Lectures obligatòries

L'altre dia, després de passar per aquest bloc, vaig estar pensant en les lectures obligatòries i en el Bastian Baltasar Bux. Pels qui no recordeu aquest nom, us recordaré que és un personatge de la història interminable, de Michael Ende. Per al Bastian llegir és una passió, una via d'escapament de la seva vida (que no li agrada gaire) i fins i tot una transgressió. Al principi de la història el Bastian roba un llibre, arriba tard a classe i se la salta, amagant-se per poder llegir el llibre que té a les mans.

Aquests actes, ens adverteix l'autor, només els poden entendre els addictes a la lectura, els qui han seguit llegint amb una llanterna quan els pares els havien enviat al llit perquè l'endemà tocava matinar. I és que el Bastian ha trobat un llibre especial. Tan especial que no té més remei que robar-lo. Un llibre màgic que fa que el lector s'introdueixi en la història com un personatge més.

(En Bastian llegeix el seu llibre preferit amb tanta passió que el rostre se li il·lumina. He triat aquesta foto perquè he recordat que quan era petit algú em va dir que m'assemblava al protagonista de la pel·lícula La Història Interminable 2. Imatge extreta d'aquí)

Aturem aquí les aventures del reialme de Fantasia i mirem cap al nostre món, on la majoria de nens són addictes a altres formes d'entreteniment. Té sentit que a l'escola intentin despertar l'afició a la lectura mitjançant l'obligació de llegir determinats llibres?

Hi ha molts punts de vista respecte a aquest tema. Generalment la gent està a favor de la lectura. Crec que l'advertència d'en Michael Ende a la qual m'he referit anteriorment separa els lectors de la Història interminable en dos grans grups: els que, com en Bastian, són lectors malaltissos i transgressors i els que en aquells moments senten enveja d'en Bastian i desitjarien ser lectors compulsiu com ell. Potser també hi ha algú que considera que en Bastian és un "friqui" però aquest segurament ja no estarà llegint el llibre.

Ara bé, fins i tot aquests no-lectors hauran escoltat extenses lloances sobre les meravelles que esperen al lector darrere de les pàgines dels grans llibres. Fins i tot els qui no han llegit res des que van deixar l'escola senten un cert respecte pels llibres, especialment si són molt llargs. Intueixen que hi ha alguna cosa molt poderosa dins d'ells, si bé no estan segurs d'entendre els motius veritables de la devoció dels lectors envers els llibres. I probablement presumiran davant dels veïns si algun dia els seus fills esdevenen lectors compulsius. De la mateixa manera que uns pares incultes sentiran orgull pel seu fill quan tregui bones notes.

En quant a l'obligatorietat, la divisió d'opinions és evident. Com en tot, cal distingir entre l'obligat i l'obligador. El primer hi acostuma a estar en contra. El segon hi està més o menys a favor. Apareix també un tercer, en aquest cas, que és el llibreter, l'editor o l'autor del llibre, que hi estarà entusiastament a favor. Aquest tercer element es mirarà el segon amb ulls d'€ i li preguntarà de nou "de veritat tens el poder d'obligar als teus 100 alumnes a llegir el meu llibre?".

I aquí arribem al debat de fons perquè una lectura obligada té els seus perills. Diuen els entusiastes dels llibres que la lectura ha de ser un PLAER. Així, en majúscules. Si és forçat, com passa amb altres plaers, pot arribar a ser traumàtic. Estic segur que tots tenim en ment llibres que ens van obligar a llegir i que vam odiar. En el meu cas, en recordo un a primaria (La Gitanilla, de Cervantes) i un altre a secundària (La vida cotidiana en Roma en el Apogeo del Imperio, de Jerome Carcopino). Els he escrit sense consultar el google i és que la tortura, costa d'oblidar. De vegades els llibres obligats no són males lectures però, per alguna raó (edat, maduresa, gustos personals), no estan fets per a aquests lectors.

Cal tenir en compte que la lectura consumeix quantitats considerables de temps i esforç. Fins i tot trobem casos d'alumnes que tenen l'afició de llegir però que no la poden gaudir perquè les lectures obligatòries no els deixen temps per llegir els llibres que els agraden. Perquè a més de la lectura, després hi ha l'informe o treball que l'alumne ha de fer per demostrar que ha llegit el llibre. I aquí trobem el primer punt en contra de les lectures obligatòries: interrompen el procés natural d'adquisició de l'hàbit de la lectura. Imagineu en Bastian havent de llegir tota una pila de llibres avorrits mentre l'Atreiu, la princesa i el drac volador l'esperen de braços creuats, veient com el no-res es menja el reialme de fantasia.

De l'altra banda, per contrarestar aquest argument, hi ha la teoria de "si no ho has provat, com saps que no t'agrada?". De la mateixa manera que un alumne es veu obligat a estudiar unes assignatures que ell no ha triat, també pot ser bo que llegeixi uns llibres que algú ha pensat que seran bons per a la seva formació. Aquí, el repte és: podem culturitzar algú en contra de la seva voluntat? És evident que molts professors de literatura donarien part del seu sou per poder aconseguir que els seus alumnes, en comptes de llegir Crepúscles i Harris Potters llegissin Flaubert i Joyce. Perquè en la lectura i en l'aprenentatge, per assolir el plaer, gairebé sempre cal invertir esforç. Així doncs, quin seria el mètode ideal per aconseguir que el màxim d'alumnes possibles acabessin agafant l'hàbit de llegir i fossin capaços d'enfrontar-se a lectures d'un cert nivell?

Mentre escrivia el paràgraf anterior se m'ha acudit un joc. Vosaltres proposeu un mètode als comentaris i jo faig d'alumne sabotejador que no vol llegir ni que el matin i busco la manera de fer trampes i evitar llegir. Per exemple:

Proposta 1: Deixar que cada alumne triï els llibres que llegirà.

Trampa que farà l'alumne que no vol llegir: Triar un llibre que ja ha llegit, que el seu amic ja ha llegit o que ha sortit en pel·lícula.

Us animeu a fer propostes per tenir un país de lectors?