dimarts, 3 de setembre de 2013

La fi de l'eternitat i el progrés de la humanitat.

L'altre dia us vaig parlar de les lleis de la robòtica d'Asimov i el despotisme il·lustrat. Avui us parlaré d'un altre llibre d'Asimov i la visió que transmet sobre el progrés i la felicitat humana.

A la fi de l'eternitat es planteja un problema amb el benestar de la població. La política humana segueix uns ideals destinats a minimitzar el patiment de la humanitat. Una organització anomenada "Eternitat" es dedica  a tutelar la Història mitjançant petits canvis destinats a guiar la humanitat en aquest sentit. Quin món més maco, oi?

Doncs no. Evidentment, si no hi ha conflicte, no hi ha novel·la que funcioni. I resulta que aquest món, orientat exclusivament a la felicitat, deixa escapar oportunitats de desenvolupament perquè condueixen temporalment a situacions de menor felicitat. I això, a la llarga, condueix a un estancament dels humans com a espècie que els fa febles. Per exemple, una societat que valori infinitament la vida humana, no permetrà que un ésser humà posi la vida en perill en una missió espacial. I amb això, la humanitat perdrà la possibilitat d'explorar l'espai i ser més competitiva.

El cercle simbolitza el concepte d'eternitat, perquè es pot recórrer infinitament en un o altre sentit. També dóna la idea d'immutabilitat. L'Eternitat del llibre d'Asimov impedeix el progrés, en tant que la humanitat està tancada en un cercle de no patiment.

La idea de fons, present en altres novel·les d'Asimov, és que una societat acomodada és una societat decadent i que calen estímuls d'incomoditat per generar els canvis que ens fan més forts. Són arguments que sonen a darwinisme (recordem que Asimov tenia una carrera de ciències) i que destapen diverses línies de debat ben polèmiques.


10 comentaris:

  1. Si no hi ha risc no hi ha emocio, i si no hi ha emoció la vida es avorrida, i si la vida es avorrida un es cansa de viure...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Home, també hi ha gent que es diverteix llegint llibres, que no és l'activitat de més risc del món. Però d'acord...

      Suprimeix
  2. No li faltava raó a l'Asimov, una societat acomodada és una societat decadent. La combinació és curiosa, ciència ficció i pura filosofia. Una cosa ja va lligada a l'altra, però amb Asimov assoleix cotes molt elevades. Fa temps que no llegeixo res d'ell, em recomanaries aquest llibre?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El que més m'agrada d'Asimov és que als seus llibres desenvolupa mons molt grans i bastant coherents. Potser els personatges són literàriament fluixets però les reflexions que hi ha darrere les societats que crea tenen el suport d'uns bons coneixements en diferents ciències, des de la sociologia, economia, diferents tecnologies... fins i tot amb ciències "inventades" com la psicohistòria.

      Del que he llegit jo d'Asimov m'ha agradat pràcticament tot, si bé és cert que alguns llibres tenen més suc que altres. Potser els dos més especials i que certament recomanaria, sagues a part, són "La fi de l'eternitat" i "The Gods themselves". I el relat "The Last Question".

      Suprimeix
  3. Unes quantes de les civilitzacions antigues van desaparèixer per acomodament de la gent. Si inicialment formaven part de l'exercit posteriorment contractaven mercenaris que els substituïen quan es tornaven febles.

    Tot i això i ha un equilibri per a tot. Si la població no està acomodada tampoc avança doncs dedica esforços a mantenir-se i intentar millorar a nivell pròxim.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, sembla assenyat que els humans necessitem un equilibri entre estabilitat i incomoditat per intentar progressar.

      Suprimeix
  4. Res és etern i alhora tots tenim les nostres febleses, xò seguim pensant i pensant en com aconseguir petits tastos d'eternitat. Cercles, vivències que perduren en nosaltres i que alhora ens fan més forts.

    ps. me n'he anat de la teva reflexió. En sóc conscient, xò el teu escrit m'ha portat cap aquí. Volem ser eterns i forts. Així doncs,...?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ja passa això de començar filosofant d'una cosa i anar-se per les branques fins a canviar de bosc filosòfic.

      Crec que al final es tracta de pensar què volem i què estem disposats a sacrificar per aconseguir-ho.

      Suprimeix
  5. Jo no pense que això siga darwinisme, sinó que cal la "manca" de tot sistema per a que aquest funcione, però també calen les persones que tinguen cert grau d'inconsciència, i amor per a que tot s'intente endegar tot i saber, o no saber que no podem endegar-ho tot mai, per la impossibilitat mateixa i pel dolent resultat que tu bé indiques.
    És això, la manca de tot sistema fa que no es puguem posar d'acord mai per exemple en els EEUU en la creació d'una seguretat social, o en els països pobres menjar subvencionats pels sobrants dels rics, etc.

    Enfí que així estem i cal que hi haja cert grau d'imperfecció tot i pensar que la superarem algun dia, i potser aquesta creença siga innocent.

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El darwinisme dóna moltes eines per entendre moltes coses diferents de la natura. Per exemple, cap ésser viu pot assolir un grau de perfecció perquè això no significa res. Així com va canviant el medi, els éssers més adaptats a aquest medi sobreviuen. No és més perfecte un gos que un dofí o viceversa però cadascú té unes eines diferents que els fan més adaptables a un medi o a un altre.

      De la mateixa manera els humans serem d'una manera o d'una altra i ens haurem d'adaptar a un medi que no sabem com serà.

      Suprimeix