dimecres, 27 de maig del 2015

El punt de la felicitat a la literatura

Fa bastants anys un espot publicitari ens convidava a provar les seves patates fregides amb un desafiament: "no podràs provar-ne només una". La dificultat d'aquest repte s'amaga darrere del punt de la felicitat (Bliss Point), estudiada per Howard Moskowitz.

Moskowitz va rebre l'encàrrec de fer més apetitosos els MRE (Meal Ready to Eat) de l'exèrcit d'EEUU, que fins aleshores rebien malnoms com Mr. E (Mistery) o Meals Rejected by the Enemy. L'objectiu era que els soldats s'acabessin les racions per tal de millorar el seu rendiment.

Els estudis per optimitzar els sabors del menjar van portar a Moskowitz a determinar un Punt de la Felicitat modificant bàsicament 3 variables: les quantitats de sucre, sal i greix. Jugant amb aquests factors es toca el Bliss Point, que desencadena una recompensa en forma de neurotransmissors als receptors d'opiacis de l'amígdala (poca broma).

La indústria alimentària va aprofitar aquests estudis per perfeccionar els seus productes més llaminers. I molts clients confonen menjar bo amb menjar que no pots parar de devorar.

De la mateixa manera, la ficció en general i la literatura en particular també tenen un Bliss Point. Hi ha llibres que, sense ser literàriament excel·lents, t'enganxen des de la primera pàgina fins a l'última. Alguns recursos, com el cliffhanger al final de capítol, poden aconseguir aquest efecte.

Com passa amb el menjar, si un lector s'acaba molt ràpid un llibre interpreta que el llibre era bo i el recomana. I a més ho fa amb aquest argument, que el fa sentir cofoi: me l'he llegit en una setmana. I fixa't: més de 500 pàgines!

També en ambdós casos es presenta la dicotomia entre assaborir i devorar. Què és més satisfactori?

Kundera, com a bon hipster, es decanta per la primera opció. A "la Immortalitat", en un divertit joc metaliterari, apareix ell mateix com a personatge parlant amb un bon amic seu. I mentre es cruspeixen un ànec li parla de la novel·la que està escrivint (que és la pròpia "la Immortalitat"). Normalment no faig citacions tan llargues, però en aquest cas faré una excepció perquè crec que serà un bon final de post.


(...) La tensión dramática es la, verdadera maldición de la novela, porque lo convierte todo, incluidas las páginas más hermosas, incluidas las escenas y las observaciones más sorprendentes, en meros escalones que conducen al desenlace final, en el que está concentrado el sentido de todo lo que antecedía. La novela se consume en el fuego de su propia tensión como un fardo de paja. 
—Al oírte —dijo con cautela el profesor Avenarius—, me temo que tu novela sea aburrida. 
—¿Acaso todo lo que no sea una loca carrera en pos de un desenlace final es aburrido? Cuando masticas este magnífico muslo, ¿te aburres? ¿Tienes prisa por llegar al final? Al contrario, quieres que el pato penetre dentro de ti lo más lentamente posible y que su sabor no se acabe nunca. Una novela no debe parecerse a una carrera de bicicletas, sino a un banquete con muchos platos.

17 comentaris:

  1. Estic completament d'acord amb tu, Sergi, hi ha un personatge que parla de menjar llibres, és una manera que tenim moltes persones de llegir un llibre pel que fa al seu "objecte" més que a "qui sap" que ens pot donar. Però assaborir un bon llibre es fa quan ja l'has tastat abans, quan pots i és el meu cas, poder transcriure o escriure'n quelcom, o alguna idea de la que pots haver digerit, paït.
    De totes les maneres també, aquest mateix personatge parla de que si llegim un llibre sense haver-lo entés en absolut també queda en el nostre inconscient com quelcom que eixirà més endavant, formant part de nosaltres i de la nostra vida i forma de veure la realitat, amb tots els entrebancs i felicitacions que ens haja produït inconscientment i conscient.

    Bé, et deixe, bon post, amic Sergi, de totes les maneres a mi ja només m'agrada llegir assaborint més que menjant i devorant.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fas un bon apunt quan esmentes la digestió. Certament, hi ha aliments que entren bé però costen de digerir. I que un cop digerits aporten més o menys nutrients. Amb les lectures també passa quelcom semblant.

      Elimina
  2. Doncs a mi m'agrada que l'escriptor em porti al Bliss Point de la literatura, com a mínim no hi ha els desavantatges del Bliss Point del menjar on acabés ingerint masses sucres, sals i greixos.

    PD: Meals Rejected by the Enemy es boníssim xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si mires l'enlllaç que he posat als MRE hi havia uns quants malnoms més. Qui havia de dir que els militars americans eren tan enginyosos.

      Elimina
  3. Fffff... si tingués Kundera davant li daria una pedorreta, perquè és un veritable 'muermo'. Què, sacrilegi? Què és bona literatura, només la que adorm a les ovelles? No vull que penetri en mi res de Kundera, i menys encara si ha de durar, amb un en vaig tenir prou. En canvi hi ha moltes merdes que em tenen una bona estona distret. I saps què, no m'avergonyeix. Ja sóc conscient de si alguna cosa està molt ben escrita o si només distreu. Però per mi, que sigui bo, depèn de que distregui, no només que estigui ben escrit. Si són les dues coses, és perfecte. Si li falta una, el llibre és incomplet. I és clar, això depèn de cada persona. La legió de fans de Kundera que no s'ofengui, a mi em va avorrir molt, però accepto que hi hagi qui li agradi. Que no em critiquin a mi per llegir i valorar altres coses.

    Hòstia, és que sempre ens hem d'estar justificant els que no només ens regim per criteris estètics. És com amb la música, jo què sé si és una música treballada o no. Només sé si m'agrada, si la canto, si em ve de gust posar-me-la. I què tindrà de dolent que m'enganxi a llibres d'aquests que es devoren? El que és segur és que no suporto que un libre se m'eternitzi, i és el que em sol passar amb llibres pressumptament tan bons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tenia la impressió d'haver fet cap judici d'intencions amb aquest post. Ni crec que hagi emès una fàtua per condemnar a 'mort per lectura de Flaubert' a tots els que s'han comprat el llibre de la Belén Esteban.

      Pel que fa a Kundera, crec que és un bon autor per gent que gaudeix aprenent coses que normalment s'expliquen als llibres d'assaig però és més partidària de la novel·la. Dius que has llegit un llibre seu i m'aventuro a endevinar que es tracta de "La insuportable lleugeresa de l'ésser". Aquest llibre, per exemple, explica de forma molt amena el concepte nietzscheà d'etern retorn que, explicat per Nietzsche és absolutament soporífer. En el fons, per la gent que llegeix Nietzsche, suposo que Kundera és una mena de Bucay o Coelho.

      Elimina
  4. Mai hauria dit que unes patates fregides podessin donar per tant i ser la causa d'una dissertació tan acurada...Res de devorar, sempre assaborir, tan si és menjar com llibres. És l'única manera de fer una bona digestió, tan lectora om gastronòmica!
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara que hi penso hi ha dos anuncis de patates fregides que feien servir aquesta "amenaça". L'altre era "once you pop, you can't stop" que en castellà van traduir com "cuando haces pop ya no hay stop".

      Celebro que gaudeixis assaborint llibres i plats.

      Elimina
  5. Suposo que aquest Bliss Point, en literatura, ja estarà teoritzat d'alguna manera... i si no, Sergi, doncs acabes de fer una gran aportació a la humanitat.

    Crec que mai no hi havia pensat de manera conscient, en això, però el cert és que mentre que abans quan escrivia intentava fer-ho bonic, ara el que intento és no avorrir les ovelles. Jo sóc dels que em sento compromès a acabar un llibre o una peli encara que em faci dormir, si hi percebo bellesa formal o contingut transcendental. Encara que la veritat és que cada cop em resulta més difícil. Ho he provat dos cops amb "La Pesta" d'Albert Camus, per exemple, però tot i que hi reconeixo un bon llibre no puc amb ell.

    Tot depèn de com es prengui la literatura cadascú: si ens la prenem com un art, el Bliss Point l'aconseguirem a través de la perfecció formal d'allò que llegim; si ens la prenem com un passatemps, tindrem Bliss Point encara que el llibre sigui una escòria entretinguda. I si ens la prenem com un equilibri de les dues coses... bé, penso que en aquest supòsit el Bliss Point sincer també arribarà de la banda de l'entreteniment (queda bé dir que una novel·la t'ha agradat perquè està molt ben escrita o és profunda, però la veritat de debò és que la majoria de les vegades agrada si entreté).

    Em sembla que l'art per l'art acaba avorrint la majoria de la gent si no incorpora quelcom d'engrescador (excepte snobs que refusen reconèixer-se iguals a la resta d'éssers humans, és clar).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que Bliss Point potser és un nom no gaire precís, no gaire "le mot juste" pel concepte. De fet, pel que he entès jo sobre el tema del menjar, es tracta d'afavorir les ganes de devorar. Després, toca digerir i cada menjar té uns nutrients que també influeixen en la nostra salut i vitalitat.

      Entenc que amb la lectura també passa el mateix. Hi ha llibres que potser estan escrits per ser devorats però després de llegir l'última pàgina mai més hi penses. I d'altres que et fan pensar durant mesos i de tant en tant agafes per rellegir.

      I, és clar, tots hem deixat a mitges algun cop l'Ulisses, el Quixot, els 100 años de soledad o la Nàusea. Generalment passa amb llibres antics que no estan pensats per la generació del zàpping i les pantalles que canvien constantment d'estímuls visuals. Que dius, coi, que treguin la peli.

      Elimina
  6. M'agrada tant, Kundera! Per mi és el millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, ja tenim una fan declarada i un detractor de Kundera entre els seguidors d'aquest blog. Potser un dia li dediqui un post.

      :)

      Elimina
  7. No ho havia pensat mai! Aquestes patates són les Pringels?? perquè enganxen, i també les hamburguesses del Mc donnalds... i la coca-cola. Doncs qui trobara aquest punt de la felicitat! un nom molt bonic per a un concepte de dubtosa moralitat...
    Respecte a les novel.les, a mi m'agraden les que enganxen i no pots parar fins que s'acaba, però disfrute molt més amb les que et fan assaborir cada frase, cada paraula i inclús de vegades necessites tornar a llegir un fragment perquè t'ha captivat. Això em va passar amb "El manantial", que he d'escriure un post sobre ell quan tinga temps.
    I jo aquí coincidisc amb Xexunet, Kundera "me ralla el cap!" ufff si, insuportable, aquest llibre a mi no em va agradar gens... com "El castell" de Kafka, que encara no m'he enterat de que va. Només sé que un tio anava cap a un castell i no arribava mai, però això és tot el que vaig aprendre del llibre... I encara no he trobat a ningú que haja pogut explicar-me alguna cosa més... Si vols suggerències de posts, mira, aquí tens una! hehehe... però també m'agrada de tant en tant experimentar aquesta insuportable lleugeresa de l'ésser que, hahahah, fa que siga un repte aribar al final...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El primer anunci era de Lays. Però de Pringles també en van fer un altre. El de "once you pop, you can't stop" que li he comentat a la M.Roser.

      Veig que em dones feina i em fas llegir "el castell". La veritat és que tenia per casa un llibre amb les obres completes de Kafka. Si no recordo malament vaig llegir la Metamorfosi i el Procés. A veure si aquest estiu retrobo el llibre i llegeixo alguna obra seva més.

      Kafka és un escriptor kafkià (aquí he clavat l'adjectiu), txec (això és més o menys irrellevant però dóna la casualitat que Kundera també) i una referència en la narrativa del segle XX.

      De tota manera, llegint l'entrada de la viquipèdia, puc imaginar-me de què va "El castell". Es podria pensar que l'obra està inacabada perquè a en Kafka li va fer pal seguir escrivint-la, si però, quin millor final per una obra que va d'algú que no arriba a assolir el seu objectiu que un final que no arriba a assolir el seu objectiu? Coi és una paradoxa brutal, no? Una meta-metàfora.

      Bé, gràcies Ada per aquest comentari que m'ha fet pensar i aprendre tant.

      Elimina
  8. Trobar el Bliss Point amb una obra excelsa ja ha de ser l'hòstia :)
    Jo deixo molts llibres perquè no m'enganxen prou, ja siguin fast food o alta cuina, però per sort crec que no som tan previsibles com amb el menjar, les patates fregides de no puedes comer sólo una tenen un Bliss Point pràcticament universal; en canvi, a mi em va avorrir "El codi da vinci" però no "La insuportable lleugeresa de l'ésser" o "High Fidelity" i m'avorreixen molt les pel.lis d'acció, que en teoria són entretingudes... Per sort, el Bliss Point a la cultura és més personal, més misteriós fins i tot, em sembla!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que el Bliss Point funciona estadísticament. Potser hi ha qui gaudeix com un marrà menjant amanides d'enciam iceberg sense sal, ni oli ni res. I sí, a mi també em sobren els quarts d'hora de persecucions en cotxes de moltes pel·lícules que, per argument, sí que em resulten interessants (com "la Isla"). És allò que diuen de "sobre gustos no hi ha res escrit", que tècnicament és mentida perquè la gent no para d'escriure sobre els seus gustos però que deu voler dir que no a tothom li agraden les mateixes coses.

      Elimina
  9. Ja té mèrit perquè l'enciam iceberg no té gust de res!

    ResponElimina