La petjada

De casa a la feina. De la feina a casa. Passant abans pel super, on compra els aliments que li donaran energia per seguir anant de casa a la feina. Descansa unes hores i tot torna a començar. Fa un cop d'ull al calendari i li sembla que els dies s'estan arrenglerant en fila índia, com si agafessin posicions, esperant les seves 24 hores de glòria. És curiós, pensa, els dies que han de venir semblen tots iguals. I els que han passat, en canvi, són diferents. La majoria queden a l'oblit i només alguns poden quedar gravats en la memòria. Sí, els dies són com les persones: potser sí que cadascun d'ells és necessari per enllaçar l'anterior amb el següent però només alguns surten als llibres d'Història.

De sobte s'adona que ell no sortirà als llibres d'Història. Potser, negocia amb la seva imaginació, podria sortir en algun altre tipus de llibres, en una revista, o en un article d'un bloc. I aquí és on me'l trobo. No sé com, ha aconseguit arribar fins a les línies del post que esteu llegint ara mateix. Sense demanar permís ni presentar-se, es posa còmode al sofà de bytes i se serveix un còctel de Times New Roman.

En Neil Armstrong va morir fa poc. Però a la memòria dels qui seguim vius i a la superfície de la lluna hi seguirà quedant la petjada de la seva proesa per molts anys.

-Tu escrius per això de la petjada? -em pregunta, mentre posa els peus a sobre de la tauleta dels esborranys.

-Ufff... -responc, sense esma. Amb els anys, fa cada cop més mandra entrar en aquestes discussions filosòfiques.

-No t'ho has plantejat mai? Em pensava que els que escriviu blocs teníeu aquesta necessitat narcisista de dir "ei, que sóc aquí. Que penso, ergo existeixo i ho deixo escrit en un bloc perquè en quedi constància".

Quan en Bart Simpson troba ciment fresc al carrer, no pot evitar deixar la seva signatura. Després s'imagina que la seva petjada perdurarà durant segles i una futura civilització observarà amb admiració la seva gesta.

-Al contrari -responc-. De vegades tinc massa opinions i algunes d'elles són contradictòries i s'anul·len. Hi ha massa maneres d'entendre la realitat. I és per això que m'agrada tant escriure, perquè les pots explorar totes.

-Jo crec que tots els qui escriviu teniu en comú un anhel elitista de destacar per sobre dels altres.

-És una manera de veure-ho, sí. Ens ha tocat viure com a éssers humans i per tant tenim el privilegi de gaudir de la més fascinant màquina biològica que es coneix. No s'ha trobat res més valuós, més fascinant que la nostra pròpia ment. Però hi ha set mil milions d'humans i, amb la mentalitat del lliure mercat, això ens devalua. Així que intentem fer alguna cosa que no facin també aquests set mil milions de persones que també han estat dotats d'un cervell prodigiós. Potser per això busquem transcendir, entrar a la Història o deixar alguna mena de llegat. Això que tu en dius "la petjada".

-Un llegat que ens sobrevisqui, si pot ser, oi?

-Bé, sí. Encara que la recerca de la immortalitat és una utopia. És cert que una part de tu, física (momificada, conservada en formol, fossilitzada o el que sigui) o immaterial (les teves idees, el resultat de les teves accions) pot sobreviure uns anys després de la teva mort. Però el temps acaba esborrant totes les petjades. Unes abans que altres, sí però, és això el més important? El temps que triga a esvair-se tot?

Aquí un gran dinosaure va ficar la pota fa 150 milions d'anys i va deixar unes boniques petjades. Fa 150 milions d'anys no hi havia cap humà a la terra i dintre de 150 milions d'anys és improbable que n'hi hagi cap. A partir d'aquí, tres preguntes: 1. És important per als humans ser capaços de crear petjades que durin més que les dels dinosaures? 2. És la duració de les petjades el paràmetre més important per demostrar el nostre èxit com a espècie? 3. Qui hi haurà d'aquí a 150 milions d'anys per trobar les nostres petjades i què en sabran deduir de nosaltres?

-Suposo que és una combinació de quantitat i qualitat -respon el meu convidat-. És important ser recordat durant molt de temps i també que la raó per la qual siguis recordat sigui honorable. Una mica com els escriptors: voleu ser molt llegits però també escriure obres de qualitat.

-T'he dit abans que tenia moltes respostes per a cada pregunta. T'explicaré la meva raó preferida per escriure. Si vas a un museu i t'hi fixes bé, descobriràs que hi ha un tipus d'espectador que es mira els quadres de forma més incisiva que els altres: són els pintors. Si un músic assisteix a un concert, descobrirà molts més matisos en cada acord, assaborirà de manera diferent les cançons que un altre espectador menys entès en música. Bé, doncs jo escric per aprendre a viure. Per aprendre a interpretar les mirades, els silencis, els fils argumentals secundaris de la vida. Potser res del que escrigui serà llegit quan jo mori però totes i cadascuna de les paraules que he teclejat formen part del meu camí d'aprenentatge. Després de cada sessió d'escriptura, tornes al món i el veus amb uns altres ulls. I aquesta nova mirada et permet gaudir de noves sensacions, que abans havies passat per alt.

El meu convidat inesperat assenteix en silenci. Uns instants més tard, com una partícula virtual, torna a la no-existència. Això sí, després d'haver deixat la seva petjada en aquest bloc.