El prostíbul poètic

La poesia s'ha prostituït. Si no em creieu a mi (que ja us valdria, eh?), també ho diu la Vanguardia.

Qui sap si ha passat per necessitat o per ullerapastisme trendy; probablement es tracti només d'una manera comercial de vendre poesia. La cosa va més o menys així: el client entra al local, on sona música sensual, i la madame li presenta les i els pu(e)tes, que reciten cadascun un vers. Llavors cada client, si així ho desitja, pot triar un dels pu(e)tes perquè li faci un bis-a-bis de lectura íntima de poesia.

És innegable que vivim en temps de fusió conceptual en tots els àmbits. Mengem en restaurants  peruano-tailandesos, escoltem un grup de flamenco-jazz en un telèfon americà fet a la Xina,... però un no s'acaba d'acostumar a totes les sorpreses que ens porten els temps moderns.

Val a dir que el producte està ben publicitat. És un truc burd, sí, però eficaç: agafes un producte pel qual poca gent té interès (com és la poesia) i el vas vestint de sexe sòrdid i transgressor fins que sembli interessant. Jo no he estudiat mai publicitat però m'imagino que això ho posen, ja no als llibres de text de la carrera, sinó al fulletó de publicitat que et donen quan fas la matrícula.

En tot cas, tampoc em sembla que el producte sigui tan fàcil de vendre. Reconeguem que l'esquer és bo i que pots sentir certa curiositat. Prou per informar-te i plantejar-te anar-hi. Però llavors et tocarà prendre una decisió difícil: amb qui hi vas?

Anar-hi sol em sembla una temeritat. La publicitat no parla de l'existència dels macarrons poètics però tampoc diu que no n'hi hagi! I si és un prostíbul, el més lògic és pensar que n'hi ha i no és una gent amb qui valgui la pena jugar-se-la. Si en la calor de la nit t'escalfes i acabes improvisant uns versos amb mala mètrica, la cosa pot acabar amb el teu cadàver exquisit surant per un mar d'inconsistència dadaista.

Per tant potser seria convenient anar-hi acompanyat. Però, de qui? Anar-hi amb la parella és tota una prova de foc per a la relació. Si la veus entrar en una habitació privada amb un pu(e)ta amb ulleres de pasta, què pensaràs mentre, des de fora, vas comptant els minuts? Potser el més sensat en aquest cas, seria fer un ménage a trois (o a quatre) pu(è)tic però aquestes pràctiques també són perilloses per a moltes parelles convencionals.

Una altra possibilitat seria anar-hi amb una colla d'amics. Però tampoc és una opció exempta de riscos. En M.R. (ocultarem la seva identitat per motius que entendreu de seguida) confessa que un cop va assistir a un prostíbul poètic acompanyat dels seus companys de feina, després d'una llarga ronda de sangria i tequila (sí, el problema sempre és barrejar). Ja sabeu com va això: a partir de la setena copa algú diu "a que no teniu cuions de..." i dues copes més tard ja s'ha gestat alguna tragèdia. El cas és que en un obrir i tancar d'ulls, els companys d'en M.R. ja havien triat les seves pu(e)tes i quan en M.R. se'n va adonar, només quedaven pu(e)tes masculins. Un d'ells se li va apropar i, a cau d'orella li va dir "Et vens amb mi, guapo?". Ell va negar amb el cap, nerviós, però el (molt) pu(e)ta va insistir: "Què et passa? Que tens por que t'agradi?" i va mostrar un somriure burleta. Allà sol, sense saber què fer, va abandonar la seva resistència passiva i va acabar acompanyant el pu(e)ta al reservat. Quan en va sortir, tots els companys l'esperaven a la sala principal i tenia una ganyota tan  inquietant a la cara que cap d'ells es va atrevir a riure o a fer cap broma sobre la seva orientació puètica. Es veia de lluny que aquella estona amb el pu(e)ta havia remogut els seus fonaments més íntims. Ell, que fins a aleshores mai havia sentit res per la poesia... Pocs dies després, incapaç de suportar la tensió freda de les mirades, va deixar la feina. Llavors es va veure incapaç d'explicar a la dona per què havia deixat la feina o per què feia aquest posat d'ànima en pena i va fugir de casa. Diuen que ara el pots trobar pels bars bohemis, venent decasíl·labs a qualsevol que passi, a canvi d'un got d'absenta.

I això és el que acaba passant amb el món de la prostitució, poètica o prosaica, que comença amb l'encant de la transgressió i el jiji-jaja de les bromes picants però acostuma a acabar en un laberint d'històries tràgiques, vides trencades i confusió existencial.