Des que es van separar del grup, la Mada i l’Abe han caminat durant dos dies. El paisatge de la sabana sembla monòton però ells han après a orientar-s’hi. La Mada assenyala un baobab ressec. L’Abe reconeix el lloc i comença a remoure la terra. A un pam de profunditat troba la carbassa. Somriu, encara està plena d’aigua. Fa un glop llarg i se la passa a la Mada. Després, tots dos s’estiren sota l’ombra del baobab i observen els raigs de sol que es filtren entre les branques. El Déu de la vida, diu ella. El Déu de la mort, respon ell. I tots dos contemplen com va caient cap a l’horitzó, s’hi enfonsa i, a poc a poc, el cel es va esquitxant d’estels. La Mada recordarà tota la vida aquella nit en què ella i l’Abe van engendrar en Set.
En Set també caminarà per la sabana. I els seus fills. I els fills dels seus fills seguiran les seves passes i un dia aniran més enllà: sortiran de l’Àfrica, es multiplicaran i s’escamparan per tot el món.
I les ments d’aquests humans també seguiran les passes de la Mada i de l’Abe i, després de milers de generacions, inventaran la ciència, que els proporcionarà les eines per inspeccionar les petjades d’aquest llarg viatge. Arribaran fins a la prehistòria i descobriran una època crítica en la qual la població humana va baixar fins a només dos mil individus. Sota un clima hostil, els humans van haver de fer servir tot el seu enginy per sobreviure a l’extinció. Idees com enterrar una carbassa plena d’aigua durant l’època de pluges per fer-la servir durant l’època seca podien haver estat claus per la supervivència de la humanitat. Fins i tot s’aventuren a dir que els humans que es salvaren van ser els més enginyosos, els més homo sapiens. Potser sense aquella sequera els homo seríem descendents d’individus menys sapiens i no hi haurien hagut tants Mozarts, Einsteins i Wildes.
O potser l’Abe i la Mada no van tenir la idea d’enterrar la carbassa. Només la d’aixecar-se més d’hora que la resta de la tribu i anar-la a buscar.
La idea de la carbassa la vaig treure d'un reportatge vist fa molts anys, no recordo quin. De la quasi extinció humana, n'he trobat dos articles. Mentre buscava el reportatge vaig trobar aquestes dues notícies. Una diu que vam estar a punt d'extingir-nos fa 150.000 anys i l'altra fa 70.000 anys. I no tinc clar que no parlin de la mateixa catàstrofe. Font.
M'ha agradat el conte, que més que un conte és un xicotet resum de la Història de la Humanitat, des de les crisis precedents, o grans crisis.
ResponEliminaI també m'ha fet pensar, què serà la crisi que ve dins de mil o si més no cinc mil anys o la tenim i és aquesta?
De totes les maneres jo sóc optimista de mena i pense que l'Home, ajudat pels déus o per Déu i amb el desig de viure pot fer moltes coses.
Bon conte, Sergi i filosòfic.
Vicent Adsuara i Rollan
No sabem quan serà la propera gran crisi ni com ens en sortirem. Fins ara ens n'hem sortit però això és avantatgista perquè els que no se'n van sortir no hi són per explicar-ho.
EliminaAquelles primeres petjades, han estat l'inici d'infinitat d'elles amb el pas del temps...
ResponEliminaMot bonic el conte.
Sí, vaig intentar vertebrar el conte a partir de les petjades i el seu simbolisme.
EliminaGràcies!
Quina idea més bona la de la carabassa! Tens raó, potser no seríe qui som ara, si no haguéssim passat per tot allò... i quan vindrà la nova glaciació? jo estic esperant-la...
ResponEliminaNo sé si té res a veure això de donar carabasses, ja sigui a l'amor o a classe. Ara hi veig el sentit de "intenta sobreviure com puguis després de la decepció que t'estic donant".
Elimina