dimarts, 6 de maig del 2014

Relats avortats

Diuen els experts economistes que un país que no ofereix seguretat jurídica està condemnat econòmicament. Que ningú hi acabarà invertint, per por a perdre-ho tot en qualsevol moment.

Darrerament, amb algunes lleis i alguns ministres de l'Estat espanyol, jo també començo a patir. No només per la salut dels meus estalvis, que també. Començo a patir com a escriptor.

Imagineu-vos que un dia el ministre de Cultura decideix copiar al seu col·lega de Justícia i elabora una llei que impedeix avortar tota mena d'obres culturals i artístiques.

Què vull dir amb això? Bé, els que escriviu segur que ja m'haureu entès. Molts cops comences a escriure una història a partir d'una bona idea, d'un rampell. I li poses il·lusió i empenta però al cap de pocs paràgrafs, la història decau, col·lapsa, s'enfonsa en la més absoluta de les mediocritats. I decideixes no continuar, interrompre per sempre la creació de la història, que caurà per sempre en l'oblit del calaix o del disc dur.

Us imagineu que ara us obliguessin a acabar totes aquestes històries i publicar-les? Històries escrites sense esma, a contracor, acabades per imperatiu legal. El mateix passaria amb la música, amb la pintura i amb la resta d'arts. La producció cultural del país es dispararia, per goig del ministre, tot i que sepultaria els consumidors sota un allau d'obres mediocres. Cada cop hi hauria més producció i menys consumidors.

Diuen les males llengües que alguns manuscrits que certs escriptors no havien volgut publicar en vida han estat publicats després de la seva mort. En ocasions fins i tot es tractava de narracions inacabades que han estat publicades sense final o, encara pitjor, amb un final impostat, escrit per un altre escriptor. Tot, evidentment, sense el permís del difunt. Imatge


Aquest post ha estat escrit en forma de post avortat. Començava amb un plantejament més o menys prometedor però a mesura que passaven les línies s'anava dispersant el missatge mentre es barrejaven temes que potser no estaven prou ben relacionats.

Per tant, el seu destí lògic hauria estat deixar-lo al "calaix" (virtual) on queden tots aquells escrits inacabats però he decidit publicar-lo per dues raons:

1. Fer-vos reflexionar sobre el que publiquem, el que queda escrit per la posteritat sense possibilitat de ser retirat. Cal acabar tots els escrits? Cal publicar-los un cop acabats sense cap filtre?
2. Recordar-vos la perillositat de certs ministres*. En poques setmanes hi ha unes eleccions (sí, unes europees, ja sé que fan poca il·lusió) i teniu un vot per expressar la vostra opinió.


*: Sí, potser això que explico aquí no ho han fet exactament (encara) però han fet coses amb un nivell d'absurditat i estupidesa igual o superior.

17 comentaris:

  1. A mi també m'ha passat. També he començat a fer posts que després d'estar voltant uns dies com a esborranys han acabat definitivament a la paperera, i mira que publicant 5 posts setmanals un pensa que no pot ser gaire exigent amb si mateix, però si...

    PD: No pateixis, tinc memòria, estaré al cas a l'hora de votar a les europees

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els robots també voteu a les europees? És clar, no fan servir captcha...

      Elimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina



  3. maria6 maig de 2014 11.41

    A mi també m'ha passat! És més hi ha posts que no hauríem d'estar obligats a acabar-los.^-^
    En canvi em fa més por que un dia volent expressar la teva opinió t'entri la guàrdia civil dins de casa. Ja veus! Quin país de pandereta. Sort que aviat marxarem...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sempre hi ha coses pitjors. Aquesta que tu dius potser és pitjor però jo tendeixo a pensar en possibilitats més forassenyades.

      Elimina
  4. Publicar? Què és això? Tat de bo ens publiquessin alguns escrits que hem fet, no? També ens ho podem mirar des de l'altre cantó, es publiquen algunes coses perquè són de marca (un nom famós), però no d'altres que podrien estar bé, perquè no se sap si es vendran o no. Això de la mediocritat és molt relatiu.

    Respecte a si totes les idees són vàlides, potser no són la panacea, però sí que es poden reconvertir en alguns casos. D'una idea que creus que et pot donar un text llarg sempre en podràs treure un relat, si saps com transformar-lo per seguir les directrius del format. I al revés, alguna idea petita acabes veient que es pot allargar i treure-li molt més suc. Això no es pot fer amb altres coses que no ens deixen avortar...

    I naturalment, hi ha idees que no valen per res i que queden al calaix. Mai ens obligaran a continuar-les, no pateixis. És més, si segueixen guanyat aquests de les idees brillants, preferiran que no sàpigues escriure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em referia a publicar en un sentit ampli. En un blog, per exemple. És cert que el blog et permet esborrar i modificar entrades però sempre queda alguna petjada inesborrable, ja sigui en la memòria del lector o en la de Google.

      Tinc una altra idea sobre aquestes ments brillants. Hi donaré voltes, a veure què en surt.

      Elimina
  5. Ostres, espero que aquesta llei ni se'ls passi pel cap...Tothom ha de tenir l'opció de decidir el què vol publicar i el què, no...I això dels llibres pòstums, suposo que és una qüestió econòmica.
    Però jo penso com el XeXu, la qualitat d'una obra és molt relativa. Hi ha autors que pel fet de ser coneguts, se'ls publica tot, sense tenir en compte la qualitat. En canvi molts escrits de persones desconegudes igual valen molt la pena... Penso que seran els lectors els que marcaran la pauta i no és el mateix fer un post, que publicar un llibre, que requereix molta més cura...
    I a l'hora de votar també penso que hem de ser coherents, amb el què pensem...
    He llegit l'escrit que parla de la foto...Una història real, al més pur estil de l'humor negre!
    Bona nit, Sergi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En la publicació d'obres influeix el factor econòmic, això està clar. Una obra acostuma a tenir el potencial de difusió que li dóna el nom del seu autor.

      Elimina
  6. En part, en el fet que al cap de 30 anys una obra passi a ser pública ja té una mica de part de prohibició de l'avortament, no?

    En tots els àmbits de la vida, el poder de decisió personal hauria de ser l'important quan son coses pesonalíssimes, que afecten només a la persona. La seva creació? Suposo que també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És interessant el debat sobre si una obra pertany al seu autor o no. En el fons, l'única manera de conservar tot el poder sobre ella és no ensenyar-la mai a ningú. Però, fins i tot, deixant-la en un calaix es corre el risc que algun dia algú la descobreixi i faci amb ella el que vulgui.

      Elimina
  7. No m'imagino un règim que obligui els seus súbdits a crear, més aviat és sempre el contrari. Però és una bona premissa. I per què no? Si ho fessin a Suècia o a Noruega fins i tot pensaríem que és progressista: "Mira noi, el que escrius es una autèntica merda, però tens el dret inalienable a publicar i ser llegit".
    Potser entendríem normalment que la bondat o la perversitat d'una disposició legal, a la pràctica, resideix en els seus efectes sobre el terreny. Però també resideix en la intenció amb què s'hagi creat, i, de manera més important, en la intenció amb que després s'interpreti i s'apliqui.

    PD: És molt fàcil caure en la temptació de qualificar l'estat espanyol en general, o Catalunya en particular, com a països de pandereta. Jo mateix ho he fet en més d'una ocasió. Veient com està el món, però, només puc arribar a una conclusió: hem tingut molta sort de néixer on hem nascut. O sigui que de pandereta res; millorables sí, sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades crec que certes lleis aparentment perverses o invasives de la llibertat estan redactades des d'un paternalisme benintencionat. És aquell "ei, que prenc la decisió per tu, perquè sé el que et convé i tu no".

      Sovint això s'interpreta com maldat però potser en molts casos només és això, paternalisme sobreprotector.

      PD: Fa un parell d'anys opinava com tu, que hi ha països que realment NO són una democràcia i que podem donar gràcies per la sort que hem tingut de néixer aquí. Últimament però, estic molt sensible a les reminiscències feudals del país i, sí, potser és que la ràbia no em deixa pensar amb claredat però...

      Segueixo opinant que la democràcia no és Sí o No. Hi ha diferents graus. No és el mateix la democràcia d'EEUU que la de Suècia. La de Gran Bretanya que la d'Itàlia. La de Rússia que la de Portugal. D'altra banda hi ha països on la democràcia ha arribat a les institucions però no pas a la mentalitat. Això passa molt a Àsia. I també, en menor mesura a Espanya.

      Com deia l'Spiderman, un gran poder requereix una gran responsabilitat. I el poble, quan rep la democràcia, necessita saber què fer amb ella. Només en mans d'un poble que sàpiga utilitzar-la, la democràcia esdevé valuosa per al propi poble. Hi ha, per tant, cercles viciosos i cercles virtuosos (pobles estúpids que trien mals governs que provoquen més estupidesa als pobles governats i viceversa) i en cada cita electoral el poble té l'oportunitat de triar camins que menen a millors o pitjors democràcies.

      Elimina
  8. Quan el discurs de l'amo aliat amb el de la ciència governen el món, si no hi ha valents que s'hi fiquen com una falca, del món de les arts pot passar quelcom semblant, tipus la societat del Vietnam, vaig veure un reportatge a la tv3 en què un pintor va fer un quadre per al dictador i la cara abans d'ensenyar-s'ho era tot un poema.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo vaig veure una escena molt semblant a l'Afers Exteriors, al capítol de Corea del Nord. Tot el capítol era un poema, per dir-ho d'alguna manera.

      Elimina