dijous, 10 de novembre de 2016

En Trump i la democràcia transhumanista

Arran la recent victòria de Donald Trump, molts ciutadans d'EEUU han consultat l'oficina d'immigració del Canadà buscant-hi refugi. Ha estat un primer impuls que, probablement, en la majoria de casos donarà pas a la resignació.

Diuen que EEUU està dividit entre uns estats molt conservadors (vot republicà, Amèrica rural, profundament religiosos) i uns altres més progressistes (vot demòcrata, grans ciutats, defensa de drets civils). I, per desgràcia, han de compartir president. Perquè, si avui són els demòcrates els decebuts que han de resignar-se amb en Trump, fa 4 anys eren els republicans que havien de suportar una gestió amb la que no estaven d'acord. Cada elecció provoca 50 milions de descontents.


Retrat robot dels votants satisfets per la victòria d'en Trump, segons l'imaginari europeu. Font


Una de les desgràcies dels EEUU és que no té pràcticament veïns. Canadà, Mèxic i el Carib. Amèrica del Nord ofereix pocs projectes diferents als seus habitants. Afortunadament, és cert que l'estructura federal dels EEUU mitiga en bona mesura aquest problema. No és el mateix viure a Califòrnia o Nova York que a Utah o Louisiana.

I per aquí va un dels millors arguments de l'independentisme: com més estats, més opcions diferents per viure. Si després aquests estats es federen lliurement o estableixen relacions de comerç o intercanvis culturals, fantàstic. Si no, cadascú que faci a casa seva el que vulgui i ja està.

El contraargument unionista és preguntar on és el límit. Una regió pot independitzar-se d'un país? I una ciutat d'una regió? I un barri d'una ciutat? I un carrer d'un barri? I un bloc de pisos...? I així fins arribar a l'individu. I sí, la llibertat absoluta és la de l'individu. Si fos possible, seria la millor opció. Que cada individu s'associés lliurement amb els individus que volgués per a les tasques o interessos que volgués.

Aquesta idea té algunes limitacions, en tant que bona part de la política està vinculada al territori. Per exemple, els trens i les carreteres. Per molt que jo vulgui associar-me amb un neozelandès i un xilè, el tren que necessito agafar el compartiré amb un català. I entre els habitants del territori hem de decidir si destinem recursos a un Rodalies o a un AVE.

Però hi ha altres àmbits que transcendeixen el territori. La cultura o la llengua la podem compartir amb qui volguem, sigui on sigui. Aquest mateix blog es pot seguir des de Catalunya, sí. Però també des de València (com fa el Vicent), des de Mallorca o des d'Argentina (si em seguiu des de llocs exòtic, si us plau, digueu-m'ho, que fa il·lusió saber-ho).

I la bona notícia és que aquests àmbits virtuals cada cop tenen més pes en les nostres vides. Cada vegada passem més temps a la xarxa. Així doncs, cada cop hi haurà una part de la nostra existència que dependrà menys dels Rajoys, Trumps o Putins. Una part que no necessitarà intermediaris, que ens permetrà connectar directament amb els interessos o persones que lliurement triem.

Alguns fins i tot han fet el pas de crear nacions virtuals, com Wirtland, que compta amb 5000 habitants. O Asgàrdia, la nació espacial. Potser en un futur, els humans ens podrem definir nacionalment segons criteris que poc tinguin a veure amb el lloc on hem nascut o on vivim i molt amb qui volem ser.

10 comentaris:

  1. El Marroc és prou exòtic perquè et faça il·lusió?

    ResponSuprimeix
  2. Precisament estava jo rumiant amb les meues enronies en un ciutadà, perseguit per motius polítics que s'amagava a una pàgina web, òbviament és o era un conte el que volia fer, però sembla tan real com que els parlants de català valencià ens amaguem o comuniquem des de la xarxa, fent-nos la il.lusio d'una realitat que ens és, valga la redundància molt real. Espere seguir fruint molt any més de la mateixa, amb tu Sergi i amb els altres cibernautes.

    Una abraçada des de València.

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Exactament, Vicent. La virtualitat ha de permetre construir mons alternatius, tan reals i tan importants com el món real.

      Al final, una amistat virtual pot ser tan veritable com una feta al món físic.

      Suprimeix
  3. M’has donat una idea! Començaré una iniciativa que permeti empadronar-se a Pons’s Blog i així convertir-te en Ponsià.

    PS: Sabadell es prou exòtic com perquè et faci il•lusió?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Segur que sí. De Tetuan estant, Sabadell es veu molt exòtic.

      Suprimeix
    2. Pons, serà una monarquia absoluta, no?

      Suprimeix
    3. M'agrada la iniciativa de poder esdevenir Ponsià. Si hi afegeixes beneficis fiscals, potser demani la nacionalitat.

      PD: Ho he estat pensant i no, Sabadell no em sembla exòtic. A més, hi vaig estar treballant un any.

      Suprimeix
  4. Ostres, he flipat amb Wirtland. Però creada el 2008, com és que és una monarquia constitucional?? Antiqueja una mica, eh!
    Doncs és molt interessant el que planteges, si cada cop estem més desarrelats, la forma d'estat pot ser també desarrelada? I també és veritat que ens associem de diferents maneres segons els interessos, el que confirma una cosa, que som uns i múltiples, quin misteri!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Suposo que deu haver estat creat per alguna mena de Pons que es va demanar ser rei. Al capdavall, per què crees un país fictici si no és per poder ser-ne el rei?

      Som uns pesats. Mai estem contents i sempre volem alguna cosa més. :)

      Suprimeix