Els que no em coneixeu personalment potser fa 4 mesos que no teniu notícies de mi. Quan un blog té un període d'inactivitat prolongat, els lectors es poden preguntar: haurà tingut l'autor algun contratemps? Hauran aplicat el 155 al blog?
El cert és que he estat molt ocupat amb la família i la feina. I el poc temps "lliure" l'he fet servir per una recerca èpica: el calze de la feina eterna, altrament dit, oposicions.
Com a Indiana Jones i la darrera croada, per aconseguir l'objectiu cal superar 3 proves, que són les següents:
Només el penitent passarà.
A la pel·lícula es tractava de clavar els genolls a terra per evitar que et tallessin el cap. A les oposicions has de clavar els colzes a la taula i estudiar 75 temes.
El nom de Déu.
Si has superat la primera prova, has de defensar una programació davant del Tribunal. La programació està integrada per tot de conceptes expressats en argot propi de pedagogs, com les competències bàsiques o els objectius, que prenen forma a partir del llibre diví (BOE) on es publiquen les lleis que regulen l'ensenyament. Equivocar-se en una sola lletra pot fer que la programació s'enfonsi sota els teus peus i caiguis al buit.
El salt de la fe.
Font.
La prova de la Unitat Didàctica és com un salt de fe, un pont de coneixement que construeixes sobre el buit per transportar els teus alumnes cap als objectius didàctics acomplerts sense que cap d'ells es precipiti al buit.
La prova final.
Quan ja has superat les tres proves, ve el més difícil: demostrar que ets mereixedor del calze. Aquí les oposicions són tot el contrari que el Sant Greal. En comptes de buscar la humilitat, has de demostrar mèrits i presentar tots els títols i certificats de què puguis presumir.
La feina eterna.
El cavaller que custòdia el Sant Greal és el funcionari que més temps ha ocupat el seu lloc de feina. I és una bona metàfora del que significa aprovar una oposició. Perquè sí, al principi sembla fascinant el poder que dona el Sant Greal però, segons com, passar-se segles sol i tancat en aquell temple, sense poder sortir, pot convertir-se en un autèntic malson.
Quants funcionaris coneixeu que estan atrapats de per vida en una feina que no els agrada, que no els aporta res però que tampoc volen abandonar?
Llavors ja t'has presentat a les oposicions o encara estàs estudiant? Ja has aprovat? Quan ho faràs? Haig d'amenaçar a algú? De què van les oposicions? Per professor? Per químic? Per escriptor aficionat?
ResponEliminaDe moment he fet la primera prova (la del penitent). En teoria a hores d'ara ja hauria de saber si m'han tallat el cap o no però segueixo a l'espera. Suposo que aquesta setmana en sabré alguna cosa.
EliminaSón oposicions per fer de profe de Física i Química.
Ben retrobat Sergi!
ResponEliminaDe vegades no és que no vulguin, és que per alguna circumstància no poden...
Suposo que fer oposicions amb vailets pel mig no és massa fàcil, però espero que t'en surtis bé.
M'he mirat el teu últim post i veig que després d'aquests mesos estem al mateix lloc on estàvem, ai las!!!
Bon vespre, Sergi.
Sí, les circumstàncies no són les millors i no he pogut dedicar el temps necessari per anar ben preparat. Però arribats aquí, m'agrada lluitar les coses fins al final.
EliminaI amb el país, suposo que podríem dir el mateix. El que fem, per poc que sigui, intentem-ho fer bé.
Bé, he vist alguns funcionaris molt conformistes i coneixedors que no els cal fer res per mantenir el seu lloc de feina i cobrar a final de més. El no tenir cap perill de ser acomiadat no ajuda precisament a mantenir la motivació a la feina, i menys després de tantíssims anys com porten alguns. Però ja és ben bé que per a molts és el sant greal. Suposo que depèn de com és cada persona, o potser que aquesta mena de places atreuen a uns tipus de persones concretes, a banda d'altres que probablement en són mereixedors i hi estan capacitats. Què, t'hem de felicitar o no?
ResponEliminaPersonalment, crec que el funcionariat és una mica com la democràcia, el menys dolent dels sistemes possibles per a la funció pública.
EliminaSegurament hi ha moltes coses a millorar però el problema principal dels treballadors públics és: qui pren la decisió d'acomiadar-los, contractar-los o apujar-los el sou? Si es fes com a la privada, es faria amb criteris professionals o personals? (tenint en compte que el teu cap a la pública és sovint un altre funcionari a qui no repercuteix a la cartera el teu baix rendiment). Les oposicions probablement no siguin la manera més eficient de contractar gent però potser sí que són de les menys discriminatòries.