dijous, 13 d’octubre de 2016

El pic cunyat: algú està equivocat a internet.

Us confesso que, de vegades, escric sobre temes que no domino. I sovint la manera d'expressar-me és assertiva, com si cregués que tinc la raó de la meva banda. Algun cop, fins i tot puc semblar agressiu o burlesc amb opinions d'altres persones, quan crec que estan equivocats.

Secretària, anul·li tots els meus compromisos i no em passi més trucades: un desconegut d'internet està equivocat. Font.


L'altre dia vaig descobrir l'existència del pic cunyat ("mount stupid" en l'original anglès però trobo que pic cunyat escau molt millor al nostre tarannà) i em va portar a una sèrie de reflexions que vull compartir amb vosaltres.



Com veieu la idea del pic cunyat és que a mesura que un té més coneixements sobre un tema, augmenta la seva dèria per convèncer als altres (que considera ignorants si no estan d'acord amb ell). Però a partir d'un punt, un comença a veure que el tema és més complex i decideix no opinar tan rotundament sobre el tema. Després, quan un esdevé un expert, torna a voler compartir el seu coneixement però potser mai amb tanta vehemència com quan va passar el "pic cunyat".

La primera conclusió és òbvia: aquest comportament humà té un cost social. A l'era de la informació hi haurà una abundància de continguts (webs, opinions a fòrums, xarxes socials, etc) escrits per cunyats. Gent no experta opinant amb vehemència, amb agressivitat i donant per fet que el seu punt de vista és indubtablement La Veritat.

Lligat a aquest primer punt hi ha un problema relacionat amb una disfunció del nostre cervell. Per a la majoria de persones té més credibilitat algú que sembla molt segur del que diu que no pas algú que dubta. I com veiem en el primer gràfic (ironia: ara el dono per bo perquè el dibuixant sembla molt segur del que diu), els més segurs són els que en saben més aviat poc.

Així, les xarxes de la informació es transformen en les xarxes de la desinformació plenes de ciberprofetes. Ara bé, per contrarestar aquest efecte, per fer visibles les idees dels experts o dels que contradiuen aquests cunyats, no és necessari fer servir també un exèrcit de cunyats?

És clar, podem pensar, ¿què importa si algú que no coneixem de res està equivocat i ha fet un blog on escriu les seves idees absurdes? Però d'alguna manera sí que importa. Una idea absurda pot ser perillosa, pot multiplicar-se i generar odi o ignorància en la població. Pot matar o destruir societats i cultures. Les idees donen vots a governs que apliquen polítiques que ens poden fer més lliures, més pobres o més ignorants. Poden empresonar justos o pecadors. Les idees estan en la base de cap a on es dirigeix una societat.

I aquesta batalla d'idees gira al voltant d'un error del nostre cervell que fa que ens creguem la gent que parla amb més seguretat (els cunyats). A on ens porta això? Però sobretot, es pot esmenar d'alguna manera aquest tràgic error i aconseguir que la veu dels que més en saben sigui la que té més prestigi i presència a la societat?

Què cal fer quan algú s'equivoca a internet?



11 comentaris:

  1. Jo sempre he pensat que com més algú està convençut de tenir TOTA la raó en un tema, més probabilitats hi ha de que no en tingui gens. Però és cert que generalment es fa més cas a qui més crida i no a qui més en sap, i si em dius que això és culpa d'un error del nostre cervell em sembla que poc podem fer per arreglar-ho més enllà del típic consell d'agafar-nos amb pinces qualsevol proclama massa categòrica.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Fins i tot el pensament crític, de vegades, s'articula malament, enfocant-lo a destruir els savis carregant contra les seves vacil·lacions (allà on no asseguren que tinguin el 100% de la raó) i fent una crítica zero sobre els cunyats.

      Suprimeix
  2. Hi ha un problema, que no errada, de fons en l'argument, si posem per cas que la veritat és tan relativa com que és el gaudi del discurs universitari, i tan vàlida com el gaudi del poder del de l'amo o el gaudi dels diners del capitalista o del saber de l'histèric o de posar les coses al seu lloc de l'analista, crec que començaríem a ser més respectuosos amb els que ens escolten i amb nosaltres mateixos, imagina't el valor que té la veritat que ningú no s'ha posat mai d'acord al cent per cent en trobar-la, o que per al discurs universitari el vi era bo, va ser després roí, després els italians universitaris i francesos diguéren que era o tornava a ser bo i ara s'ha descobert un nou recargolament genètic i alguns s'empenyoren en tornar-lo a la categoria de roí.
    El que vull dir-te és que si jo veig algú que vol convéncer-me no entre al seu bloc, i tu no ets d'eixos, afortunadament i crec que tens raó, a més ximples més segurs, i a més endinsats al tema menys s'intenta convéncer.

    La realitat no és més que un miracle, o com deia Calderón un somni.

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La meva concepció del món és probabilística. Des del 'cogito ergo sum' sabem que entenem el món a partir dels nostres sentits, que són fal·libles. Aleshores, hi ha unes teories o unes construccions mentals que tenen més probabilitats de ser certes que altres. I aquesta probabilitat més alta s'ha d'entendre com "tenir la raó", tot i que en algunes ocasions falli.

      Està clar que és tot complicat i això deixa molt de terreny a especuladors, somiadors i també a algun que altre farsant.

      Suprimeix
  3. M'he sentit identificat en el Mount Stupid, de la manera com ho has explicat, m'he sentit així. També parlo de moltes coses, i quan apareix algú més expert que jo, he de callar. Segurament tots ho fem amb determinats temes, perquè opinar és gratis. De totes maneres, quan algú està equivocat, el millor que es pot fer és dir-li, encara que costi. Segurament no ho reconeixerà, però estarà aprenent alguna cosa. En tot això les xarxes socials, començant pels blogs, han donat veu a massa gent que no hauria d'opinar, però som així, i no se'n pot restringir l'ús. Si es pogués restringir, a veure quants de nosaltres passaríem els filtres.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bé, si calles quan apareix algú més savi que tu, llavors no ets un cunyat autèntic.

      Amb els blogs tampoc hi ha gaire problema perquè no els llegeix pràcticament ningú però les xarxes socials són una enorme marea de hoax, demagògia i teories molt rarotes, sí.

      Suprimeix
  4. Uff... no puc amb aquesta accepció de la paraula "cunyat" que s'ha posat de moda en els últims temps. Trobo que fa molta ràbia...

    Bé, deixant de banda aquesta animadversió terminològica personal, jo porto temps dient (a risc que soni sacríleg) que la democràcia actual dóna massa màniga ampla als individus, en certs aspectes crítics per a l'interès general. D'alguna manera, tinc la impressió que unes llibertats mal enteses i mal delimitades ens estan portant a una dictadura de la mediocritat. I m'explico, perquè de vegades (i a causa del profund exercici higiènic que s'ha fet en el pensament occidental arran d'unes dictadures horroroses) és fàcil confondre autocràcia amb meritocràcia, que és el que jo defenso:

    Per exemple, no pot ser que en un món superpoblat, quan tots sabem que no tothom està preparat per educar i criar un altre ésser humà, estigui permès que tothom pugui tenir fills.

    No pot ser que en un món amenaçat per múltiples crisis de tota mena, qualsevol pocapena amb sort, diners i bons contactes pugui optar a liderar (un país, una corporació o el que sigui...)

    No pot ser que en un procés de decisió que pot tenir efectes transcendents (unes eleccions, per exemple), tothom estigui convidat a participar sense tenir en compte coneixements o nivells culturals.

    I igualment, no pot ser que en un entorn saturat de desinformació tothom estigui autoritzat a dir la seva, molt especialment quan opinions pretesament didàcticques poden intoxicar informacions contrastades i de valor.

    Sé que és un discurs que pot sonar molt totalitari, però la democràcia té un component molt alt d'idealisme que sovint va lligat amb una ingenuïtat que acaba per no portar enlloc. Aquí el veritable problema de fons és el mateix de sempre i el que trobem, per exemple, associat a l'aplicació de la pena de mort: qui posa els límits? qui decideix i com decideix els que són elegibles per exercir un dret determinat i els que no? i qui controla a aquells que posen els límits i reparteixen o treuen drets?

    Complicat... sobetot mentre discutir l'aptitud de la democràcia com a sistema organitzatiu continuï sent un tema tabú.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Entenc que la clau està en el teu penúltim paràgraf. Certament, si hi hagués una manera clara i irrefutable de saber qui té la raó en cada cas, seria més fàcil saber quina és la decisió correcta.

      S'equivoca més la majoria o un tirà? Crec que el respecte per la democràcia ve del fet d'igualar en dignitat totes les persones i també és positiu compartir la presa de decisions i assumir entre tots les conseqüències. De tota manera, a mi em fa molta ràbia quan la majoria s'equivoca i, malauradament, sembla que no aprèn dels seus errors. Aquí és on es fa difícil defensar la democràcia.

      Suprimeix
  5. Com a mínim a Internet no pots cridar (escriure majúscules automàticament et desacredita diguis el què diguis), i la seguretat en la veu no es nota, o sigui que els cunyats en “temps real” sempre seran més nocius. A més, ara sabem que el cervell té l’error aquest d’acceptar la seguretat d’algú com a més certesa, per això mateix podem aprendre a dubtar de la gent segura, però això no vol dir que haguem de creure als insegurs, millor no creure a ningú, menys a mi, de mi us podeu refiar totalment.

    PS: Quantes vegades has enganxat el Duty Calls al blog? Al final li hauràs de pagar al Randall, li has comprat algun dels llibres com a mínim?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El millor dels fòrums d'Internet (que és també el pitjor) és que, a diferència de la barra d'un bar, pots dir el que vulguis sense que ningú et pugui trencar la cara.

      PD: No recordo haver-la enganxat abans. Altres xkcd's sí. Trobo que és com els Simpsons als seus bons temps: pots il·lustrar qualsevol cosa que diguis amb una tira de xkcd.

      Suprimeix
  6. Jo trobo que tens raó, però ara no sé si m'ho he de creure o no, perquè et veig segur del que dius...

    ResponSuprimeix