El despotisme il·lustrat sorgeix al segle XVIII amb la línia
argumental de “tot per al poble però sense el poble”. En contraposició, els
valors democràtics proposen “tot per al poble, amb el poble”.
És a dir, per obtenir el millor per al poble, la democràcia
creu necessària la participació del poble. En canvi, el despotisme il·lustrat
opina que el poble no és prou llest per triar les millors opcions i, per tant,
no ha de participar en política.
El debat entre aquestes dues postures no està resolt, ni
molt menys. Per exemple, a Europa fa poc han operat governs de tecnòcrates que
suposadament havien d'arreglar els desastres ocasionats per governs escollits
democràticament.
Asimov, als seus llibres de ciència-ficció, aborda el tema
amb un enfocament interessant: els robots. Sota les 3 lleis de la robòtica, els
robots esdevenen servidors perfectes del benestar dels homes.
El robot, quan es desenvolupa prou, adquireix qualitats pròpies dels déus. Quina relació tindrà amb els humans un robot quan sigui conscient que ja és superior als seus creadors? Font.
Les lleis diuen així:
1.
Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre
que un ésser humà prengui mal.
2.
Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si
entren en conflicte amb la primera llei.
3.
Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que
aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.
Quan els robots es van fent més sofisticats, acaben arribant
a la conclusió que la millor manera de servir els humans és prendre les
decisions importants per ells. D’aquesta manera es crea la llei zero, que passa
per davant de totes les altres:
0.
Un robot no pot fer mal a la Humanitat o, per inacció, permetre que la Humanitat prengui cap
mal.
A les històries de ciència-ficció és habitual que les màquines es rebel·lin contra l'home que les ha creat. Asimov planteja un cas curiós: es rebel·len contra les nostres ordres per protegir-nos de nosaltres mateixos. Font.
L’aplicació d’aquesta llei condueix indefugiblement cap a una
humanitat tutelada pels robots. Un despotisme il·lustrat on els robots s’encarreguen
de proporcionar als humans una existència més feliç però, a canvi, els prenen
la llibertat de decidir el seu destí.
Asimov és pura filosofia, a banda de ser un gran narrador de ciència ficció. És molt gran aquesta idea de que els robots ens protegeixen de nosaltres mateixos, no va mancada de raons, ja que molts cops ens caldria, però no sé si d'aquesta manera. Ara, si tens aquesta opció, per què no agafar-la? La llibertat és necessària si es té felicitat? Molt relatiu, oi?
ResponEliminaPer mi la ciència-ficció és filosofia, només que explicada amb històries interessants i no pas amb terminologia obscurantista.
EliminaPer exemple, el debat que planteges entre llibertat i felicitat és molt interessant i segur que hi ha hagut centenars de filòsofs que n'han parlat abans. Però fer-ho a través d'una història de robots ho acosta molt més a un públic que mai agafaria un llibre de filosofia per voluntat pròpia.
Sembla que anem evolucionant cap a omplir-nos de robots per tot, fins i tot per fer-nos companyia, com ho explicava Carme Torras. Fa respecte aquest tema.
ResponEliminaEstem evolucionant tan ràpid que molts temes fan vertigen.
EliminaSabran els robots que és el que més ens interessa en un moment determinat o en un llarg període de temps? eixa és la pregunta, se m'acudeix el tema controvertit del tabaquisme, o del tabac, jo fume i no m'agradaria que cap robot em diguera que he de deixar de fumar, i jo sé que estic fent mal al meu cos, fins i tot buscant-me la mort, però és una decisió que cal prendre-la en llibertat i amb respecte a cada símptoma i el seu llaç social, potser seria pitjor per a mi si deixara de fumar? Creu-te-ho, sí.
ResponEliminaVicent
Jo amb el tabac sempre he tingut una altra disjuntiva. Realment som lliures de fumar o és la nicotina qui decideix que fumem? Si és així, un robot que t'impedís fumar, no t'estaria retornant la llibertat?
EliminaPerò imagina't que portes fent gimnàstica o treballant més de trenta anys, jo t'ho puc assegurar que series incapaç de deixar de fer-ho si no t'arrisques sí o sí a patir un sotrac ben gran a la teua vida, així que cal mirar-ho una mica també des del costat de que els costums fan la nostra essència, i sempre som esclaus d'alguna cosa o d'algú, ara si em pujaren tant el preu del tabac que haguera de fer coses extranyes per aconseguir-lo viuria la vida que em quedara amb sotracs, ensurts i malhumors per no poder pagar-me eixa manca de llibertat o llibertat, digues-li com vulgues, el mal és caure-hi, una volta ja has caigut en alguna droga entra a formar part del teu símptoma o de la teua essència o de la teua psique o cos, creu-me, jo porte més de trenta anys fumant i per a mi deixar de fumar seria com deixar de menjar, amb el que té de plaer o de desig i d'amor fins i tot.
EliminaPerò sí, tens raó sóc esclau de la nicotina, però tothom som esclaus del nostre cap, de la nostra dona o partenaire, amic o enemic, fins i tot de la televisió o dels nostres caps o governants i en darrera instància de l'inconscient col·lectiu que és imprevisible i capriciós.
No sé, és molt difícil si no ho veus com jo que m'entengues, però ja et vaig comentar fa temps que la ciència havia admès que certs tipus de heroïnòmans no podien deixar-se mai l'heroïna i havien de substituir-la amb la metadona, per a molta gent el tabac i tot tipus de drogues és així també,no per a tothom, no es poden fer normes de conducta per a tothom, però per a molta gent és així, què hi farem?
Una abraçadeta des de València
Vicent
Doncs sí que és interessant el conflicte entre llibertat i felicitat. Em sembla que tractar les persones com a majors d'edat és donar-los l'opció a equivocar-se i fins i tot a fer-se mal, això sí, amb coneixement, per tant estaria més del costat de la llibertat que de la felicitat a tot preu (ara he recordat el "soma" d'Un món feliç...)
ResponEliminaEls robots ens ajudaran però no ens haurien de manar, ni pel nostre bé (bé, si anem directes al suïcidi col.lectiu, si de cas que ens ho diguin.)
Per cert, com va la teva novel.la?
És cert que "Un món feliç" planteja interrogants semblants.
EliminaJo també opino que la llibertat de decidir què volem fer amb la nostra vida és una part valuosa de la pròpia vida. També et dic que crec que els humans tenim una percepció distorsionada de nosaltres mateixos i d'allò que ens espera. Si sabéssim tot el que perdem en el procés de triar les opcions incorrectes potser ens deixaríem assessorar més.
Ara que ho dius, vist els dirigents polítics que tenim, crec que la meva torradora ho faria millor si, molt millor.
ResponEliminaSi aconsegueixes convèncer la teva torradora perquè es presenti, potser li faig campanya en aquest blog.
EliminaDe fet, ara recordo que ja se n'han proposat d'altres de pitjors:
http://www.youtube.com/watch?v=wm-oEh9GzKQ&noredirect=1
Si els robots són creació humana, és lògic que es rebel·lin contra els humans. Allò de matar el pare.
ResponEliminaEn aquest cas, diria que el retiren a l'asil.
EliminaUna mica en la línia del pons007, tinc la sospita que la immensa majoria de robots treballarien millor per la nostra felicitat que molts dirigents polítics. I donat el sistema electoral vigent, on votem llistes tancadíssimes i ells es reparteixen els càrrecs, tampoc es pot dir que haguem triat la majoria de la gent que pren les decisions que afecten el nostre futur.
ResponEliminaAixí, donaré un vot de confiança als robots!
Els robots serien uns tecnòcrates perfectes. Això sí, a veure qui els programa i amb quines directrius.
Elimina