dimecres, 20 de novembre del 2013

Autoajuda per a dummies (i III)

Després de parlar durant dues setmanes d'autoajuda, ha arribat el moment de compartir amb vosaltres les meves revelacions. Aquelles idees que m'han canviat la vida. Com que sóc molt respectuós amb el vostre temps i els vostres diners, no us faré comprar cap llibre i us ho resumiré en poques línies. (A no ser que algun editor em vulgui oferir un contracte per desenvolupar aquestes idees en un magnífic llibre que, evidentment, ajudaria a moltes més persones que aquest humil post.)

Mireu, jo abans era pessimista. Creia que el món estava molt malament, que l'egoisme dominava l'ésser humà fins al punt de destrossar tot el que l'envoltava si a canvi tenia un guany econòmic. Creia que Plató havia encertat amb la idea que el món degenerava amb el temps. I el segon principi de la Termodinàmica no feia més que confirmar-ho.

Aleshores, un bon dia, vaig conèixer una persona que era conscient de tots aquests mals però que, en canvi, era profundament optimista. I no només això. Era tan alegre que contagiava bon rotllo cada cop que parlaves amb ella. Com si, per allà on passava, anés sembrant un rastre de somriures.

I com us deia, era conscient de la infinita crueltat de la vida. I malgrat això, es declarava profundament enamorada de la vida. Potser com aquelles víctimes de violència de gènere, que estimen malgrat els maltractaments. Em deia que la crueltat de la vida només és comparable a la seva bellesa.

Fixeu-vos que simple: el secret per ser feliç és l'amor. Ja ho deia Luís Aguilé i també Jesucrist. Pot ser amor per la vida, per una persona, per la família, per la música, per la literatura, per la natura, per qualsevol afició que ens apassioni, per una feina que adorem.

Només es tracta de trobar aquelles coses, grans o petites, que ens fan somriure, somiar, il·lusionar-nos... i dedicar-hi temps, esforços i passió.

Perquè és cert que morirem, que els humans ens acabarem extingint, que la Terra serà devorada pel Sol i que l'Univers probablement acabarà convertint-se en un desert buit de radiació. Però mentre aquest desert avança, se'ns ha donat un temps, una col·lecció d'instants amb la que podem construir-nos el nostre oasi.

Oasis individuals o compartits amb aquells que ens importen. Oasis efímers, sempre, és cert. Perquè aquest és l'altre secret de la vida: aprendre a valorar la bellesa de les coses efímeres. Els instants de què disposem no són infinits, el que avui tenim demà ho podem perdre. I precisament per això cal aprendre a valorar-ho avui, en comptes de desaprofitar el temps deprimint-nos perquè demà ja no ho tindrem.

Bé, ara mateix, després d'escriure tot això, començo a percebre que necessitaria més pàgines per desenvolupar aquestes idees. Amb més exemples, anècdotes, petits relats... Ja veieu que, de qualsevol revelació personal en pot sortir un llibre d'autoajuda o fins i tot una religió.

9 comentaris:

  1. Molt bones conclusions, Sergi! Fa uns dies en un blog vaig conèixer la teoria de J. P. Garnier sobre el desdoblament del temps. És complexe d'entendre (almenys per a mi) però venia dir el mateix que tu dius. I llavors el blogaire citava un poema molt bo de Miquel Àngel Riera que és diu: "La bellesa de l'home és que crea bellesa". M'hi has fet pensar amb aquest article! És molt millor la visió realista i positiva, n'estic segura.

    ResponElimina
  2. Jo preferisc sempre un llibre d'autoajuda que una nova religió, perquè de religions ja hi ha hagut moltes i molt cruels, una altra cosa és l'espiritualitat, que l'amor ho cura tot? Ben cert, que l'amor es paga o cal posar molta voluntat i força per arribar-hi? També és cert, però una volta aconseguit i si sabem regar-lo tots els dies des de la no identificació contra ningú, des de no jutjar l'altre ens pot dur a camins si no infinits sí eterns, i creure en quelcom més que la simple evanescència de la vida, sense deixar-la mai de banda, perquè som feliços si hi arribem perquè sabem que un dia morirem, però no podem viure sense el miratge o la realitat, ningú no ho sap encara de l'eternitat.

    Una abraçada sempre amiga des de València

    Vicent

    ResponElimina
  3. Bé, lamento dir que a mi el teu llibre d'autoajuda no em funcionaria i reclamaria que em tornessin els diners. Aquestes conclusions no és que siguin dolentes, però ja hi he arribat jo sol, hem de saber valorar el que tenim i no fixar-nos en que ho perdrem, si no no ho gaudim plenament. Però saber-ho no vol dir aplicar-ho, aquí està el problema. Un cop més em veig obligat a dir que la teoria ens la sabem molt bé, però què hi ha de la pràctica. Sabria tenir una vida millor si llegís el llibre? Si no sé aplicar el que proposa, no em servirà de gaire. Ah, i desconfio d'aquesta gent que va plantant sempre somriures i que diu coses com 'la crueltat de la vida només és comparable amb la seva bellesa'. Amb tots els respectes per la persona que cites, però penso que la processó els va per dins i que algun dia, sense saber d'on els ve, els esclatarà tot.

    ResponElimina
  4. Espero amb ganes el següent capítol on suposo que explicarà com es fa això d'enamorar-se d'alguna cosa i apassaionar-te fent quelcom. Drogues potser?

    ResponElimina
  5. A vegades costa tant enamorar-te d’alguna cosa que t’ompli... i no per falta de ganes, si no per falta de coses...

    ResponElimina
  6. Caram, t'ha sortit un text ben motivador, una teoria ben maca i ben sentida, tot i que, recollint el que diu el XeXu, no et pots forçar a posar-la a la pràctica, vull dir que la persona te la trobes o no, t'enamores o no. Esclar que potser no és casualitat que t'enamoris precisament d'aquella persona. Podem posar les condicions perquè passi això? Podem forçar una mica? Potser sí. Sigui com sigui, em sembla fantàstic que algú et pugui canviar la manera de veure les coses, més aviat algú que alguna cosa, diria...

    ResponElimina
  7. Estic completament d'acord amb aquesta teoria, que el secret per ser feliç i la millor auto-ajuda és l'amor...I amb tots els teus subratllats...I que hem d'aprendre a mirar i a gaudir de les petites coses del nostre entorn, perquè aprendre a mirar, és aprendre a estimar...
    I no em queda res més a dir que: Amén!
    Petonets i bon cap de setmana.

    ResponElimina
  8. Noi.. res més a afegir. Saps que comparteixo plenament el que has escrit. T'animo a continuar escrivint sobre el tema. T'aniré llegint amb avidesa.

    ResponElimina
  9. Veig que el meu llibre d'autoajuda podria tenir sortida, si aconseguís expressar de manera prou eficaç i amb més repeticions les idees resumides en aquest article.

    Dels vostres comentaris en trec que alguns ja heu passat per alguns dels llocs que descric i us hi identifiqueu. D'altres manteniu un escepticisme lògic en aquests casos, que potser em caldria vèncer sent més insistent.

    En qualsevol cas, aquest blog sempre busca compartir idees i per mi és molt valuós que les expresseu en la secció de comentaris.

    ResponElimina