Fa unes setmanes us vaig parlar del procés d'un autor txec i avui torno a Praga per parlar-vos d'una broma, d'un altre escriptor txec. Diuen que la diferència entre Kafka i Kundera és que el primer explica històries absurdes que s'ha imaginat i el segon explica les mateixes històries absurdes però que han passat realment.
La broma és una novel·la que explica les peripècies desafortunades d'un txec que veu com la Justícia del seu país el ve a buscar després que ell hagi escrit una broma en una postal enviada a una amiga amb qui volia lligar.
Fixeu-vos que és una situació absurda. Us imagineu que algú regirés la vostra correspondència (o llegís els emails que us escriviu) i en base a això acabéssiu davant d'un tribunal acusats de subversió? Absurd, oi? Doncs això passava a la Txecoslovàquia comunista.
La broma en qüestió diu "L'optimisme és l'opi del poble! L'esperit sa put a idiotesa. Visca en Troski!" i li costa al protagonista 6 anys de treballs forçats. Suposo que amb les postals, passa com amb els whatsapps o els tuits, que si no poses una emoticona de careta picant l'ullet, la gent no entén que es tracta d'una broma i es pensa que vols de veritat tombar el sistema, matar el rei o aplaudir que en Carrero Blanco saltés pels aires.
En aquests debats, que avui en dia tenim a les xarxes, sempre acaba sortint (de vegades abans i de vegades després del tuit citant als nazis) aquell qui planteja on són els límits de l'humor. Hem de poder riure de tot?
Aquí veiem un pallasso portant al límit els propis límits de l'humor. Aclariment: el pallasso és el que duu un nas vermell postís. Font.
És un debat difícil, on la coherència entre el que demanem per a nosaltres i el que exigim per als altres sovint queda en evidència. I, a la pràctica, les limitacions que s'acaben posant, molts cops deixen la sensació que uns poden fer broma sobre el que vulguin i els altres poden anar a la presó si tenen mala sort de molestar a qui no han de molestar. De fet, com menys democràtic és un país, més gran és l'escletxa entre el dret a riure dels uns i el dret a riure dels altres.
És curiós anar a la presó per una cosa tan innocent com voler lligar!
ResponEliminaJo penso que hi ha dues vares diferents de mesurar que poden fer uns i que poden fer d'altres...I tens raó, hi ha qui faci broma del què vulgui i és un geni i d'altres que a la més mínima expressió bromista, se'l mengen de viu en viu...Fet i fet és el què passa amb la llibertat d'expressió.
Bon vespre, Sergi.
Això de voler lligar sempre ha portat problemes.
EliminaCertament, la llibertat de fer bromes va del bracet amb la llibertat d'expressió.
La lògica i el sentit comú indiquen que els límits de la broma haurien de romandre sempre autorregulats de manera natural per l'organisme social, és a dir, que fos l'aprovació o la censura del públic qui premiés o castigués l'encert o el desencert d'una broma mitjançant els mecanismes que li son propis (crítica, lloança, insult, pèrdua/guany de seguiment/audiència, pèrdua/guany de contractes/vendes, pèrdua/guany de prestigi, etc.) A mi em sembla que qualsevol intent de regulació de les bromes que surti d'aquest marc és autoritària i una picada d'ullet a la tirania.
ResponEliminaÉs bastant raonable. Es podria argumentar que el cos social és heterogeni i, per tant, sempre hi haurà qui rigui les gràcies a gent que fa servir l'humor de forma cruel, com a eina d'escarni contra col·lectius vulnerables o persones en situacions dramàtiques. Però, com bé dius, l'alternativa gairebé sempre és tirànica.
EliminaJa veig que això d'investigar i condemnar per tuits, cançons o comentaris no és nou, la manera de reprimir la dissidència ja es practicava fa molt temps. Vaig un pas més enllà amb l'humor, no només s'ha de poder riure de tot, de vegades deixant passar una quarantena per cauteritzar les ferides, això sí, sinó que és completament ridícul que algú s'ofengui perquè es fa broma amb algunes coses.
ResponEliminaHi ha bromes que entenc que són de mal gust i poden ofendre algunes persones. Bromes racistes, homòfobes, de befa a disminuïts, referides a morts, a familiars... De fet, la diferència entre la broma i l'insult de vegades és subtil.
EliminaEl debat crec que és de quina manera s'ha de regular això, si és que s'ha de regular d'alguna manera.
Poca broma amb fer broma! Els jutges podem decidir sobre què es pot fer broma i sobre què no, però tranquil, els jutges son imparcials o siqui que no hi ha res sobre què preocupar-nos...
ResponEliminaSegons si creus ser culpable o innocent, sentir que el jutge és imparcial pot ser motiu de tranquil·litat o de tot el contrari.
Elimina