Time, de Zimmer i Inception, de Nolan. O com explicar conceptes amb música.

En algun post anterior havia parlat de la utilitat de la música per transmetre emocions en formats audiovisuals. Aquella cançó d'aquella pel·lícula que quan sona ja saps que els dos enamorats acabaran junts i, gràcies a la cançó, això t'importa.

Avui us vull parlar d'una cançó que serveix per explicar conceptes. O fins i tot per explicar la pel·lícula de la qual és BSO. I això té dos grans mèrits: en primer lloc, la cançó no té lletra, és purament instrumental. En segon lloc, la pel·lícula no té un argument fàcil d'entendre ni fàcil d'explicar.

Us vaig posant la cançó mentre us vaig explicant la resta del post. Jo l'aniré escoltant també mentre vaig escrivint. Potser hi haurà alguns spoilers.

Si us hi fixeu, la cançó es diu Time i explica el concepte de temps que apareix a la pel·lícula. Així molt ràpid, us recordo de què va (si no l'heu vist, és una obra mestra, com quasi tot el que fa en Nolan). La premissa de ciència-ficció de la peli és una tecnologia que permet construir somnis dins de la ment de les persones i introduir-s'hi altres persones. Per complicar-ho una mica (perquè a en Nolan li agrada complicar-ho tot sempre), dintre dels somnis es poden introduir altres somnis als personatges dels somnis. I al final, es produeix una confusió sobre si el que perceben els personatges és el nivell més alt de la realitat o estan dins d'un somni. Fet que potser explica la cançó.

Una altra característica d'aquests somnis que es generen dins d'altres somnis és que el temps hi transcorre de manera diferent. No recordo ara la proporció però potser al somni de segon nivell ha passat un dia mentre que al de primer nivell ha passat una hora. I aquest efecte es multiplica a mesura que baixem nivells en els somnis. El de tercer nivell seria un mes. El de quart dos anys. Etc.

Bé, si m'heu fet cas i esteu escoltant la cançó, potser hàgiu notat que la cançó té diferents capes. Comença amb una capa a l'inici amb dues notes, que són com un tic-tac d'un rellotge. I, sobre aquesta base, es van afegint altres capes. Altres rellotges que corren a temps diferents. A partir del minut veiem una segona estructura que s'encabeix en la primera (però més ràpida!), a partir dels dos minuts una tercera que s'encabeix dins la segona (però més ràpida!) i no sé comptar-les totes ben comptades (vosaltres sabríeu trobar-les totes?) perquè la meva oïda musical té limitacions però, si us hi fixeu, les capes de la cançó fan una cosa semblant a les diferents realitats oníriques de la pel·lícula: encaixar-se les unes dins de les altres.

Cada capa té el seu rellotge (o metrònom) inserit dins del metrònom de la capa superior. No estic segur si aquesta taula està ben feta o no des del punt de vista de les matemàtiques musicals però ho he fet així perquè coincideixin els TIC amb els TIC i els TAC amb els TAC.

A partir d'aquí podríem pensar que la cançó ens dóna la resposta al final obert amb el qual acaba la pel·lícula. Fixeu-vos-hi bé i m'expliqueu què us sembla que diu.

Puff, Bing Bong, les joguines de l'Andy i el tigre de peluix

Últimament a l'Albert li costa dormir. Dintre del ritual de la son, cal cantar-li algunes cançons. Una de les que està al Top 5 és "la del drac", és a dir, "Puff, el drac màgic". En principi era una cançó "de la mama" però un dia no em va quedar més remei que cantar-li jo i vaig haver de buscar-ne la lletra.

Havia cantat aquesta cançó molts cops durant la meva etapa de minyó escolta (sí, tots tenim un passat) però no recordava que fos tan trista. Aquests dies he descobert que l'original "Puff, the magic dragon" és dels anys 60. Per si us pica la curiositat, aquí en teniu un vídeo:

 Hi ha controvèrsia sobre si aquesta cançó té un missatge pro-marihuana encobert. Els autors ho neguen.

De quan cantava aquesta cançó fa quasi trenta anys i no en recordava gaire cosa. Només que en Puff era un drac màgic, que vivia al fons del mar i que hi havia un nen petit que era amic seu. Del dramàtic desenllaç d'aquesta amistat no en recordava res. La relectura actual de la cançó (sobretot la versió en anglès: Without his life-long friend, Puff could not be brave) m'ha fet interpretar que en Puff era realment un amic imaginari del nen i que quan el nen creix, oblida el drac.

I això m'ha fet pensar en aquesta escena de "Inside Out", amb una història pràcticament idèntica:

Inside Out té un rerefons psicològic on, probablement, podem interpretar cada escena com una metàfora d'alguna cosa. Aquest salt cap a la lluna dibuixa molt bé aquella part de la infància que anem perdent amb els anys, de vegades sense adonar-nos-en.

Si vau veure Inside Out i no se us van humitejar els ulls amb aquesta escena, no teniu gens d'empatia. Entenc que pogueu sucar el croissant al cafè amb llet de l'esmorzar com si res mentre per la tele passen els morts d'aquella guerra a l'Àfrica o d'aquella catàstrofe a Centreamèrica. Però que no us remogui l'ànima el fet que un personatge de ficció oblidi un amic imaginari us converteix en monstres insensibles.

Estem parlant de la pèrdua de la innocència, d'alguna cosa màgica que teníem quan érem infants i vam perdre quan ens van obligar a afrontar la vida adulta. Aquell univers emocional ple de creativitat que donava forma als nostres jocs, que ens feia somiar tota mena d'aventures. Aquella època on podíem desitjar o imaginar qualsevol cosa, sense posar-nos cap límit.

Normalment ens anem allunyant d'aquella etapa a poc a poc, com qui no vol la cosa. Però de vegades, algun dia girem el cap i llavors esdevenim conscients del que hem deixat enrere.

Aquesta és l'escena més trista de Toy Story3 però hi ha un moment que és especialment dur: quan l'Andy li retira en Woody a la Bonnie, després se la mira i, finalment, entén que és hora de passar pàgina i acceptar donar-li en Woody.

I és que, des de la perspectiva d'adults, s'entén la infantesa com una etapa de formació, necessària per aprendre tot allò necessari a la vida de veritat, la dels adults. Però si ho mirem amb ulls d'infant potser l'etapa important de la vida és la infantesa, la que ens permet viure al màxim segons allò que ens apassiona. I el pas a l'edat adulta és només un epíleg gris de l'existència que, com a molt, podria tenir sentit utilitarista per fer néixer, créixer i mantenir nous infants que visquin la vida que val la pena viure.

Aquesta tira còmica és un fals final de Calvin and Hobbes però il·lustra molt bé la teoria que estava intentant desenvolupar. Per si no coneixeu aquest còmic, en Hobbes és un tigre que es torna de peluix en presència d'algun adult. Font.

Perquè, si l'etapa important fos la dels adults, per què als adults se'ns remouen les emocions d'aquesta manera quan veiem un nen que està renunciant a la infància? Perquè prefereixo cantar-li qualsevol cançó abans que la del drac?