Com ja sabeu, porto uns dies preguntant-me (i preguntant-vos) sobre la qualitat de la literatura. Més o menys hem arribat a la conclusió que la qualitat no és el més imprescindible dels ingredients que ha de tenir una obra literària. La part lúdica o didàctica poden fer que un llibre ja valgui l'esforç i el temps que li dediquem i ens deixi satisfets com a lectors.
No obstant això, alguns de vosaltres vau dir que la qualitat existeix i, més enllà del component subjectiu, es poden fer valoracions per diferenciar les obres entretingudes de les que tenen alguna aspiració literària més. Bé, jo no sóc crític ni pretenc que la meva opinió orienti a les masses però avui compartiré amb vosaltres algunes idees que he anat traient sobre la qualitat. Començo amb una frase de Marcel Proust:
El veritable descobriment del viatge no consisteix en trobar territoris nous, sinó en adquirir una nova mirada.
Crec que aquesta frase sintetitza gran part del que és la literatura. Les històries narrades ens permeten conèixer altres indrets, oficis o persones. Però no només això; si estan ben narrades ens permeten viure aquestes històries, veure-les a través de la mirada dels seus personatges.
Això, d'una banda, evidencia la necessitat de crear personatges versemblants amb qui el lector pugui empatitzar fàcilment. Quan obrim un llibre, l'autor ens intenta disfressar amb la pell dels seus personatges i serà imprescindible que ens sentim còmodes i que, a poc a poc, aquesta pell fictícia se'ns ajusti com un guant, fins que ens sigui impossible diferenciar-la de la nostra. És així, acompanyant al personatge des del seu interior, com aconseguirem adquirir una nova mirada, una nova forma de sentir, d'actuar, de recórrer el món.
D'altra banda, l'autor també ha de possibilitar aquesta nova mirada. Si el personatge veu el mateix que nosaltres, el viatge no serà excessivament sorprenent ni enriquidor. Per fer l'experiència inoblidable, necessitem que l'autor ens mostri allò que a nosaltres ens passa desapercebut. És com si un dia aneu de passeig amb algú que faci visites guiades per la vostra ciutat: segur que us explicarà centenars d'històries que desconeixíeu i us farà valorar detalls de llocs pels quals havíeu passat milers de vegades sense fixar-vos-hi.
Si un escriptor dirigeix la nostra vista cap al que ja em vist molts cops, no aprenem res nou amb ell. Per això volem que ens mostri allò que no hem sabut veure tots sols. Però a més volem que, quan ens ho mostri, siguem capaços de veure-ho, que no haguem de fingir que veiem els lluents matisos del vestit de l'emperador. Font. (Per cert, un relat genial per il·lustrar el fet de donar una nova mirada al lector reversionant un clàssic com el Vestit nou de l'Esmperador).
Cal que els escriptors siguin experts d'algun tema per tal de mostrar coses noves als lectors? No necessàriament (tot i que no està de més). També és possible sorprendre el lector amb una manera molt personal de veure el món i de narrar-lo. Aquí parlaríem de l'estil, que és un tema tan conflictiu d'abordar com el de la qualitat literària. Per no avorrir-vos, us diré que a molts experts els agrada associar la paraula "estil" a Flaubert però jo us recomano l'Amélie Nothomb, que és del nostre segle i crec que mostra com ningú què és l'estil.
Tornant a la frase de Proust, deixeu-me donar-li un parell de voltes més. No us sembla que amb una nova mirada, ja estem descobrint territoris nous? I que quan viatgem per un territori nou és impossible que la nostra mirada no canviï gens? Sembla just, per tant, reservar un lloc honorífic a aquells que han innovat en literatura, que han obert nous camins i han inventat nous mitjans de transport per recórrer-los. Aquí hi ha una trampa per a certs lectors que, en algun moment de la seva vida, s'hauran vist empesos, per voluntat pròpia o aliena, a llegir clàssics de Cervantes, Rabelais o Joyce. Heu d'entendre, lectors traumatitzats, que aquestes obres (que no hauria de ser obligatori llegir) han permès que els autors posteriors tinguessin les eines per escriure obres que probablement us resultaran més amenes. Una mica com el que deia en Newton: Si he vist més lluny és perquè he estat dempeus damunt les espatlles de gegants.
