Quan la ficció supera la realitat

Ara mateix visc molt a prop de les Rambles que són potser el carrer més turístic de la ciutat més turística d'un dels països més turístics del món. Al llarg dels 1300 metres d'aquest passeig podem trobar multitud d'establiments que venen kebabs, gofres, hamburgueses, barrets mexicans, figuretes de flamenques, pizzes i gelats italians, roba de grans franquícies internacionals i, per suposat, milers de turistes. Tinc la teoria que la presència de turistes a la Rambla és ininterrompuda des de fa anys. És a dir que vagis a l'hora que vagis, el dia que vulguis, sempre hi haurà almenys un turista.

Espectacle de... flamenc mexicà? A les Rambles? A Port Aventura? A Acapulco? Quants de vosaltres notaríeu la diferència? Font. Sabíeu que els barrets mexicans que es venen a les Rambles no són realment barrets mexicans?

Podríem pensar que la gent viatja per veure coses diferents de les que té a la seva ciutat. Però en el moment que totes les ciutats esdevinguin multiculturals, caldrà viatjar? Si ja pots fer dansa del ventre, meditació tibetana o cuina tailandesa sense moure't del barri, per què coi t'has de gastar una pasta en un bitllet d'avió? (hi ha un relat molt bo del David Castejón sobre aquest tema).

Per això, al final, el turisme de parc temàtic acaba sent una gran idea. Els avantatges sobre el turisme de "ciutat cosmopolita" són més que evidents:

1. No provoquen molèsties als veïns.

2. Els escenaris són de cartró pedra i els "nadius" són actors, sí, però almenys estan fingint el país que toca! Com deia en Laporta, al loro, que alguns es fan passar per polinesis a Port Aventura ¡y no lo son! Però a les ciutats cosmopolites, els rastres de cultures autòctones cada cop són més difícils de trobar i molts turistes ni tan sols els busquen.

3. No cal fingir que ets culte i t'interessen els museus, la pintura o altres temes sobre els quals no tens ni idea. I, en canvi, pots gaudir amb emocions fortes a les muntanyes russes.

La diferència entre aquests dos models de turisme es pot inscriure en el marc de la dicotomia entre la ficció versemblant i la realitat inversemblant.

Per construir una bona història i fer-la creïble, molts cops hem de mentir. I ho hem de fer bé. Una veritat et pot espatllar una història. Ho veureu en totes les pelis dolentes: al final sempre diuen "basada en fets reals". En canvi, quan l'argument d'una pel·lícula de ficció és bo, l'espectador sospita que el guionista ha d'haver copiat la idea de la realitat.

I quan la no-ficció també s'ha tornat mentidera (programes de telerealitat, informatius manipuladors...) aleshores la ficció supera en versemblança i en atractiu a la suposada realitat.