El punt de la felicitat a la literatura

Fa bastants anys un espot publicitari ens convidava a provar les seves patates fregides amb un desafiament: "no podràs provar-ne només una". La dificultat d'aquest repte s'amaga darrere del punt de la felicitat (Bliss Point), estudiada per Howard Moskowitz.

Moskowitz va rebre l'encàrrec de fer més apetitosos els MRE (Meal Ready to Eat) de l'exèrcit d'EEUU, que fins aleshores rebien malnoms com Mr. E (Mistery) o Meals Rejected by the Enemy. L'objectiu era que els soldats s'acabessin les racions per tal de millorar el seu rendiment.

Els estudis per optimitzar els sabors del menjar van portar a Moskowitz a determinar un Punt de la Felicitat modificant bàsicament 3 variables: les quantitats de sucre, sal i greix. Jugant amb aquests factors es toca el Bliss Point, que desencadena una recompensa en forma de neurotransmissors als receptors d'opiacis de l'amígdala (poca broma).

La indústria alimentària va aprofitar aquests estudis per perfeccionar els seus productes més llaminers. I molts clients confonen menjar bo amb menjar que no pots parar de devorar.

De la mateixa manera, la ficció en general i la literatura en particular també tenen un Bliss Point. Hi ha llibres que, sense ser literàriament excel·lents, t'enganxen des de la primera pàgina fins a l'última. Alguns recursos, com el cliffhanger al final de capítol, poden aconseguir aquest efecte.

Com passa amb el menjar, si un lector s'acaba molt ràpid un llibre interpreta que el llibre era bo i el recomana. I a més ho fa amb aquest argument, que el fa sentir cofoi: me l'he llegit en una setmana. I fixa't: més de 500 pàgines!

També en ambdós casos es presenta la dicotomia entre assaborir i devorar. Què és més satisfactori?

Kundera, com a bon hipster, es decanta per la primera opció. A "la Immortalitat", en un divertit joc metaliterari, apareix ell mateix com a personatge parlant amb un bon amic seu. I mentre es cruspeixen un ànec li parla de la novel·la que està escrivint (que és la pròpia "la Immortalitat"). Normalment no faig citacions tan llargues, però en aquest cas faré una excepció perquè crec que serà un bon final de post.

(...) La tensión dramática es la, verdadera maldición de la novela, porque lo convierte todo, incluidas las páginas más hermosas, incluidas las escenas y las observaciones más sorprendentes, en meros escalones que conducen al desenlace final, en el que está concentrado el sentido de todo lo que antecedía. La novela se consume en el fuego de su propia tensión como un fardo de paja. 

—Al oírte —dijo con cautela el profesor Avenarius—, me temo que tu novela sea aburrida. 

—¿Acaso todo lo que no sea una loca carrera en pos de un desenlace final es aburrido? Cuando masticas este magnífico muslo, ¿te aburres? ¿Tienes prisa por llegar al final? Al contrario, quieres que el pato penetre dentro de ti lo más lentamente posible y que su sabor no se acabe nunca. Una novela no debe parecerse a una carrera de bicicletas, sino a un banquete con muchos platos.

Foto. Text.