dimecres, 26 de juliol de 2017

Otero de Sanabria, ciudad de vacaciones.


La Jennifer i el Fernando passen pel control d’equipatges d’Atocha i s’apropen a l’espectacular locomotora d’AVE que els ha de dur de viatge amb l’Imserso. Arrosseguen les maletes mentre contemplen meravellats aquell prodigiós enginy de principis de segle. Són una parella de classe mitjana i fins a avui no s’havien pogut permetre el luxe de viatjar en AVE però fa dues setmanes que ell s’ha jubilat i ara poden pagar la tarifa reduïda. El Fernando no pot resistir la temptació de tocar la màquina amb la punta dels dits.

–És maca, oi? –diu la Jennifer.
–Ja no corren tant com abans però encara poden arribar a 228 km/h en alguns trams –contesta ell–. I pensar que quan van fer tota la xarxa van dir que eren trens inútils i cars que anirien buits i farien perillar les pensions...
–Uns exagerats. No ha passat res d’això –diu la Jennifer.

Certament, el tren va ple a vessar. Centenars de jubilats amb destí a Otero de Sanabria, població símbol dels beneficis de l’AVE. Dels 29 habitants del 2016 ha passat a més de 30.000 gràcies a l’impuls econòmic de l’estació. 

El Fernando es passa el trajecte mirant per la finestra, observant el paisatge verd esquitxat de roselles dels camps de cereal castellans. La Jennifer li agafa la mà i somriu.

El tren perd velocitat, hi ha rebombori als vagons. Per la finestra es veu Otero de Sanabria. Algun jubilat comenta que no s’assembla a les fotos. Hi ha un gran mur de formigó coronat amb filferro espinós que envolta tot el complex i soldats armats amb fusells automàtics.

–És pels terroristes– diu el passatger que seu rere el Fernando.

Un gran cartell a l’entrada del complex proclama “LES VACANCES US FARAN LLIURES”. El tren travessa fileres de barracons de fusta d’estil militar. El Fernando veu al fons una columna de fum negre que s’enlaira, espès, cap al cel. Nota la mà de la Jennifer estrenyent-li la seva tan fort que li fa mal.

–Mira! –diu el passatger del seient de darrere– Hi ha un taller per aprendre a fer sabons naturals.


La velocitat dóna una certa sensació d'alliberament. Però sovint només és una sensació. Font.

6 comentaris:

  1. Si hi són a temps, millor que la Jennifer i en Fernando se'n tornin a casa amb el primer tren que passi en direcció contrària i deixin el taller de sabons naturals pel passatger del seient del darrere perquè em fa l'efecte que aquestes no seran les vacances somniades. No sé perquè però tinc la impressió que el bufet lliure de l'hotel no estarà prou ben assortit.
    Bon relat!

    ResponElimina
  2. Un relat amb un fons d'ironia, que recorda episodis macabres, però és original...
    Ves per on jo encara no he "estrenat l'AVE", potser que m'animi, però no serà per anar a cap ciutat de vacances!!!
    Bona tarda, Sergi.

    ResponElimina
  3. i ara es trobaran un tipus amb esvàstica a la màniga?

    ResponElimina
  4. He hagut de buscar on cau Otero de Sanabria, com sospitava està al mig del no res, no es d’estranyar doncs que hi passi una de les moltes línies radials de l’AVE (per molt que de moment aquest en concret encara no estigui construïda, però tu dóna’ls hi temps). Anant al quid de la qüestió ho trobo una bona solució per acabar d’una vegada per totes amb el problema de les pensions, una mica radical, això si, però de moment que veig molt lluny això de la jubilació ja em sembla bé, tot i que es possible que quan m’acosti a la jubilació ja no em sembli tan bona idea.

    ResponElimina
  5. Això últim m'ha sonat molt a 'Fight Club', però suposo que 'només' parles d'un camp de concentració. Un futur apocalíptic, però no necessàriament llunyà a la realitat. Moltes coses canviaran en els propers anys, i no precisament cap a millor. Veurem on arribem.

    ResponElimina
  6. Sí, hi ha una pel·lícula on ix Jesús López Vázquez sobre l'eutanàsia dels vells molt interessant, si pots trobar-la amb aquestes referències mira-la, és molt bona, és el que té jugar amb la vida i la mort.

    Vicent Adsuara i Rollan

    ResponElimina