peluix en presència d'algun adult. Font.


Perquè, si l'etapa important fos la dels adults, per què als adults se'ns remouen les emocions d'aquesta manera quan veiem un nen que està renunciant a la infància? Perquè prefereixo cantar-li qualsevol cançó abans que la del drac?

13 comentaris:

  1. Soc dels que pensa que moltes de les pelis de Pixar estan sobrevalorades, però Inside Out es de les bones, i reconec que aquesta escena es potent, a mi no em va afectar es clar, però... casi, i això que no recordo haver tingut cap amic imaginari, però entenc de què va la cosa. Però no pateixis, de moment a l’Albert encara li queda infància, intenta no amargar-li gaire, d’acord?

    PS: Minyó escolta?! Això es fa en el nostre país?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La propera peli de Pixar l'haurien d'anunciar com "dels guionistes que quasi van emocionar en Pons".

      PS: Bé, nosaltres en deiem "El Cau" però no sé si la gent sap què és un "Cau" o si ho confon amb altres accepcions de la paraula.

      Suprimeix
  2. M'ha emocionat el teu article, i com veig el teu xiquet ha oblidat o els xiquets obliden prompte, massa prompte els seus amics imaginaris, jo crec que hauríem de tenir-los sempre, jo parle amb mon pare, amb el meu sogre o amb mon iaio o amb Déu, i creu-me em diuen coses que s'acompleixen després, que són la meua imaginació? Potser, però jo preferisc pensar que hi ha un univers paral·lel que ens parla, i si sabem administrar-lo no ens fa mal.
    Jo cantava fa més de quaranta anys la cançó del Drac a la meua escola i la cantàvem en el poc català-valencià que ens va introduir un jove professor al que preníem el pel pels modes tan suaus, en aquella època s'estilava el pal. Però em va servir per a pensar que la nostra llengua no era només un afer de pares i iaios, que era quelcom més.
    En fi, que et deixe i he recordat la vella cançó, ja dels anys 60, jo et parle del 68 o 69 quan jo era un infant xicotet.

    Una abraçada al teu fill i molts besos.

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Veig que les cançons signifiquen coses diferents per a cada persona, a cada temps i a cada lloc. M'alegra que t'hagi agradat l'article, no sé si he sabut transmetre el que volia però he vist com un fil conductor i m'ha agradat explorar-lo.

      Una abraçada!

      Suprimeix
    2. Veig que les cançons signifiquen coses diferents per a cada persona, a cada temps i a cada lloc. M'alegra que t'hagi agradat l'article, no sé si he sabut transmetre el que volia però he vist com un fil conductor i m'ha agradat explorar-lo.

      Una abraçada!

      Suprimeix
  3. Em sembla que per més que evitis cantar-li una cançó concreta, no podràs evitar que ell es construeixi el seu món interior i els seus propis amics invisibles i monstres. La pèrdua de la innocència crec que ens fa més mal als adults quan la veiem en els petits, que a ells mateixos. Ja hi hem passat, i sabem que no hi podem tornar. Per ells és una evolució natural, no? Tard o d'hora ha de passar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, precisament a qui no li agrada la cançó és a mi. Ell suposo que no està per aquestes cabòries, com molt bé dius, ja li arribarà.

      Sí, és clar, tot ha de passar. Fins i tot la mort. Però això no treu que sigui trist...

      Suprimeix
    2. Sí, precisament a qui no li agrada la cançó és a mi. Ell suposo que no està per aquestes cabòries, com molt bé dius, ja li arribarà.

      Sí, és clar, tot ha de passar. Fins i tot la mort. Però això no treu que sigui trist...

      Suprimeix
  4. Un post molt interessant.

    Sobre la cançó del drac, ignoro perquè hom pensa que és una referència encoberta a la marihuana, però ja ho vaig sentir dir en un diàleg de la divertida "Los padres de ella".

    Em vaig emocionar -i molt- en l'escena que comentes de "Inside Out".

    Amb la infància es perden moltes coses, però em sembla que ens afecta més als adults quan ho contemplem. Per a un nen, és un pas necessari i natural. Crec que el que és important és que no deixem del tot enrere el nen que tots portem a dins.

    Salutacions.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Les referències a la marihuana estan explicades a la Wikipedia en anglès. El nom "puff", la paraula "Dragon" semblant a draggin (inhalar) i el cognom del nen "Jackie Paper" estan relacionats amb termes relacionats amb els porros.

      El que dius de la fi de la infància em recorda al que diu en XeXu, em fa pensar en la mort, que afecta emocionalment més a les persones properes que no pas a qui l'experimenta, que deixa d'existir i, per tant, d'experimentar.

      Suprimeix
  5. Sí que es trista la cançó i aquestes escenes, però com heu dit, ells no les viuen així. De fet, ja saps que els encanta fer-se grans, la meva t'ho raona i tot: és que estic canviant i vull pintar l'habitació (amb un peluix a la mà). Així que canta-li la cançó, sense recança. Ah, i si no, li canvies una mica el final, que per això ets son pare :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. L'Albert de vegades vol ser gran i de vegades petit, segons què li interessi.

      Ja pensaré en això de canviar el final...

      Suprimeix
    2. Jo he fet amb la Sara, ara el conte diu això però també podria acabar així, oi? Potser es tornen a trobar, amb el drac?

      Suprimeix