dimecres, 6 de novembre del 2013

Autoajuda per a dummies

Estic fent una mica de recerca sobre l'autoajuda. Té la seva dificultat perquè l'autoajuda és a la literatura el que els programes del cor a la televisió. O com el PP als partits polítics. Tenen molts seguidors però no queda bé dir obertament que n'ets fan. Coses de les majories silencioses.

El gènere, segons la infal·lible viquipèdia, s'inaugura amb un llibre anomenat self-help (autoajuda), escrit per  un escocès anomenat Samuel Smiles (Samuel Somriures). 

Diuen els detractors dels llibres d'autoajuda que aquests sovint consten de:


  • Una idea central. No qualsevol idea: és la idea que canviarà la teva vida. I per això s'anirà repetint fins a la sacietat en cada capítol del llibre. O en cada pàgina.
  • Molts exemples de persones que han descobert aquesta idea. I gràcies a ella han donat un tomb de 360º a la seva vida. Vull dir, de 180º.
  • Una història. Amb personatges reals o inventats. Igual que un plat de botifarra amb seques passa millor amb una mica de vi, un llibre d'autoajuda és més àgil de llegir si té una trama amb personatges, encara que sigui senzilleta.
  • Molta palla. Com passa amb els programes del cor, es tracta d'anar anunciant que estàs a punt de dir una cosa super super important. I vas ficant palla per anar allargant-ho fins a l'infinit i més enllà. Això no és exclusiu dels llibres d'autoajuda. Quan veus un llibre de més de 800 pàgines i sospites que hi pot haver molta palla, acostumes a encertar-la. El que passa és que molts llibres d'autoajuda són curtets i amb lletra grossa.
  • Moltes obvietats. El millor que tenen les obvietats és que tothom hi està d'acord. Veus una persona que diu una cosa que tu ja saps i penses: "és cert, aquest tio sap del que parla" i llavors escoltes amb més interès. Per evitar que sembli massa obvi es disfressa una mica amb llenguatge original o pseudocientífic.
  • Un autor amb imatge de triomfador. Si el missatge és que gràcies al que aprendràs al llibre seràs més feliç, l'autor ha de semblar feliç. En cas contrari, el lector podria sospitar.

Jo una vegada vaig descobrir el sentit de la vida. I vaig dibuixar-ne un esquema en mig full de paper. Em pregunto que se n'haurà fet d'aquell paper. Us imagineu que algú el troba i escriu un llibre d'autoajuda? La foto, extreta d'aquí, és de l'escriptori d'Einstein.

Em penso que aquest post ja conté massa idees. Així que seguiré escrivint sobre autoajuda la setmana vinent. Explicaré els arguments a favor, que segur que n'acabo trobant algun.

Per cert, vosaltres heu llegit llibres d'autoajuda? Us han ajudat a autoajudar-vos?

20 comentaris:

  1. Mai he llegit cap llibre d'autoajuda. Seria com reconèixer que necessito ajuda en algun camp, cosa inèdita d'algú omnipotent com jo... En canvi, soc un altruista i potser edito algun llibre que pugui ajudar a la gent mediocre a tenir èxit. Estava pensant en alguna cosa com "Com ser un blocaire d'èxit com en Pons" o "Ser un blocaire d'èxit es fàcil si ets com en Pons", o potser alguna cosa més directa com ara: "Com fer-se ric venent llibres d'autoajuda".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em penso que aquest últim llibre ja existeix. En canvi, el llibre per fer blogs com en Pons veig que té molt de potencial.

      Elimina
  2. Per mi els millors llibres d'autoajuda són els que a través d'una trama i escrits literàriament t'aporten alguna cosa que pots aplicar a la teva pròpia vida. M'agrada molt més llegir experiències d'altres persones que han passat per dificultats com les meves i treure'n una mirada nova i si pot ser positiva. Hi ha un llibre que no sé si és ben bé d'autoajuda que es titula "La enfermedad como camino" que m'agrada especialment.

    (Si en Pons publica un llibre d'autoajuda, que tremoli la blogosfera)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se suposa que en moltes de les novel·les escrites literàriament hi ha un aprenentatge important per part dels personatges centrals, no? Hauríem de considerar la novel·la com un subgènere de l'autoajuda?

      Elimina
    2. Sí, això és el que volia dir en el fons, veig que m'he embolicat explicant-me.

      Elimina
  3. Algun n'he llegit, que s'ha de llegir de tot en aquesta vida. Estic molt d'acord amb les apreciacions que fas, la descripció general, fins i tot en les ironies que introdueixes. De llibres d'aquests n'hi ha de diferents consideracions, des dels xarlatans fins als que se suposa que són científics. Bones idees se'n poden extreure, però si d'un llibre de 250 pàgines, per exemple, obtens una idea que s'expressa en una sola frase i que et pot ser útil, vol dir que et sobren 250 pàgines menys una frase. A més, jo tinc l'estranya mania de voler trencar la cara a l'autor, quan m'explica alguna cosa interessant el respecto, però quan em ven fum o explica absurditats el mataria, tal qual, amb les meves mans, i fent-lo durar una bona estona perquè pateixi. Això per guanyar diners a costa de les inseguretats de la gent.

    No és el meu gènere preferit, com comprendràs, i tampoc no hi he aprofundit. Esperaré a veure quin són els teus arguments a favor, però pensa que si no em convences et voldré trencar les cames a tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero ser prou convincent, doncs. De tota manera, demanaré una ordre d'allunyament, per si de cas.

      Elimina
  4. Jo a banda d'analitzar-me durant dèsset anys a l'escola de Lacan he llegit molts llibres de psicologia i de filosofia en la vessant de teoria del coneixement, a banda, que no té molt a veure, tot i que de vegades sí, de filosofia, se m'acudeix Plató i el seu "Banquet" que ha estat emprat per la psicoanàlisi i per la psicologia cognitivista-conductual, però el que se'n diu d'autoajuda no n'he llegits mai, però ha d'haver de tot supose, de fet els hi haurà que han estat escrits pels mal anomenats psicòlegs, en els que hi caben els psicoanalistes, els conductistes, els cognitivistes, els humanistes, i dins de cadascun d'ells de l'escola de Lacan, Melany Klein, Jung, Freud, Adler etc. Els llibres anomenats d'autoajuda que et fan o et diuen que "seràs..." o "arribaràs a ser..." o "aconseguiràs..." o "canviaràs...", senzillament no me'ls empasse, no ja que no me'ls crega, que tampoc clar, és que ni els mire les portades, jo he après que quan fas una teràpia el més important i a grans trets és l'acceptació de tu mateix, ja sigues un dimoni com un sant.
    De fet et contaré un acudit molt antic:
    Un home es troba amb un amic que li diu:_Xè Pep, com estàs? Ja has arreglat això de les pixarrades al llit? Ja has anat a un psicòleg?
    I el Pep li respon: _Ah! Sí! ja m'he curat, ara em pixe igualment i fins i tot em cague, però ves per on ja no m'importa.

    Bé et deixe, una abraçada novament catalano-valenciana.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'altre dia vaig veure una escena d'una sèrie que parlava d'això. Era una teràpia de grup i un dels pacients cridava al terapeuta. Li deia que ell era una persona horrible (un assassí) i li preguntava si estava bé que la seva feina fos fer-lo sentir bé amb si mateix, amb allò que era.

      Tot això s'embranca també amb la tradició cristiana i la figura de l'absolució, que no és altra cosa que l'acceptació d'un mateix més enllà dels pecats.

      Una abraçada en català-valencià, ara que encara es pot.

      Elimina
    2. Efectivament, ara que encara es pot, dins de res ens agafaran per parlar-lo, espere que no siga així.
      I dir-te que és totalment el contrari, si més no a la psicoanàlisi, la figura de la tradició cristiana ve representada pel superjo patern, l'imperatiu patern, és a dir el gaudi, en contra del que pregona aquesta teoria de seguir el desig, amb l'amor com a ciment, és allò de seguir el desig de fer el que veritablement volem fer, però els límits els posem nosaltres en un enamorament de l'analista al que li donem un "suposat subjecte saber" i que no dirigeix la nostra presa de consciència, simplement poda els símptomes més molestos, com el fet de ser assassí, per exemple, en interrupcions curtes i de dos o tres paraules en cada sessió.
      Així que no és l'absolució, de fet tot home o dona neuròtic espera l'absolució d'eixe Altre, Pare o Déu i és en assabentar-se i sentir Nietzsche que jo (perque només es pot parlar en la psicoanàlisi de casos particulars, és l'un) vaig sentir la seua màxima, i és que tot allò passat és part de mi, m'enamore d'allò que ja he viscut, però cal una dona o home segons les preferències de l'analitzant per arribar a aquesta conclusió.

      En fi, que ja et dic, la psicoanàlisi diu que perviurà mentre se la negue, amb això ja ho pots intuir de que va.
      Una abraçada i fins demà Sergi.

      Vicent

      Elimina
    3. Disculpa Sergi, la meua angoixa de castració en tractar el tema de passada de l'homosexualitat m'ha traït, volia dir en comptes de "cal una dona o home..." cal una persona en posició masculina o femenina segons les preferències per a trobar l'amor de l'analitzat, que pot ser per l'anomenada "transferència", que és l'enamorament indispensable per la teràpia de l'analitzat cap a l'analitzant, el mateix analitzant.

      Elimina
  5. Vaig voler llegir-ne un però els meus ulls tenen la mania de saltar-se les línies. No m'agraden i crec que no serveixen per gran cosa... però et diran el mateix de llibres com "El cervell masculí/femení", on surten moltes persones que han estudiat altres...

    Ais, que m'embolico, i hauria d'estar corregint faltes (en exàmens).

    Que tinguis un bon vespre, Sergi. :-)

    ResponElimina
  6. L'únic que he llegit es "quien se ha llevado mi queso" i el vaig acabar per tossuderia meva, perquè el cert es que en va avorrir sobiranament i no en vaig treure res en clar.

    ResponElimina
  7. Jo en vaig llegir un farà uns 8 o 9 anys. Crec que ha estat l'únic. Es titulava "La Bona Sort", i a un quart de llibre ja estava indignat. Obvietats, obvietats i més obvietats, embolicades en un conte més que simple de mags i cavallers i princeses, per a nens de no més de 8 anys. Tot per acabar amb un missatge que qualsevol homínid amb un mínim d'intel·ligència i sentit comú podria elaborar per si mateix en una estoneta morta al vàter: la sort no ve sola, sinó que cal treballar-se-la i sortir a buscar-la...!
    En fi, em van agafar ganes d'anar a buscar l'autor i animar-lo a escriure un segon llibre d'autoajuda al suïcidi. Però em vaig conformar amb odiar-lo i menysprear-lo.
    Un altre que em cau com el cul és el Jorge Bucay, que no sé què es creu, i comet un crim pitjor, endolcint la seva autoajuda barata amb no sé quin coi de pretensions poètico-místiques.
    Com diu el Sergi amb paraules més fines, l'autoajuda és el gènere caca de la literatura, o literatura brossa per excel·lència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No home, i disculpa que m'immiscuïsca en la teua argumentació, el que tu llegeixes de Bucay, que és un psicòleg de l'escola de la Gestalt, la més antiga o una de les més antigues, és una branca nua del que ell fa o farà en les sessions, és una mica com la popularització a nivell col·loquial del que fa, és molt més profunda la seua tasca creu-me. Ara cadascun pot pensar el que vulga de cada psicòleg, de fet un dels culpables de la teua indignació és precisament ell, que ha volgut fer popular el que no ho pot ser mai.

      Una abraçada i disculpa una altra vegada eh

      Vicent

      Elimina
  8. Jo no sóc pas lectora d'aquests tipus de llibres, a mi no em servirien, perquè crec que has de tenir una predisposició a deixar-te convèncer per les seves teories i no és el cas...
    Penso una mica com la Sílvia, que de vegades llegeixes llibres que et poden fer veure les coses d'una manera més positiva, sense ser d'auto-ajuda.
    Respecto les persones que en fan us i diuen que els van tan bé...En el fons és una cosa psicològica, però si els ajuden, fantàstic. Segurament els resulta més econòmic que anar a un bon psicòleg, que se suposa que té uns estudis que li donen credibilitat.
    Penso que en el fons tot el que diuen és de sentit comú i per això, només cal saber-lo aplicar...
    Bona nit, Sergi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que tu dius que cal creure-s'ho és cert, tota psicologia, ho admeta o no, hi ha branques de la psicologia que no ho admeten, els conductistes per exemple, necessiten un enamorament del pacient cap al psicòleg i posar-lo si més no en un "suposat subjecte saber", és a dir donar-li crèdit, un home fred o normòpata no pot ser tractat per gairebé cap d'aquests, els normòpates no tenen fe ni s'enamoren ni li posen un crèdit o "suposat subjecte saber" als psicòlegs, per això els psicòpates, la branca més freda dels normòpates,que serien els malalts de tanta normalitat, no són considerats malalts tot i que poden matar fins cinc o vint milions de persones, cas de Hitler o Stalin.

      I disculpa si m'he immiscuït en el teu comentari, però volia aclarir una mica el tema.
      I disculpa tu també Sergi.
      Vicent

      Elimina
    2. Disculpat, faltaria més, però no pensis pas que sóc una psicòpata ara tu, he,he...
      Una cosa semblant es que no et poden hipnotitzar si no hi tens predisposició...

      Elimina
  9. Exactament Roser, en fer una sessió d'hipnosi si tu dius no vull ser hipnotitzat normalment es molt però que molt difícil que t'hipnotitzen, tot i que hi ha una predisposició segons el tipus de caràcter de cada persona.

    Vicent

    ResponElimina
  10. Els llibres d'auto-ajuda em fan ràbia... De per sí, ja no em resulten creïbles... N'he fullejat algun... però una vegada en vaig llegir un de SENCER per circumstàncies una mica rebuscades...

    Resulta que una amiga es va presentar amb tres o quatre llibres totalment diferents, que jo ni coneixia ni li havia demanat ni res i volia que, en nom seu, els "abandonés" en algun lloc, que després entrés a una web i hi posés el codi del llibre i digués on l'havia abandonat... en fi, una cosa d'aquestes que es fan avui en dia però que jo no sabia ni de què anava...

    Entre aquests llibres es veu que n'hi havia un d'auto-ajuda, però jo no ho sabia...

    Quan jo li vaig dir que no sabia on abandonar els llibres ni com entrar a aquella web ni omplir el formulari que em demanaven, ella, tota decebuda, em va dir que els hi tornés que ja ho faria ella... però que, ja que els tenia, que si en volia llegir algun abans de tornar-los-hi...

    I jo, per no fer-li un "lleig" vaig triar el que em va semblar que tenia la lletra més gran... i al títol deia no sé què de felicitat.

    Oh!

    Oh!

    Al principi m'agradava... Ho confesso (em semblava optimista)... Però quan tan sols portava unes vint pàgines ja havia repetit set o vuit vegades les mateixes coses però escrites de diferent forma... Llavors vaig pensar "ostres, això deu ser un llibre d'autoajuda"... El vaig trobar tan horrible, pesat, repetitiu i poc profund que vaig pensar que mai més en llegiria cap.

    Hahahaha quina burrada d'història que acabo d'explicar!! (Ei, i és certa, eh?)

    ResponElimina