La Fundació d'Asimov i el distanciament social.

Ens vam mirar el virus de lluny durant un parell de mesos. Una mena de grip estranya que matava uns pocs xinesos. Vam criticar el govern xinès, com si no estigués a l'alçada del que s'espera d'un país avançat.

Quan el virus va arribar a Europa, vam descobrir, sorpresos, que estem pitjor adaptats que els asiàtics per una pandèmia com aquesta. Els europeus (sobretot al sud) saludem amb petons o encaixant les mans en comptes de fer reverències com al Japó, no tenim costum de dur mascaretes quan estem encostipats i posem els drets individuals per damunt dels col·lectius.

Potser els japonesos, amb la seva cultura de videojocs, de robots, amb fenòmens socials com els hikikomoris, són el país més preparat per aplicar el distanciament social.

Podem pensar en les diferents societats com subespècies que competeixen entre si i s'adapten millor o pitjor a l'entorn i als seus canvis. El plantejament que Asimov fa a la saga de La Fundació és en essència una exploració de com les diferents societats es poden adaptar a diferents entorns.

En resum, planteja una Galàxia amb 4 tipus de civilitzacions (potser farem SPOILERS):

• La Primera Fundació: és la que més s'assembla a la cultura occidental. Una mena de democràcia amb respecte pels drets individuals però sense evitar el bel·licisme. Uns EEUU galàctics.
• La Segona Fundació: Una societat secreta que vigila la Humanitat i hi interfereix per tal de dur-la subtilment pel bon camí. Seria com un govern planificador tipus Xina amb els recursos de Google.
• Gaia: Un Planeta on tot està connectat. Una mena de transhumanisme místic budista on el planeta és un superorganisme i els éssers que l'habiten són com les seves cèl·lules.
• Els planetes espacials: Són els primers planetes colonitzats pels terrestres. A diferència de tota la resta de planetes, aquests van ser colonitzats amb l'ajuda de robots. La teoria d'Asimov és que els robots fan poc competitives aquestes societats.

El cas és que aquests dies m'han fet pensat en un d'aquests planetes espacials. Solaria és un món habitat per uns pocs milers d'habitants que practiquen un distanciament social extrem. Cada solarià té grans extensions de terreny per a ell i un munt de robots al seu servei. Es reprodueixen asexualment quan cal reemplaçar algun individu i, en general, eviten qualsevol contacte amb altres solarians.

Com deia abans, Asimov no confia en aquesta mena de societats, les considera decadents i incapaces d'assumir els riscos necessaris per colonitzar la galàxia. I és cert que les nostres societats avancen a base d'interacció social. Però hem vist que el nostre estil de vida ens exposa a riscos que potser no volem assumir.

Fa 200 anys, un virus com el SARSCov2 hauria trigat anys a estendre's per tot el planeta. Potser ni tan sols ho hauria aconseguit. Però el turisme, el comerç internacional, els congressos... la brutal interconnexió del món és una autopista per escampar ràpidament un virus d'aquest tipus.

I aquí la pregunta és si després d'això intentarem ser més com els solarians. Més teletreball i menys contacte físic. Més autosuficiència econòmica en sectors clau i menys producció a països llunyans. Menys manifestacions i més xarxes socials. Més Netflix i menys cinemes. Més sofà i menys estadis de futbol. Més jardins i menys bars.

I també si aquesta possible empremta que ens deixi el SARSCov2 ens pot preparar per a la següent crisi o, al contrari, ens pot perjudicar. La següent crisi pot ser un altre virus o pot ser un problema mediambiental.

I aquests dies, que estem confinats a casa, potser tenir temps per anar pensant com volem ser en un futur proper.

La Formació Professional, segons Asimov

Isaac Asimov va escriure fa més de 60 anys un conte on explicava com podria ser la Formació Professional al segle LXVI. Així molt resumit, unes màquines analitzen la configuració neurològica de cada noi i noia i li assignen una professió, per a la qual li implanten tots els coneixements al cervell de forma automàtica. Si el voleu menys resumit, el podeu llegir aquí en anglès o en castellà.

La mateixa idea es repeteix al primer episodi de Futurama. El protagonista, que ha passat els darrers mil anys congelat, es desperta l'any 3000 i li assignen una professió de forma automàtica que, curiosament coincideix amb la que tenia en la seva vida al segle XX.

En Fry fent els tràmits per esdevenir una persona útil per a la societat de l'any 3000. Font.

La trama del conte d'Asimov es basa en el fet que, si bé l'aprenentatge automàtic podria servir a una persona per aprendre a pilotar una nau espacial en una tarda, cosa molt útil després de segles d'avenços tècnics, ja que un aprenentatge de tan alt nivell necessitaria molts anys d'estudi pel mètode tradicional. Però un lleuger canvi en el tipus de nau espacial fa que el pilot ja no sigui un expert en el pilotatge de la nau. És a dir, que cada nou avenç tècnic deixa el coneixement del treballador desfasat i el treballador no té les eines per adaptar-se a la nova situació perquè no ha après a aprendre.

Podríem entendre aquesta situació com una obsolescència tecnològica aplicada als treballadors que, en el conte d'Asimov, es dibuixen com a peces forjades a mida de la maquinària industrial i tecnològica de la seva societat. I -no sé si dir ATENCIÓ SPOILER perquè ja he destripat mig conte- sabeu què passa quan els usuaris estan atrapats per productes afectats per l'obsolescència tecnològica? Doncs que hi ha algú que té un avantatge comercial enorme.

Aquesta visió d'Asimov coincideix amb les línies de la pedagogia actual. Fins i tot en la formació professional s'intenta que no aprenguin només a desenvolupar les tasques que hauran de fer a l'empresa quan acabin el cicle sinó també que tinguin recursos per anar-se actualitzant a mesura que les feines del sector canvien.

Això que em vaig trobar mentre feia les opos és una competència professional que els docents d'un cicle de FP hem d'aconseguir que els alumnes adquireixin:

o) Adaptar-se a les noves situacions laborals, mantenint actualitzats els coneixements científics, tècnics i tecnològics relatius a l'entorn professional, gestionant la formació i els recursos existents en l'aprenentatge al llarg de la vida i utilitzant les tecnologies de la informació i de la comunicació.

Més enllà de la terminologia i la sintaxi barroca, el concepte és el que he explicat abans: aconseguir que l'alumnat tingui la capacitat d'actualitzar-se i no esdevenir obsolet al llarg dels anys.

Armes intel·ligents i Justícia Global

Ens trobem en una època on tot comença a ser intel·ligent: smartphones, smart TV, cotxes autoconduïts... fins i tot algunes persones! La indústria armamentística no s'ha quedat enrere i fa temps que dedica milions en R+D per trobar noves formes de matar, cada cop més efectives.

Als profans, ens sembla que, després d'aconseguir arsenal nuclear per destruir el planeta diverses vegades, ja no calia seguir investigant més, que ja havien aconseguit el seu objectiu però, per alguna raó que se m'escapa, cada any construeixen noves armes, més sofisticades que les anteriors.

Ara bé, què passaria si les armes fossin realment intel·ligents? És a dir, capaces de decidir per elles mateixes quan és necessari matar i quan no? La resposta simplista seria: no cal que matin mai. Però llavors la utilitat d'aquestes armes seria zero, igual que no tenir-ne. I seguiríem sotmesos a la violència de les actuals.

Armes intel·ligents en una maniobra intel·ligent. Font.

Però imaginem unes armes més poderoses i amb el criteri de matar només quan és necessari. Per exemple, que segueixin les lleis de la robòtica d'Asimov (inclosa la Llei Zero, en la que es basa l'argument de Jo, Robot). Aquestes armes podrien servir per defensar-nos de qui vol atacar-nos amb armes estúpides però no per atacar a qui no ens està agredint?

En una guerra entre dos països que fan servir armament intel·ligent, les armes d'un dels bàndols deixarien de funcionar i només podrien atacar amb armes estúpides. Llavors les armes intel·ligents de l'altre bàndol sí que funcionarien per repel·lir l'atac i guanyar la guerra, amb el mínim de danys personals possible.

És a dir, les armes intel·ligents permetrien que sempre guanyessin els bons. Certament, en molts casos és difícil saber qui són els bons i no tinc clar de quina manera les armes intel·ligents prendrien aquesta decisió. Potser esteu pensant que un criteri seria que es fessin servir només en defensa pròpia, ajudant sempre a qui es defensa d'un atac al seu territori. Però tal vegada caldria considerar també la justícia interna d'un país. Un país on es vulnerin els drets humans podria ser intervingut per una "policia internacional" dotada d'armes intel·ligents, amb un cost humà més baix que les intervencions actuals.

Per últim, crec que l'èxit d'aquestes armes intel·ligents dependria en gran mesura de la fe que la humanitat tingués en elles. Si veus que "els teus" volen fer ús de les armes intel·ligents i no funcionen, et replanteges la fe en "els teus" o en les armes intel·ligents? Com viuríem una situació en la qual una intel·ligència artificial decidís que la nostra forma de viure i pensar no és la correcta?

La fi de l'eternitat i el progrés de la humanitat.

L'altre dia us vaig parlar de les lleis de la robòtica d'Asimov i el despotisme il·lustrat. Avui us parlaré d'un altre llibre d'Asimov i la visió que transmet sobre el progrés i la felicitat humana.

A la fi de l'eternitat es planteja un problema amb el benestar de la població. La política humana segueix uns ideals destinats a minimitzar el patiment de la humanitat. Una organització anomenada "Eternitat" es dedica  a tutelar la Història mitjançant petits canvis destinats a guiar la humanitat en aquest sentit. Quin món més maco, oi?

Doncs no. Evidentment, si no hi ha conflicte, no hi ha novel·la que funcioni. I resulta que aquest món, orientat exclusivament a la felicitat, deixa escapar oportunitats de desenvolupament perquè condueixen temporalment a situacions de menor felicitat. I això, a la llarga, condueix a un estancament dels humans com a espècie que els fa febles. Per exemple, una societat que valori infinitament la vida humana, no permetrà que un ésser humà posi la vida en perill en una missió espacial. I amb això, la humanitat perdrà la possibilitat d'explorar l'espai i ser més competitiva.

El cercle simbolitza el concepte d'eternitat, perquè es pot recórrer infinitament en un o altre sentit. També dóna la idea d'immutabilitat. L'Eternitat del llibre d'Asimov impedeix el progrés, en tant que la humanitat està tancada en un cercle de no patiment.

La idea de fons, present en altres novel·les d'Asimov, és que una societat acomodada és una societat decadent i que calen estímuls d'incomoditat per generar els canvis que ens fan més forts. Són arguments que sonen a darwinisme (recordem que Asimov tenia una carrera de ciències) i que destapen diverses línies de debat ben polèmiques.